El Barça vol donar la campanada als quarts de final de la Champions

"Intentarem ser competitius i fer-ho tan bé com puguem". Les declaracions del tècnic del FC Barcelona després de conèixer el rival als quarts de final de la lliga de campions no desprenen ni pessimisme ni conformisme. Són unes paraules sinceres que retraten la realitat d'un equip que en quatre dels darrers cinc anys ha viscut com un èxit colar-se entre els vuit millors equips d'Europa. Pensar en la classificació per a les semifinals seria fer volar coloms. Òbviament, ningú renuncia d'entrada a donar la campanada, però seria exactament això: una sorpresa majúscula.

La diferència esportiva entre el FC Barcelona de Fran Sánchez i l'Olympique de Lió és enorme. L'equip francès és el vigent campió de la Champions femenina, de la lliga i de la copa del seu país, i el màxim favorit a reeditar el títol continental. En només dues eliminatòries (setzens i vuitens) acumula un balanç de gols a favor i en contra escandalós: 30 a 0. És cert que fins ara s'ha enfrontat a equips modestos com el Konin polonès i el Kazygut del Kazakhstan, i que hi ha un munt d'equips que han avançat a base de golejades (el Barça, sense anar més lluny, acumula un 15-0 favorable en les mateixes rondes), però el seu nivell de joc, el palmarès recent i una plantilla de primeríssim nivell li auguren un nou èxit que només el Wolfsburg alemany sembla capaç de posar en entredit.

El Lió compta, d'entrada, amb la millor golejadora del món: la noruega Ada Hegerberg ha marcat 13 gols en només quatre partits i és a una sola diana d'igualar el rècord de gols en una temporada a la Champions. Hegerberg ja va anotar 13 gols (en 9 partits) fa un parell d'anys i aquest curs està a un nivell superlatiu amb 22 gols en 16 jornades de lliga a França. Nascuda el 1995, ja s'ha convertit en una de les grans estrelles del futbol europeu i en tres temporades i mitja ja suma més de 100 gols amb el millor equip de França. A la lliga, el Lió suma 16 victòries en 16 partits aquesta temporada, amb victòries de prestigi contra el PSG, finalista europeu la temporada passada, o el Montpeller, classificat per als quarts d'aquesta edició de la Champions. I Ada Hegerberg no és, ni de bon tros, l'única responsable de l'èxit lionès.

Les franceses Eugénie Le Sommer, Camille Abily, Wendie Renard i Amel Majri, al costat de la germànica Dzsenifer Marozsan o l'holandesa Shanice van de Sanden, formen la columna vertebral d'un equip confeccionat per guanyar-ho tot i que busca el tercer títol consecutiu a Europa amb les formacions alemanyes com a principals rivals.

El futbol femení té molta força a Alemanya i a França. Són les dues lligues més potents d'Europa i en els darrers 10 anys els seus equips punters s'han repartit els títols continentals sense excepcions. L'èxit esportiu, és clar, no apareix a la babalà. Ambdues lligues són les que han fet una aposta més decidida per l'esport professional i així ho recull un estudi d'Sporting Intelligence publicat fa pocs mesos: els salaris de les jugadores a França superen els 42.000 euros anuals de mitjana; a Alemanya, els 37.000.

Si ens fixem específicament en el rival del Barça, i segons el mateix estudi, les jugadores cobren de mitjana 162.000 euros per cap. Al conjunt català, les més ben pagades ronden els 6.000 euros mensuals i són l'excepció d'una lliga espanyola en què fins fa ben poc les jugadores que cobraven ho feien amb contractes de secretàries o de fisioterapeutes per l''inexistència de la categoria de "futbolista professional" en l'esport femení. En aquest sentit, l'entrada d'Iberdrola com a patrocinador de la Lliga fa dues temporades (com ha fet recentment en altres competicions d'esport femení, des del rugby fins al waterpolo) va generar que les jugadores de la competició rebessin el salari mínim interprofessional com a punt de partida. 707 euros al mes que són un ingrés molt escàs i que en la majoria dels casos era inexistent fins fa dos anys.

Per qui gosi comparar els salaris amb el futbol masculí, una dada que els transcendeix: la federació espanyola de futbol paga 300.000 euros en concepte de premi extra als jugadors que guanyen la lliga i 54 euros a les jugadores que també guanyen la lliga. Potser, aviat, les jugadores es plantaran tal com han fet a Dinamarca, on van exigir un augment salarial del 342% que va comptar amb el suport dels jugadors de la selecció masculina, que van cedir part dels seus ingressos per començar a equiparar els salaris entre uns i altres per fer la mateixa feina professional.

