Per a Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) la narrativa és manipulació en estat pur. La seva dotzena de llibres publicats proven que és capaç de fer literatura popular de qualitat a l’abast de tothom. El seu darrer llibre publicat és Homenatge als caiguts (Rosa dels vents), un recull dels articles que va escriure per El Matí de Catalunya Ràdio de l’Antoni Bassas fa més de deu anys. El fet és que aquests textos pensats per ser llegits en dos minuts segueixen molt vigents, potser perquè a l’hora de crear-los, Piñol volia reivindicar la narrativa i els relats front les opinions i les tertúlies.

Fascinat per les anècdotes, els títols llargs i l’estructura dels tres actes, Sánchez Piñol és un dels autors més brillants i valents de la literatura catalana, autor de grans èxits com La pell freda o Victus, entre d’altres. L’afirmació no és gratuïta, controla com pocs la teoria literària, és capaç de fer remakes de Tolstoi en horari de màxima audiència i enganxar a la gent, i a més no té por a l’hora de manifestar la seva visió del món, encara que algunes de les seves opinions provoquin incendis a Twitter.

Com dius al comiat d’‘Homenatge als caiguts’, amb aquests relats tenies la intenció de fomentar l’esperit crític. Dius que són dos minuts de lectura, però crec que va més enllà, perquè llavors et quedes amb el rau rau a dins i vols saber si el que expliques és una llegenda urbana o va passar realment.

Els bons textos, els bons relats comencen quan s’han acabat. Aquesta és l’aspiració suprema de l’autor, almenys la meva, aconseguir crear elements que s’activin dins el lector i que vagi paint. El context d’aquest llibre era la ràdio però em vaig plantejar molt què feia. Als mitjans tothom opina i a mi l’opinió de la gent m’interessa molt poc, la meva encara menys… I vaig pensar que si jo soc un narrador havia de narrar, perquè les opinions caduquen però l’estructura narrativa perdura. Els covards són literaris i els militants són narratius.

En aquest sentit, Josep Pla surt malparat més d’una vegada. Què et passa amb Josep Pla?

Cada cop que en parlo hi ha mil persones que m’insulten. No es pot tenir un debat intel·lectual en aquest país, em sembla molt bé que els defensors planians d’un concepte de literatura defensin els seus arguments però és que no funcionem així, funcionem per manies, i utilitzem el que pensa l’altre per destruir-lo. El que jo dic està al marge de manies i fòbies és teoria literària, per cert, ara trauré un llibre sobre tot això, així quedarà palesa la meva concepció de la narrativa. Penso que Pla és un gran autor, però m’agrada l’anècdota de l’Espinàs. Em va explicar que una vegada va anar a Bilbao amb en Josep Pla i quan estaven allà van agafar un taxi, l’endemà veu un article ‘Bilbao’, on Pla parlava de Bilbao, ciutat que només va veure des del taxi, i això vol dir que era un grandíssim escriptor o una estafa? No vaig a gustos vaig a concepcions, crec que es podria fer un debat no destructiu sobre el tema (riu). Jo faig una divisió de la literatura en dues grans branques la narrativa i la literària, la narrativa són tres actes i la literatura és qualsevol cosa. Josep Pla no era tres actes, potser una mica El quadern gris… ell volia però dolia.

Així que en aquest país funcionem per manies?

I tant… i no només en la literatura, és per reflexionar sobre el concepte de capelleta. Com a antropòleg et diré una cosa: tothom funciona per capelletes, l’alta política també són capelletes, els de Podemos, el nucli dur de VOX… Mariano Rajoy i Felipe González també formen part de la mateixa capelleta des del 78, i és inevitable, però limitar-ho a les capelletes és molt trist. Jo mai m’he casat amb ningú, i intento aportar coses intel·lectualment. La gent que et denosta, què aporta?

Ets un fascinat de les anècdotes. Una anècdota pot ser el germen d’una novel·la o calen moltes més coses?

Si un relat narratiu són tres actes necessites idees, una anècdota només serveix per decorar o rematar l’estructura. Tothom pot tenir una bona idea però amb això no vas enlloc. Al youtube està ple de teasers de pelis que no es faran mai, poden obrir moltes incògnites però si només tens una imatge impactant però no tens relat, no tens res, cal una estructura prèvia.

Tornant a la teva manera d’escriure, tens una clara tendència pels personatges i situacions amb finals tràgics, i un to entre pessimista i resignat, per què?

Em sembla que va ser Aristòtil el primer en definir els temes que hi ha a la narrativa humana. Fa més de 2.000 anys que estem explicant relats, i és una de les indústries més poderoses del planeta terra. Jo tendeixo a classificar les coses per posar un ordre, dius que tendeixo a la cosa tràgica? És que no hi ha gaires temes a la humanitat i la tragèdia és un d’ells. És veritat que m’agraden les situacions extremes. Per exemple la noia del relat que sobreviu a un accident d’avió, el que m’interessa és com s’ho pren, això de que “la selva només té sentit pels insectes”. El que és excepcional del relat és que ella sobreviu a tot i surt intacta, no canvia la seva actitud. Cultura i natura és un altre dels temes bàsics del gènere humà, però no ho puc plantejar així o no ho llegiria ningú. Els autors no tenen ni idea de res. Reflexionem poc, quan vaig entrar a l’ofici em vaig decebre. És com si li demanes a una roda que t’expliqui el moviment, els autors són individus que actuen inconscientment en mans de la narrativa.

