Deu multinacionals cobren el 65% dels diners que l'Estat espanyol destina a frenar la migració

El 2013, l'Administració Obama va reduir el pressupost militar dels Estats Units (equivalent al 38% de la despesa mundial en defensa) per primera vegada des de la caiguda de l'URSS. Les grans corporacions d'aquest país van reaccionar i en menys d'un any van aconseguir readaptar els seus productes (radars militars, drons, detectors de mines…) i fer-se amb bona part del negoci al voltant de la frontera de Mèxic, un moviment que relata en diversos reportatges The New York Times. Aquestes empreses van comptar amb coneguts ex alts càrrecs dels partits republicà i demòcrata per a pressionar als legisladors i representants públics al seu favor i aconseguir contractes milionaris en el mercat antimigratori.

A l'Estat espanyol es va donar un procés similar, però en magnituds més modestes i amb menor difusió informativa. La indústria armamentística nacional i altres grans contractistes de l'Estat van esmorteir les retallades en defensa i altres pressupostos, en part gràcies a l'emergent despesa antimigratòria d'Espanya i Europa, aliena a les polítiques d'austeritat. Aquesta estratègia de negoci es va veure afavorida per l'anomenada crisi dels refugiats de 2015.

En els últims cinc anys, gairebé set de cada deu euros del Govern espanyol per la gestió migratòria van ser desemborsats a un grup de deu empreses, que sumen més d'un centenar de portes giratòries, principalment entre ex alts càrrecs del PP i el PSOE.

La Indústria del Control Migratori (ICM) té trets similars a la indústria armamentística, però també comparteix característiques d'altres sectors profundament dependents dels diners públics i sensibles als canvis normatius, com el farmacèutic o el de les obres públiques. Les empreses i organitzacions patronals de la ICM utilitzen mètodes de captura política similars als dels fabricants de medicaments o armes, com convidar a representants públics a grans esdeveniments o gales de fundacions creades ex profeso, mantenir ingents plantilles de lobbistes als centres de presa de decisions, copar espais clau en els mitjans de comunicació i contractar ex alts càrrecs polítics amb importants agendes de contactes.

La confluència d'interessos que generen centenars d'empreses i milers de lobbistes a tots els nivells permet que la ICM i les autoritats públiques que la financen remin en la mateixa direcció a l'hora d'abordar les migracions.

Des de 2014 fins a 2019, el Govern espanyol va adjudicar almenys 660 milions d'euros per a obres i serveis relacionats amb el control migratori. La xifra engloba tots els contractes públics i publicats relacionats amb la gestió migratòria a Espanya (1.677 adjudicacions), però no reflecteix la totalitat de la despesa espanyola en control migratori. De les 819 empreses de la ICM adjudicatàries d'aquests contractes, un reduït grup de deu d'elles va acaparar el 64,8% de tots els diners adjudicats.

Les empreses que més diners guanyen amb la ICM a Espanya pertanyen als sectors naval, de la defensa, aviació i obres públiques, encara que també hi ha organitzacions no governamentals i companyies d'alimentació, tecnològiques i de neteja i manteniment, entre altres.

Els òrgans de direcció de les grans protagonistes de la ICM a Espanya s'han beneficiat d'almenys 121 casos de portes giratòries, dels quals 68 segueixen en el seu lloc en l'actualitat, segons la recerca de porCausa i Públic. Entre aquests casos destaca la presència d'ex alts càrrecs del Partit Popular i del PSOE.

També abunden els noms d'antics alts càrrecs autonòmics, membres de la família reial, aristòcrates, ex alts comandaments de l'Exèrcit, antics jerarques del franquisme i fins i tot personal del CNI. En aquest sentit, les multinacionals de la ICM amb major nombre de portes giratòries són Indra i Repsol (26 portes giratòries cadascuna), Telefónica (29), Grup ACS (18), Acciona (15), Everis (10), El Corte Inglés (15), Airbus (7) i Ferrovial (6). Cap d'aquestes empreses ha volgut respondre a les preguntes formulades per aquest mitjà.