L'eliminatòria contra el Lió és desigual, encara que el FC Barcelona compti a les seves files amb la millor jugadora del món. Lieke Martens és la nova estrella de l'equip català, guanyadora del premi The Best de la FIFA el 2017 i fitxada a cop de talonari el darrer estiu, un fet inèdit en la història del FC Barcelona. Per primera vegada el club català va decidir invertir diners en un traspàs que va rondar els 40.000 euros i incorporar la migcampista holandesa, que tenia contracte amb el Rosengard suec fins al gener del 2019. Una acció similar a la que va fer el Manchester City el curs passat amb la incorporació de Carli Lloyd. Barça, City, PSG, Atlètic de Madrid, Chelsea o Bayern de Munic són alguns dels grans clubs del futbol europeu que semblen fer una aposta cada cop més ferma pels seus equips femenins. Aquest curs el Barça també ha incorporat Bussaglia, Andonova o Duggan, amb una plantilla amb una estructura bàsica formada per jugadores de la casa i amb noms plenament consolidats com els d'Alexia, Torrejón, Losada o Guijarro.

Pagar per incorporar una jugadora a l'equip és el darrer pas d'una aposta que s'ha anat coent a foc lent en els darrers anys al Barça. Fa pocs dies, en el marc de la jornada del 8 de març, el grup Edelmira Calvetó va organitzar una taula rodona ("és futbol, i és femení") per desmuntar tòpics i posar en valor el pes de les dones al club. Amb més de 800 dones esportistes en l'esport amateur i formatiu i amb més de 40.000 sòcies, el Barça ha convertit el primer equip femení en la referència per a les nenes que continuen admirant Leo Messi a la televisió. En aquesta jornada, Laura Ràfols va voler ressaltar l'evolució viscuda durant la darrera dècada: "recordo que quan començàvem no teníem ni vestidor propi, amb prou feines hi havia aigua calenta per dutxar-nos". La progressió a can Barça és tan evident com llunyans encara queden els grans equips europeus.

Interessa el futbol femení?

Fa pocs dies el partit de lliga entre el Barça i l'Atlètic de Madrid va batre el registre històric de màxima audiència del futbol femení. El canal GOL ha fet una aposta per emetre dos partits de cada jornada de la lliga i fa una setmana va comptar amb més espectadors que mai en l'esport femení en un partit transcendental en la lluita pel liderat. 271.000 espectadors i un 1,45% del share, convertint-se en l'espai més vist de tot el cap de setmana al canal esportiu. Amb pics de 400.000 espectadors, l'afició va estar pendent no només del que passava al terreny de joc sinó que també va seguir amb atenció l'anàlisi posterior al matx, que va aplegar 170.000 espectadors. Ja en la primera volta el partit entre els dos favorits al títol s'havia enfilat al 2% del share amb 260.000 espectadors.

Les xifres queden lluny de la primera divisió masculina. Un partit recent entre l'Alabès i el Betis, per exemple, s'ha apropat al milió de teleespectadors amb una quota de pantalla del 4,7%. Però ja igualen i fins i tot superen les dades de la segona divisió del futbol espanyol. També és interessant fer una comparativa amb una competició amb un seguiment mediàtic força més ampli que el futbol femení com és l'ACB de bàsquet, que no presenta números per tirar coets: el darrer clàssic entre Barça i Madrid, per exemple, va ser seguit per "només" 161.000 espectadors en un canal de pagament.

Com en tantes altres disciplines, l'interès de l'afició creix en funció dels mitjans que disposa per seguir la competició. Fent un exercici de ficció, fins on arribarien aquestes audiències si les jugadores apareguessin constantment a les portades de la premsa, ocupessin minuts als telenotícies i fossin les grans protagonistes de les tertúlies radiofòniques?

El Miniestadi, l'escenari de les grans cites

El tècnic que va viure en primera persona la transformació del Barça en un equip punter capaç de fer un bon paper a Europa, Xavi Llorens, era contundent quan li preguntaven pel somni de jugar al Camp Nou: "el dia que omplim el miniestadi podrem demanar jugar al Camp Nou". L'any passat, coincidint amb la primera aparició del club blaugrana a les semifinals de la Champions, va arribar el dia en què l'afició culer va respondre a la crida i més de 10.000 persones van omplir les grades del Miniestadi en el partit davant el PSG.

Aquella va ser una fita insòlita que, de moment, no ha tingut continuïtat. Un cas únic, excepcional, d'ampli seguiment des de les grades del futbol femení. La temporada passada el duel pel liderat entre el Barça i l'Atlètic de Madrid va reunir més de 6.000 persones, un rècord històric a la lliga. Dotze mesos després, però, el club va decidir programar el partit al mateix escenari que la resta d'enfrontaments d'àmbit estatal: la ciutat esportiva Joan Gamper, amb un aforament de 1.750 espectadors. El partit més vist de la història a la TV va tenir un seguiment minso a peu de camp. La tria de la ubicació va aixecar polseguera i van ser diverses les veus que van criticar durament la directiva per no programar un duel tan rellevant al Miniestadi i donar continuïtat a l'èxit d'assistència del curs 2016-2017.

Aquesta temporada, de moment, el miniestadi està reservat només per a les grans cites de la lliga de campions. En funció del resultat al partit d'anada en terres franceses, tornarà a aplegar milers i milers de persones el 28 de març per animar l'equip en la lluita per tornar a accedir a les semifinals de la Champions? Què passarà si al camp de l'Olympique el resultat és advers? Hi haurà ambient i campanya per la remuntada com va viure el primer equip la temporada passada davant el PSG i l'afició respondrà al Miniestadi?