L’historiador Jordi Serrano Blanquer (Sabadell, 1958) ha publicat un ampli estudi sobre els horitzons republicans a l’Espanya actual en el marc de la qual interpreta el que denomina la revolta catalana de 2017 com una avantguarda que ha sacsejat un règim monàrquic que respon amb actituds antidemocràtiques en tots els estaments de l’Estat, des de la judicatura a la corona passant per la policia o l’exèrcit. ‘Carta a un republicano español’ (Bellaterra Edicions) és una anàlisi militant de la situació política actual que defineix com el d'un ressorgiment neofranquista en les més altres esferes del poder però que tracta amb optimisme amb la confiança d’un canvi generacional sense precedents. Els lectors i les lectores trobaran una resposta a aquesta carta de Xosé Manuel Beiras -encara que l'històric polític independentista gallec ja avisa que té molt de republicà però no se sent gens espanyol- en forma de pròleg. Serrano és el rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), va ser lluitador antifranquista a les files del PSUC, ha impulsat organitzacions de l’àmbit del lliurepensament i la laïcitat i té diversos llibres publicats sobre història de l’obrerisme i el cooperativisme.

Com neix el projecte d’escriure aquesta ‘Carta a un republicano español’?

Durant el Procés vaig participar en dos debats sobre processos participatius en un poble de l’Aragó i un altre del cinturó industrial de València en què hi havia molt d’interès perquè els expliqués què estava passant a Catalunya. Me’n vaig adonar que quan ho explicaves fora de Catalunya és molt diferent i que m’obligava a autorepensar-me. I també que com antifranquista que encara vaig viure la clandestinitat veia com ressorgien les cares del franquisme més pur i dur en gent d’un nivell de poder impensable.

Va pensar llavors que la societat espanyola no entenia el fons del que estava passant i es va plantejar explicar-los-hi?

Correcte. Perquè crec que hem oblidat explicar-nos bé. Amb tota la bibliografia sobre el Procés que hi ha a Catalunya hi ha poques coses pensades en aquesta direcció. I crec que n’hi hauria d’haver més. Perquè al final els problemes venen de l’Estat espanyol però les solucions també vindran d’ell. Pensar que això ens ho solucionarà Brussel·les o ves a saber qui no té sentit. Els anglesos i els francesos no van intervenir quan l’aviació feixista bombardejava Barcelona buscant la massacre de civils durant la Guerra Civil, ni la Unió Europea no ha actuat per salvar vides al Mediterrani. Crec que encara menys actuaran pel que pugui passar ara a Catalunya. La batalla s’ha de donar on s’ha de donar. Per això vaig pensar que una forma de militància era explicar-ho a la gent de l’Estat per a la qual cosa calia fer un esforç d’autoanàlisi i reflexió.

Quina seria la situació doncs hores d’ara?

Crec que des del 2017 l’independentisme està en estat de xoc. Però el federalisme també ho està des del 2010. El PSC està en estat de xoc des d'aquell any. I ens falta capacitat de reflexió sobre quins són els següents passos a donar.

Doncs el llibre destil·la optimisme en el futur...

Jo soc molt optimista. Crec que hi ha un canvi generacional. Per exemple, les generacions educades en democràcia han fet un canvi de comportament respecte al fet religiós. El 2004 ja hi ha més bodes laiques que catòliques a Catalunya i el 2009 també passa al conjunt de l’Estat. I un cop fet el sorpasso cau en picat el nombre de parelles que es casen pel ritual catòlic. Crec que de la mateixa manera la gent s’ha tornat republicana. Ni una cosa ni l’altra és perquè hi hagi mestres maçons adoctrinant a les escoles sinó la conseqüència lògica d’educar en llibertat.

Des de l’esquerra espanyola s’ha acusat a l’independentisme de despertar el monstre del feixisme. Què li sembla?

