Els incidents registrats a Barcelona com a reacció a la sentència contra els líders independentistes ha reobert la discussió sobre les pràctiques que els moviments utilitzen en vista a conquerir els seus objectius. Així com algunes veus van tancar files amb els joves que van enfrontar-se amb la policia -emmarcant els aldarulls en el malestar que va suscitar la decisió del Suprem-, altres han destacat que qualsevol resposta ha d’allunyar-se de la violència si vol assolir els seus propòsits.

Plataformes com Tsunami Democràtic, En Peu de Pau i activistes de reconeguda trajectòria, entre els quals Pepe Beunza o Martí Olivella, fa temps que organitzen tallers i xerrades per abordar els conflictes sense recórrer a la violència; de la mateixa manera que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els presidents d’Òmnium Cultural i l’ANC actualment a la presó, han insistit en la noviolència com a mitjà per exercir l’autodeterminació i altres drets fonamentals. Una via que, a parer del mediador Paco Cascón, és l’única que pot garantir un futur escenari de pau i justícia durador. Però, que entenem per noviolència? Quins són els plantejaments i les fases que contempla aquesta filosofia política?

Paco Cascón explica que cal diferenciar noviolència, de la qual els moviments antimilitarista, feminista i ecologista són pioners, de la no-violència (amb el guió separat) i altres conceptes similars. “No violència és la traducció de la paraula hindú “ahimsa” i parteix de la premissa que s’oposa a totes les violències. No sols la violència directa; també la violència cultural i l’estructural, que sol ser la causa de les altres dues”.

A diferència d’altres teories, la noviolència planteja assenyalar l’origen que dona peu a les vulneracions sobre una persona o grup de persones. “Quan determinats grups redueixen la violència de gènere a les agressions que els homes cometen contra les dones, hem de recordar-los que aquests actes responen a una ideologia masclista de dominació que té un vessant econòmic, cultural i psicològic”, indica Cascón, que posa un altre exemple: “quan tenim notícia de persones que es treuen la vida abans de ser desnonades, també hem de recordar que és la conseqüència més dramàtica de l’especulació i la manca d’accés a un habitatge digne”.

De l’apoderament a l’acció

A efectes de revertir aquestes injustícies, la noviolència planteja una seqüència esgraonada de passos que comença amb la preparació i entrenament del moviment. I això suposa analitzar la conjuntura en petits grups d’afinitat, els quals hauran d’aprendre a treballar la por, l’organització cooperativa i consensuar la presa de decisions.

A partir d’aquí és quan cal visibilitzar la demanda, sempre excloent l’ús de la força física, que si bé pot ser llegida d’entrada com una expressió de ràbia o impotència, Cascón assegura que sempre acaba perjudicant els objectius que es persegueixen. “La violència deslegitima la lluita del moviment, distorsiona el discurs en eclipsar la reivindicació de fons; desmobilitza la població contrària al seu ús i, finalment, dona arguments als sectors partidaris de la repressió”, assegura.

Entre les tàctiques de visibilització, la noviolència descarta que es comenci amb les vagues de fam o altres mesures extremes, si no que veu més oportunes les accions creatives o imaginatives. Cascón recorda quan, durant la guerra civil d’El Salvador, les comunitats afectades per la violència parapolicial van utilitzar els funerals, que no estaven prohibits, com a vies de propaganda i, conscients que no tenien accés als diaris, van estendre les reivindicacions col·locant missatges als autobusos.

El tercer pas seria la no col·laboració, consistent en impedir que la injustícia es mantingui i que pot materialitzar-se en la interposició, el boicot o en accions de sabotatge noviolent. Alguns exemples serien els activistes que s’enfilen als arbres per impedir que els tallin o les campanyes contra el consum de determinats productes. Perquè la no col·laboració sigui efectiva, Cascón insisteix en la necessitat de formar el moviment, tot recordant que “Gandhi va fer veure a molts lluitadors per la independència de l’Índia que encara vestien roba produïda a Anglaterra”.

Passada aquesta fase, la noviolència proposa activar la desobediència civil, moment en què es qüestiona obertament el sistema i on cal afrontar més sacrificis. Entre altres referents, Cascón cita els insubmisos que es van jugar la presó en negar-se a fer el servei social, substitutori de la mili, o els treballadors que sovint han interromput el trànsit en el marc d’alguna protesta laboral. Accions per les quals considera que “no cal que tothom es comprometi per igual; sovint és una avantguarda qui les assumeix”. La virtut, segons Cascón, és que aquests actes de desobediència facin que altres capes de la població comparteixin les demandes i se les facin pròpies. A parer del professor universitari, si el moviment sobiranista ha tingut èxit és perquè “mentre alguns han tallat una autopista o ocupat unes dependències, altres han preferit posar-se el llaç groc i això els ha fet sentir part del moviment”.

L'expert en noviolència Paco Cascón en l'entrevista amb 'Públic'. ÀLEX ROMAGUERA.

Construir terreny fèrtil

El que distingeix la noviolència d’altres estratègies és, sobretot, la seva lògica proactiva. Més enllà del simple rebuig a les diferents violències, es presenta com un procés dinàmic que té per finalitat assolir un marc de justícia. “Defensem un compromís personal i col·lectiu de transformació perquè hi hagi justícia, sense la qual no hi haurà pau”. Així ho reivindiquen Paco Cascón, que en línia amb Henry David Thoreau, Jean Paul Lederach, Johan Galtung i altres teòrics de la noviolència, inclou com a últim estadi d’aquest procés l’anomenat ‘Programa constructiu’. És a dir, no sols denunciar un poder injust i opressiu, sinó crear alternatives millors.

En aquest sentit, Cascón troba paradigmàtic el cas de la immigració, on més enllà de combatre l’agressió de la qual és víctima, troba adient impulsar projectes d’inclusió des del respecte a la diferència. I el mateix pel que fa a l’economia i els serveis bàsics, per les quals troba necessari combinar el rebuig a les pràctiques depredadores amb la promoció de cooperatives que treballen en criteris d’equitat i responsabilitat social. Serien, entre d’altres, la banca ètica, Som Energia o Som Connexió.

Al capdavall, Paco Cascón considera que el debat no està tan en violència i noviolència, sinó entre passivitat i acció, la qual cosa significa buscar nous llenguatges, eines i formes coherents de donar resposta als reptes que es presenten a cada moment: “La fi està en els mitjans, com l’arbre en les llavors”, conclou Cascón.