Àngels Ponsa porta tres mesos justos al capdavant del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Però la feina de gestionar no li resulta desconeguda, ja que s’hi ha dedicat durant mitja vida. Fins ara era la directora general de Creació, Acció Territorial i Biblioteques. Nascuda a Artesa de Segre (la Noguera) l’any 1960, Ponsa es va ­diplomar en Magisteri, llicenciar en Geografia i Història, i ha cursat postgraus i màsters relacionats amb la gestió pública. És una consumidora cultural molt activa i sovinteja teatres, cinemes, concerts i exposicions. Diu que gaudeix a tot arreu i li agrada veure-ho tot.
Des que la van nomenar consellera confessa que té poc temps per llegir, però si té un moment agafa un llibre de poesia –Joan Margarit la reconforta–, i també fa de tastaolletes –ara està a mitges amb el nou llibre de Marina Garcés i el segon volum del president Puigdemont, i té ganes de començar 'La casa de foc', de Francesc Serés.

La consellera Ponsa va per feina i té la vehemència de qui coneix bé allò que diu. A causa de la pandèmia li ha tocat apagar focs i procurar que l’ecosistema cultural del país no es desmunti. Té molt controlats els grans equipaments i les seves xarxes, i sembla que té com a prioritat treballar en normatives per acabar amb la precarietat laboral del sector. Fins i tot, qui sap, amb una mica més de temps la cultura de base també entraria entre les seves prioritats.

Fa tres mesos que exerceix de consellera de Cultura. Ateses les circumstàncies, com valora l’experiència?

Sembla que faci una eternitat i només fa tres mesos, però per la intensitat i la complexitat del moment fa la sensació que hagi passat més temps.

Aquest és el seu repte professional més complex?

Sí, sens dubte, perquè la pandèmia ens ho posa molt difícil, i tot i que el sector cultural té molts arguments per defensar que és un sector segur, que fa les coses molt ben fetes, i que anant al teatre o al cinema o a un concert ens podem trobar gairebé més segurs que a casa, entenc que els gestors d’aquesta pandèmia, que són les autoritats sanitàries, de vegades posin limitacions generals. Però crec que haurien de ser més conscients que en el sector cultural, fins i tot des del punt de vista de tenir endreçat el que és el gaudi, o les hores que puguem tenir de lleure i també de descompressió i de salut mental, la cultura és segura, i tot això s’hauria de tenir més en compte del que s’està tenint.

Suposo que a hores d’ara ja s’ha cansat de repetir que la cultura és segura als altres consellers i als responsables de gestionar la pandèmia.

Reconec que sóc molt insistent, i fins i tot de vegades una mica vehement, perquè m’ho crec, perquè ho conec i perquè sé positivament que és molt difícil que hi hagi un contagi en un espai cultural; per tant, jo no seria inconscient de dir que la cultura és segura si no n’estigués segura, perquè tinc una responsabilitat, i per tant estaria fent un mal. Però com que n’estic tan convençuda i ho visc en primera persona, ho he de dir i ho he de lluitar.

I se sent escoltada quan trasllada aquest missatge?

De vegades sí i de vegades no tant; de vegades costa... I jo entenc que en una pandèmia qui ha de manar i ha de tenir la darrera paraula és el sector sanitari, però també en alguns casos haurien de ser més empàtics; o potser hauríem de fer mesures més amb bisturí i no tan genèriques, sinó més adaptades al que és cadascun dels sectors. Jo no puc parlar dels altres sectors, perquè no els conec amb la profunditat que conec el sector cultural, però en l’àmbit cultural crec que sóc una veu autoritzada perquè tinc un coneixement i perquè ho visc cada dia i en multitud de formats, des de les reunions amb el sector, on et posen sobre la taula els arguments, fins als vespres o els caps de setmana en actes culturals quan ho veig en primera persona.

Aleshores, vostè és de les polítiques que van al teatre…

Vaig al teatre, vaig al cinema, vaig a concerts, no paro!

