Público
Público

Desobediència El Tsunami Democràtic i els CDR, moviments complementaris, paral·lels o divergents?

'Públic' parla amb tres acadèmics sobre les diferències i les similituds entre els dos moviments que han canalitzat les protestes a Catalunya, i els seus escenaris de futur immediat.

El tall de l'AP-7 a la frontera administrativa hispano-francesa impulsat pel Tsunami Democràtic EFE / ALEJANDRO GARCÍA

El Tsunami Democràtic i els Comitès de Defensa de la República (CDR) han estat els dos moviments protagonistes indiscutibles de les protestes de les darreres setmanes a Catalunya. Molts cops han anat de la mà, la qual cosa, unida a les presses dels mitjans de comunicació –i en no poques ocasions a la seva ideologia–, ha contribuït a la confusió a les principals capçaleres de la premsa madrilenya.

El Tsunami Democràtic es va presentar en societat el 2 de setembre del 2019. Ho va fer a les xarxes socials, impulsant una campanya de mobilització i desobediència civil. Malgrat desconèixer-se qui són els seus impulsors, compta amb el suport dels partits independentistes i les plataformes sobiranistes. El Tsunami Democràtic es coordina a través d’un canal del servei de missatgeria Telegram i una aplicació pròpia, per accedir a la qual es necessita un codi QR. Va començar convocant ocupacions pacífiques d’entitats bancàries i empreses, però han estat les accions de bloqueig de la terminal internacional de l’aeroport d’El Prat el 14 d’octubre -el mateix dia que el Suprem va anunciar les sentències del judici de l’1-O- i el tall de l’AP-7 a La Jonquera (de l’11 al 13 de novembre) les que li han proporcionat ressò internacional.

Per la seva banda, els CDR es van fundar com a Comitès de Defensa del Referèndum al juliol del 2017 per fer possible l'1-O. A diferència del Tsunami Democràtic, els CDR s’organitzen a través d’assemblees obertes a tothom, encara que normalment traspúa una sensibilitat propera a l’esquerra independentista. Els CDR tenen, segons les seves pròpies xifres, 285 assemblees municipals, de barri i sectorials a Catalunya, però també estan representats a les Illes Balears, el País Valencià i, fins i tot, a nivell internacional. Com el Tsunami Democràtic, els CDR han estat investigats per la justícia espanyola, que ha arrestat i imputat alguns dels seus membres, als que l’Audiència Nacional acusa de terrorisme.

Compartint com ho fan un objectiu comú, sovint sembla que difereixen en qüestions d’estratègica i fins i tot de llenguatge: mentre que el Tsunami Democràtic parla de "desobediència civil", els CDR ho fan de "rebel·lió", i mentre els CDR critiquen obertament el govern de Quim Torra i demanen la dimissió del conseller d'Interior, Miquel Buch, el Tsunami Democràtic no comenta l'acció de la Generalitat. Són aquests moviments complementaris, paral·lels o divergents?

Els límits de la no-violència

"Les estratègies són diferents, certament", respon a la nostra pregunta Gemma Ubasart, professora de Ciència Política a la Universitat de Girona. Ubasart recorda que en alguns contextos aquestes estratègies "s’han intentat fer compatibles, evitant coincidir en l’espai i, si és possible, en el temps". En altres contextos, però, "la convivència de diferents repertoris d’acció s’ha fet impossible, i l’aparició de pràctiques amb importants components de violència ha suposat una reducció de la ciutadania mobilitzada, una pèrdua de suport a la causa i una espiral d’acció-reacció". Tanmateix, tot i que alguns CDR "són partidaris també d’utilitzar tècniques de guerrilla urbana i d’enfrontament amb els cossos policials", no es pot generalitzar, "ja que es tracta d’una realitat molt plural i complexa".

Una opinió que comparteix Jordi Mir, professor associat al departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i expert en moviments socials. Mir assenyala que els CDR no són "un tot homogeni". "El Tsunami Democràtic neix des d'un discurs a favor de la no-violència i la desobediència civil" expressat a través d'accions "que siguin disruptives i mostrin la dimensió del conflicte" i buscant "la dimensió internacional", explica Mir. Els CDR, "i altres mobilitzacions, no estan lluny d'aquests posicionaments", continua en afegir que, al cap i a la fi, "qui acaba donant vida a les convocatòries és la gent que hi va".

Jordi Mir: "Al cap i a la fi, qui acaba donant vida a les convocatòries és la gent que hi va"

Per això, encara que el "moviment independentista ha estat en els darreres anys majoritàriament no-violent" això "no vol dir que hagi defugit la confrontació amb la policia en diferents moments", el que el "pot fer entrar en la violència". "No parlo fent valoracions morals, només descripció", matisa en subratllar que la violència sorgeix en moltes ocasions "per efecte de les forces policials".

