Una conversa amb en Joan Colomo (Sant Celoni, 1981) sempre val la pena. Sigui una entrevista o sigui una xerrada entre amics. Potser per això deu ser la persona que he entrevistat més cops. Aquesta vegada, però, ens hem anat a trobar a Madrid, on Colomo va venir a presentar el seu setè disc, Disc trist (Bcore 2021). Quedem per dinar al centre de la ciutat i el temps passa tan ràpid com la carrera d'aquest músic, que va començar fa més de 20 anys a la potent escena hardcore-punk catalana de finals dels 90.

El nou disc d'en Joan Colomo sona diferent de la resta. El cantant de Sant Celoni ho atribueix a haver-lo fet pràcticament tot a casa seva, "amb un ordinador i quatre trastos". Va gravar les bateries el 6 de març del 2020, pocs dies abans del confinament. "Quan vas a l'estudi tens uns dies concrets i estàs més limitat", en canvi aquesta manera de fer el disc, explica, li ha donat la possibilitat de fer les coses una mica més relaxades i poder treballar més les lletres. "Hi ha menys lletres que em facin vergonya aliena", assegura.

Colomo però, confessa que escriure li costa molt. "No llegeixo llibres, no busco referències, és una cosa molt natural i espontània". Sobre el que sí llegeix però, és actualitat i opinió. "Sóc una addicte a l'actualitat. La geopolítica i coses per l’estil és el lloc d'on trec les meves lletres. És la meva base de dades". Mentre s'obsessiona amb la part musical, "quan vaig a dormir no puc parar de pensar en els arreglos", amb les seves lletres és més aviat el contrari. "Cada cop tinc menys coses a dir".

Malgrat això, a lletres del seu darrer disc, com de fet ha fet sempre, Colomo ens envia missatges carregats de contingut polític de forma tan senzilla com contundent. I malgrat ell mateix afirma que moltes "són pura ironia", res és casualitat en la seva obra. Un exemple és Salvem el planeta. "Aquesta cançó parla que si no salvem les coses que molen del planeta, és igual, el planeta ja pot anar-se’n en orris". Un missatge que pot semblar catastrofista, però que amaga un cert pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat. Una reflexió sobre de quina manera hem de salvar el planeta i per a qui. Si s'ha de salvar que sigui per a la majoria i no per a uns pocs.

Drama i èxit

Fer conviure el drama amb el sentit de l'humor és la marca de la casa d'en Colomo. I malgrat que, segons confessa, el títol del seu nou disc senzillament és "perquè m'agradava com sonaven les dues paraules", últimament cada cop té menys esperança. "Els darrers anys, i potser és per la crisi del 40, m'he tornat menys idealista i més pragmàtic", i amb el disc volia transmetre aquesta idea de la tristesa "com un sentiment humà natural, amb el qual s'ha de conviure". Encara que ens estiguem morint, explica, hem de riure. "Nosaltres estem aquí no? Doncs cantem-li al drama".

Moltes coses han canviat per en Joan Colomo en tots aquests anys. Entre elles que ara té dues filles. La gran al desembre farà cinc anys i la petita en va fer dos al juny. I n'està encantat. "Ara porto dos dies fora de casa i les trobo molt a faltar". Però com ha canviat la paternitat la manera de composar? A nivell pràctic, "només canvia la gestió del temps", però a nivell afectiu "canvien les teves prioritats".

Després de passar per innumerables bandes de l'escena punk-hardcore catalana, Joan Colomo va decidir començar la seva carrera en solitari ara farà 12 anys amb Contra todo pronóstico (Bcore, 2009). "Actuant sol he tingut la possibilitat de buscar-me la vida i poder dedicar-me a l'única cosa que ser fer i que és el que m'apassiona". Podem llavors parlar d’èxit quan pots viure d'això? "Més que viure, malvisc fent mil històries i no tinc un futur assegurat, com de fet li passa a molta gent avui dia. Però no tinc tampoc massa èxit, ni espero tenir-ne de cop inesperadament".

Quan es tracta d'èxit, Colomo practica de nou aquest pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat tan característic en la seva música i les seves lletres. "Espero sempre el pitjor, així quan hi ha una petita cosa positiva, et sembla un gran èxit". Recordant aquells primers concerts en llocs com l'Atzavara de Sant Feliu de Guíxols, quan ningú pensava que allò donaria per viure, fer-ho avui dia, "continua sent una sorpresa per mi". Després de tot, una de les coses que va aprendre del seu pare –la seva gran influència artística i vital i que va morir no fa encara un any– va ser que si has d'estar tota la vida treballant, "almenys intenta que sigui la moguda que t'agrada fer, perquè si no, estàs cardat".

Tot i aquesta afirmació, Colomo també és conscient, que un cop comences a viure de la música, l'art d'alguna manera es perverteix. "Quan comences a pagar factures amb una creació artística, ja estàs condicionat. Potser no a l'hora de fer cançons, però sí fent feines que no et venen gaire de gust o que no faries per principis, però és el que et dona de menjar". Després de tot, reflexiona Colomo, la música "no s'escapa de tot això que en diem mercat" i que es regeix per uns barems, "que no sempre són els desitjables".

Recentment, una marca catalana de batuts li ha demanat permís per utilitzar Màgic per a un dels seus anuncis. I què els hi vas dir? "Que parlessin amb en Jordi BCore, si no els hi hagués malvenut”, diu entre rialles. Els debats que podria suscitar això, venint del punk, queden ja lluny. "No tinc cap prejudici en vendre les meves cançons. Sé que són el mal, però...".