Dos pianos encaixats, junts, abraçats com si volguessin sentir i dir el mateix, res no els separa. Estan posats així per agermanar sons i vibrar plegats, per expandir la música de dins a fora, amb dos teclats, 4 mans, però amb una mateixa voluntat de crear un univers sonor compartit, per explorar en el lirisme, les fronteres inabastables de l’art en directe.

Chano Domínguez i Diego Amador són dos mestres de l’instrument per excel·lència i el dijous passat van actuar a la Sala Barts de Barcelona acompanyats al caixó pel fill del Chano, Pablo Domínguez. Sens dubte, el piano més jondo té a Domínguez i Amador dos dels seus màxims exponents, dos artistes únics i indispensables. Van seure i tot d’una es van posar a improvisar, construint un espai on tot hi cap, on tot és possible, buleries, rumbes, tangos, jazz... expressionisme musical, combinant gèneres, rastrejant els camins que transiten per la fusió. La primera peça ja posava en relleu el virtuosisme del piano i la capacitat expressiva sense límits dels dos músics. La nit començava i ja feia goig.

El Chano va néixer a Cadis fa 62 anys, resident des de fa molts anys a Nova York, ha aconseguit una integració inusual entre els ritmes i els llenguatges del jazz i el flamenc, creant un estil únic que el situa entre els millors músics que practiquen aquesta forma d'art. Aclamat internacionalment, ha influït i canviat la història del flamenc-jazz. Ha treballat amb Paco de Lucía, Estrella Morente, Herbie Hancock, Jack De Johnette i Wynton Marsalis entre molts d’altres. Per la seva banda Diego Amador, nascut a Sevilla fa 48 anys i de vegades conegut com el 'Ray Charles gitano', pertany a una nova generació de músics del flamenc, marcats per la tradició i formats per la innovació. Autodidacta, cantaor, pianista, guitarrista, percussionista, Diego és l’artista total, pocs com ell representen la vitalitat del flamenc. Ha col·laborat amb Camarón de la Isla, Tomatito, Chick Corea i Pat Metheny entre d’altres. Diego és capaç de resoldre amb naturalitat el dilema que enfronta el passat i el futur, toca el piano com si fos una guitarra i a més és un cantant magnífic que destil·la un estil personal, poderós i lliure.

La música que fusiona el jazz i el flamenc té un gran referent històric i al llarg del concert apareix nombroses vegades: Chick Corea. Ell va explorar els camins que uneixen aquest dos mons que semblaven tan llunyans. La música com a amalgama cultural, en la recerca d’unir cultures i no de separar, l’art com a eina transformadora de les societats. Allà, als anys 70, es va obrir un horitzó molt fèrtil on el mestre Paco de Lucia també va explorar els camins de la fusió. Chano reconeix que "poder plasmar Paco en un piano em va habilitar per parlar el llenguatge flamenc amb el piano. Encara segueixo aprenent de Paco de Lucía". De fet en el concert la petjada d’aquests dos autors és constant, el Diego fent un mix de temes de Paco o Chano tocant temes de Chick entre els quals el famós Spain. En cada nota trasllueixen colors pintats pels dos genis, que entre les mans dels dos pianistes andalusos recobren llum i cromatismes.

La màgia del piano al servei de l’experimentació musical fa que apareguin altres referents del Jazz com Monk en molts dels frasejos del Chano, "per a mi Monk és un dels compositors del món jazz que més em captiva, m'encanta tocar la seva música i jo veig que ell és molt flamenc".

El piano és un instrument poc habitual en la música popular, és voluminós i car, per això resulta encara més sorprenent sentir un pianista que al mateix temps canta buleries, Diego Amador ho fa, naturalment, apassionadament, amb mestratge tot i que considera que "el piano flamenc no existeix, és qui el toca el que és o no flamenc". La combinació dels dos pianos la complementa la percussió de Pablo Domínguez, el fill de Chano, vigorós i sensible a la vegada, acompanya amb la mirada les evolucions dels teclats per no perdre la pulsió exacta del ritme on el risc i la improvisació constant esdevé força exigent.

En una nit de bruixeria sonora al quadrat, la Sala Barts es converteix en un espai on tot és factible, on els orígens i les innovacions es transformen en nous horitzons creatius. La música creada com dos ecos, en ressonància, parlant el mateix llenguatge però amb pulsions diferents, un sorprenent relat on el duende entre pianos navega en oceans inexplorats, on ve de gust perdre’s.
Gràcies maestros!

Dedicat al meu Pare, amb qui vaig descobrir la bellesa del Jazz, escoltant a Charlie Parker…