El cas Palau, que va liquidar el miratge de l'oasi català, arriba a judici

El 16 de setembre de 2009, Fèlix Millet, aleshores president del Palau de la Música, i Jordi Montull, la seva mà dreta, van confessar a través d'una carta publicada a El Periódico i La Vanguardia que havien desviat 3,3 milions d'euros de les arques de la institució cultural a les seves butxaques. La confessió, que el temps ha demostrat que es quedava molt curta, va arribar un mes i mig després que els Mossos d'Esquadra irrompessin al Palau de la Música per un presumpte desviament de fons de l'Orfeó Català, que hi té la seu. En poques setmanes, el mal anomenat oasi català va començar a saltar pels aires i els fils del cas Palau van tornar a posar de manifest l'opacitat i les mancances del sistema de finançament dels partits polítics i les sospites del cobrament de comissions per part de l'antiga CDC a canvi de l'adjudicació de contractes d'obra pública.

Han hagut de passar set anys i mig perquè, finalment, aquest dimecres arrenqui el judici del cas Palau, que s'allargarà durant quatre mesos, repartits en 55 sessions en les que hauran de comparèixer més d'un centenar de testimonis. En total hi ha 16 persones encausades i el procés se centrarà en 25 dels milions defraudats, tot i que les auditories realitzades durant l'època en què Joan Llinares va fer-se de la direcció de la institució van elevar el forat provocat per Millet i Montull a 35.

Convergència Democràtica de Catalunya consta com a responsable a títol lucratiu de l'espoli del Palau de la Música, ja que el fiscal, Emilio Sánchez Ulled, considera que la institució cultural va ser la tapadora a través de la qual el partit va rebre 6,6 milions de la constructora Ferrovial a canvi de l'adjudicació d'obres públiques. Aquesta derivada política serà, sens dubte, un dels majors focus d'interès del judici. Intentem resumir en quatre punts, els aspectes claus del procés que arrenca aquest dimecres a la Ciutat de la Justícia.

Peticions de més de 20 anys de presó pels principals acusats

El judici arrenca aquest dimecres, però els dos principals encausats, Fèlix Millet i Jordi Montull, no declararan fins d'aquí una setmana, el dia vuit. Els dos afronten acusacions que acumulen 27 anys de presó pels delictes de malversació de cabals públics, falsedat documental, apropiació indeguda i delictes continuats contra la hisenda pública, a més d'una multa de 22 milions d'euros. A Gemma Montull, filla de Jordi Montull i exdirectora financera del Palau, li sol·liciten 26 anys de presó, mentre que a l'exdirectora del Palau de la Música Rosa Garicano li demanen nou anys i mig de presó. A la banqueta dels acusats també s'hi asseurà l'extresorer de CDC Daniel Osàcar, a qui li demanen set anys i mig de presó per tràfic d'influències i blanqueig de capitals.

Altres acusats són els alts directius de Ferrovial Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, als que demanen quatre anys i mig de presó per tràfic d'influència; l’assessor fiscal Edmundo Quintana, els advocats Raimon Bergós i Santiago Llopart i sis empresaris: Miguel Jiménez Salinas, Juan Manuel Parra, Pedro Luis Rodríguez, Vicente Muñoz, Juan Antonio Menchén i Ramon Marc Martí. En canvi, l'històric diputat convergent Jaume Camps, per a qui es demanava un any i mig de presó per tràfic d'influències, ha quedat fora de l'acusació ja que el presumpte delicte ja ha prescrit i només compareixerà com a testimoni.

Entre els 115 testimonis d'una causa que ocupa més de 60.000 fulls, hi ha tres consellers d'Obres Públiques: els convergents Pere Macías i Felip Puig, i el socialista Joaquim Nadal. També destaquen els noms de l'exsecretari general de CDC Miquel Roca i Andreu Viloca, tresorer del partit.

Un saqueig fonamentalment en efectiu

El saqueig del Palau de la Música multiplica almenys per 10 els 3,3 milions confessats en el seu dia per Millet i Montull. Si més no, així ho van reflectir les auditories encarregades per Joan Llinares durant la seva etapa com a director general de la institució, que va allargar-se de juliol de 2009 -poc després del registre dels Mossos- fins el desembre de 2010.

