"Si ara escrivira un 'Societat Limitada' seria una sàtira de l’esquerra"

El més prolífic, llegit i popular escriptor valencià ha complert 70 anys. L’efemèride va servir perquè Edicions 62 i l’Ateneu Barcelonès organitzaren un emotiu homenatge a Ferran Torrent (Sedaví [l'Horta], 1951) a 1a la capital catalana i també per fer un poc de retrospectiva sobre la seua obra, l’ofici d’escriptor i l’estat de la literatura catalana. Ara, Torrent, sempre avisa que les seues respostes "són opinions personals" i que no té cap intenció de fer cap càtedra.

Escriptor és un ofici que es decideix o que un s’hi troba?

En el meu cas no ho vaig decidir. Sempre he estat un gran lector, des d’adolescent i imagine que això deuria tindre alguna influència, encara que mai sabem quines han estat les influències realment. Simplement comences fent un conte, després una narració, una novel·la... i va tot rodat. Jo mai em pare a veure que estic fent sinó que em deixe arrossegar i vaig fent així.

Però vostè s’ha pogut dedicar professionalment a escriure. I escrivint en català, que no deu haver gaires escriptors que ho puguen dir. Abans era més fàcil que ara?

"Ara entres en una llibreria i coneixes el 20 o el 30% de la gent que hi ha. Abans els coneixies pràcticament tots"

Jo he viscut d’escriptor, però combinat amb televisió, ràdio, reportatges... he fet de tot, però sí que principalment he fet d’escriptor. I sí que aleshores era més fàcil. Ara entres en una llibreria i coneixes el 20 o el 30% de la gent que hi ha. Abans els coneixies pràcticament tots. Per a mi això és un misteri que es publique tant de llibre i per altra banda els editors es queixen que ningú llegeix. No ho entenc.

També va comptar amb un èxit de vendes molt ràpid, imagine que ajudaria...

Però això va com va. Tots els èxits tenen un component de sort. Vaig caure al lloc adequat i al moment oportú. Potser ara fas la mateixa literatura i no té eixe ressò. No em reconec en l’èxit, visc al dia, ni del passat ni del futur. No em preocupa gens el que faré la setmana pròxima ni tampoc m’he autoanalitzat. Això és feina dels historiadors de la literatura.

Va trobar un bon tema en la ciutat de València?

Mai escriuria una novel·la pensant en el públic o en l’èxit sinó en el que a mi m’agrada fer. Si algú escriu una novel·la històrica pensant que per això es vendrà més, és un error monumental. En primer lloc s’ha d’escriure amb passió, perquè aquesta passió es transmet al lector de la mateixa manera que es transmet si s’escriu amb desídia. Jo sóc un escriptor vocacional i per això seguisc escrivint. Quan faça dos o tres llibres que veja que no interessen a ningú, doncs me’n vaig cap a casa, cap problema. Però la literatura no és un ofici en el sentit que es puga aprendre. Cada novel·la és més difícil que l’anterior, perquè t’exigeixes més. A vegades hi ha col·legues que em diuen que es fan un guió per escriure. I això no es pot fer, mata tot l’acte creatiu!

Escriure literatura popular facilita vendre més?

"Jo he fet de tot: novel·la negra, autobiogràfica, històrica, crònica política... sóc un tastaolletes"

Jo he fet de tot: novel·la negra, autobiogràfica, històrica, crònica política... sóc un tastaolletes. Sóc polièdric i la personalitat de l’autor es reflecteix als seus llibres. Però, un segon, a què et refereixes amb literatura popular?

Pense en una literatura de llenguatge més directe, més centrada a narrar una història que en les reflexions internes d’uns personatges, que té un públic potencial potser més ample... Sovint tinc la sensació que moltes novel·les en valencià estan més pendents de "ser profundes" que d’entretindre.

És que la literatura catalana portava un cert retard en aquest estil que s’ha anat normalitzant. Recentment he llegit autors com Rafa Lahuerta, Carles Fenollosa, Joan Jordi Miralles que entrarien en aquesta descripció, encara que tampoc estic al cas de la dinàmica actual de la literatura catalana.

Vostè ha arribat a l’escriptura després d’haver realitzat oficis molt diversos, sovint allunyats de tasques més intel·lectuals. S’allunya un poc –i disculpi’m el clixé- de l’escriptor valencià que és professor de llengua en un institut?

"Sé que és un tòpic, però a mi el carrer m’ha donat molta psicologia. Conèixer gent de tot tipus"

Però per exemple, si mires la literatura nord-americana està farcida de gent que eren cambrers, que eren, no sé, això o allò, qualsevol tipus d’ofici i això precisament és el que li ha donat vida. Fa anys pensava: mira si he perdut temps anant pels carrers, però sense adonar-me’n, això m’ha ajudat a escriure novel·les. Sé que és un tòpic, però a mi el carrer m’ha donat molta psicologia. Conèixer gent de tot tipus.

D’ací ix la seua descripció de la València dels "baixos fons"?

Dels baixos, dels alts i del mig. Sóc molt transversal com a escriptor i com a persona. D’entrada no menyspree ningú. Gent que no té cultura però té vida, i això és molt important perquè la vida et dóna experiència. Tothom et pot ensenyar alguna cosa. Si eres novel·lista que escriu sobre la realitat, és imprescindible conèixer tot tipus de gent. Jo tinc amics que pensen molt diferent de mi, el meu món és molt ample. Els únics amb els quals no parle són els idiotes. Amb aquests no puc.

Però sí que té una preferència per personatges marginals.

Tampoc. Els meus personatges, si t’hi fixes, no són marginals. Són outsiders. I sovint outsiders que viuen bé. I qui són els outsiders? Són aquella gent que viu sense seguir les normes, que fan allò que tu voldries fer però no t’atreveixes. Són ídols.

En els seus llibres es va veient una evolució de València. De les primeres cròniques policials de Butxana i Barrera, la descripció de la corrupció a 'Societat Limitada' i la resta de la trilogia... Una novel·la sobre València avui en dia, com seria?

"Si ara escrivira un 'Societat Limitada' seria una sàtira de l’esquerra. Similar a la que vaig fer del PP en aquella època, però ara la faria del Botànic"

Seria una sàtira de l’esquerra. Similar a la que vaig fer del PP en aquella època, però ara la faria del Botànic. Jo tinc una màxima imprescindible: contra el poder, encara que siga d’esquerres.

Precisament a 'Societat Limitada' va descriure la trama de corrupció sobre la qual es construïa el poder del PP quan el periodisme no s’hi atrevia. És més lliure la literatura?

No és que no s’atreviren, és que no ho sabien! Societat Limitada és del 2002. La vaig escriure entre el 1999 i el 2000. Llavors encara ningú parlava de corrupció! Però a mi en contaren alguna cosa –ni molt menys el que s’ha sabut després- i vaig començar a estirar del fil... També vaig llegir en una revista tot el que s’havia construït abans de 95 [quan el PP arriba al poder autonòmic] i després i vaig pensar que allí hi havia un tema. La construcció sempre és un bon indicador. Però llavors aquest no era "el tema", però, com deia abans, sí que era la novel·la que a mi em venia de gust fer.