Público
Público

Apostes Les tardes al saló recreatiu

Visitem un saló de joc després que l’Ajuntament de Barcelona hagi anunciat una bateria de mesures per lluitar contra la ludopatia. En resposta a l’alarma social arreu de l’Estat espanyol, lluitarà per aturar l’expansió del joc online i intentarà que no obrin més salons de joc nous a la ciutat, a mesura que tanquin els que ja estan oberts.

Imatge d'un saló d'apostes. Europa Press

El temps no passa, allà dins. L’olor a moqueta és perenne i sempre són les cinc de la tarda o les deu del matí. El miracle l’obre un saló tancat però aclimatat amb traça, sense finestres ni rellotges, de foscor trencada per llums de neó com un club de carretera o un bar on millor no ser-hi vist. Sota l’estrèpit feliç de les màquines escurabutxaques, sota les campanetes i els sorolls digitals de monedes que repiquen, canta Luz Casal a un fil musical al que ningú no hi para massa esment.

Entrem a un dels 35 salons de joc que hi ha a Barcelona i que, juntament amb els disset bingos i el casino, són els únics espais a la ciutat on s’hi pot apostar legalment. A l’entrada del local operat per Codere, una de les grans empreses espanyoles de jocs d’atzar, un home que pren les funcions del croupier, segons porta brodat al seu polo, ens agafa el DNI i ens deixa entrar un cop comprova que no som menors ni estem a la llista dels autoexclosos. Si tinguéssim un problema de ludopatia, podríem demanar ser inclosos en aquesta llista de la Direcció General del Joc, i se’ns vetaria l’entrada. Just a l’esquerra del control d’accés, un caixer del Banc Sabadell ens posa més fàcil disposar d’efectiu. Girem una cantonada i entrem ja al saló en sí.

La primera persona que trobem asseguda a una màquina és un home sol que volta la trentena i que per l’indumentària acaba de sortir de treballar. Una samarreta d’una empresa de construcció i reformes i pantalons tècnics amb butxaques a tot arreu. Més tard, aquest mateix noi, frustrat, haurà canviat de joc i picarà amb el puny sobre la ruleta electrònica després de perdre una tirada important. Sembla que avui no és el seu dia de sort. Aquesta ruleta ocupa el segon espai més important del local.

A la llarga, la màquina guanya; només pot guanyar. La il·lusió de l’atzar només la tenen els jugadors, perquè la casa no juga, la casa factura i no perd

A diferència de l’espai de les apostes esportives, aquí ningú no parla. Asseguts i cap-cots com un comptable eficient sobre la seva pantalla tàctil, dos joves, també al voltant dels trenta, decideixen les seves apostes sense adreçar-se paraula i ni tant sols mirar-se. La màquina tira una bola rere una altra i les monedes d’euro van passant. A la llarga, la màquina guanya; només pot guanyar. La il·lusió de l’atzar només la tenen els jugadors, perquè la casa no juga, la casa factura i no perd. Només faltaria. Darrere, dues fileres més d’escurabutxaques, brillants, colorides i escandaloses, amaguen encara algun individu solitari més. També una parella d’avis, cada un assegut a la seva màquina i amb poca cosa a comentar.

Auge de les apostes esportives

Però és al centre del local on hi ha més gent. En els darrers anys, amb l’auge de les apostes esportives, l’antic saló recreatiu on només s’hi amuntegaven màquines escurabutxaques s’ha adaptat, ha revifat i experimenta avui una època ben lucrativa. Al centre del local hi trobem ara una petita barra de bar on se serveixen quatre begudes i cafè, tres tauletes i un grapat nombrós d’homes que s’apleguen cada dia a mirar els esports, comentar els partits i posar diners a resultats estrambòtics. De sobte, i potser d’aquí el seu èxit, és un centre social on trobar-se amb els amics.

A una de les taules un grup de dominicans entre els trenta i els quaranta anys parlen de jugadors i entrenadors, beuen cervesa i s’aixequen de tant en tant, després de pensar la jugada i comentar-la, a posar diners a una de les màquines des de les que operen les apostes. Sobre els seus caps, mitja dotzena de televisors emeten l’Ajax-Chelsea de la Champions League, un partit de bàsquet, un de tenis i curses de llebrers.