El negoci de Salvament Marítim: Babcock Mission Critical

Babcock Mission Critical és la companyia que més diners va facturar en el negoci migratori a Espanya, gràcies a què el 2018 va obtenir un contracte de 217,8 milions d'euros per a encarregar-se del servei aeri low cost de Salvament Marítim. Malgrat la quantia d'aquest contracte, Babcock va ser l'única que es va presentar al concurs públic. Des de 2014, aquesta empresa britànica ha incrementat el seu negoci a Espanya de manera notable, especialment després de fer-se amb el control de Inaer, una companyia alacantina aeronàutica amb més de cent helicòpters i una desena d'avions a la seva flota.

A principis de 2019, una investigació va revelar que els radars dels avions de Salvament Marítim, fonamentals per a rastrejar la presència de persones al mar, portaven almenys cinc mesos espatllats. Aquests radars tenen un abast de 30 milles nàutiques, mentre que la visió humana a la qual es limitaven els rastrejos no supera les 3,5 milles de distància.

Coincidint amb aquesta publicació, Salvament Marítim va anunciar un canvi en el seu protocol de comunicació i va establir una apagada informativa a les seves xarxes socials sobre les seves tasques de rescat. Des de llavors, aquesta institució dependent de l'antic Ministeri de Foment no informa a les seves xarxes dels rescats de pasteres que realitza, com feia diàriament i gairebé en directe.

D'altra banda, el sindicat CGT ha denunciat en reiterades ocasions que Babcock no compta amb el personal necessari per a operar la flota aèria de Salvament, mentre que els 1.300 rescatadors de la seva plantilla han protagonitzat diverses protestes i vagues contra les contínues retallades en personal, salaris i material. Babcock declina respondre a les preguntes d'aquest mitjà.

No se ha encontrado el video https://youtu.be/O1SeCPY7jhU

ACS i les obres per a frenar i retenir a migrants

La segona empresa més destacada del negoci antimigratori a Espanya és ACS, la multinacional d'obres públiques que presideix Florentino Pérez i segona empresa de l'Ibex 35 amb més filials en paradisos fiscals. A través d'Abertis i les filials del Grup Clece, entre 2014 i 2019 ACS va ingressar almenys 44 milions d'euros a través de 14 contractes per serveis variats, que van des de les tasques de reparació i manteniment de les tanques frontereres (ACS, Indra i Ferrovial acaparen dos terços dels diners per a les tanques de Ceuta i Melilla), fins a l'impartiment de cursos per a estrangers, el desplegament de guardes de seguretat i el subministrament de menjar i higiene als Centres d'Estada Temporal d'Immigrants (CETI) de Ceuta i Melilla. Amb freqüència, la qualitat dels serveis d'ACS en aquestes presons de migrants és objecte de denúncies per part d'interns, treballadors i fins i tot la direcció d'aquests.

Alguns d'aquests contractes públics a favor d'ACS revelen inconsistències. El cas més il·lustratiu és el dels dos contractes que el Ministeri de Foment va adjudicar a la seva filial Abertis el 2016 i 2017 respectivament, sota el concepte "prestació del servei de socors per a la seguretat de la vida humana al mar". Tots dos contractes són similars, però la seva quantia no: el 2016, aquest contracte va ser adjudicat a Abertis per 6,8 milions d'euros. Un any després, aquest contracte va tornar a recaure sobre la mateixa companyia, però per valor de 29,7 milions d'euros. Malgrat les elevades quanties d'aquests contractes, Abertis (a través de la seva filial Retevisión) va ser l'única que va presentar una oferta al concurs públic.

El consell d'administració d'ACS comptava ja amb almenys 14 ex alts càrrecs de l'Estat quan va rebre aquests contractes, sense comptar el president d'aquesta multinacional, Florentino Pérez, que en el passat va ocupar llocs de rellevància als ministeris d'Indústria i Agricultura i a l'Ajuntament de Madrid. En aquestes portes giratòries figuren antics alts càrrecs del Ministeri de Foment com Antonio Botella García i Emilio García Gallego.