Per a la politòloga Sonia Andolz, la principal diferència entre tots dos "recau en l'estructura organitzativa". Les accions del Tsunami Democràtic "tenen una base de desobediència pacífica clara, posant un repte a l'Estat però no una confrontació de caire violent" i "una estratègia més definida i a llarg termini d'erosió de l'statu quo". "Si una mobilització del Tsunami Democràtic acaba malament o amb elements descontrolats, el desgast o cost és major que per a un CDR que no necessàriament posa ni el nom", diu Andolz, que està especialitzada en Conflictes, Seguretat i Defensa.

Per a Sonia Andolz, de moment els CDR i el Tsunami "són complementaris" perquè "lluiten en principi per la mateixa causa general però des de llocs diferents"

Els CDR "són molt horitzontals i no necessàriament [estan] coordinats, cada grup té autonomia per a decidir i, per tant, els límits els decideix cada assemblea". "Com a fenòmens, són complementaris donat que lluiten en principi per la mateixa causa general però des de llocs diferents", precisa i posa l'accent en que, "en algun moment, pot passar que les seves accions acabin sent contraproduents unes per les altres però, de moment, són complementàries en tant que estratègies".

Tall de l'Avinguda Diagonal convocat pels CDR. EFE/Toni Albir

Arriben més les imatges de contenidors cremats?

Quina d’aquestes estratègies beneficia més el moviment independentista? "Depèn de per què", contesta Ubasart. "Per exemple, s’ha dit molt en el debat polític i públic que l’existència d’imatges de contendiros cremant als carrers de Barcelona perjudicava la internacionalització del contenciós català", cita. Qualifica aquest argument però de "massa simplista i amb una càrrega moral més que política". El motiu, per a aquesta politòloga, rau que en "temps de fortes mobilitzacions en el món, com a l’Equador, Xile, Bolívia, l’Iran o Hong Kong, és una més en el mapa". "En canvi, és cert que un ús repetit, i sobretot inesperat i no pautat, d’un repertori d’acció de guerrilla urbana, pot desanimar la participació en mobilitzacions dels segments més moderats", concedeix.

Gemma Ubasart: "Un ús repetit, inesperat i no pautat d’un repertori d’acció de guerrilla urbana, pot desanimar la participació en mobilitzacions dels segments més moderats"

Mir no s’arrisca i respon que "és molt difícil de valorar ara". "S'ha començat a criticar la mobilització no-violenta per estèril", però emfatitza que "hi ha molts tipus de mobilitzacions no-violentes" i que "potser el problema no és la no-violència, potser el problema és quines accions no-violentes". Manté que "la no-violència permet la inclusió a la mobilització de moltes persones, amb característiques diferents”. D’aquesta manera són mobilitzacions "vistes com a legítimes fins i tot, per sectors de població que no les comparteix." En canvi, reflexiona que "segurament la confrontació aporta visibilitat, però aquesta també es pot aconseguir des de la no-violència". I reitera que "la confrontació acostuma a crear rebuig, no construeix, no és gaire inclusiva...".

"Si parlem des del conflicte, pensant en una resolució i un escenari de diàleg i resolució, d'entrada sembla que les mobilitzacions que acaben en confrontació hagin de ser negatives", discrepa Andolz. Ara bé, afegeix que això mateix és el que "en molts llocs del món, veiem que són el detonant que 'obliga' la part que està en posició de poder a moure's, a acceptar dialogar, a entendre que no pot mantenir la situació des de la força superior sense un desgast o cost".

Dos escenaris de conflicte

Una altra pregunta que qui més qui menys es planteja a hores d’ara és com evolucionarà el conflicte polític. "No soc massa amiga de fer previsions de futur de fenomens dels que tenim tan poc coneixement intern", respon Andolz, amb la cautela habitual de l'acadèmic, "però, en major o menor mesura, mentre continuiï l'immobilisme de l'Estat, sembla probable que les dues mobilitzacions continuïn".

Mir demana igualment precaució: "És difícil de dir en aquest moment com evolucionarà" perquè "hi ha moltes opcions". Sosté que "la desesperació, la ràbia, la frustració, la indignació" actuals "no ajuden a la no-violència". "Quan els conflictes s'allarguen es consoliden i són percebuts com si no tinguessin sortida, és més fàcil que la violència ocupi el lloc de la no-violència", adverteix. Aquesta, aclareix, "necessita preparació, entrenament, fins i tot ‘purificació’ com deia Martin Luther King" per tal de "no caure en la violència per efecte, per exemple, de l'acció policial". Però es mostra confiat que "la societat catalana ha assumit la no-violència" i que "si es continua treballant en aquesta línia es pot mantenir".

Per a Ubasart, el que passi "dependrà molt de si es visualitza algun tipus de sortida al contenciós, amb l’obertura d’un nou escenari polític a l’Estat, i potser a Catalunya, o si tot roman bloquejat". En aquest darrer escenari, "el conflicte es pot enquistar i es pot produir una escalada conflictual en què les dinàmiques d’acció-reacció ens portin cap a escenaris no coneguts en la historia recent del país".