Abillat amb una mena de túnica de filòsof antic i una guitarra, els dimarts, Albert Pla surt a l’escenari del Teatre Borràs a cantar cançons. Acostuma a trencar el gel amb ¿Os acordáis?, la cançó d’aires apocalíptics que va composar durant els primers mesos de confinament i que al llarg de deu minuts parla de com era el món. Diu que després d’haver escrit aquest tema ja ha tingut el seu "desahogo" pel que fa a la Covid-19. Aquests concerts dels dimarts al Borràs, previstos fins a mitjans de març si les restriccions ho permeten, comencen així, una mica apocalíptics, però després enfilant composicions una darrera l’altra, l’Albert Pla aconsegueix portar el públic cap a El lado más bestia de la vida.

Albert Pla (Sabadell, 1966) fa temps que té clar que el "El mejor bolo es hacérselo solo", tot i que també reconeix que ara mateix, poca cosa més poden fer els artistes que es dediquen a les arts en viu. En aquests temps que corren, viatja menys però també agraeix tenir més temps. Potser per això, en els últims mesos ha penjat una minisèrie a Youtube i ha publicat un llibre de ficció, entre d’altres projectes. La sèrie es diu España de Borbón, i tracta d’això, de la historia de la familia dels Borbons, i tal i com explica al prefaci "esta serie tiene de todo, homicidios genocidios parricidios, magnicidios, todos los cidios. ¡Los Borbones han inflingido todos los delitos del código penal a lo largo de su historia!". Ho ha fet ell tot sol, guions, rodatge i edició, perquè assegura que ningú l’ha volgut acompanyar en aquesta aventura.

Pel que fa al llibre, el títol és tota una declaració d’intencions. Després d’haver publicat España de mierda (Roca Bolsillo), ara torna al món editorial amb Espanya en guerra (Amsterdam en català, i Desacorde Ediciones en castellà), un volum que defineix com una comèdia bèl·lica. "Tampoc és una cosa increïble, no? Hi ha mil novel·les i mil pel·lícules que es carreguen els presidents dels governs i volen parlaments; és una comèdia bèl·lica i s’ha de morir gent", argumenta Pla durant una trobada abans de sortir a l’escenari ara fa una setmana. Malgrat que la història dispara a totes bandes, l’artista sosté que el llibre ha tingut una bona acollida: "No he tingut cap problema, no dic res de l’altre món, España en guerra és un desahogo, és dir anem a cremar autobusos! i ho he fet de la manera més divertida, bueno… jo em pixava de riure quan escrivia".

Des que va escriure la seva primera cançó, La platja, i va enregistrar el primer disc, dóna la sensació que sempre s’ho passa bé fent el que fa, però ell puntualitza que "això no vol dir que amb la meva feina, sempre busqui el riure o la diversió. Quan feia Miedo buscava que la gent rebés unes altres sensacions, i cada cançó és un univers, i amb cada llibre o cosa que faig vull transmetre coses diferents".

El preu de dir les coses pel seu nom

Per dir les coses com les pensa de vegades ha patit cancel·lacions de concerts i ha tingut problemes de contractació. Un fet que assumeix amb molta tranquil·litat -si més no, aparent-. "Sempre ha anat amb mi això, hi ha gent que no li agrada el que faig i a vegades és l’amo del teatre, o són els amos de la discogràfica, o els amos de les televisions. Jo parlo d’unes coses des d’un punt de vista que a ells no els interessa per a res. I ja està, ho entenc. La censura me l’agafo amb molta esportivitat, jo també els censuraria a ells. Jo xaparia la boca a molta gent, els hi prohibiria parlar, no els deixaria sortir per la tele ni per la ràdio i no se sabria res d’ells. I llavors també trobo lògic que ells no vulguin saber res de mi", comenta.

Que el seu no seria un camí al gust de tothom ho va tenir clar des del primer dia que va cantar davant d’un públic. Recorda que si hi havia deu persones, ja va veure clarament que a nou no els hi agradava gens. Amb tot, Albert Pla és un cantautor que a través de la provocació i la denúncia s’ha convertit en un referent per a moltes generacions, i que té seguidors fidels tant a Catalunya, com arreu de l’Estat espanyol i també a Sudamèrica.

A l’Albert Pla, una de les coses que més l’inquieten és la humanitat. "Som una raça inquietant", sentencia. Assegura que el seu dia a dia és no tenir dia a dia, que no té un ordre, tot i que és matiner i que treballa sempre, "bàsicament treballo tot el dia pensant en les meves coses". I de vegades mira documentals d’història o de coses que l’interessen, però no es declara ni cinèfil, ni gran lector de novel·les. Fa broma dient que té el record mundial en mirar els primers capítols de tot el que pengen a les plataformes: "soc una mica desordenat absorbint coses, però si tinc temps em poso Filmin o Netflix i veig dos minuts d’una pel·lícula i dic 'vaya merda', en veig tres minuts d’una altra i el mateix, veig molts principis de coses".

Parlant sobre el futur estatut de l’artista surt l’Abert Pla més esmolat i descregut: "quant costarà això? Sona fatal! sona que hauré de pagar una quota més. Jo mira, si volen asfaltar l’Everest, entre que comencen, donen la llicència, els altres estafen, posen la carretera… jo ja estaré mort, i els últims anys viuré de la caritat. És així mateix". Seguint amb la conversa, admet que tard o d’hora arribaran, però comentant la situació a d’altres països, no s’està de deixar anar que "a França un músic és un treballador, aquí som uns merdes, no se'ns considera. Seria fantàstic que t’haguessin pagat un sou per tots els bolos que s’han anul·lat o t’haguessin donat alguna prestació, o que et diguessin no paguis a hisenda".

Tot això no ho diu pas emprenyat, més aviat ho deixa anar amb la resignació clarivident d’algú que hi ha reflexionat moltes vegades. "Som comediants, és la meva feina, podria fer una altra feina però he triat aquesta, amb tot lo bo i lo dolent. La primera vegada que vaig anar al Vinya Rock era una estructura sòlida però un pèl deficitària i ara que han passat 30 anys, i he tornat a anar i l’estrucutra encara és pitjor que abans. El món avança. Vull dir que l’esperança hi deu ser… (Riu). Jo no tinc temps de tenir esperança. A mi aquests estatuts, aquestes estructures no em pillen. Si no són capaços de posar un baffle més al Vinya Rock, què collons seran capaços de donar-me una pensió a mi, que m’han odiat tota la vida? Què m’he de creure no sé què d’uns estatuts, unes estructures i la polla en vinagre?", rebla Albert Pla, capaç de fer que qui l’escolta s’emmiralli amb les pròpies vísceres.