Indra, tecnologia militar antimigratòria

Indra és una de les multinacionals més destacades de l'Ibex 35, l'única espanyola al top 100 de la indústria armamentística mundial i un dels principals exponents de la ICM a Espanya i Europa. Aquesta empresa, el principal accionista de la qual és l'Estat (18,7% de les accions), va obtenir almenys 26,6 milions d'euros en 40 contractes públics (28 sense concurs públic), en la seva majoria dels ministeris de l'Interior i Defensa, per a tasques de control migratori que van des del manteniment de les instal·lacions del Sistema Integrat de Vigilància Exterior (SIVE) de la Guàrdia Civil (12 contractes —deu sense concurs públic— que sumen més de 11,6 milions d'euros), fins a la instal·lació de radars a la frontera sud i sistemes de reconeixement facial en llocs fronterers, o la integració del nou sistema de "fronteres intel·ligents".

Entre els serveis i obres de control migratori adjudicats a Indra hi ha almenys cinc contractes menors (sense concurs públic) de serveis en la categoria "perímetre fronterer", per 17.990 euros i altres imports similars, tots ells pròxims al límit legal -en aquells dies de 18.000 euros- que obliga l'Administració adjudicadora a obrir un concurs públic perquè les empreses que ho desitgin presentin les seves ofertes.

Indra, una de les principals beneficiàries de les polítiques antimigratòrias a nivell europeu, és també una de les empreses espanyoles amb major número d'ex alts càrrecs públics en nòmina, fins i tot sense comptabilitzar a polítics com l'expresident Felipe González, que prestava assessoria al president d'Indra i emprenia negocis conjunts amb el seu fill i aquesta empresa armamentística. En els últims anys, Indra va contractar almenys 25 ex alts càrrecs de l'Estat, entre ells els exministres Juan Carlos Aparicio, Miguel Sebastián, Antonio Cuevas i Fernando Abril-Martorell —aquest últim, president d'Indra en l'actualitat—, a més de dos ambaixadors, diversos alts comandaments militars de l'Exèrcit espanyol i l'OTAN (inclosos dos excaps del Comandament Aeri de Combat de l'Exèrcit de l'Aire), i altres ex alts càrrecs del Govern estatal i els autonòmics, exdiputats i antics alts càrrecs del Banc d'Espanya, entre altres.

Al seu torn, Indra està sent investigada en el marc de l'operació anticorrupció Lezo per suposats pagaments il·legals al PP d'Esperanza Aguirre i Ignacio González. Javier Montsó, que va ser president d'Indra entre el 1993 i el 2015, va ser absolt d'aquesta causa el gener de 2020. Actualment, Montsó és president no executiu de la corporació mediàtica PRESSA, editora d'El País.

No se ha encontrado el video https://youtu.be/RoLgrp2alwA

Drons de vigilància nocturna desenvolupats per Indra. Font: INDRA.

Gauzón Ibèrica i els patrullers de la Guàrdia Civil

La quarta empresa que més diners públics va obtenir al mercat antimigratori és l'armamentística Gauzón Ibèrica (almenys sis contractes del Ministeri de Defensa des de 2014 fins a 2019, i tres d'Interior, per valor de 31,5 milions euros en total). El repertori d'adjudicacions a Gauzón revela quanties dispars, des de contractes de menys de 9.000 euros per la revisió d'armilles salvavides, fins a un de 18,7 milions per a prestar serveis auxiliars a la flota de la Guàrdia Civil. Entre els contractes milionaris atorgats a Gauzón, en destaca un del Ministeri de Defensa valorat en set milions d'euros per a la "gestió marítima dels vaixells oceànics de la Guàrdia Civil". Aquest contracte va ser adjudicat sense concurs públic, a través d'un procediment negociat a porta tancada amb Gauzón, i fins avui no s'ha fet públic el seu plec de condicions.