El fiscal Emilio Sánchez Ulled descriu Millet i Montull com a "autèntics depredadors" que van saquejar els fons de la institució per a tota mena de finalitats personals. De fet, disposaven dels diners "com si fossin seus" i van buidar 18 milions d'euros del Palau en efectiu. Els investigadors han acreditat que almenys set haurien anat a parar a les butxaques de Millet, mentre que 1,3 a les de Montull. De 9,6 milions no n'han trobat rastre, mentre que 6,6, sempre segons la investigació del cas, haurien servit per finançar l'antiga CDC, a través de les aportacions que Ferrovial feia al Palau.

Millet i Montull s'encarregaven de cobrar els diners via transferències als seus comptes o amb xecs al portador que després ells mateixos cobraven, tot i que una part feien que la cobressin subordinats, un fet que explica la pèrdua del rastre de gairebé deu milions. A més a més, el Palau va encarregar feines falses a les empreses Bonoima SL i Aysen Producciones 46 SL, de Marta Vallès, dona de Millet; i Aurea Rusula, de Mercè Mir, esposa de Montull. Les feines es pagaven però no es portaven a terme i van permetre als saquejadors confessos del Palau extreure'n un milió d'euros més. Les dues també figuren com a responsables a títol lucratiu del cas.

El judici arriba amb un Millet amb 81 anys i amb poca vida social, res a veure amb l'activitat que va desplegar durant els seus 31 anys al capdavant de l'Orfeó Català i el Palau de la Música. Durant aquella època també va presidir l'asseguradora Agrupació Mútua, el banc Bankpime, va ser vicepresident de la Fundació del FC Barcelona i havia rebut la Creu de Sant Jordi, la màxima distinció de la Generalitat de Catalunya, que se li va retirar el 2009.

Vida a tot tren a càrrec del Palau

Més enllà dels diners en efectiu, Millet i Montull van aprofitar els fons del Palau de la Música per pagar tot tipus de despeses personal i viure a tot drap. Per exemple, entre els dos van destinar més de 3 milions a "obres sumptuoses" a les respectives cases. Millet, per exemple, va fer-se una reproducció a mida de l'auditori del Palau al soterrani de la seva casa de l'Ametlla del Vallès, mentre que Montull, entre moltes altres coses, va comprar-se una Playstation que va facturar al Palau. I com s'ho feien? La investigació ha conclòs que es canviava el concepte de les factures per tal d'"emmascarar" les despeses, i això segons Sánchez Ulled era possible gràcies a la connivència de Gemma Montull i Rosa Garicano. També van carregar gairebé 650.000 en viatges i vacances familiars a Mèxic, la Polinèsia, Tailàndia, Egipte, Kènia o les Maldives, mentre que Millet també va fer pagar a la institució cultural les caríssimes bodes de les seves filles, Clara i Leila.

El "pacte criminal estable" entre CDC i Ferrovial

Segons el fiscal Emilio Sánchez Ulled la relació entre CDC i Ferrovial era un "pacte criminal estable" que funcionava amb el Palau de la Música com a intermediari o tapadora. La investigació de la Fiscalia exposa que es va donar un "cercle socioeconòmic i polític on interessos compartits de tot tipus van convergir en una convenient ceguesa davant de qualsevol sospita d'irregularitat".

Entre 2001 i 2010 Ferrovial va aportar més d'11 milions d'euros al Palau en concepte de patrocini i, segons la Fiscalia, 6,6 van anar a parar a Convergència a canvi de l'adjudicació d'obres públiques. En concret, els projectes serien les obres de revestiment del riu Ebre, un nou pavelló municipal a Sant Cugat del Vallès, la línia 9 del metro o la Ciutat de la Justícia, curiosament l'escenari del judici.

El tàndem Millet i Montull hauria exercit d'intermediari entre el partit i la constructora i hauria aprofitat les "estructures jurídiques" del Palau per dissimular les comissions a través de falsos convenis de col·laboració de la institució i l'empresa o a través de factures fictícies amb altres empreses que s’hi prestaven. Segons la fiscalia, l'entramat implicava el pagament d'una comissió del 4%, del qual el 2,5% anava a parar a CDC i l'1,5% restant se'l repartien entre Millet i Montull, que de moment no han admès la seva participació en aquesta estructura.

Sempre segons la investigació del cas, el pagament de la comissió al partit s’hauria fet a través de tres procediments: entregues en efectiu als tresorers Carles Torrent –que va morir el març de 2005– i Daniel Osàcar, a partir de factures falses a determinades empreses proveïdores de la formació, com New Letter, Letter Graffic, Altraforma o Hispart, o a partir dels aparents convenis anuals de col·laboració amb les fundacions convergents: primer la Trias Fargas i després la CatDem, que entre 2002 i 2008 van rebre 630.000 euros.