Li dic perquè molts actors, músics i artistes comenten que els de la seva professió han perdut el costum de trepitjar teatres i auditoris; i potser això fa més difícil que els que manen entenguin que els professionals de la cultura necessiten unes condicions laborals dignes.

A veure, entre els companys de Govern sí que n’hi ha que tenen el costum d’anar al teatre i al cinema o a qualsevol activitat cultural, però potser sí que s’hi hauria d’anar més, sobretot en aquest moment que és clau, perquè no et pots imaginar un teatre com fa un any. Fa un any, els teatres estaven plens, era un moment d’embranzida, però ara no és així, els estem obligant a estar al 50%, i això vol dir que tens un espai de confort, una distància, la gent no es treu la mascareta, i si algú fa el gest, de seguida surt algú que li crida l’atenció; les entrades i sortides són endreçades, el seient és assignat i això permet fer la traçabilitat. Als museus, a les biblioteques, a tot arreu es respecten les mesures.

Ha entès que mentre es respectava el dret al culte amb les esglésies obertes, es tanquessin teatres, cinemes i sales de concerts?

No, i deixa’m ser taxativa. És veritat que la llibertat religiosa és un dret, però el dret a la cultura també ho és, i està recollit igualment, i per tant no ho entenc.

I això, després, vostès ho parlen i ho miren d’arreglar?

Sí, en parlem i hem rectificat, i hem sigut capaços de veure coses que potser en un moment determinat no vèiem perquè el volum de decisions a prendre és molt alt i és de tots els sectors. La gestió en aquests moments és molt complexa, però sempre hi ha aquell que diu "si aquests fan això, jo també ho he de fer", i home, no és el mateix! Perquè s’han de saber les mesures, perquè la cultura s’ha abocat a fer-ho molt ben fet, i això s’ha de reconèixer, i per tant s’ha de ser més generós que potser amb un altre sector que no ho estigui fent prou bé.

Potser altres sectors que no ho han fet prou bé tenen més pes econòmic i poden fer més pressió, i per això aconsegueixen millors tractes?

No ho sé, jo diria que en el sector de la cultura hem estat en la línia de sortida, no tant com ens hauria agradat en algunes coses, i ara tenim un parell o tres d’esculls que ens agradaria revertir, i estem treballant per revertir-los.

Quins són aquests esculls?

Els grans equipaments, el Liceu n’és un. Ara, amb aquests topalls el tenim al 21% d’ocupació, i això no pot ser. Per tant, potser en el moment que vam posar aquests topalls –fruit d’un acte passat a la Sagrada Família, eh?– no es va pensar que el volum de metres cúbics que té el Liceu és compatible amb un 50% d’ocupació; 500 persones al Liceu no es veuen, hi ha més gent a l’escenari que a la platea, per dir-ho d’alguna manera. I aquestes coses crec que les hem de poder rectificar, i ho estem intentant. I amb aquest problema també tenim el TNC, l’Auditori, el Palau de la Música...

I els altres esculls?

Ens agradaria que de la mateixa manera que tenim el salconduit pel toc de queda també el tinguéssim pel confinament perimetral del cap de setmana amb les entrades de qualsevol espectacle d’art en viu. I no parem d’insistir-hi; també és veritat que les dades no ens ajuden gaire i que dins de la ciutadania, que en general ho intenta fer molt bé, també hi ha grups que segueixen allò de "feta la llei feta la trampa".

Quan es van apagant aquests focs, queda temps per pensar una mica més enllà i solucionar altres coses?

Ho intentem, el que passa és que és molt intens. La dedicació és molt intensa perquè has d’estar pendent de tot i comporta estar reunit, no pares; això no és una queixa, és la nostra obligació. Però intentem que quedi una mica de temps. També és veritat que nosaltres ens hem centrat en el termini curt i mitjà, que són aquests mesos que tenim fins a les eleccions. El curt és apuntalar i que no ens caigui el sector cultural articulant bé els ajuts, i tot està ben encarrilat.

