Público
Público

Entrevista "La violència pot reeixir en un primer moment però a la llarga sempre és perjudicial"

Parlem amb el coautor del llibre "Manual de desobediència civil", Paul Engler, durant el seu pas per Catalunya. "La no-cooperació és eficient perquè permet a la gent adonar-se del poder que té i que, amb les seves actituds, pot combatre les injustícies”

Paul Engler, coautor del llibre 'Manual de desobediència civil'

Els moviments socials emergeixen amb el propòsit que les seves demandes siguin recollides pel poder. Molts ho aconsegueixen malgrat que els canvis no es percebin en primera instància, mentre d’altres es dilueixen en l’intent per tàctiques que l’allunyen de la població o per l’ús de la violència. La clau està en saber quina estratègia han d’adoptar a cada context i fer-ho sense recórrer a la força. Aquesta és la principal conclusió del llibre Manual de desobediència civil, dels activistes estatunidencs Paul i Mark Engler. Editat en català per Edicions Saldonar, l’obra repassa l’art que s’amaga darrere les protestes alhora que examina els principis que han guiat els moments transformadors al llarg de la història. En la seva visita a Catalunya, Paul Engler ens desvetlla les claus d’aquest assaig en el qual es fa valdre el caràcter disruptiu que té la desobediència civil arreu del món.

Què hem d’entendre quan parlem de desobediència civil?

És la forma amb què els acadèmics definim l’acció dels moviments socials, si bé cada país utilitza la seva definició, ja sigui acció directa no-violenta, no-violència estratègica o resistència pacífica. En tot cas, i com va assenyalar el conegut insubmís Gene Sharp a principi dels anys 70, en aquest camp hem de distingir dos corrents: un de caràcter ètic-moral i un altre concebut com a eina de transformació social. Sharp diu que el vessant ètic-moral sempre ha d’estar present, però que si volem assolir els objectius, cal tenir perspectiva estratègica, pel qual és necessari que els activistes estiguin formats.

Quins moviments considereu que han reeixit en els seus propòsits?

N’hi ha molts, però destacaria els que han suposat avenços en el terreny de la igualtat i la justícia social: el sufragi de les dones, els drets sindicals, la fi de l’explotació infantil o l’abolició de l’esclavitud als Estats Units. Tots aquests moviments van guanyar perquè van forçar els polítics a convertir les seves demandes en norma.

Està d’acord que en alguns casos no han propiciat un canvi sistèmic?

Sovint es creu que no arribar a l’objectiu final és un fracàs. I no és així. Hem de valorar si modifiquen el clima polític perquè després es puguin assolir noves victòries. Per exemple: les protestes contra l’abús que patia la minoria negra als Estats Units va servir perquè es revisessin els protocols policials i va donar peu a una generació de fiscals progressistes que avui treballen per evitar la discriminació dins de les presons i en altres àmbits.

A Europa hi ha el cas paradigmàtic del Maig del 68 francès, que va fracassar com a experiència revolucionària però va desencadenar un canvi cultural...

“Sembla que les mesures arriben per legislació espontània, quan són fruit d’un moviment anterior”

Exacte, i el mateix amb Occupy Wall Street, gràcies al qual s’han aplicat impostos a les grans fortunes i altres mesures que la societat civil venia reclamant per mitigar les desigualtats i l’acumulació de la riquesa en poques mans. També gràcies al moviment antiglobalització, els Estats Units van aixecar el deute que els països africans havien contret, d’igual manera que el moviment de justícia global ha aconseguit canviar les antigues polítiques de desenvolupament, que avui ni tan sols defensa el Partit Demòcrata, mentre que a Europa els polítics que abans s’oposaven a la Taxa Tobin, destinada a gravar les transaccions financeres, avui hi estan a favor. Sembla que les mesures arriben per legislació espontània, quan són fruit d’un moviment anterior.

Amb tot i això, ni l’ecologisme ha frenat el canvi climàtic ni tampoc l’antimilitarisme ha acabat amb els exèrcits, sinó que la cursa armamentística és més intensa que mai. Cal anar pas a pas?

La clau és saber què cal fer per polaritzar la gent en la qüestió de fons i tenir present que, en darrer terme, l’important no és guanyar batalles sinó la guerra.

Alguns moviments s’han recolzat en líders, però altres no els ha calgut. Fins a quin punt és necessari la figura d’un referent?

“Si creiem que tot passa perquè el líder canviï, no assolirem cap transformació sòlida ni duradora”

En el nostre estudi hem observat que sovint el líder és un problema, ja que l’origen del canvi es basa en el fet que cadascú cregui que el moviment és prou poderós per justificar el seu sacrifici i la disrupció que ocasiona. Per contra, si creiem que tot passa perquè el líder canviï, no assolirem cap transformació sòlida ni duradora.

