Quarts d'una d'un diumenge assolellat de març. Els The Gramophone Allstars Big Band han quedat per assajar a l'Escola de Música de Vilassar de Mar, on va estudiar la seva cantant principal, Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991). L'escola està situada al Carrer Narcís Monturiol, l'inventor empordanès de l'Ictineu, el submarí català, i autor del famós Assaig sobre l'art de navegar per dessota l'aigua. Casualitats de la vida –o potser el destí– va ser també a l'Empordà on la idea de fer un grup per explorar les fronteres del jazz i la música jamaicana va néixer de la mà de Genís Bou (La Bisbal d'Empordà, 1985). Serà en aquest carrer amb nom d'inventor empordanès on faran el seu penúltim assaig abans del concert que servirà per celebrar el seu desè aniversari el proper dia 12 a la Sala Apolo de Barcelona.

Ha estat des del seu primer disc, Just delightin (2008, Silver Bullets/Brixton Records), que de mica en mica aquest grup de música i podríem dir també, d'amics, s'ha encarregat de fusionar la música jamaicana, el soul i el funk amb el jazz. Però no va ser finsa Jazzmaica (2014, Bankrobber), que The Gramophone Allstars afegeix Big Band al seu nom, passant de 8 membres als 17 actuals i de fer una dotzena de concert a l'any, a fer-ne més de 60 en dos anys. Avui en dia ja superen els 200 concerts i pel que expliquen, això no té pinta d'aturar-se.

“Passar a ser big band va ser el canvi més important de la banda en aquest 10 anys”, i també el més decisiu, “de fet és quasi com si fóssim un grup diferent. Quan comença a anar tot molt bé és quan ens convertim en big band”, explica el bateria Aleix Bou (La Bisbal d'Empordà, 1987). I tot això va ser en plena crisi del sector, quan els quintets passaven a ser trios i els trios passaven a ser duos. “Nosaltres vam fer el contrari”, diu Genís Bou, “i el que ens havia de matar ens va fer més forts”. “Ens pensàvem que lo de la big band no duraria gaire, que faríem uns bolos de presentació i prou. I mira”, afegeix Sidru Palmada (Banyoles, 1987), trombó i diuen que el xouman del grup.

En tot aquest temps han publicat cinc LPs i un EP en forma de regal d'aniversari. Deu anys no se celebren cada dia. I per fer-ho bé els Gramophone acaben de treure The Reel Influence (2019, Bankrobber) amb quatre clàssics de la música jamaicana –des d'Alton Ellis i Jimmy Cliff fins a Sir Lancelot/Lord Melody i The Wailers– gravats amb la banda tocant tota junta i enregistrant-ho tot en analògic, en un exercici de recrear com ho feien els primers grups de música jamaicana. Tot això passant pel sedàs jazzístic dels Gramophone i la seva big band amb un únic objectiu: que la gent s'ho passi bé ballant.

La importància del factor humà

Durant l'assaig, la comunicació és constant entre tots els membres de la banda. Les ganes d'assolir la perfecció a l'hora d'executar la música, no està renyida en cap cas amb les rialles, el bon rotllo i les ganes de passar-s'ho bé, encara que només sigui un assaig. És evident que Genís Bou fa de mestre de cerimònies i és la persona que ho té tot al cap, però igual que composa i fa els arranjaments, també comparteix i fa partícip a la resta de membres. “Molts d'ells em diuen jefe o boss, però no és que em faci una especial il·lusió”, explica Bou mentre pren una copa de vi blanc a una terrassa del municipi del Maresme. “A mi, la veritat, m'agrada més director musical o si vols ideòleg”. “Jo li dic jefe o boss”, diu la Judit Neddermann amb una mitja rialla, “però és un jefe a qui ve de gust dir-li-ho”. Bou no només fa de director musical, també és el cervell logístic del grup: “La veritat és que em costa delegar feines, m'agrada estar pendent de tot” confessa.

Però com aguanta un grup amb més d'una dotzena de persones més de 10 anys? No cal passar gaire estona amb ells per saber-ho. No només són un grup de música. Mentre la banda creixia a nivell musical, també ho feia a nivell humà. I tot això es nota també a la seva música. “Gramophone s'ha convertit en aquest deu anys en una mena de família”, explica Neddermann, “i crec que això és mèrit del Genís, que sap triar molt bé la gent i l'ha triat en funció de com són i de què podien aportar al grup a nivell humà i no només musicalment”.

Bou ho explica amb un exemple: “L'altre dia llegia una entrevista a Orson Wells on li preguntaven si havia donat feina a amics seus en alguna pel·lícula i si pensava que algú altre ho hauria fet millor. I ell responia que sí, però que no se'n penedia. I de fet és molt aquesta sensació. Quan estava pensant en l'ampliació de la banda per convertir-la en big band pensava: Hi ha altre gent que toca molt bé, però el que mola són els col·legues. Per a mi allò important era que ens avinguéssim molt, no que fossin els millors músics. Això no ho canvio per res”. Xoan Sánchez (Santiago de Compostel·la, 1986), percussionista i l'última persona que s'ha afegit als Gramophone, també recalca aquest aspecte de la banda quan explica que el que més el va sorprendre al incorporar-se va ser el bon rollo que hi havia: “Per a mi va ser molt fàcil. La sensació va ser de que era una família molt gran”.

Fer-se grans amb la banda

I és que en aquest 10 anys Gramophone ha canviat la vida a les persones que n'han format part: “No puc imaginar que hagués estat de mi si no m'haguessin fitxat”, explica Neddermann, “a nivell humà ha estat brutal”. Però també a nivell musical. Formar part de Gramophone li ha servit a aquesta cantant de jazz del Maresme per “mantenir viva la part de música negra que jo he mamat a casa”. Per a Bou tots han crescut amb el grup: “En tinc 34 i això ho vaig començar amb 24”. De fet, el boss confessa entre rialles, que preferiria que algun dels discos no estiguessin a les xarxes “però és que érem molt joves”. A més el grup ha evolucionat molt estilísticament en tot aquests anys: “Al principi estàvem molt influenciats pel jazz. Ara la influència hi continua sent però més a un nivell de big band i arranjaments. De fet cada cop hem anat fent els acords més senzills.”

Així ha estat com aquella idea que va començar com una anècdota fa 10 anys, ha passat a ser una manera de viure i entendre la música i l'amistat: “Per a mi és aquest el resum de tots aquests anys”, conclou Sidru Palmada, “tots ens hem fet grans amb els Gramophone i mentre ho fèiem hem aprés allò més important: estimar més la música, però sobretot estimar-nos a nosaltres mateixos.”