Público
Público

UNIVERSITAT ANTICAPITALISTA D'ESTIU David Fernàndez: "Hauriem d'estar preparats per a una fase llarga de desobediència"

Els Anticapitalistes discuteixen a Segòvia sobre la “reorientació estratègica” que es planteja el sobiranisme. Reflexionen  sobre la manera de trencar amb la passivitat de sectors importants de l'esquerra en relació a la mobilització catalana i analitzen de nou el comportament de la dreta davant el moviment independentista. 

Aina Ginard, David Fernàndez i Josep Maria Antentas / S.F.

"L'estratègia no violenta sempre és a mig termini". "La desobediència és un camí". David Fernàndez explicava en aquests termes de quina manera la mobilització ciutadana pot fer front pacíficament a la violència de l'Estat i derrotar-lo.

Prenia com a referència els primers 57 insubmisos que es van negar a formar part de l'Exèrcit, que van acabar essent més de cinquanta mil, i que van obligar l'Estat a posar fi al servei militar obligatori. També la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada l'any 2009, que va obrir un procés d'organització d'altres 555 consultes a diferents municipis de Catalunya en contra de les disposicions administratives o sense el seu vist i plau. I posava l'accent, òbviament, en el que va passar l'1 d'octubre del 2017. Per posar de manifest l'excepcionalitat d'aquell esdeveniment, va reiterar la descripció que va fer Jordi Cuixart, president d''Omnium Cultural, davant el Tribunal Suprem: va ser "l'acte de desobediència civil més important d'Europa".

L'1 d'octubre l'Estat va patir "una derrota política", "una derrota ètica" i "l'instrument va ser la desobediència"

Un referèndum en el qual van participar 2,3 milions de persones. La xifra equivalent al conjunt de l'Estat seria "15 milions de ciutadans desobedients".  I l'Estat segueix sense saber com van entrar les urnes.

Es va derrotar la policia, que malgrat el desplegament de milers d'agents i la violència que va exercir no va aconseguir tancar més que alguns col·legis electorals.

L'Estat també va ser derrotat en l'àmbit informàtic. Va patir "una derrota política", "una derrota ètica" i "l'instrument va ser la desobediència", va dir l'ex-diputat de la CUP a una de les nombroses sessions de formació i debat de la Universitat d'Estiu de l'organització Anticapitalistes, que durant aquesta setmana de final d'agost ha celebrat la seva desena edició, a La Granja de San Ildefonso (Segòvia), amb una xifra de més de 900 persones inscrites.

David Fernàndez havia de parlar sobre la desobediència civil com a pràctica política i va explicar a anticapitalistes d'arreu l'Estat en què consisteix En Peu de Pau, "una estranya i dolça coalició" entre gent diversa, socialment i política. Va parlar sobre la desobediència com "una forma molt activa de compromís", que exigeix una implicació personal, que no obliga ningú a ficar-se on no vulgui, però també va assenyalar que la gent que participi en accions no violentes, com per exemple la formació de murs humans de resistència a la brutalitat policial, convé que estigui capacitada per mantenir una conducta de contenció.  "Cada cap de setmana s'organitzen tallers" sobre acció no violenta a diferents punts de Catalunya, va fer notar.

"Algun dia caldrà tornar a l'Octubre, per defensar drets elementals, no només a Catalunya" "Hauriem d'estar preparats per a una fase llarga de desobediència".
"Com farem per a que la sentència [contra els implicats en el referèndum de l'1-O] sigui una condemna per a qui l'emeti?", va plantejar sense deixar de reconèixer que aquesta pregunta no té una resposta fàcil, perquè "la repressió funciona". "Es va infravalorar la capacitat de l'Estat de fer mal".

Què va ser Octubre?

David Fernàndez és actualment un militant de base de la CUP, però al mateix temps és una mena de dirigent sense càrrec, un polític i activista de referència per a qualsevol  persona interessada en els moviments socials o les perspectives del moviment sobiranista. 

Va ser convidat a la Universitat Anticapitalista per a que transmetés coneixement sobre la capacitat transformadora de la desobediència civil, particularment la que s'ha posat en pràctica en defensa de la seva sobirania catalana, que ha estat una  experiència excepcional. Per aquest motiu ha participat també en el mateix espai en un altre taller de reflexió i debat sobre el que va passar a Catalunya durant la tardor del 2017, el que va poder ser i el que no, en companyia del sociòleg Josep Maria Antentas, autor del llibre Espectres d'Octubre: (per)turbacions i paradoxes de l'independentisme català, sobre el que tots dos van comentar i discutir.

L'ex-diputat de la CUP ha recordat que l'1 d'octubre la societat catalana va respondre a la crida a les urnes en clau pacifista. Convé tenir en compte que el 43 per cent de la població va decidir desobeir i resistir davant la violència policial, i que el dia 3 d'octubre va tenir lloc a Catalunya la més gran vaga general mai vista, que alguns van voler denominar com aturada de país. Calia haver aprofitat aquell moment, va recordar David Fernàndez. "Haver mantingut el pols", com va demanar Jordi Cuixart.

L'1 d'octubre la Generalitat va quedar desbordada, "no esperava una mobilització tan gran"

Aquesta mobilització excepcional, segons ell, no es pot atribuir a la Generalitat sinó al treball prolongat dels moviments socials. La Generalitat va quedar desbordada, "no esperava una mobilització tan gran".

