Público
Público

Cultura Sobreviuran els cinemes (de barri) en l’era de Netflix?

Les sales independents de Barcelona assagen fórmules com tenir un club de socis, tarifes planes, acollir esdeveniments i diversificar les projeccions amb documentals, òpera... Tanmateix, pràcticament només aguanten a les grans ciutats. En parlem amb els impulsors dels cinemes Maldà, Texas i Girona, tots a Barcelona, i de l’ACCI, entitat que agrupa sales de poble.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

El Cinema Catalunya, situat a Terrassa. ANDER ZURIMENDI

El Cinema Maldà va donar la veu d’alarma per Twitter: "Que difícil és sortir del pou. Aquesta nit han petat el vidre de la taquilla i la caixa forta. Ens han robat tots els diners. Si us plau, si veniu avui (que ens ajudaria a recuperar-nos) intenteu portar monedes per tenir el canvi exacte". No sembla habitual que un negoci faci un balanç tan sincer de la seva situació econòmica. Però en el cas del Cinema Maldà -situat dins de les galeries homònimes, al barri Gòtic de Barcelona-, no els hi cauen els anells. Reconeixen que la seva supervivència es va renovant any a any, però no poden predir on seran d’aquí cinc anys. Tot i així, és el cinema monosala més antic de Barcelona, amb els seus 74 anys de vida.

"I hem anat aguantant tots els embats, eh!", diu Xavier Escrivà, programador de la sala i membre de la família propietària. Uns embats que podem situar cíclicament així: primer arribà la televisió, després els multicines (amb sales molt més petites, que poguessin oferir tota la cartelleria), l’auge del vídeo cassette (i la subcultura del videoclub), la proliferació de Centres Comercials a les perifèries urbanes (els no llocs teoritzats per l’antropòleg Marc Augé, acollint sempre els cinemes d’una gran cadena de distribució)... I ja amb el nou segle, la digitalització: des de les descàrregues il·legals, a les plataformes d'streaming com HBO o Filmin. Hi ha espai, per a les sales de cinema independent, en la gloriosa era de Netflix? O dit d’una altra manera: Video killed the radio star?

Només va al cine gent entre 40 i 70 anys

Els cineastes entrevistats per Públic són més aviat pessimistes, malgrat no hi hagi consens entre ells. Manel Gómez, administrador de l’Associació Catalana de Cinemes Independents (ACCI), l'entitat que agrupa cinemes de poble, s’autodefineix com a "totalment derrotista". I explica: "Hi ha una generació de persones adultes, d’entre 40 i 70 anys, que va al cinema. Però a mesura que vagin morint, el públic no es regenerarà". Un exemple que recorda a la desaparició de compradors de diari en paper (impossible veure un jove pagant per la premsa a un quiosc). O l’envelliment de la clientela dels Mercats centrals (donat que el jovent s’ha llançat en massa al Mercadona).

Seguint aquesta línia, Gómez -qui gestiona directament cinemes a Vilanova i la Geltrú, Arenys de Munt, Argentona, Premià de Mar i Sitges- considera que no és que els jove passin de les pel·lícules, sinó que "els és igual en quin tipus de pantalla mirar-les". Per això, i segons la seva experiència, això fa que "a molts pobles s’acabi tancant", ja que no hi ha públic assistent. "No hi ha res a fer, si Netflix et costa 6 euros i encara ho pots repartir entre tres famílies", lamenta. Segons les dades que té a la taula, en els darrers 20 anys s’han tancat unes 500 sales a Catalunya.

En els darrers 20 anys s’han tancat unes 500 sales de cinema a Catalunya

El multifacètic cineasta Ventura Pons, que està al capdavant del Cinemes Texas, també creu que tot plegat "és un desastre", especialment arran de les plataformes de pagament online. "Ens ha caigut a sobre un problema molt gran", adverteix com a prèvia a aquesta anècdota: "L’altre dia un amic em va dir que, de viatge a Londres, va entrar al cine més popular de la ciutat i eren tres persones". Pons creu que estem en un moment de canvi tan incert, que no se sap com acabarà.