Que em sembla bé que a Catalunya la gent hagi despertat el monstre i l’hagi mirat com deia Elias Canetti que cal mirar al poder, de fit a fit. Perquè el Procés català l’únic que ha fet és posar el focus en l’enorme poder neofranquista que hi ha a les estructures de l’Estat espanyol. Que la majoria de la gent, i jo mateix, no pensàvem que fos de les dimensions que és. A les institucions espanyoles no hi ha bipartidisme, qui mana són els neofeixistes des de fa més de 25 anys en època d’Aznar. La política espanyola, fins i tot en àmbits de l’esquerra, es mou en el ‘frame’ dissenyat per la FAES. Això ho va saber veure molt bé Vázquez Montalbán en el llibre ‘La aznaridad’. Qui se'n surt d’aquest marc és directament liquidat siguin els independentistes republicans catalans o els de Podemos, però també els homosexuals o les feministes. Perquè com ha passat històricament, el feixisme no fa diferències entre uns i altres.

Doncs el PSOE acaba de pactar amb el PP la renovació del Tribunal Constitucional amb una majoria conservadora que no representa la realitat política del país i alguns membres de clara tendència de dreta extrema. No hi ha cap altra opció?

Crec que el legislador quan va redactar la Constitució volia que el Consejo General del Poder Judicial, el TC, el Tribunal de Comptes i la resta d’institucions de l’Estat s’assemblessin al parer de la població de referència en cada moment històric. Però no ha passat això, amb excepció d’una breu etapa inicial amb Francisco Tomás y Valiente de president del Constitucional. Eren d’una categoria i professionalitat brutals, més enllà que t’agradessin o no les sentències. Tenien una legitimitat i una credibilitat que després s’ha perdut. Quan guanya Aznar imposen una majoria que s’ha mantingut sempre fins l’actualitat per molt que s’hagin renovat els càrrecs. Una majoria de dretes però no en el sentit europeu on els jutges poden ser conservadors però són antifeixistes. Aquí això no passa i per si tot falla el PP s’assegura la sala segona del Suprem controlat des del darrere. I qui protegeix tot plegat des de la cúpula del poder és Felip VI. Ell disposa de la inviolabilitat i fa que tot el que estigui sota el seu paraigües sigui intocable. Per exemple les comissions il·legals de les empreses de l’Ibex o la falta de fermesa judicial amb la corrupció del PP. És increïble que només estigui a la presó Bárcenas però cap dels donants. I que Aznar no tingui cap responsabilitat. Si la justícia realment funcionés el govern de Rajoy no hauria existit perquè haurien estat tots a la presó.

Com creu que evolucionarà el procés?

Necessitem reflexionar perquè han passat coses molt grosses i encara no tenim la distància suficient. La sentencia del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el 2010 va fer passar l’independentisme de menys del 15% a més del 50%. I la sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes és molt pitjor que aquella. Va tenir un impacte brutal. Per tant no sabem què passarà, però sí que l’actitud de l’Estat espanyol ha estat d’una falta d’intel·ligència política descomunal.

Perquè diu al llibre que Catalunya és l’avantguarda del republicanisme espanyol?

Només cal veure que a la primera República espanyola dels quatre presidents que hi va haver dos van ser catalans. En les eleccions del sexenni revolucionari (1868-1874) la majoria de diputats republicans eren de la Corona d’Aragó, i especialment de Catalunya. I la segona República es proclama a la plaça Sant Jaume de Barcelona. No és una cosa molt nova. Té a veure amb el fet que la Revolució industrial es fa primer a Catalunya generant un moviment obrer potent que desplega les idees emancipatòries. És per això que en aquest moment podem ser l’avantguarda de desafiament a una monarquia que està en un estat terminal. Tots aquells que volien la ruptura durant la Transició, ara haurien de veure amb il·lusió la revolta catalana que no deixa de ser l’intent republicà més ambiciós des de 1939.

Hi ha un fil històric que connecta el que ha passat amb el Procés?

He intentat posar-me en la posició d’un historiador que d’aquí a vint anys compara fets. Per exemple es fa una gran manifestació l’Onze de Setembre de l’any 1977 i al cap d’uns dies un notable franquista com Adolfo Suárez rep Josep Tarradellas i restableix amb un decret la Generalitat republicana. Això abans de la Constitució. I en un any i mig es fa tot el procés constitutiu amb el nou Estatut, eleccions al Parlament, etc. Hi ha una resposta democràtica del govern franquista de Suárez veient el que passava a Catalunya. Ara hi ha un seguit de grandíssimes mobilitzacions des del 2010 fins el 2017 i primer es respon amb la negació i finalment l’única proposta que posen damunt la taula és posar gent a la presó. Pensant que així acabaran amb el problema, la qual cosa és força al·lucinant en democràcia.

