Público
Público

Daniel Bensaïd, compromís i renovació del pensament d’esquerres

Es commemora el desè aniversari de la mort del pensador i dirigent polític de l'esquerra francesa. 'Públic' parla amb activistes i acadèmics coneixedors de la seva activitat i obra, que expliquen l'actualitat del seu llegat i posen l'accent en la seva capacitat.

Daniel Bensaïd
Daniel Bensaïd

àngel ferrero

"Ens hem equivocat molts cops, potser moltes vegades i sobre diverses coses, però no ens hem equivocat ni de combat ni d’enemics", va afirmar durant la seva intervenció al passat debat d’investidura el portaveu de EH Bildu al Congrés dels Diputats, Oskar Matute. La frase, ell mateix va remarcar, va ser escrita per Daniel Bensaïd (1946-2010) a la seva autobiografia, Una lenta impaciencia (Edit Sylone). Justament el passat 12 de gener es commemoraren els 10 anys de la mort del filòsof francès i dirigent històric de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR).

La carrera política i filosòfica de Bensaïd és extensa i gens fàcil de resumir, amb obres dedicades a l'estudi de Karl Marx i Walter Benjamin o a la complicada història del trotskisme, amb polèmiques amb filòsofs com el mediàtic Bernard-Henri Lévy. Què escollir, doncs, d’aquesta trajectòria com a més representatiu?
"Destacaria el seu constant esforç per desenvolupar i actualitzar el marxisme, obert a superar les seves limitacions i en diàleg amb tot pensament crític", respon a la pregunta de Públic el professor de Ciències Polítiques de la UNED Jaime Pastor. Una qüestió que també li sembla difícil de respondre a l’economista Manuel Garí, ja que Bensaïd va ser un autor "molt prolífic", l’obra "ingent" del qual abasta des dels ja esmentats Marx i Benjamin fins a "personatges com Joana d’Arc". Garí porta a col·lació en la conversa la frase que, al seu parer, millor resumeix Bensaïd, una de l’escriptor i assagista Tariq Ali, qui el qualificà en el seu moment de "principal intel·lectual públic marxista de França".

"Jo destacaria la seva capacitat per actualitzar idees marxistes", ratifica per la seva banda Brais Fernández, membre de la redacció de la revista Viento Sur, que va publicar molts dels articles de Bensaïd en castellà. Fernández també subratlla la capacitat de Bensaïd "per actualitzar i renovar la idea de revolució en un context on fins i tot la pròpia esquerra la volia enterrar" i assenyala que, a banda del seu contingut, es tracta "d’una obra bella, amb una forma d’escriure molt viva i dinàmica, allunyada del tedi que produeix massa sovint la filosofia política".

Per al professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Josep Maria Antentas, Bensaïd "va portar a terme un meritori esforç de renovació del pensament anticapitalista des de finals dels anys vuitanta en endavant, en un moment de retrocés de les idees d’esquerra, intentant fer dialogar la tradició marxista clàssica amb tot un conjunt de referències heterodoxes" en una obra on es "mostra curiositat intel·lectual", intentant "combinar tradició i renovació" i "evitant tant caure en modes intel·lectuals de curta durada com mantenir-se en postulats tronats".

Un internacionalista convençut

Però com s’ha avançat ja, Bensaïd, a banda de teòric, va ser un activista compromès al llarg de tota la seva vida. Com apunta Fernández, el filòsof francès "mai va separar la seva faceta de pensador i de militant". "Això pot horroritzar a molts que conceben la militància com un exercici individualista més proper al consum i l’autopromoció personal, incapaços d’acceptar una disciplina col·lectiva per lluitar per una causa que potser mai arribem a veure", reflexiona. Fernández remarca el compromís de Bensaïd "en la tasca gairebé impossible de construir una organització revolucionària" i en "la seva defensa dels partits com a estructures, encara que no les úniques, com a contrapès de lideratges i com a comunitats militants que ens uneix col·lectivament davant la dissolució que proposa el neoliberalisme". En aquest sentit, Pastor hi afegeix la seva "voluntat de construir un ‘partit-estratega’ obert als esdeveniments, a les bifurcacions de la història". Bensaïd, que "aspirava a una mena de ‘leninisme llibertari’", afirma Fernández, "mai va renunciar a les seves idees, com tants altres que van viure el 68 francès".