Imatge d'arxiu d'un saló de joc. - EUROPA PRESS

Un home, que afirma venir només de tant en tant i només a estones, ens diu que “aquests s’hi tiren tota la tarda”, encara que no esbrinem la manera que té ell de saber-ho si fet i fet és un esporàdic. En qualsevol cas, per l’ambient fraternal, sí que fa l’efecte de que alguns dels presents tenen aquest saló com el seu casal particular, un Círculo Ecuestre de barri obrer on no s’hi paga quota mensual. Tan masculí com qualsevol club victorià, això sí. Només hi treu cap una dona, que no fa sinó acompanyar la seva parella i marxar al cap de ben poc.

Proliferació de locals a Madrid

Aquest auge de l’aposta esportiva ha fet que a altres comunitats autònomes on la regulació és més laxa els salons recreatius s’hagin multiplicat. Si a Madrid, per posar l’exemple on el problema ha estat més palmari, entre 2013 i 2018 el seu nombre va passar de 257 a 385 i per tant va créixer en un 50% (segons dades de l’Anuari del Joc a Espanya 2018, pagat per la fundació Codere i elaborat per la Universitat Carlos III), a Catalunya el problema té una dimensió diferent.

Per normativa catalana aquests locals estan contingentats, és a dir comptats i apamats i no en poden haver-hi més: són 127, 94 a la província de Barcelona. Malgrat tot, l’Ajuntament d’Ada Colau s’ha afegit a l’alarma social i ha anunciat que lluitarà perquè no se n’obrin de nous. Segons ha comunicat, “la suspensió de comunicats i llicències aprovada ara vol blindar tot l’àmbit de la ciutat on ara per ara no hi ha regulació en aquest àmbit”, de manera que quan tanqui un no n’obri cap més. Amb les eines i competències de les que disposa el municipi, s’evitarà, sobretot, “que n’hi hagi a prop d’equipaments sensibles com ara els centres docents i sanitaris”.

“Si tanquen això, tancaran també els bars? O els estancs? Hi ha molts altres vicis dels que ningú no diu res”. Defensen el seu dret a deixar-se els diners on a ells els doni la gana

Davant de la màquina de tabac, dos homes miren el partit de futbol. Els preguntem què pensen del que ha decidit l’Ajuntament i no ho acaben d’entendre: “Si tanquen això, tancaran també els bars? O els estancs? Hi ha molts altres vicis dels que ningú no diu res”. Defensen el seu dret a deixar-se els diners on a ells els doni la gana. I pel que fa a la gent jove? No ho veuen un risc? “La gent més jove”, ens diu un d’ells, “no ve massa per aquí. Aquests aposten online, que és el vertaderament perillós”. I l’home, amb una mitjana a la mà i alguna més ja a l’estomac, recorda quan es va baixar l’aplicació a la tauleta i a vegades se li escapava el dit amb les apostes combinades. “Me la vaig acabar desinstal·lant”.

No sabem si a alguna altra hora la mitjana d’edat del saló baixa, però és cert és que per sota dels trenta no sembla que avui n’hi hagi molts. Si fem una ullada a les dades de l’Anuari del Joc, efectivament els patrons de consum i apostes estan en procés de canvi radical. Malgrat que la Loteria Nacional segueixi sent el joc d’atzar que mou més diners, per ser el que juga més gent arreu d’Espanya, incloent-hi persones que mai no jugarien a cap altra joc, les apostes esportives i la possibilitat de jugar online tenen un paper protagonista.

Les dades de l’anuari deixen palès que aquesta forma de joc creix de forma molt més pronunciada que el presencial, i que de totes les modalitats d’aposta són les apostes les més afavorides pels gustos del mercat (15,7% de creixement en el darrer any estudiat, el 2017). Els salons de joc van créixer un 15,9% però de fet l’anuari ho atribueix al mateix impuls de les apostes esportives que aquests establiments han hagut d’introduir per no perdre mercat.

Sigui com sigui, l’Ajuntament és conscient dels riscos que suposa que es pugui jugar des de qualsevol cantonada i, a banda del tancament progressiu de salons recreatius, proposa mesures contra la proliferació del joc online a la ciutat, en la mesura de les seves limitades competències: impedir la connexió a les plataformes des de dependències municipals, exigir que les empreses que participin a concursos municipals disposin de mesures per combatre aquest tipus d’addiccions, desenvolupar programes de prevenció a les escoles o prohibir la publicitat de jocs d’atzar a la via pública. En qualsevol cas, el consistori apela també a la resta d’administracions públiques a l’hora de lluitar contra aquesta problemàtica.