Vostè fa propostes de solució al conflicte i parla del pacte sinal·lagmàtic dels federalistes de Pi i Margall. Què és?

Hi ha un fil conductor amb el republicanisme federal, que ha estat menystingut. Partia d’una idea bàsica: els individus s’autodeterminen i ni l’Estat ni l’Església ni ningú li pot dir com ha de viure. És un pensament molt lliberal, en el bon sentit de la paraula. Els individus formen municipis, que es federen entre ells creant estats. Els federalistes republicans volien un estat català federat amb una República federal espanyola. El pacte sinal·lagmàtic que proposaven era un pacte lliure de coaccions i fet de baix a dalt. Catalunya es federaria en una República espanyola en les condicions que volguessin els catalans. D’aquí veu el concepte modern del dret a l’autodeterminació i el propi independentisme prové del republicanisme federal mitjançant Narcís Roca i Farreras com a precursor.

Si els federalistes actuals tinguessin present que no es pot ser federalista i monàrquic i recuperessin el concepte del pacte sinal·lagmàtic seria fàcil arribar a un acord amb els independentistes que necessàriament han de ser també republicans. Això obriria la porta a articular unes majories molt àmplies, que de fet en les bases ja hi són. Perquè a Catalunya avui en dia més del 70% es defineix republicà, després hi ha un petit percentatge que creu en Ovnis i després ja hi ha els partidaris de la monarquia (riu). Això és un canvi extraordinari de les mentalitats col·lectives i no es pot saber quan es produirà però crec que és imparable.

Vostè planteja al llibre que la dicotomia bàsica del conflicte és república versus monarquia. La República espanyola arreglaria el conflicte entre Catalunya i l’Estat?

En això també es pot fer comparació històrica. Quan al 1931 es proclama la República catalana el que fan els republicans de Madrid és enviar una delegació de tres persones a negociar. D’elles dos eren catalanes. Al 2017 es fa una proclamació de República catalana que no es desenvolupa i l’Estat espanyol el que fa ara és enviar 8.000 ‘piolins’ (forma col·loquial amb què es coneix als policies enviats per evitar el referèndum de l’1-O). Podien haver enviat també una delegació negociadora per veure com es podia arreglar. I sempre hi ha formes d’arreglar les coses. Però no hi ha hagut cap mena de capacitar per fer-ho. De fet, la dictadura franquista va tractar millor a Santiago Carrillo quan el van detenir que ara als presos independentistes catalans. Això ens ha de fer reflexionar sobre la qualitat de la democràcia que tenim.

De fet, vostè al llibre planteja que ara a l’Estat ningú vol negociar res. Creu que la taula de diàleg entre els governs pot prosperar doncs?

Primer diré que el més similar a un pacte sinal·lagmàtic de Catalunya amb Espanya després del franquisme no és la Transició sinó l’Estatut del 2006. Això és el més similar, fet de molt bona fe i acabat de la pitjor manera. Perquè durant la Transició hi havia massa canons apuntant a massa caps. Sobre l’actual taula de negociació, tothom pot tenir escepticisme però algun dia s’haurà d’arribar a un acord. La tesi del meu llibre, que de fet ho he aprés de Josep Fontana, és que passi el que passi el poble català buscarà la seva solució. Sense tuteles de ningú. Pot costar més o menys però això acaba en una taula de negociació. L’actual taula pot servir per entreveure com es pot establir en un futur una llei de la claredat com la del Canadà respecte el Quebec.

Però això no sembla que estigui gens madur...

