Público
Público

Cultura Clara Peya: "Tots estem malalts i qui es pensa que no ho està és perquè no té un diagnòstic"

Entrevistem la pianista i compositora, que amb Les Impuxibles estrena el muntatge Suite TOC, en què s'aborda en primera persona el Trastorn Obsessiu Compulsiu.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

La pianista i compositora Clara Peya.

Clara Peya és dona, artista i activista o en paraules d'ella mateixa "el triple check per a les quotes". No obstant això, lluny d'afligir-se, la pianista conscient de les seves contradiccions i els seus privilegis aprofita l'altaveu que li donen mitjans i institucions per dir-hi la seva. Acaba de rebre el premi Nacional de Cultura, un reconeixement institucional molt allunyat dels seus espais de militància.

Peya, que juntament amb la seva germana Adriana integra la companyia Les Impuxibles, estrena el muntatge Suite TOC a la Sala Beckett. Si en el seu darrer disc, Estómac, parlava de dinamitar l'amor romàntic construït a base d'altes dosis de Capitalisme Disney, ara centra la seva última peça en la desestigmatització dels trastorns mentals i la deconstrucció dels relats oficials al voltant de les malalties psiquiàtriques.

Què et sembla que algú que no forma part de la cultura hegemònica d'aquest país rebi el Premi Nacional?

Doncs, em genera moltes contradiccions. Sé que sóc quota: dona, jove i activista. Tenen triple check amb mi, però per altra banda un premi així és un altaveu per seguir reivindicant que qualsevol pot accedir a llocs de 'privilegi'.

La institució ho absorbeix tot per capitalitzar-ho? Tens la sensació que els reconeixements poden fer que el teu discurs crític es rebaixi?

"Un altaveu ha de servir per visibilitzar el compromís"

Tinc la sensació que els reconeixements poden ser un altaveu, que el discurs es rebaixi depèn de mi i això és el que estic intentant treballar-me. Vull seguir fent el meu relat i procurar mantenir pura la meva línia de pensament i de feina. Crec que l'altaveu ha de servir per visibilitzar el compromís, saber que l'art és l'eina de revolució més potent que tenim i ser-ne conscients.

Els mitjans de comunicació poden diluir les teves declaracions?

M'he trobat que a vegades faig entrevistes i els periodistes posen altres coses. He de mirar molt bé a qui concedeixo la meva veu perquè en faci un bon ús. Quan parlo en directe sí que puc gestionar-ho jo però amb la premsa és més complicat.

Quan un moviment cultural es converteix mainstream disminueix la seva capacitat d'incidència política?

"El feminisme omple un espai i aquest espai l'hem d'aprofitar i l'hem d'aprofitar bé. És evident que moltes de les intervencions que ara s'anomenen feministes no ho són"

Hi ha gent que creu que quan una cosa es converteix en mainstream perd força. Jo crec que perd força i guanya força. Tenim els dos vessants, dos extrems estirant d'un fil. El feminisme, per exemple, omple un espai i aquest espai l'hem d'aprofitar i l'hem d'aprofitar bé. És evident que moltes de les intervencions que ara s'anomenen feministes no ho són perquè per a mi el feminisme va lligat a l'anticapitalisme i l'antiracisme i una sèrie d'antis que per a molta gent el feminista no té. La lluita, però, és perquè ens cedeixin espais i que aquests espais estiguin cada cop millor ocupats, per tant és molt important seguir amb el discurs i no abaixar la guàrdia. A vegades penso... “ostres això ja ho he dit 1000 vegades” però és igual tornar a repetir-ho perquè potser algú no ho ha escoltat.

En el teu disc Estómac dinamitaves el mite de l'amor romàntic... què vol dir tenir “l'estómac de plàstic”?

L'estómac de plàstic és el buit. És la metàfora que vaig trobar per dir "uau d'ençà que m'he adonat de tota la manipulació, que tot això no existeix, he tingut un disgust molt gran”. Tot el que jo he buscat durant tant de temps no existeix.