La fragata Canàries rescata 112 immigrants durant l'operació Sophia davant de la costa líbia.

Eulen i els multiserveis antimigratoris

Una altra de les grans receptores de la despesa pública d'Espanya i fons europeus en matèria migratòria és Eulen, l'empresa de la ICM que acumula un major nombre de contractes  des de 2014 fins a 2019 (45 en total). Eulen no publica els seus comptes ni facilita informació detallada sobre els seus negocis. El nínxol de mercat d'aquesta empresa en el negoci migratori se centra en la prestació de serveis sanitaris i de seguretat, neteja i manteniment, principalment als CETI de Ceuta i Melilla.

Eulen també destaca com una de les principals beneficiàries de les causes Òpera, Tosca i d'altres operacions anticorrupció a la ciutat fronterera de Melilla, en les quals va estar imputada per la suposada creació d'empreses pantalla, el presumpte desviament de fons públics i la contractació de familiars i afins del Govern de Juan José Imbroda (PP), que durant 20 anys va presidir aquesta ciutat autònoma, punt calent del mapa de les migracions mundials.

Les actuacions de Tosca assenyalen que Eulen hauria incorregut en el fraccionament fraudulent de contractes, "tripijoc" de licitacions, dobles contractacions innecessàries i sobrefacturació, entre altres càrrecs. Almenys 18 dels 45 contractes per a control migratori que Eulen va executar des de 2014 fins a 2019 van tenir lloc a Melilla, mentre que a Ceuta van ser cinc. Diversos d'aquests contractes tenen dates i conceptes similars. Per exemple, el 2019, Eulen va rebre dos contractes del Ministeri de Treball, Seguretat Social i Migracions, per valor de 27.905 i 187.076 euros respectivament, amb idèntic objecte: "Servei de manteniment preventiu i reparador per al CETI de Melilla".

La relació d'Eulen amb el Partit Popular va més enllà dels casos de corrupció en els quals tots dos estan imputats. Una de les principals directives de Eulen, Micaela Núñez Feijóo, és germana del president de la Xunta de Galícia (PP), Alberto Núñez Feijóo. Altres històrics del PP que van passar per Eulen són l'implicat en el cas Gürtel Jaime Mayor Oreja, exdiputat i exministre de l'Interior durant el primer Govern de José María Aznar, i Rodolfo Martín Villa, també exministre de l'Interior, que va arribar a ser vicepresident d'Eulen. L'empresa ha declinat respondre a les preguntes formulades per aquest mitjà.

Altres empreses involucrades

Al top 10 de les empreses de la ICM a Espanya també figura el gegant tecnològic francès Atos, amb almenys 26 contractes del Ministeri de l'Interior des de 2014 fins a 2019 que sumen més de 18,7 milions d'euros. Almenys 17 d'aquests contractes van ser adjudicats sense concurs públic (entre ells, un contracte de més de cinc milions d'euros, dos que superen els dos milions, i tres de més d'un milió), mentre que quatre contenen imports molt propers al límit legal que obliga a convocar concurs públic. La majoria d'aquests contractes són per a la reparació i subministrament d'equips per al Sistema Integrat de Vigilància Exterior (SIVE) de la Guàrdia Civil, creat en el marc de la política antimigratòria de la Unió Europea (UE).

L'actual comissari de Mercat Interior de la UE, el francès Thierry Breton, va ser president d'Atos des de 2008 fins a una setmana després de ser nomenat comissari a l'octubre de 2019. Abans de posar-se al capdavant de la companyia, Breton va ser ministre d'Economia al Govern de Nicolas Sarkozy.

Dues altres empreses franceses que destaquen en el mercat antimigratori espanyol són l'armamentística Thales i el gegant aeronàutic Airbus. Des de 2014 fins a 2019, el Govern d'Espanya va adjudicar a Thales almenys 11 contractes de control migratori (3,8 milions d'euros en total), la majoria per a subministrar sistemes de visió nocturna i els seus respectius serveis de manteniment. El preu de cada cambra tèrmica de Thales desplegada a les fronteres de Ceuta i Melilla oscil·la entre els 50.000 i els 500.000 euros, mentre que els seus recanvis costen entre 80.000 i 165.000 euros.