Això no serà a curt termini, perquè els processos històrics no van tan ràpids com la gent voldria acostumada a les aplicacions dels mòbils. Però tot apunta que caldrà una gran aliança republicana a Catalunya i a Espanya per enfrontar-se al feixisme cada cop més descarnat. Però totes les noves generacions exploren límits i se’ls troben. I estic molt a favor perquè nosaltres també ho vam fer. Volíem una República socialista i no ho vam aconseguir. Però vam aconseguir la sanitat pública per a tothom, l’educació pública, les millores en els municipis de qüestions bàsiques per viure dignament, els serveis socials... La gent que vol anar de pressa igual ha de tenir en compte que a la República espanyola o a la independència de Catalunya s’hi arriba acabant amb el fracàs escolar encara que no ho sembli. Perquè com més estudis té la gent més republicans i independentistes n’hi haurà. O fent que els joves no hagin de marxar a trebalalr fora.

Vostè recopila un ampli ventall d’aberracions jurídiques comeses amb l’independentisme. Ara també es retiren actes a diputats d’Unides Podem. Creu que l’esquerra espanyola té consciència de fins on arriba el poder neofalangista en el poder judicial?

Si no ho són ho aniran sent. Això és implacable. I l’error del PSOE és monumental. Aquí Baena (comandament de la Guardia Civil responsables dels atestats durant l'1-O) va fer informes policials contra l’independentisme sota la direcció de Pérez de los Cobos. El mateix que després va fer informes policials contra el delegat del Govern a Madrid, dirigent del PSOE madrileny, per les manifestacions feministes culpant-lo de la pandèmia. I això volia dir penes de presó si hagués prosperat. Llavors el cessen però ja han arribat molt lluny. Han intentat processar a ministres. Cal parar els peus a aquesta onada neofeixista que no creix només aquí. Pensar que hi hauria neofeixisme a tota Europa i arreu del món menys a l’Estat espanyol que és el país que menys ha trencat amb el feixisme, i a sobre culpar als catalans, és d’una capacitat d’anàlisi molt limitada.

Diu al llibre que el PSOE és un partit republicà però que els seus dirigents no ho saben...

Crec que el votant i el militant socialista a l’Estat espanyol és bàsicament republicà. Perquè majoritàriament són fills i nets dels afusellats pels franquistes. Això és així poble a poble i ciutat a ciutat. Per això el PSOE té un perill, que si defensa massa a la monarquia pot caure amb ella. I la monarquia hores d’ara està molt tocada. La proba és que van haver de fer sortir a Felip VI el 3 d’octubre del 2017. Si no haguessin estat tant tocats no hauria sortit i menys d’aquella manera. En això pesa molt el fantasma del referèndum grec de 1973 que el perden. Té una mare, la Reina Sofía, que és molt d’extrema dreta i l’àvia materna que era de les joventuts hitlerianes.

De fet, vostè explica un episodi històric sobre Felip VI molt poc conegut que és la seva participació en actes de les joventuts falangistes.

Sí, em va sorprendre molt descobrir-ho. Perquè una cosa és que el seu pare fos de la OJE (Organización Juvenil Española, d’ideologia falangista) perquè eren els anys 50, però que Felip VI de jove hagués participat en diverses activitats de la OJE i anés a cantar cançons joseantonianes, vestit amb la camisa blava, un cop ja aprovada la Constitució, crec que en part explica l’actitud de Felip VI el 3 d’octubre.

Diu que hi ha victòries que no les sabem veure. Per exemple?

Sempre s’havia dit que Catalunya era un poble mesell des de la derrota del 39. Doncs resulta que ha mirat al ‘Deep State’ de fit a fit i li planta cara. En surt derrotat però és una gran victòria perquè és un canvi de paradigma. Suposa el desacomplexament. O el fet que vivim uns moments històrics i no se’n viuen gaire d’aquests. L’1 i el 3 d’octubre del 2017 són fites de la història de Catalunya que humilia de forma brutal a tota l’estructura de l’Estat. Són incapaços de trobar una sola urna i voten més de dos milions de persones en les pitjors condicions possibles. Ara no tenim la perspectiva per veure-ho però han passat coses molt importants que tindran conseqüències. Perquè la gent que s’ha polititzat a les escoles de l’1-O tindrà una actitud molt diferent a si l’estat hagués actuat d’una altra forma. Soc molt optimista i a més els errors que cometen són immensos.