Ajudes estatals per fabricar cotxes, però no pels cinemes

Escrivà, del Cinema Maldà, afegeix: "És un procés impossible d’aturar. Com a molt a l’hivern, si fa molt de fred, aconseguim fer unes xifres d’assistents bones... Però què va, aquí les institucions no han fet una aposta per la cultura. Això no és França ni Alemanya". La crítica a les institucions també és compartida per Toni Espinosa, al capdavant dels Cinemes Girona -al barri de Gràcia, a Barcelona-. "L’Estat ha trobat 3.000 milions d’euros en ajudes al sector de l’automoció, però per a la indústria cinematogràfica li costa trobar 20 milions d’euros?", es lamenta. Espinosa fa una petita confessió, però la matisa immediatament: "És cert que som una mica ploraners, però també és cert que no hi ha suport de l’Administració Pública".

El cinema Maldà. CEDIDA


Potser la ubicació física dels cinemes sigui un factor a tenir en compte. Així com Gràcia destaca com a barri preferit dels joves urbans de classe mitja i interessos culturals, el Gòtic destaca pel monocultiu turístic. "Qui del barri ha de venir al Maldà si a la Rambla només hi viuen de veritat 100 persones?», explica Escrivà. "Estem perdent la cultura de la xarxa veïnal".

Cines que tanquen, barris que perden vida

Efectivament, els cinemes de barri protagonitzen la memòria sentimental de les ciutats. Cada lector recordarà els cinemes tancats de la seva ciutat o poble: el nom de la sala, algunes de les pel·lícules que hi va veure i fins i tot de qui estava acompanyat. Tanmateix, la tendència actual és aïllar-se al sofà de casa, on fer maratons de Netflix tot sol o com a molt en parella. Una conducta poc grupal i aïllacionista que és contrària a l’experiència, fins ara, del cinema. "Una sala significa estar acompanyat d’altres persones, l’encant de la foscor, la xerradeta en acabar el film...", explica Escrivà.

També és una tendència a mantenir-se dins espais tancats. Tal com han alertat diversos membres de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), la pèrdua dels cines independents és la pèrdua de la cultura de barri. Una desertificació cultural (i comercial) dels barris que en part ha estat provocada per l’obertura de Centres Comercials en els accessos viaris a les ciutats i els grans supermercats en trama urbana. I que té com a conseqüència aprofundir en el seu perfil de barris dormitori, en els que no hi succeeix res.

El tancament de llibreries i quioscos també és una derivada d’aquesta digitalització de la cultura i la seva venda en espais poc socials (sigui online, sigui en una gran cadena). Si ens hem demanat per la supervivència de les sales de cine en temps de Netflix, cal demanar-nos pel futur de les llibreries en l’era Amazon i Fnac.

Cine Texas: l’optimisme de Ventura Pons

Tanmateix, no tot és pessimisme. Ventura Pons explica que l’any 2014 tothom se'n fotia quan va estrenar el Cinema Texas i li deien que no ho aconseguiria. "I ara la sala sempre és plena, hem fidelitzat el nostre públic i en els primers quatre anys de vida hem fet quatre milions d’espectadors", explica. Quina ha estat la fórmula? "El que deien els nostres avis d’allò de les tres ‘B’: Bo, bonic i barat", que en el Texas es concreta en cinema de re-estrena i doblades al català. "És que hi ha pel·lícules molt bones que en una setmana ja han marxat de la cartellera i si no corres, et quedes sense veure-la", explica Pons. De fet, l’estratègia del cineasta és clara: diversificar. Oferir allò que no fan els altres: un passi d’òpera, concerts, documentals, en versió original, en llengua catalana, col·loquis...

El Cinema Texas, de Ventura Pons, se'n surt amb una política de preus baixos, l'aposta per la qualitat i diversificant

D’aquí que Ventura Pons també es mostri moderadament optimista: "Ens en sortirem". Pons parla amb coneixement de causa. A banda del Texas, va obrir dos cinemes més: El primer a València, estrenat fa dos anys però tancat definitivament el 15 de març d’enguany: "És una plaça molt difícil i no ha anat bé". El segon, a Figueres: "Estem batallant per consolidar-lo i crec que anirà be, perquè si un programador com Salvador Suñer té calculat que 2.400 residents a Figueres baixen a veure el Temporada Alta de Girona, vol dir que hi ha massa crítica per aquest cinema".

