Contractes temporals i salaris baixos, feines d’estiu per afrontar unes taxes universitàries elevades, viure amb els pares per estalviar i marxar a fer el màster fora, o viure amb companys de pis fins que la situació laboral ho permeti. Aquesta és la vida de molts joves universitaris que, tot i la precarietat laboral imperant, intenten formar-se al màxim per emprendre el seu camí professional. La crisi del coronavirus els ha afectat de ple, tot i que de manera particular, havent de posposar plans professionals, d’emancipar-se o d’anar a viure a l’estranger.

És el cas d’Irene Segura, que estava entrant al món laboral. Amb 24 anys, un grau, dos màsters i un any i mig d’experiència, va decidir fer un canvi de feina per especialitzar-se en allò que li agrada. El febrer va començar una nova feina com a reclutadora de personal del sector de la tecnologia i la informàtica. Tenia un contracte de pràctiques -li van assegurar que si tot anava bé, la farien indefinida més endavant- i la van acomiadar quan va començar el confinament, amb la promesa que la trucarien un cop millorés la situació. "He seguit en contacte amb ells, confio en la seva paraula, però no em poden garantir res", apunta.

Per fi, amb una feina més o menys estable, es plantejava independitzar-se. Vista la situació, se n’alegra de no haver fet encara el pas i, com a mínim, "tenir les necessitats bàsiques cobertes". Però no li agrada sentir-se "aturada professionalment". "Ja costa prou arrencar sent jove, com perquè a sobre et tornin a posar límits", lamenta. 

Els joves a qui la Covid-19 ha enganxat en plena entrada al món laboral veuen el futur amb incertesa. Amb les borses de treball tancades i les ofertes de feina amb comptagotes, és difícil trobar alguna cosa per aquells a qui se’ls hi ha acabat el contracte durant el confinament. A Laia Recasens, periodista, se li va acabar un contracte de sis mesos de Garantia Juvenil, un programa per fomentar la inserció laboral dels joves, el passat 30 d’abril. Era la seva primera feina. Ara no troba res: "Hi ha poca cosa, i les ofertes són per gent que sàpiga fer absolutament de tot". Tot i no tenir ingressos, es pot mantenir al seu pis de Tàrrega gràcies als estalvis i amb la certesa que a l’estiu podrà treballar com a monitora del lleure en un casal, com ha fet d’altres anys.

Mariona Lozano, investigadora postdoctoral del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), apunta que en les darreres dècades el mercat laboral espanyol ha experimentat un augment del treball temporal, jornades atípiques, pràctiques de subcontractació, falsos autònoms i "altres formes de treball flexible sense seguretat contractual". Aquesta realitat contrasta amb les condicions laborals d’un nucli de treballadors que ja portava dècades introduït al mercat. "Espanya és l’economia europea amb un mercat de treball més dual", assenyala.

La inseguretat laboral afecta bona part dels joves, però també la població migrada, apunta. Els últims anys, i de forma més acusada des de la crisi del 2008, s’ha eixamplat la polarització i "creixent desigualtat" en relació a les condicions de treball. Per a Lozano, la crisi econòmica derivada del coronavirus posarà en risc, altra vegada, la qualitat de l’ocupació. Tot i això, creu que també pot ser una oportunitat per "reestructurar i reconstruir els sistemes de cobertura i protecció laboral".

Interrompre un projecte a l’estranger

La pandèmia ha obligat a tornar molts joves, també, que s’estaven formant o treballant fora. Jofre Figueras feia tres setmanes que treballava de redactor en pràctiques a la delegació de l’Agència Efe a Rabat, al Marroc, quan es va decretar el confinament. Graduat en Periodisme i a punt d’acabar el grau en Ciències Polítiques, havia decidit apostar per aquesta opció després de buscar durant uns mesos una feina a l’estranger, sense èxit. "Per mi era com una inversió", apunta.

Amb l’inici del confinament va acabar decidint-se per tornar a Barcelona. Creu que aquesta situació pot tenir un impacte a llarg termini en la seva generació: "El fet de no poder guanyar res encara posposarà més que els joves puguem desenvolupar el nostre propi projecte independent". Creu que afecta de manera especial aquells qui es trobaven en l’impàs entre sortir de la universitat i entrar al món laboral.

És el que tem que li passi al Guillem, un jove a qui li falten pocs crèdits per acabar la carrera a la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Durant el curs que ve tenia previst fer les pràctiques, que per a ell són clau per trobar el seu perfil professional i introduir-se al mercat laboral. Ara veu que hi ha menys oferta, i la que hi ha, és no presencial, i creu que això els resta valor. "El buit de després d’acabar la carrera ja era bastant bèstia, i no poder fer pràctiques ens deixa a l’estacada", assenyala.

Segona crisi en poc més d’una dècada

Més enllà de l’impacte pels joves que just entren al món laboral, el coronavirus també és un escull per aquells que ja van haver de superar la crisi anterior. Marc Estrada, de 33 anys, porta una dècada dedicant-se al món de l’hostaleria. "Aquestes situacions no encoratgen, al contrari, desmotiven a l’hora d’emprendre projectes propis", explica. Portava tres anys vivint a Austràlia, formant-se i treballant en el seu sector. En els propers mesos, però, tenia previst mudar-se a Dubai (Emirats Àrabs Units), on treballa la seva parella. Davant la incertesa, va decidir tornar i instal·lar-se de nou a la seva ciutat, Igualada. "És com si la vida estigués en stand by", diu. Superada l’herència més dura de la crisi de 2008, el coronavirus ha tornat a posar en joc la recuperació econòmica: "Sembla que l’època en què les coses vagin bé no acabi d’arribar mai", lamenta.

Jordi Mir, professor universitari de filosofia i pensament polític, apunta que "la precarietat laboral és prèvia a la crisi anterior, s’aguditza amb ella i res fa pensar que si no prenem polítiques decidides, no continuarà". Pel que fa a aquells joves que ja venen de la crisi del 2008 -o que fa poc que han deixat de ser-ho- apunta que la nova crisi té "un impacte considerable" però ho pot tenir encara més per aquells que just començaven la vida professional.

D’altra banda, Mir assenyala que, igual que la pandèmia no afecta tothom igual, "la precarització afecta tothom en uns determinats espais, però no de la mateixa manera". Una persona amb formació universitària, encara que accedeixi a una feina precària, "pot tenir un acompanyament" que vagi més enllà i això pot fer disminuir els efectes negatius d’aquesta precarització en la seva vida. "Utilitzem la paraula precarietat i vides precàries, però dins d’aquesta realitat, que cada vegada afecta més gent, hi ha molta diversitat", subratlla.

Per a Mir, tota crisi "aguditza o fa més present" realitats que ja existien. Les incerteses a què s’enfronten els joves, com saber si trobaran feina, quant de precària serà o si podran continuar estudiant, "no són noves". "La qüestió és bastant essencial: podem posar al centre de les nostres preocupacions com a societat aquestes necessitats, o no?"