Allò que busquem és l'amor romàntic? El de Disney?

"Veig que segueixo pensant que algun dia m'enamoraré com a Hollywood o que l'amor m'acabarà salvant, quan només em puc salvar jo mateixa"

Costa molt deixar enrere tot aquest imaginari que hem après i vist durant anys. Jo porto una lluita molt gran. Tot i saber que és l'amor romàntic, tot i buscar canviar la construcció social de l'amor, la construcció capitalista de l'amor, la necessitat de control en l'amor romàntic, les relacions heteropatriarcals... veig que segueixo pensant que algun dia m'enamoraré com a Hollywood o que l'amor m'acabarà salvant, quan només em puc salvar jo mateixa.

La parella és una convenció social? Es poden construir relacions sexoafectives més enllà de dos?

Tots són convencions socials. Per a la nostra generació és molt difícil deconstruir-nos però és important ensenyar referents nous a les noves generacions i que qualsevol deconstrucció per petita que sigui és necessària.

TOC és la teva darrera proposta. D'on neix?

Suite TOC neix de la necessitat de fer-se responsable de tenir un diagnòstic dins una societat malalta i desestigmatitzar la salut mental.

Les malalties mentals són un tabú?

Per mi no són malalties mentals, és patiment mental. Jo amb els meus privilegis i dedicant-me al que em dedico tinc molt més "passing" de sortir de l'armari i dir "jo tinc TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) i puc viure" però per a la majoria de la gent és un tabú. Un fet silenciat.

Vivim en un món que emmalalteix.

Tots estem malalts i qui es pensa que no ho està és perquè no té un diagnòstic. 

Quin procés de documentació heu fet?

El nostre procés ha estat més social que mèdic. Ens hem ajuntat amb l'antropòleg especialista en salut mental Xavier Cela Bertran, i amb gent que pateix Trastorn Obsessiu Compulsiu. La nostra feina és per agafar consciència des de la societat i desestigmatitzar als malalts.

Quin paper juga la medicina en l'estigmatització dels pacients?

A la medicina ja li va bé que hi hagi pacients crònics i a les farmacèutiques també. Els malalts mentals són els que més fàrmacs consumeixen i són absolutament dependents de la sanitat, són els ionquis del sistema. Crec que hem de treballar més enllà del fet mèdic i cercar les arrels de les problemàtiques mentals per altres vies com la teràpia o l'escolta. Anar més enllà del fàrmac.

Falta visibilització d'aquestes malalties en la cultura i en la ficció? 'Homeland' o 'As Good As It Gets' (Millor Impossible) en són alguns exemples però no n'hi ha gaires.

"Des de la ficció no es tracta la malaltia mental com un fet polític"

Com sempre falten referents. El que no interessa mostrar, no es mostra. En el cas de Homeland no hi ha un punt de vista crític cap a l'estigmatització que pateix la Carrie per tenir una malaltia mental i en el cas de Millor Impossible es mostra des del prisma de la comèdia. Des de la ficció no es tracta la malaltia mental com un fet polític. Visibilitzem el diagnòstic i no en fem una comèdia. Els éssers humans som molt adaptables però necessitem conéixer la diferència per abraçar-la.

La cultura és o ha de ser una arma de transformació social o pot entretenir i prou?

Per a mi la cultura és una arma, però pot entretenir i ja està. Si veus un monòleg de Hanna Gadsby, per exemple, rius, plores... pot entretenir-te i fer-te pensar. No ens podem quedar en la superfície de les coses, hem d'anar a llocs més profunds. Vivim en un món tan salvatge on costa pair la vida.

Amb què ocupes el cap quan no vols pensar?

Jo toco el piano. Per no pensar surto a l'escenari. Per no pensar faig música. Una cosa és l'art compromès i l'altra és l'execució. Quan em poso davant el piano no penso. Faig el que em surt, el que em neix... i si no doncs bec birra! (riu)