Un optimisme compartit amb Toni Espinosa, dels Cinemes Girona: "Fa uns anys es va patir una reestructuració de les sales, però en els darrers anys les estadístiques van cap amunt: a Barcelona s’està recuperant tant el nombre de cinemes com el d’espectadors". I reflexiona: "Que surti el digital vol dir que allò analògic morirà? No!". I es confessa un espectador promiscu (vuit vegades al mes) a sales de Barcelona més enllà de la seva.

Sala del Cinema Girona.

El problema són els preus?

Hi ha cert consens en l’imaginari ciutadà que anar al cinema és molt car. Però aquesta conclusió fa ràbia als cineastes. "No és el preu de l’entrada, sinó que es posen de crispetes fins al cul i en sortir encara van a un fast food a sopar", es queixa Manuel Gómez. Xavier Escrivà hi coincideix: "Si una parella es gasta 20 euros en un combo de refrescos i crispetes, doncs el problema està aquí". Al seu parer, el negoci de l’snack és tan important pels cinemes que "la Festa del Cine es fa per vendre crispetes, no pas per les entrades".

A banda una de les característiques dels cinemes independents també és la política de preus més barats que les grans cadenes. El Cinema Maldà és de sessió contínua, així que pel preu d’una entrada pots veure totes les pel·lícules que puguis en un mateix dia. A més a més, tenen una ‘tarifa plana’ de 100 euros anuals (cinema il·limitat per 8,5 euros al mes). Així mateix, els Cinemes Texas costa 3 euros entre setmana i 4 euros els caps de setmana.

De fet, l’objectiu és aconseguir uns ingressos mínims, independentment que omplis o no la sala. I això s’aconsegueix amb una base de socis i sòcies. Els Cinemes Verdi i el Phenomena tenen els seus propis clubs, que donen dret a descompte sobre el preu del tiquet. Però hi ha cinemes que han anat encara més lluny i que basen la seva propietat en els espectadors: els cinemes cooperatius.

Zumzeig i CineCiutat: Vols ser propietari del teu cinema?

I és que l’Economia Social viu un auge avui en dia i el cinema no ha estat exempte. D’aquí el naixement de dues iniciatives com Zumzeig Cine Cooperativa (a Barcelona) i CineCiutat (a Palma). Es tracta dels primers cinemes "cooperatius" sorgits en aquests temps de noves formes de gestió: Tothom pot ser propietari d’un cinema. Aquesta era precisament la consigna de CineCiutat, la sala rebatejada així l’any 2009 per donar continuïtat a la marxa de la cadena Renoir d’aquesta sala. Un grup d’amants del cinema es constituí com a cooperativa i amb esforços ingents han arribat fins avui. És cert, tot i així, que les sirenes d’alarma són cíclicament i que la viabilitat econòmica del projecte no està garantit.

El Zumzeig, un cinema cooperatiu.

Cinema Catalunya: quan l’Ajuntament és el programador

Certament, gestionar un cinema i que doni beneficis és un repte. Fins i tot per a l’Administració Pública, com li passa a l’Ajuntament de Terrassa amb el Cinema Catalunya. Es tracta d’una antiga sala que l’any 2008 va anunciar el seu tancament i que el consistori va adquirir per tal de tenir una infraestructura cultural al centre de la ciutat. I de pas, que no es tanqués el darrer cinema dins la ciutat de Terrassa (a banda d’un multi-sala al centre comercial Parc Vallès, al costat de la C-58).

Amb dues sales de projecció, el cinema fa una mitjana de 4.650 espectadors al mes (26 per cada passi de film, aproximadament). Això li genera uns ingressos aproximats de 600.000 euros, però la despesa total anual és de 2,1 milions d’euros. D’aquí que sigui el propi Ajuntament qui faci una aportació d’1,5 milions d’euros anuals, per tenir en marxa el cinema. Són les dificultats que ens fan demanar-nos si sobreviuran els cinemes (de barri) en l’era de Netflix.