Público
Público
Únete a nosotros

Dia de l'Orgull LGTBI Sexili: marxar a estudiar a Barcelona per a no ser l’únic gai (o lesbiana) que coneixes

Malgrat les massives manifestacions pel dia de l’Orgull LGTBIQ+, la realitat dista d’estar normalitzada a tot el territori. Què passa quan un jove pràcticament no coneix cap més gai o lesbiana que a si mateix? Probablement, que es traslladarà del seu poble o ciutat cap a Barcelona per deixar de viure en un “desert sexual”. És el procés conegut com a “sexili”. En parlem amb l’investigador Bernat Aragó i el reusenc Eric Alonso, tots dos activistes LGTBIQ+.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Mobilització contra l'homofòbia. CRIDA LGTBI.

És un neologisme: sexili. Marxar de casa teva per trobar un lloc on desenvolupar la teva sexualitat. Lliurement. I tot i celebrar amb la diada de l’Orgull, el 28 de juny, aquestes migracions internes per raó de l’orientació sexual encara són una realitat. “Fixa’t, a l’institut no coneixia ningú que fos gai o lesbiana”. Parla Eric Alonso (Reus, 1987), posant de manifest un punt comú a moltíssims adolescents LGTBIQ+: la sensació de ser l’únic entre les seves amistats i la gent de la seva edat, del barri... “Més endavant sí que he conegut altres estudiants d’aquell temps que han sortit de l’armari, però que llavors estaven dins”, afegeix. Alonso va marxar al campus de la UAB a estudiar Biologia, amb 18 anys. Concretament a La Vila Universitària (la residència de l’“autònoma”), on es va trobar amb 4.000 joves i amb la seva identitat sexual.

De fet, el sexili intern català no sempre està motivat per patir un ambient repressiu familiar o social. O almenys no necessàriament, tot i que també passa. Bernat Aragó (Barcelona, 1993), investigador i activista de la Crida LGTBI que acaba de publicar el seu TFM analitzant el fenomen del sexili català, explica: “Als pobles i petites ciutats hi ha una manca de referents. Pràcticament no coneixes ningú més que sigui gai com tu. Així que no tens amb qui identificar-te. De fet, els únics referents no heterosexuals acostumen a provenir de la televisió o la literatura”. Emmarcat en els estudis d’Antropologia urbana, Migracions i Intervenció social (a la Universitat Rovira i Virgili), l’estudi d’Aragó inclou 144 observacions participants i 5 entrevistes en profunditat.

Eric Alonso.

Jove que amb 18 anys marxa a estudiar a Barcelona

D’aquesta manera, probablement el perfil de sexili més estès sigui el del jove que, en acabar el Batxillerat, marxa de casa per seguir els estudis a una ciutat més gran. Coincideixen aquí factors com la majoria d’edat; la carrera universitària o altre tipus d’estudis i propostes laborals; i el descobriment i desenvolupament sexual propi de la joventut. Ja sigui una decisió presa conscient o inconscientment, marxar a espais demogràficament més grans és obrir el ventall de conèixer persones versemblants. Aragó matisa, en tot cas, que el sexili també té un factor de classe: “No tothom s’ho pot permetre econòmicament”.

La xarxa de fluxos és complexa. La principal ciutat d’arribada és Barcelona, provinents de pobles i ciutats arreu del territori. Alhora, les capitals de demarcació com Girona, Tarragona i Lleida són tant receptores de joves (de municipis de la seva comarca) com emissores cap a Barcelona. El punt en comú és l’escassetat (o directament mancança) d’espais de socialització Ni bars d’ambient o discoteques lgtbi-friendly, ni col·lectius per l’alliberament sexual... “De fet, aquesta soledat no només afecta a l’hora de sortir de l’armari”, explica Aragó, “sinó que molta gent pateix una mena de desert o suïcidi sexual”. Fins i tot per una qüestió demogràfica: és més senzill topar amb gent com tu a una ciutat d’un milió i mig d’habitants, que no pas a un poble de mil persones.

“Sexili frustrat”: no encaixar amb el mercat sexual de Barcelona

Però fer el salt a Barcelona no significa automàticament el desenvolupament d’una vida sexo-afectiva plena. “L’imaginari que transmet la capital és que tothom està molt catxes i tothom folla molt. I de fet, fent la investigació he vist que molta gent manifestava certa ànsia per recuperar el temps perdut”. Tenir el sexe que no havien tingut. “Molta gent arribava pensant: tindré un munt experiències sexuals...”. Tant és així que discoteques com Arena i Metro han estat una passa ineludible per a diverses generacions de nouvinguts a la ciutat. Ara bé, alerta Aragó: “Malgrat et porti a moltes relacions, també seran molt superficials. No arriben ni a cert nivell d’amistat!”.

