L’any 1986, James Salter escrivia al pròleg d’Apetito por París, d’Abbot Joseph Liebling, que els viatges i el turisme han canviat de forma incommensurable des de l’època de Liebling. El gran Salter deixa anar que "el món s’ha obert gràcies als avions de reacció i les targetes de crèdit, i resulta difícil recordar que el París i la França de la dècada de 1920 estaven gairebé tan allunyats i inexplorats com ho estan avui Austràlia i Nepal". Efectivament, la manera de viatjar ha canviat molt, i aquí no entrarem al debat dels models turístics. Però hi ha una cosa que no ha canviat: les ganes d’escriure sobre allò que corprèn i que ens canvia la mirada.

'Apetito por París', A. J. Liebling (Catedral)

París sens dubte és una de les ciutats del món que més llibres, pintures o pel·lícules ha inspirat. I també va enamorar l’escriptor del The New Yorker (publicació de renom internacional encara que alguns polítics insisteixin a ignorar), Abbot Joseph Liebling. A Apetito por París, que es va publicar per primera vegada el 1962, Liebling narra el seu aprenentatge gastronòmic a la capital francesa, parla del París que va conèixer per primera vegada els anys 1926 i 1927 quan estudiava a La Sorbona, i de com va arraconar les classes per dedicar-se a menjar i descobrir la formidable cuina francesa.

Home de morro fi i golafre de mena, llegir Liebling és una delícia. El volum compta amb un interessantíssim pròleg de James Salter en el qual elogia la ploma de l’escriptor i en destaca el seu interès per les capes dickensianes de les ciutats i l’empatia amb els més desvalguts. En opinió de Salter l’estil de Liebling "estimula els sentits, contribueix a la claredat de mires i proporciona un sentiment d’enaltiment de la vida com el que s’obté als bons museus o passejant per carrers bonics".

'Que et plori el Tigris', Emilienne Malfato (Edicions de 1984)

La periodista i fotògrafa, Emilienne Malfatto (1989) des del 2015 és corresponsal independent a l’Orient Mitjà, sobretot a l’Iraq, on treballa per a diaris com The Washington Post, The New York Times o Le Monde. Que et plori el Tigris és la seva primera novel·la i ha estat guardonada amb el Premi Goncourt a la primera novel·la 2021. En aquest llibre d’estil contundent i deixos poètics, l’autora ofereix un relat sobre l’Iraq actual on la força de la vida i l’ombra de la mort són omnipresents. El riu Tigris, enmig de tanta devastació, s’erigeix en una veu més que evidencia la destrucció causada per la humanitat.

'El cap i la cua de drac', Marta Soldado (Comanegra)

Marta Soldado va anar de Saigon a Hanoi treballant de cap de sala i de professora, unes feines que la van fer conèixer joves milionaris amb ganes de passar-s’ho bé, vietnamites supervivents de classe més que baixa i europeus i americans amb relacions ben diverses amb el Vietnam. D’aquesta experiència en surt un llibre que a mig camí de la crònica de viatges i la literària, ens acosta al Vietnam a través de tots aquests personatges i on les tradicions que resisteixen a la invasió occidental xoquen amb un capitalisme imparable.

'Un cafè a Roma', Josep Maria Fonalleras (Univers)

Goethe, Stendhal, Dickens o Pasolini van dedicar moltes pàgines a Roma, una altra ciutat enormement utilitzada per artistes. I Josep Maria Fonalleras, fervorós devot de Roma, també ha volgut escriure sobre la ciutat, i ho ha fet amb l’esforç de no caure en tòpics ni en frases fetes que de tan usades ja no diuen res. Per tot plegat, Un cafè a Roma està escrit des de les entranyes i és un relat breu i molt personal de l’experiència de l’autor a la ciutat, estructurat en un seguit d’estampes del seu pas per llocs tan diversos com una terrassa del Trastevere, la plaça de Sant Pere, església de Sant Bonaventura al Palatí, un dels seus racons romans predilectes. Advertència, la lectura d’aquest llibre de Fonalleras fa venir moltes ganes d’anar a Roma, de passejar-hi, de mirar, i de badar, tot prenent un cafè o perquè no, un negroni.