Així que els ajuts ja estan arribant?

Sí, ara estan arribant tots, i ho hem fet amb molta celeritat, i això ho vull agrair a l’equip que s’hi està deixant la pell. Totes les línies d’ajuts són obertes, tenim els números de demanda i tot està controlat. A nivell d’ajuts no patim tant, fins al moment present; si això s’allarga, ja ho veuríem... I després hem fet altres coses per trobar solucions, com el cens d’equipaments culturals responsables. Hem fet també la campanya 'Més Cultura'; amb els mitjans de comunicació públics també estem fent una bona campanya per visibilitzar la cultura en totes les graelles; estem intentant treballar amb dèficits històrics, perquè molta part del que està passant avui ve del passat. En cap altre àmbit laboral, no em canso de dir-ho, s’admetria la precarietat que hi ha al sector cultural.

Això vol dir que aconseguirem un règim d’intermitents com tenen a França?

Això és el que hem de treballar, però el tema laboral no el podem legislar des del Parlament de Catalunya. Però hi hem de trobar solucions com sigui. És claríssim que la precarietat del sector cultural no pot continuar; a cap altre sector, al comerç, a l’automoció, a la restauració..., per què al sector cultural sí? Si jo ara tingués al davant una legislatura sencera, el primer que posaríem damunt la taula seria la llei de la cultura, a la cultura li falta una llei que la blindi. Tenim moltes lleis sectorials, de biblioteques, de patrimoni, tenim normatives, però falta una llei que blindi la cultura en tota la seva dimensió, com tenen la salut o l’educació.

Li agradaria seguir com a consellera?

M’agradaria acabar aquesta feina, si més no continuar-la. En aquests mesos just tindrem temps d’apuntalar i d’iniciar alguna via. A nivell de marcs normatius, una altra de les coses que hem fet és el cens d’artistes, i aquest cens delimitarà qui és artista i qui no ho és. És el pas previ per regular l’estatut de l’artista, una de les demandes del sector. Anem aprovant decrets i fem normatives, però no suficients. I una altra fita important que també espero que vagi endavant al Parlament és aquest famós 2% del pressupost per a la cultura. El que no és viable és que quan arribin les eleccions tots ens posem a la boca que arribarem al 2% del pressupost; jo crec que això no està bé, crec que no ho podem dir, perquè ho diem tots i després no ho fem ningú. Per tant, pot ser que hi hagi un acord de tots els grups o de la majoria per establir un acord de com arribar-hi. Perquè ho hem de dir des de la responsabilitat, no podem doblar el pressupost d’un any per l’altre, perquè ara estem prop de l’1%; no siguem ingenus, perquè ningú se’n sortirà. Tanmateix, en quatre anys, a raó d’un 25% cada any, hi ha la possibilitat de fer-ho. I si això ho acordem tots els grups polítics o la majoria, governi qui governi, això ha d’anar endavant. I per tant seria un molt bon acord.

Per cert, abans que acabi l’any, sabrem què passarà amb el Santa Mònica?

El procés de selecció ja està tancat, hi ha sis finalistes amb molt bons currículums i a principis d’any ja estarà. Estem supercontentes, perquè s’ha presentat molta gent i de molta qualitat; això és molt bo. És un centre que necessita la direcció de manera urgent, però també és veritat que no ha parat de funcionar, i ho vull agrair a l’equip que s’hi ha deixat la pell.

Ara que ja hem repassat els grans equipaments, parlem de la cultura de base, que s’acostuma a sentir menystinguda malgrat ser un planter indiscutible. Què tenen pensat per ajudar-la?

De fet, els tenim considerats igual, i quan convoquem reunions ells sempre hi són, com a federació d’ateneus, com a sistema públic d’equipaments...

Ja, però, em referia a equipaments com l’Antic Teatre o la Nau Bostik.

