Cultura“Censored”, una col·lecció d’art per defensar la llibertat d’expressió

Què tenen en comú artistes com Ai Wei Wei, Robert Mapplethorpe, Francisco de Goya, Illma Gore, Abel Azcona, Joan Fontcuberta o Larissa Sansour? Doncs haver patit la censura en alguna de les seves obres. Precisament, combatre la repressió és l’objectiu de “Censored”, la col·lecció d’obres d’art impulsada per l’empresari i periodista Tatxo Benet. Reunir peces que havien quedat una mica maleïdes i condemnades a no ser vistes després d’haver patit la censura és l’ariet que empeny la col·lecció. En la seva majoria, les obres de “Censored” van ser creades durant la segona meitat de segle XX i el segle XXI, i es tracten de pintures, escultures, instal·lacions, gravats, fotografies i peces audiovisuals.

La peça que va inaugurar “Censored” va ser Presos polítics de l'Espanya contemporània de Santiago Sierra (peça polèmica per haver estat retirada de la fira ARCO), però la col·lecció no es compromet amb cap posició política. “Això va més enllà d’una determinada ideologia, la col·lecció tracta de defensar la democràcia, les llibertats, els drets fonamentals i la creativitat. És cert que algunes de les obres de la col·lecció poden ser desagradables o generar incomoditat, però tolerar el que difereix dels nostres valors és un primer pas per aprofundir en la llibertat”, sosté Benet.

"És cert que algunes de les obres de la col·lecció poden ser desagradables o generar incomoditat, però tolerar el que difereix dels nostres valors és un primer pas per aprofundir en la llibertat"

Ara ja són més de 60 les obres que articulen aquest projecte. Algunes provenen d'Espanya, altres de França, Turquia, Argentina, Xina, Estats Units... i totes han patit la censura per motius polítics, religiosos, socials, morals o culturals. La vocació de “Censored” és internacional, plural i transversal, i pretén provocar un exercici de tolerància en l'espectador.

La col·lecció es presentarà al juny a La Panera de Lleida

L'objectiu de Tatxo Benet és crear un museu per exhibir totes aquestes peces, un espai on imperi la llibertat i la tolerància. Però mentre segueix buscant ubicacions, l’equip de “Censored” vol organitzar exposicions temporals arreu per donar visibilitat a la col·lecció. La primera vegada que el públic veurà reunides aquestes obres serà el proper mes de juny al centre d’art contemporani La Panera de Lleida.

La mostra comissariada per Cèlia de Diego (directora de La Panera) i el galerista Benito Padilla exhibirà una vintena de peces de la col·lecció. A la mostra no hi faltarà l’epectacular Shark de David Cerny que representa Sadam Huseín dins una peixera, o la instal·lació Always Franco d’Eugenio Merino entre moltes altres.

Com apunta Tatxo Benet "cada vegada que nosaltres, els ciutadans, ens oposem a la censura estem posant el nostre gra de sorra en la lluita per una societat més lliure. I això és el que pretén aquesta col·lecció: posar a l'abast del públic una sèrie d'obres censurades en algun moment per algú que tenia el poder per fer-ho; mitjançant aquesta exhibició pública donem un petit pas en el camí cap a la llibertat de l'individu. Però també cal que sigui per a tots un exercici de tolerància: trobarem obres que ens desagradaran, que seran contràries als nostres valors. Pensem llavors que per al nostre veí que les contempla poden ser «inspiradores» i deixem que la tolerància marqui la nostra experiència vital i sensorial”.

Històries de censura i repressió

A “Censored” cada peça té la seva història. Algunes van donar la volta al món com la monumental Partenón de libros de Marta Minujín; d’altres van canviar la directiva de tot un museu com la peça Not dressed for conquering d’Ines Doujak (que es va emportar per davant a Bartomeu Marí, aleshores director del MACBA); i d’altres han provocat manifestacions i aldarulls, com la instal·lació Silence Bleu de Zoulikha Bouabdellah formada per estoretes de resar i stilettos.

Totes les peces de “Censored” han topat amb la prohibició i amb els límits de la llibertat d’expressió, algunes de manera frontal i violenta, i d’altres d’una manera més subtil però igual de perjudicial. El curtmetratge Nation Estate de ciència ficció de Larissa Sansour n’és una bona mostra. La peça és una distopia humorística sobre el dret a la terra a Palestina, i l’artista nascuda a Jerusalem el 1977 va quedar finalista del premi Elysée Prize, guardó que no va guanyar perquè la firma Lacoste, que fins aleshores patrocinava el premi, va considerar que el treball de Sansour no s’ajustava a les bases del premi i la va desclassificar.

Una de les peces més commovedores de la col·lecció és Statue of a Girl of Peace, dels artistes i activistes coreans Kim Eun-sung i Kim Seu-kyung. L'escultura homenatja el record a les joves esclaves sexuals coreanes de la Segona Guerra Mundial, ofertes a servir els soldats japonesos com noies de confort. La primera d'aquestes escultures es va realitzar al 2011 per situar-la davant de l'ambaixada del Japó a Seül. No obstant això, l'any 2015 Japó va negar la seva compensació econòmica per crear una fundació d'ajuda a aquestes dones a no ser que es retirés l'obra de l'ambaixada. Però l'escultura no es va retirar. Avui en dia, a Corea, d’aquestes escultures n’hi ha instal·lades 104 i són considerades un monument de pau. Un exemple esperançador.