El recurs de la violència pot ser útil en algun moment o sempre és contraproduent?

Hi ha hagut conflictes on ha funcionat, sens dubte. Però com diu el pensador algerià Frantz Fanon en la seva obra Els condemnats de la terra, inspiradora dels moviments d’alliberament anticolonialista, la guerra de guerrilles és poderosa però fa que el moviment perdi la seva ànima i que, a la llarga, sigui perjudicial.

De tota manera, alguns teòrics defensen que la violència dels Black Panthers va ajudar als Estats Units a assolir la Llei de drets civils de 1964. Què en pensa?

"Que existeixi un flanc radicalitzat no necessàriament és dolent, però, si adopta la violència, destruirà l’ecologia del moviment perquè li farà perdre legitimitat"

Va amplificar el moviment pels drets civils en incloure la dignitat ètnica, però va tenir repercussions negatives. Les seves formes van apartar gent partidària de la causa i després va provocar que Ronald Reagan, aleshores governador de Califòrnia, arribés a la Casa Blanca. És a dir: que existeixi un flanc radicalitzat no necessàriament és dolent, però, si adopta la violència, destruirà l’ecologia del moviment perquè li farà perdre legitimitat i, en conseqüència, massa social a favor seu.

Mark Brian, autor d’'Antifa: El manual antifeixista', diu que el boicot, el sabotatge i l’acció directa ha permès aturar la propagació de bandes neonazis. Hi ha excepcions?

Discrepo d’aquesta tesi. Tots els estudis demostren que, si tu ets el reprimit i no respons en violència, rebràs l’empatia del poble i guanyaràs el seu suport, mentre que si exerceixes la violència, encara que sigui contra grups feixistes, t’allunyaràs d’ell i l’empatia el rebrà l’atacat.

Paul Engler, coautor del llibre 'Manual de desobediència civil". Àlex Romaguera

Però amb la repressió el moviment es desmobilitza, no creu?

Pot espantar una part del moviment, sens dubte, però està comprovat que a la llarga aconsegueix atraure més gent.

Per què alguns moviments s’han diluït després que part dels seus protagonistes hagin irromput en les institucions?

Si ens referim al 15-M a l’Estat espanyol o a Bolívia quan Evo Morales va accedir al govern, el problema va ser que les mobilitzacions no estaven dissenyades per governar. Per això cal que l’insite game (el joc interior institucional) i el carrer estiguin sempre en contacte, perquè si no, la lluita pot perdre’s, més i quan la democràcia representativa està tan qüestionada per les pràctiques de corrupció.

D’ençà de l’aparició de les xarxes socials, com ha mutat la forma amb què els moviments es presenten en públic?

Han adoptat noves tàctiques, però no significa que els vagi sempre a favor. Dependrà si assoleixen una bona combinació entre el sacrifici, el missatge i disrupció. Si ho fan, els espectadors es decantaran cap al seu costat, però si no, se’n distanciaran.

Es tracta de tenir bona “disciplina no-violenta”?

Cal adoptar fórmules adequades al context on actues. Per això, en un món en el qual l’economia determina el rumb de les coses, la no-cooperació és tan eficient, ja que permet a la gent adonar-se del poder que té i que, amb les seves actituds, pot combatre les injustícies.

En aquest món global han sorgit Donald Trump, Jair Bolsonaro i altres dirigents populistes d’extrema dreta. Amb quina estratègia s’hi pot fer front?

“Per confrontar el populisme de dretes no hi ha altra solució que un populisme d’esquerres”

S’ha de buscar la polarització. Si ells ho fan quan unifiquen la ciutadania contra les minories i alguns països, l’esquerra ha de fer-ho contra les elits. En definitiva: es tracta de reproduir les seves tàctiques però en un sentit progressista, on la massa potencial és major perquè tothom tendeix a creure en el valor de la solidaritat. Per confrontar el populisme de dretes no hi ha altra solució que un populisme d’esquerres.

A Catalunya, després d’anys de mobilitzacions, l’independentisme busca altres estratègies per intentar que l’Estat atengui les seves reivindicacions. Però sembla que tampoc el fa moure. Què s’hi pot fer?

El primer és reivindicar cada victòria, per petita que sigui, i després continuar polaritzant la situació per guanyar més base social. Em consta que el moviment ho fa, i aquesta és la mètrica de l’èxit, perquè el dictador no cau fins a l’últim dia. Però insisteixo: la clau és escollir les tàctiques que li proporcionin més suports i assumir que seran necessaris més sacrificis i disrupcions. Sempre des de la no-violència, perquè si ho fa amb violència, ho perdrà tot.