A veure, els tenim atesos, ara em pensava que em parlaves més de la cultura popular o d’equipaments públics petits. Els tenim atesos a través de l’ICEC [Institut Català de les Empreses Culturals]; en ser empreses culturals estan vinculades allà. Tenim una relació també molt estreta amb l’Ajuntament de Barcelona per actuar davant de coses d’aquestes, però de vegades no és senzill, perquè al darrere de molts d’aquests problemes hi ha especulacions immobiliàries, i costa molt de fer-hi front. L’Ajuntament hi fa molta incidència, però no sempre ens en sortim, perquè depèn de la intencionalitat que hi hagi al darrere; si és un increment de lloguer o hi ha altres coses. Intentem cuidar-ho i vigilar-ho, i ho fem conjuntament amb l’Ajuntament.

Tant la seva predecessora com el tinent d’alcalde i regidor de Cultura coincidien a dir que amb la pandèmia les relacions entre els departaments de Cultura de Generalitat i Ajuntament són més fluides.

Diria que la pandèmia ens ha ensenyat la importància de les aliances institucionals. Des d’aliar-nos amb Diputacions i Ajuntaments per tema de biblioteques; la mancomunitat cultural ha estat una bona eina; tenim relacions constants amb la Federació de Municipis i l’Associació Catalana de Municipis, treballem molts temes conjuntament; i amb l’Ajuntament de Barcelona tenim reunions de manera periòdica. Jo diria que les relacions són bones. Llavors hi ha punts de vista polítics diferents de vegades, però parlem i ens coordinem, i en temes de grans equipaments anem a l’una. I amb el tinent d’alcalde, Joan Subirats, personalment hi tinc una molt bona relació, a part d’haver tingut l’honor de tenir-lo com a professor en el màster de gestió pública, i li tinc un especial carinyo.

Passem al tema de la llengua. El català ha perdut pistonada? Tenen algun pla preparat per fer-hi front?

En llengua estem fent coses, encara que de vegades no les comuniquem prou bé. A partir dels indicadors que tenim, jo diria que a nivell de coneixement del català estem en percentatges altíssims, però en canvi a nivell d’ús és on tenim l’escull i l’assignatura pendent, i ara estem posant remei a tot això. Hem detectat on tenim els forats, i volem que els youtubers, instagramers i influencers, els prescriptors de la franja més jove, utilitzin el català. El tema de l’audiovisual és l’altre tema pendent: hem perdut pistonada amb el cinema català, és claríssim, i es tracta de recuperar-lo, i no és fàcil perquè és un sector que necessita molts diners. Tenim un projecte pel 'Next Generation' on estan involucrades les universitats, productores... És un gran projecte de país que ens podria ressituar en el pol del sud d’Europa en el sector audiovisual, com en el nord passa amb Berlín o Londres, i que Barcelona fos el pol del sud d’Europa. Crec que tenim moltes possibilitats. Hem presentat nou projectes de cultura al 'Next Generation' i esperem que aquest sigui un dels escollits.

I per fomentar l’ús social del català?

Bé, hem implantat la gratuïtat dels cursos de català per a la gent que arriba; hem tornat a engegar una campanya de voluntariat lingüístic; busquem aliats i donem suport a iniciatives com No em canviïs la llengua, que surt de plataformes ciutadanes i que està molt bé, perquè ens fan ser conscients d’allò que passa. La llengua és una cosa de tots, i més en un país sense Estat com el nostre.

Vostè, que fa un grapat d’anys que es dedica a la gestió i a la cultura, com viu la política?

Per mi la raó de ser de fer política és estar al costat de la gent, d’una banda, i viure els mateixos problemes que també viuria com a ciutadana. La meva escola és el món municipal, que crec que és on s’aprèn a fer la política al costat de la gent. I ara, en aquest moment, tinc amics a la presó i a l’exili, i no m’ho hauria imaginat mai. Això et fa veure la política des d’un altre costat, i són els dos vectors que a mi em mouen a fer política.