"Hi havia un pla per l'1 d'octubre, però no per després", perquè es pensava que després d'aquesta manifestació de voluntat popular es podria forçar la negociació. Tot i així, David Fernàndez pensa que queda  molt per saber i explicar sobre el que va passar durant els dies anteriors a la sessió parlamentària del dia 27.

Fernàndez i Antentas van constatar algunes divergències, particularment sobre la complexitat del moviment independentista, però van coincidir en que, en qualsevol cas, el sobiranisme necessita "una reorientació estratègica".

La dreta, l’esquerra i l’independentisme

La pluralitat del sobiranisme català, la seva complexitat, l'excepcionalitat del seu abast, va donar molt de joc en els debats que van tenir lloc a Segòvia des del primer fins a l'últim dia. Per diferents motius. Perquè es va assenyalar la necessitat d’una “reorientació estratègica”, per aconseguir que el sobiranisme s’expressi en el seu conjunt, perquè es va constatar la passivitat de sectors importants de l'esquerra en relació a la mobilització catalana i perquè es va discutir de nou sobre el grau d’influència de la dreta catalanista en el moviment independentista.

A Catalunya hi ha dues majories. La del 48 per cent i la del 80 per cent”, va explicar David Fernàndez. La independentista i la partidària del dret de Catalunya a decidir sobre el seu futur.

"Cal que el 48 per cent sigui generós amb el 80 per cent"

En la seva opinió, cal que el 48 per cent sigui generós amb els que es troben dins del 80 per cent i no són independentistes. Els partits del “trifachito” [PP, Cs i VOX] no representen més que el 13 per cent de la població, va fer notar.

Però l’independentisme té un problema de fons, va explicar Antentas, que es troba en la idea, sovint transmesa per alguns del seus actors, segons la qual en primer lloc caldria aconseguir la independència i després ja es veuria la manera de resoldre la resta de preguntes que planteja la creació d’un nou estat.

Aconseguir la “unificació d’una majoria social àmplia exigeix que s’abordi la qüestió social” i això entra d’alguna manera en contradicció amb “el temor a que la dreta catalana es despengi”, va dir. El sociòleg considera que “el moviment independentista és molt moderat”, però que els seus objectius, no obstant això, “resulten inassumibles per l’Estat”. Es va marcar com a “horitzó real” “coses molt difícils, com si fossin molt fàcils”.

"S'utilitza injustament el terme federalisme". La contraposició amb  l'independentisme "és una farsa de debat"

Pel que fa referència a l’esquerrra no independentista, Antentas va denunciar que s’ha “utilitzat injustament el terme federalisme” i va reclamar que es parli “seriosament” sobre aquest concepte. La contraposició que es planteja del “federalisme” com alternativa a l’independentisme "és una farsa de debat". “Si tota l’esquerra catalana hagués estat activa” en les mobilitzacions sobiranistes, “la correlació de forces” amb la dreta seria diferent.

I en relació a la dreta, també es va discutir sobre quin paper juga el conservadurisme català en el conflicte amb l’Estat. La catedràtica de Filosofia i exregidora a l’Ajuntament de Madrid, Montserrat Galcerán, va explicar que la mobilització de l’1 d’octubre va entusiasmar els demòcrates espanyols, però que l’hegemonia de l'independentisme és de les dretes i que qui patrimonialitza aquest moviment són personatges com Artur Mas o Carles Puigdemont.

No van faltar rèpliques i intervencions d’assistents per remarcar la participació de la classe treballadora en les mobilitzacions independentistes.

La dirigent de la CUP, Mireia Vehí, també convidada a participar als debats de la Universitat Anticapitalista, va recordar que el posicionament d’entitats com La Caixa, Foment del Treball, o el diari La Vanguardia, òbviament hostils amb el procés sobiranista, serveixen per aclarir on es troba la classe burgesa a Catalunya.

Mireia Vehí, membre del Secretariat Nacional de la CUP / PÚBLIC

La dreta catalana, representada històricament per Convergència, manté la Presidència de la Generalitat, però “es troba en una situació cada cop més precària”, va assenyalar Antentas.

David Fernàndez ja havia assenyalat que avui la dreta catalanista es troba “irreconeixible”. “Mig Govern català es troba a la presó i mig a l’exili”, havia recordat, alhora que evocava les similituds entre la repressió judicial contra els indignats i la que pateixen els implicats en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre.

Unilateralisme, solució acordada i aliats fora de Catalunya

“La majoria progressista a Espanya mai serà receptiva al sobiranisme català si no hi ha mobilització a Catalunya”.

“La meva esperança no es troba en la dreta catalana sinó en la gent”, havia dit l’exdiputat de la CUP. “Les urnes tornaran. Si són acordades o no caldrà veure-ho”. La via unilateral per exercir el dret a decidir és molt difícil, va reconèixer, però no ho és menys que l’acordada. “Volem urnes acordades”, però en cas contrari hi haurà “les que posem”, va assegurar. “La pròxima vegada, més i millor”, va concloure citant el politòleg Jordi Muñoz.

“La lògica possibilista és més utòpica que la que no ho és”, va afegir Josep Maria Antentas, que es va ocupar d’establir una relació entre la materialització de la República catalana i la caiguda del règim monàrquic espanyol i va destacar com a “problema” l’absència o debilitat dels aliats del sobiranisme català fora de Catalunya. Com a forma d’aconseguir-los no va veure altre camí que el de la persistència: “La majoria progressista a Espanya mai serà receptiva al sobiranisme català si no hi ha mobilització a Catalunya”.