De manera semblant s’expressa Antentas quan assenyala la importància del seu "compromís militant, constant des de la seva joventut a mitjans dels anys seixanta fins la seva mort" i "una fidelitat inquebrantable" als seus principis, "resistint els vents contraris i les pressions cap a l’adaptació en els moments més difícils, sabent navegar contracorrent", un tret que contrasta amb "una època com l’actual de militàncies episòdiques i regida per la immediatesa".

El sociòleg també fa notar que, com a "internacionalista convençut", Bensaïd, "més enllà de França es va implicar estretament en esdeveniments en països com  Portugal, Brasil, l’Argentina, Mèxic o l'Estat espanyol, i en debats sobre els principals esdeveniments d’impacte internacional que li va tocar viure".

En efecte, Bensaïd es va trobar entre els principals dirigents de "la IV Internacional dels anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta juntament amb Ernest Mandel, Miguel Romero, Sergio Rodríguez, Francisco Louça o Catherine Samary", detalla Garí, que rememora com el francès va donar suport "a l’esquerra revolucionària argentina en els pitjors anys de la repressió als setanta" i "als primers passos de la Lliga Comunista Revolucionària a l’Estat espanyol", així com en el debat "d’unificació de la LCR amb el partit d’origen maoista Moviment Comunista (MC) o les posteriors reflexions sobre què fer després del fracàs d’aquesta unificació".

Aquest economista explica a Públic com "en plena clandestinitat viatjà en diverses ocasions a Madrid o Barcelona" i com "en el mateix tren va aprendre amb un petit manual els primers rudiments d’un castellà que molt aviat arribaria a dominar". Bensaïd, en definitiva, "va viure en primera persona la història del moviment obrer francès des de la seva joventut fins a la seva mort: poques vegades un dirigent polític i intel·lectual ha aconseguit combinar el treball intel·lectual amb el de la pràctica política de l’activisme com ell ho va aconseguir".

Sempre hi ha una porta mig oberta...

I quin seria l'aspecte és més rellevant i actual de l’obra de Daniel Bensaïd? Les persones consultades per Públic es pronuncien de manera diversa.
Pastor es decanta per "la relectura d’El Capital" i "els seus apunts sobre ecologisme", així com "el diagnòstic que ens va deixar sobre el nou escenari obert a partir del 2008", però sobretot "la seva crida a no resignar-se a ser una "esquerra resistencialista", perquè "sempre hi ha una porta mig oberta...".

Fernández, per la seva part, ho fa per la seva "capacitat per establir un diàleg entre els problemes clàssics del socialisme amb els fenòmens nous i l’alta filosofia", gràcies al qual "aconsegueix una síntesi molt original".

"Sens dubte, el seu llegat més sòlid i que millor ha resistit el pas del temps és la seva concepció del marxisme" així com "la seva defensa d’un projecte comunista democràtic i emancipador", considera Garí, que tria entre els seus nombrosos escrits polítics "les seves reflexions sobre el maig francès, els treballs al voltant del moviment contra la globalització capitalista o desmuntant les calumnies de diversos pamflets dels noranta i principi dels dos mil que confonien comunisme amb estalinisme."

Finalment, per a Antentas, la importància de Bensaïd rau, entre d’altres, en el seu "intent de combinar renovació i continuïtat teòrica", un equilibri que, s’afanya a precisar, "no és fàcil". "Vivim en una època on hi ha modes intel·lectuals efímeres i també a l'inrevés, tancaments en banda dogmàtics com a reacció", aclareix.

Aquesta combinació, explica Antentas, va permetre Bensaïd "barrejar autors i tradicions diverses, però mantenint una visió del món coherent" entre el "sentit de la urgència i la paciència", és a dir, "saber aprofitar el moment, però també preparar-se pel combat a llarg termini." Una qüestió que creu que és de plena actualitat: "L’acceleració d’esperances i de frustracions que hem tingut aquests darrers cinc anys, i els daltabaixos emocionals que provoquen entre els activistes mostren la necessitat de saber articular bé urgència i paciència."