D'altra banda, en aquest període Airbus va facturar més de 15 milions d'euros pel manteniment i venda de recanvis per a avions i helicòpters de patrulla marítima, i pels seus serveis de vigilància satel·litària a la frontera sud espanyola.

El finançament públic analitzat en aquesta investigació se centra en els contractes del Govern espanyol relacionats amb control migratori. No inclou subvencions, nòmines dels funcionaris al servei de la ICM ni altres despeses sufragades amb diners públics, però sí els de les múltiples empreses que treuen profit dels negocis contigus al control migratori, des dels serveis de reparació i manteniment de drons o cambres tèrmiques, fins al subministrament de combustible per als patrullers.

Aquesta raó és la que situa la petroliera Repsol (tercera de l'Ibex amb més presència en paradisos fiscals) com una de les grans beneficiades del negoci antimigratori. Amb tot just quatre contractes de Salvament Marítim (a través del Ministeri de Foment) va ingressar gairebé deu milions d'euros el 2015 i el 2017. També destaca Telefónica, que des de 2014 fins a 2019 va cobrar una mica més de tres milions d'euros pel subministrament d'unitats mòbils per al SIVE i el manteniment de xarxes de dades per a control fronterer. Una altra empresa destacada a la llista és El Corte Inglés, amb almenys 13 contractes (incloent Unions Temporals d'Empreses) en el mateix període i per valor de més de sis milions d'euros per prestar serveis informàtics, subministrar roba i fer el manteniment de màquines en passos fronterers o el SIVE, sovint de la mà d'Indra.

A més d'Indra, Repsol, Telefónica o ACS, entre les empreses que més es lucren amb el negoci antimigratori d'Espanya també destaquen Duro Felguera (a través de la seva filial Epicom), Navantia, Ferrovial i Amper, que a finals de novembre va fitxar Pedro Morenés, exministre de Defensa i exambaixador de l'Estat espanyol a Washington.

A la llista també hi apareix Mora Salazar, que des de 2006 instal·la concertines a les tanques de Ceuta i Melilla. Aquesta empresa malaguenya va saltar a la fama després de veure's les imatges de migrants amb les ferides que causen els seus filats, i que la pròpia companyia nega al·legant que "el seu efecte és psicològic". Mora Salazar ja exporta aquestes fulles a una vintena de països dins i fora de la UE.

El negoci dels vols de deportació

Des de 2014 fins a 2019, Espanya va organitzar almenys 996 vols de deportació en solitari i va participar en 152 més organitzats per Frontex, i també en 943 dispositius d'expulsió per via marítima. Ni Interior ni Frontex faciliten detalls sobre aquests vols, sobre el destí dels expulsats ni sobre el seu parador.

Segons càlculs de Frontex, en el període de 2009 a 2019 Espanya va deportar almenys 4.667 persones en situació irregular en vols organitzats pel propi país, sense comptar amb altres formes d'expulsió. Molts d'aquests migrants procedeixen de països en conflicte o són víctimes de persecució per la seva orientació sexual o religió.

Els vols de deportació forçosa són un negoci atractiu per a les aerolínies, fins al punt de competir amb ànsia perquè Interior els adjudiqui les expulsions amb avió. Des de 2014 fins a 2019, sis aerolínies (Swiftair, Air Europa, Air Nostrum, Orbest, Evelop Airlines i Aeronova) van ingressar 45,6 milions per fletar aquests vols.

El Defensor del Poble, que té entre les seves competències les relatives al Mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura, assenyala una vegada i una altra que, sovint, les persones expulsades no passen reconeixement mèdic ni són informades sobre els seus drets (incloent el de sol·licitar asil), a pesar que l'Estat destina mitjans a aquest efecte.