"Qualsevol mòbil es pot convertir en un dispositiu d’escolta, fins i tot apagat, per això jo no en tinc. No accepto la tecnologia digital injusta", dispara Richard Stallman (Nova York, 1953) a manera de presentació quan el periodista treu l’aparell per fer-lo servir de gravadora. Stallman, un mite vivent del moviment en defensa d’una informàtica ètica té alguns tics de guru. Parla amb seguretat i de forma taxativa. Hi ha coses que són com són i no necessita desenvolupar-les, encara que l’afabilitat en el tracte o detalls com que aturi la conversa per escoltar el cant d’un ocell, en revelen una gran humanitat.

Davant la pregunta de si es pot viure sense utilitzar cap servei digital programat amb software privatiu [aquell que és propietat d’una empresa i queda fora del control de l’usuari que no el pot estudiar ni modificar] respon amb un simple "jo ho faig". El preu a pagar podria semblar alt a moltes persones, Stallman no només no té mòbil, tampoc fa servir targeta de crèdit: "Sempre pago en metàl·lic. Si algun lloc no accepta els diners en metàl·lic, no vull el seu producte". Encara que reconeix la dificultat creixent per realitzar tràmits oficials sense passar pel sedàs del software privatiu. "Cada cop més webs d’ens públics contenen [el llenguatge de programació] Java Script, que funciona enviant un programa a la teua màquina perquè s’execute allí. Aquesta és una mala manera de fer informàtica i els estats no haurien d’utilitzar-la", explica Stallman, qui també reconeix que "per ara evite els seguiments, però potser en un futur ja no podré".

Però, per què és tan important evitar ser seguits? "És una qüestió ètica, el que es troba en joc és la nostra llibertat", continua Stallman, qui alerta del perill de "vendre aquesta llibertat a canvi de comoditats, d’unes comoditats, a més, que podrien existir igualment, però que algú guanya més diners a força de controlar-nos. Si no som rucs, hem de reconèixer on ens porta aquest camí i decidir no anar-hi". A més, denuncia que el nivell de control cada cop va a més: "Per exemple, els darrers anys han imposat tenir un compte de Microsoft, i és molt injust vincular l’ús d’un programa a tindre un compte amb l’empresa, és un motiu suficient per rebutjar-ne l’ús". "Qualsevol programa que s’execute a la màquina de l’usuari, si no és lliure, és un instrument de poder de l’amo del programa i sotmet l’usuari, és el que volem evitar des del moviment del software lliure", continua.

Stallman, però, va més enllà de simple resistencialisme individual. Creu més necessari que mai un gran moviment ciutadà que obligue als governs a legislar per impedir a les grans empreses a recopilar dades de l’usuari a menys que siga estrictament necessari. "I per necessari, em referisc a imprescindible, no hauria de servir d’excusa incloure una xicoteta funcionalitat per justificar-ho. Per exemple, m’he trobat en ciutat europees un sistema de pagament dels aparcaments municipals on cal incloure el número de matrícula. És un abús i una fórmula de controlar els moviments de la ciutadania. Hauria d’estar prohibit per llei, ja que hi ha molts sistemes per fer-ho sense obligar a identificar-se. L’eficiència no ho justifica, ni tampoc la comoditat. Fins i tot es poden fer pagaments per telèfon de forma anònima, com per exemple amb el sistema GNU Taler que estem desenvolupant".

"Tampoc em refie dels reglaments de protecció de dades, ja que donen per suposat que les dades es recullen, i després ja sabem que en casos d’emergència totes aquestes normes esdevenen paper mullat", continua Stallman, per qui l’única solució passaria per "prohibir-ne a les empreses la recollida. Aquest és el punt de resistència i és on podem triomfar".

N’hi hauria prou amb aquestes lleis? Es complirien? "Pense que sí. Si fora explícitament il·legal i amb penes dures, les empreses no s’arriscarien. Fins i tot es podria fer en un sol país. Les empreses que hi volgueren operar haurien de complir la llei i no recollir dades dels clients que hi viuen". Davant les dificultats polítiques i les pressions per forçar aquestes lleis, assumeix que hi són, però demana no "convertir les dificultats en obstacles que poden fer que l’objectiu parega inassumible".

En aquest punt de la conversa sembla obligatori treure l’exemple de les lleis antimonopoli aprovades als EUA a finals del segle XIX per impedir el control de l’Standard Oil de tot el mercat de productes petroliers. Seria necessari trencar Google? La situació és similar? "Sí i no. Per una banda, Google no és un monopoli, hi ha alternatives als seus productes. A més, el que fa és molt pitjor. Al segle XIX ningú t’espiava per comprar petroli, però Google sí que ho fa amb els seus usuaris. Si hi haguera deu empreses com Google, les seguiria rebutjant totes. Però per altra banda, si el Govern americà de llavors va prohibir els monopolis, és perquè hi havia una demanda popular en aquest sentit, un moviment organitzat. Aquest moviment va existir més o menys fins al 1980, quan [Ronald] Reagan arriba al poder. Reagan representava als rics i acceptà de donar-los avantatges i molt més poder. A partir del 2000 s’han anat creant trusts d’empreses quasi sense límits, corporacions molt grans que provoquen que en molts sectors industrials dels EUA no hi haja pràcticament competència".

Una altra conseqüència dels governs republicans ha estat la signatura de tractats que imposen el "supremacisme empresarial, encara que normalment s’anomenen tractats de lliure comerç". Aquests acords, defensa Stallman, "tenen el propòsit de transferir el poder dels estats a les grans empreses. Per exemple, l’empresa que volia construir el Keystone XL [un oleoducte entre el Canadà i els EUA, suspès per Barack Obama per les fortes protestes d’indígenes i ecologistes] acaba d’exigir 16.000 milions de dòlars al govern en indemnitzacions".

Per això, Stallman reclama una gran mobilització per obligar als governs a implementar lleis que acaben amb les pràctiques tecnològiques injustes. "La democràcia va inventar-se a Atenes per tal que els pobres, si s’unien, foren més forts que els rics. Ara, la qüestió és saber si tenim prou democràcia perquè els governs que ens pertanyen ens defensen, o es revela que en realitat són governs de la plutocràcia".