Público
Público
Únete a nosotros

Cultura El retorn del punk-rock que va arribar de Califòrnia

El festival Punk in Drublic que reunirà per primera vegada NOFX, Bad Religion i Lagwagon, aterra el pròxim 17 de maig a Barcelona amb totes les entrades venudes. Bandes que han tingut una gran influència en l'escena punk autòctona.

Publicidad
Media: 2
Votos: 1

NOFX seran el cap de cartell del festival Punk in Drublic / Facebook NOFX.

Pantalons a mig cul, roba ampla, carteres lligades amb cadenes, skates, bambes airwalk, cabells decolorats i un walkman amb un casset gravat amb el bo i millor del que es va anomenar “hardcore melòdic” –en contraposició al hardcore punk més cru dels anys 80. Aquesta podria ser la fotografia del boom musical que va arribar de Califòrnia i que va arribar a casa nostra a mitjans dels anys 90. Grups que fins aquell moment eren gairebé desconeguts pel gran públic van començar a estar en boca de tothom: Bad Religion, NOFX, Lagwagon, Pennywise, No Use For a Name, The Offspring, Propagandhi i en un altre estil Green Day o Rancid, passaven de mà en mà en forma de cassets desgastats amb portades fetes pels mateixos adolescents.

Just quan es compliran 25 anys de la publicació d'un dels discs que van marcar aquesta explosió de punk, el ja mític Punk in Drublic (Epitaph, 1994) de NOFX –joc de paraules amb “drunk in public”, borratxo en públic–, el festival amb el mateix nom arriba per primera vegada a la península. Seran tres cites durant el mes de maig –dia 14 a Madrid, 17 a Barcelona i 18 a Vitoria-Gasteiz– on per primera vegada tocaran junts en un mateix escenari Bad Religion, Nofx i Lagwagon, acompanyats de bandes com Less Than Jake o Mad Caddies entre d'altres.

L'expectació per veure per primera vegada juntes a aquestes mítiques bandes de punk-rock en un mateix escenari s'ha traduït amb el sold out de les 5.000 entrades pel dia 17 al Poble Espanyol de Barcelona. Això ha sorprès fins i tot als mateixos organitzadors, explica David Peret, membre de HFMNCrew, organitzadors dels concerts: “En un bolo de punk-rock no havia passat mai, si ja costa fer sold out en general, imagina't fer-lo tres mesos i mig abans”. A Madrid i Vitoria estan també a punt de penjar el cartell d'entrades esgotades.

El cartell del festival Punk in Drublic.

Com en moltes de les coses que han passat durant aquests 25 anys, el responsable del festival ha estat Fat Mike (Newton, Massachusetts 1967), líder i baixista de NOFX i fundador de Fat Wreck Chords, una de les discogràfiques –juntament amb Epitaph– sense les quals no s'entendria el punk-rock melòdic californià. La idea original del festival sorgia de fer una gira per unir punk i cervesa artesana. Així naixia “Punk in Drublic Craft Beer & Music” i l'anunci de la col·laboració entre NOFX i la cerveseria de San Diego Stone Brewing Co. per llançar una cervesa amb el nom del disc i el festival. Malauradament aquesta col·laboració es va trencar arran d'unes polèmiques declaracions de la banda, on van fer broma d'un tiroteig en un concert de country. El festival, però, va continuar.

Mil nou-cents noranta-quatre

El boom del punk californià no va sorgir del no-res. Ja a finals dels anys 80 i principis dels 90 altres grups van aplanar el camí dels que després serien coneguts a tot el món: Descendents, Black Flag, Dead Kennedys, Social Distorson, Operation Ivy o els mateixos Green Day, Bad Religion o NOFX feia anys que treien discs i sortien de gira. Però què va passar perquè de cop i volta el punk es tornés una música acceptada per tanta gent? Nirvana.

L'11 de gener de 1992 Nevermind (Geffen 1991) desbancava Dangerous (Epic-Sony 1991) de Michael Jackson del número 1 de les llistes als EUA. Mai res tornaria a ser igual. Així ho recorda Lars Frederiksen, guitarrista de Rancid, en el meravellós documental 1994: “Mirant en retrospectiva, si no hagués estat per Nirvana, no crec que bandes com Rancid, Green Day o The Offspring haguessin tingut cap oportunitat”. “Allò va ser el que realment ho va canviar tot”, confirma Fat Mike al mateix documental, “no crec que fos Green Day o The Offspring, va ser Nirvana i 'Smells Like Teen Spirit'”.