I tu per què investigues?

Per què soc antropòleg i vinc de l’antropologia estructural.

A ‘Homenatge als caiguts’ llences moltes preguntes, com per exemple prohibir un llibre feixista és un acte feixista? Com veus el tema de la censura.

Jo vaig haver de fotre el camp de La Vanguardia perquè em censuraven sistemàticament els articles. Potser abans no era conscient fins a quin punt hi ha poders que controlen els mitjans però se’ls hi escapa de les mans perquè la gent se’n va a les xarxes socials. El concepte de censura en només deu anys ha evolucionat s’ha fet més postmodern, ja no poden censurar com abans, per això els periodistes normalment esteu a la corda del mitjà que us publica per no tenir problemes.

L’anècdota clàssica de la censura és la d’un autor nord-americà que arriba davant del jutge i el jutge li pregunta, “vostè quin creu que han de ser els límits de la seva literatura?”, i l’autor respon “els del diccionari”. El que el poder no suporta és que concretis, si tu fas un article dient que el canvi climàtic està molt malament no et censuraran, però si parles que La Caixa subvenciona empreses… al tercer article et foten al carrer. I és aquesta la realitat que tenim, si vols ser combatiu has de dir noms i cognoms, jo parlava de Zarzalejos i el vinculava a l’extrema dreta…

Queda clar que has patit la censura, com portes la llibertat d’expressió?

Hi ha una pressió enorme, la gent té por, tenim una societat cada dia més reprimida i acollonida. Els mestres tenen por, els articulistes també. Crec que l’ofici de periodista sortirà molt damnificat del procés, només veig sicaris, i perdona, eh? que no va per tu. Jo no puc anar a Madrid a fer rodes de premsa perquè la gent només em pregunta pel Procés i d’una manera manipuladora i insana. No puc parlar de literatura, és terrorífic.

D’acord, tornem al llibre però no deixem la política. Al relat ‘El pactisme no és pacifisme’ trenques la idea que el català és un poble pacífic.

El pactisme és desesperant, la gent ho pren com un prejudici positiu i que els catalans som molt dialogants. Però el que explico és que el pactisme era una institució política. Era una institució reconeguda com a tal, volia dir que entre les institucions catalanes i la corona hi havia un pacte que volia dir que el rei per ser legítim a Catalunya havia de ratificar la seva obediència a les lleis i constitucions catalanes, però és clar ara hi ha un revisionisme tan bèstia que ho liquida tot, però això era així. I si el rei no acomplia esclatava una guerra, i això va passar al 1840 i al 1700. I en això ve el pujolisme i comença a fer uns jocs malabars de paraules popularitzant un terme i va dir que els catalans tenien un “tarannà molt pactista”, però no té res a veure, és una afirmació desmentida per la història. La història de Barcelona i de Catalunya és una de les històries més violentes de la Europa occidental, una història de barricades.

Al relat ‘La dona golafre’ deixes anar una frase visionària “el diàleg no és dos que parlin…”, i ho vas escriure al 2007…

En cinema quan fas diàlegs hi ha un principi bàsic molt important, com tens poc temps, el que fas és que els personatges reafirmin la seva posició i això és el que veus en el debat polític. Ara la gent va a vendre la seva moto, i són monòlegs, i com has de dialogar amb un altre sinó el refutes, sinó l’escoltes? Hem arribat a uns límits delirants.

Això em fa pensar en la tesi de ‘Fungus’, en allò de que els polítics fan allò que nosaltres diem, i que cal fer un procés al procés.

És una tesi funcionalista. Hi ha dos grans visions del poder, una és la de Nietzsche que deia que el dirigent polític té tanta força que arrossega la població amb la seva voluntat, però gairebé a la mateixa època hi ha Marcel Mauss un sociòleg jueu que deia tot el contrari, que els dirigents són les titelles dels dirigits i sinó cauen, i és així, sinó cauen.

Al Procés, els dos dirigents sobiranistes es disputaven el poder, no la República. Volien ser el cap de l’arengada i havien de demostrar ser capaços de tirar endavant el que la gent demanava. És com la seqüència de dos nanos que pugen a un cotxe i perd el primer que s’atura abans del barranc, i aquí no vam frenar. Ells viuen amb l’enquesta a la mà, i el més terrible és que la societat espanyola funciona exactament igual. I la seva enquesta diu “canya als catalans”. I això no té solució perquè cadascú fa el que els seus li demanen. Nosaltres demanem canya i allà és “a por ellos”. És terrible però és així. Franco no va arribar allà perquè hi havia franquistes, encara n’hi ha, el problema és saber si són majoria o no.