D’aquí que es generi el que anomenen “sexili frustrat”: Lligar molt -potser-, però sense cap valor afectiu. “Perquè allò que es produeix a Barcelona, a causa del capitalisme rosa, és un mercat sexual on es genera una competència entre persones”. Justament per això, l’existència de l’oci LGTBIQ+ és motiu de controvèrsia en els ambients més militants. Com ho són les xarxes socials i les App com Grinder. “Suposen una contradicció, ja que evidentment han contribuït a visibilitzar i normalitzar el fet LGTBI. Però també promou un capitalisme rosa. Així que no podem combatre la mercantilització de l’Orgull LGTBI i el capitalisme rosa si abans no construïm cap alternativa!”.

Bernat Aragó.

“Jo vull entrar-li a un en un bar i que no em trenqui la cara si és hetero”

Eric Alonso, qui també és militant del col·lectiu Crida LGTBI, aprofundeix en aquesta línia de contradicció sobre la xarxa de socialització irradiada des del Gayxample. “En part és del tot necessària, ja que són espais segurs i lliures de LGTBIfòbia. Que les alternatives siguin discoteques ‘hetero’ i igual de consumistes... Vaja! Tampoc em resol res”. De fet, Alonso apunta ara cap a una qüestió fonamental en les vivències de qualsevol adolescent gai: “Jo el que vull és entrar-li a un tio en un bar i que no passi res si és hetero. Vaja, que no em vulgui trencar la cara!”. I explica com a Reus no hi havia ni bars ni discoteques d’ambient. “Arribar a Barcelona va ser glòria bendita”, afirma. I no només per tenir més referents, sinó també per poder accedir a un grup de joves amb una preocupació política similar. Com en el seu cas és la Crida LGTBI, on la meitat de la militància prové de fora de Barcelona.

Paradoxalment, la marxa tant d’Eric com de milers de joves gais, lesbianes, transsexuals i d’altres dissidències sexuals ha tingut un efecte secundari: aprofundir en la invisibilitat LGTBI als seus pobles d’origen. El fenomen es retro-alimenta: quan més gent LGTBI es trasllada fora del municipi, desapareix la gent que està cridada a fer de referent per la següent generació. “És com el peix que es mossega la cua”, explica l’investigador Bernat Aragó. “I qui decideix quedar-hi i viure obertament la seva sexualitat, patirà una sobreexposició perquè quasi serà l’únic”, afegeix Aragó.

Eric Alonso afegeix: “Hi és clar, que jo sigui a Barcelona, suposa que no sóc a Reus”. Tanmateix, hi tornaria? “Ja het fet xarxa a Barcelona i em quedaré per aquí”, diu, tot i que explica que el Reus de 2019 no és el de l’any 2005 que ell va deixar enrere. “Els meus cosins, que tenen entorn als 18 anys, expliquen coses molt diferents de l’institut”. Un canvi a millor que es viu amb certa nostàlgia. “Sí que em fa una mica de rabieta, pensar que ja em podia haver tocat a mi”, diu Alonso entre rialles.
Segons ha constatat Aragó en la seva investigació, la majoria de sexiliats no tenen ara per ara intenció de tornar al poble. “Sí que s’ho plantegen i fins i tot creuen que el poble no està tan malament, que ha canviat... Però ho contraposen al fet que ja han construït la seva vida a un altre indret. D’aquí que el procés de neo-rurals (el procés de migració en sentit contrari) no estigui sent protagonitzat pel retorn dels fills pròdigs de la zona rural.

Lesbianes: doblement invisibilitzades

Un altre element diferencial és la discriminació que pateixen les dones lesbianes, a les quals no els afecta de la mateixa forma aquesta tendència de sexili. “Les dones pateixen una invisibilització constant”, apunta Aragó, “ja que l’imaginari que transmet Barcelona és el d’una comunitat d’homes gais”. Per tant, els referents lèsbics que irradia Gayxample o el mainstream LGTBI de Barcelona són infinitament menors. Que la diada d’avui sigui verbalitzada per molta gent com l’Orgull Gai, i no pas l’Orgull LGTBIQ+, n’és un bon exemple. Que homes musculats damunt una carrossa siguin la imatge més icònica del 28-J, un altre.