Però va ser l'any 1994 quan tot va esclatar. “Aquell va ser l'any que el punk es va posar sota el radar de la música mainstream”, explica Brett Gurewitz, fundador d'Epitaph i guitarra de Bad Religion, en aquest interessant documental sobre la història del segell. Va ser aquell any quan es van publicar els quatre discs que marcarien un abans i un després en el punk de Califòrnia: Dookie (Reprise) de Green Day, ja publicat en una gran multinacional; Stranger Than Fiction (Atlantic) de Bad Religion, el primer disc de la mítica banda de punk-rock de Los Angeles en una gran multinacional; Punk in Drublic (Epitaph) de NOFX; i Smash (Epitaph) de The Offspring, encara avui el disc editat en una companyia independent (no multinacional) més venut de la història amb 11 milions de còpies. A aquests discos els seguirien altres a principis de 1995 com And out come the worlf... (Epitah) de Rancid; About time (Epitaph) de Pennywise, Hoss (Fat Wreck Chords) de Lagwagon o Leche con carne (Fat Wreck Chords) de No Use for a Name.

L'impacte a Catalunya

Està clar que si ens basem en el sold out de Barcelona i els milers d'entrades venudes a Madrid i Vitoria-Gasteiz, avui en dia encara ressona la influència del punk-rock melòdic que va arribar de Califòrnia. Però més enllà de la venda d'entrades, l'impacte musical a casa nostra vas ser important. “El primer disc que vaig escoltar de punk va ser No Control (Epitaph 1989) de Bad Religion”, confessa Santi Garcia, membre de bandes com No More Lies o Vistalegre i un dels productors més prolífics de casa nostra –porta des de 1995 treballant en tota mena de bandes des dels seus estudis Ultramarinos Costa Brava.

“Recordo que acabava de conèixer en Màxim i en Roger” , baixista i bateria de No More Lies, “i algú ens va passar una cinta”. “Ho vam escoltar i vam pensar: això és el que volem fer nosaltres”. Després van descobrir NOFX i Pennywise: “tot el que sortia d'Epitaph ens ho miràvem. Ens agradaven per la seva velocitat i per les seves melodies”. I això arriba avui en dia: “als grups de punk que he gravat ha estat un denominador comú”.

Però no només als grups de punk: “Toundra o Unfinished Simpathy per exemple, que no tenen res a veure estilísticament, són ultra fans de Bad Religion”, afirma Garcia, “m'he trobat moltes bandes, més enllà del punk, que han estat clarament influenciades per ells”. Un clar exemple és també el músic i productor Joan Colomo: “Jo venia d'escoltar música més fosca i de cop i volta vaig descobrir Bad Religion i NOFX i se'm va obrir un món de melodies i harmonies, molt més lluminós”. Malgrat que Colomo ha anat canviant d'estils i obrint horitzons musicals admet que “avui en dia encara quan faig una cançó m'adono que segueixo patrons molt semblants a les cançons de NOFX per exemple, que han estat al meu subconscient tot aquest temps”.

Per a Jordi Llansamà, fundador del segell Bcore, “per sobre de totes” Bad Religion va ser la banda fonamental i “tot el que va venir després van ser succedanis”. Llansamà va una mica més enrere en el temps, fins al final dels 80, i recorda la influència de bandes com Dag Nasty “en posar melodia al punk”. També el pes que van tenir grups com Descendents o Misfits en Corn Flakes, una de les primeres bandes a editar Bcore. Però segons el fundador del segell barceloní, “qui va agafar més aquesta onada de punk va ser Outline”.

Outline, una desapareguda botiga de discos i marxandatge de Barcelona on es podia trobar quasi qualsevol cosa relacionada amb el punk d'aquí i d'allà, era també un segell discogràfic fundat per Boliche, bateria de Subterranean Kids, un altre dels mítics grups del hardcore-punk català. No va ser un segell exclusivament dedicat al “hardcore melòdic”, però sí que va treure grups d'aquí que estaven més influenciats pel so que venia de Califòrnia, amb referències com Crash & Burn Co. (1999) d'Abraxas, Domestic Violence (1998) de The Amphetamine Eaters, Toaster (1999) de Happy Meals o This Could Be A Sexy World... (2000), de The Red Sexy Band. “Tot aquell boom va crear nous adeptes al punk”, afirma Boliche, “nosaltres veníem d'un hardcore més intens i més ràpid, polititza't, compromès, sense melodies”, però aquella música més melòdica va ajudar a fer que arribes a més gent “i ho va fer de ple a tota una generació de gent jove. Molta gent va començar pel hardcore melòdic i després va passar al hardcore més clàssic”.

I què queda avui en dia d'aquell so? “Doncs per exemple Síctor Valdaña and The Check This Outs”, afirma Santi Garcia, “o també Autodestrucció”, banda encapçalada per Càndid Coll, membre també de Zeidun com, tancant el cercle, el mateix Joan Colomo. De fet, si teniu la sort de tenir una entrada pel dia 17 a Barcelona, és més que probable que us els trobeu entre el públic recordant vells temps i qui sap si buscant inspiració per a les seves properes cançons.