Público
Público

DIA CONTRA LA LGTBIFÒBIA El 2019 bat rècords en denúncies per LGTBIfòbia

L'Observatori contra l'Homofòbia registra 60 denúncies el 2019 i 500 incidències des de 2014. Parlem amb activistes de la comunitat LGTBI sobre com combaten l'homofòbia, la lesbofòbia, la bifòbia i la transfòbia des dels moviments socials.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Manifestació pel dia contra la LGTBIfòbia a Girona el 17 de maig de 2018. @CupGirona

El 17 de maig es commemora l’eliminació de l’homosexualitat a la llista de malalties mentals per part de l’Assemblea General de l’Organització Mundial de la Salut, el 1990. Quasi 30 anys després, la LGTBIfòbia encara és una realitat molt present en les vides de les persones del col·lectiu. Sense anar més lluny, l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH) ha registrat en el que portem de 2019 fins a 60 denúncies, un total de 500 incidències en els últims cinc anys. “És el rècord des de que el 2014 es va aprovar la llei”, explica el president de l’OCH, Eugeni Rodríguez, en referència a la Llei catalana 11/2014 per erradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.

“Objectivament, hi ha un augment respecte als anteriors anys”, diu Rodríguez, qui també explica que les dades no mostren necessàriament un increment de les agressions, sinó un increment de les denúncies. “Això es dina gràcies a unes circumstàncies molt concretes que ho fan possible: una bona acollida als mitjans de les denúncies, i tenir un ens còmplice, com l’Observatori, portat per persones LGTBI”, explica. Tot i això, l’activista manté un to molt crític amb l’administració: “El circuit oficial s’utilitza molt menys. Personar-se en una acusació particular és car. Cada cop ho podem oferir menys des de l’Observatori”, explica.

Segons Rodríguez, un dels impulsors de la llei, només han arribat als tribunals 10 denúncies en els cinc anys que existeix aquest marc legislatiu: “La majoria d’elles es van resoldre amb multes de 300 € i la resta són advertiments a l’església”, explica. És, per exemple, el cas del capellà de l'Hospitalet de Llobregat que l'any 2017 va afirmar que "l'homosexualitat era un pecat gravíssim". O casos més recents, també amb molt ressò mediàtic, com l’agressió contra el Centre LGTBI de Barcelona o les pintades amb simbologia feixista a un regidor de Sant Feliu de Llobregat la setmana passada.

Tot i això, Rodríguez critica que la Generalitat no hagi impulsat una via administrativa per aplicar sancions que faciliti la denúncia i redueixi la impunitat d’aquests casos. Valora positivament avenços simbòlics des de l’administració, però creu que cal molt més: “A banda de tenir regidories als ajuntaments, cal tenir pressupost i recursos humans. Comptar amb pisos per a gent jove que pateix violència, serveis integrals de 24 hores, plans de formació per a funcionaris i tècnics... Cal començar a treballar”.

Els moviments socials, espai de lluita i de refugi

En aquesta línia, els moviments socials, al marge de la política institucional, segueixen sent el primer espai on anar pel col·lectiu. “La creació d’organitzacions de comunitat on se celebra la diversitat i la dissidència sexual i de gènere aconsegueix fer-nos una vida més habitable en un context social homòfob”, explica Sergi Torrent, membre de l’assemblea de “mariques” Atzagaia. Per a Torrent, l’aprovació de la llei catalana va ser un gran avenç per “reconèixer” la seva realitat i “el greuge de la discriminació”, així com l’aprovació del matrimoni igualitari, tot i que considera que segueixen sent “absolutament insuficients”: “Ara toca fer una passa més. Ja no volem els mateixos drets que les persones normatives. No volem casar-nos, tenir fills, comprar-nos una torre a Matadepera i votar Convergència. Volem crear les nostres pròpies realitats”, explica.

El que defineix Torrent com a homofòbia, però, escapa de qualsevol marc legislatiu sancionador: “Ens coarten a tenir una vida sense una sortida de l’armari constant. En aquestes situacions, ens veiem obligats a afrontar un dilema: ser sincers, i exposar-nos a la violència de l’interlocutor, o mentir”. Confessa que li preocupa l’accés al mercat laboral: “Estic buscant feina i sempre hi ha un moment en la majoria d’entrevistes que fan preguntes que excedeixen les meves aptituds. També penso si la meva visibilització com a marica a través dels moviments socials pot suposar-me un obstacle”. I no només això, també en qüestions que afecten directament la seva salut: “Les visites mèdiques són esperpèntiques quan es tracta d’aspectes de salut sexual que se surten del ‘missioner heterosexual’, fins al punt d’haver de formar el professional que t’atén”.

"Molts dels equipaments LGTBI van molt dirigits cap a homes"

Sobre l’etern procés de sortida de l’armari o els greuges pel que fa a la salut sexual també en parla Alba Medrano, membre de l’assemblea “lesbofeminista” La Sal, alhora que marca distàncies com a lesbiana: “La lesbofòbia no s’ha problematitzat com a tal. Quedava englobada dins d’’homofòbia’”, denuncia. Aquesta és la realitat que, precisament, demostra la llei catalana, que en la seva enumeració no inclou el concepte “lesbofòbia”. Tanmateix, tal com reconeixia el mateix Eugeni Rodríguez, la infradenúncia que existeix al col·lectiu LGTBI encara és més acusada quan es tracta de casos de violència cap a lesbianes.

“Ens trobem amb equipaments que van molt dirigits cap a homes, com el mateix Observatori. La invisibilitat de les bolleres fa que visquem la violència molt cap endins”, argumenta Medrano. De la mateixa manera, i allà on la denúncia formal no arriba, el fet que moltes lesbianes estiguin organitzades al moviment feminista dóna espai a altres tipus de resposta: “Crec que moltes vegades les agressions cap a bolleres es canalitzen amb la resposta de l’autodefensa feminista”. És a dir, respondre per una mateixa o en grup de dones. Situacions com passejar de la mà amb la parella, no trobar cap referent lèsbic en el món audiovisual o demanar que se sumi a dinàmiques d’homes heterosexuals, “com per exemple, quan pretenen que entri en converses de cosificació d’altres dones”.

"La taxa d'atur de les persones trans a Espanya és de més del 80%"

A la sopa de lletres no només s’inclou la violència per “dissidència sexual”, com l’anomenen aquests activistes, sinó també per raons de “dissidència de gènere”, en les qual s'emmarca la transfòbia. “El ventall és amplíssim: des que et facin algun comentari pel carrer, passant perquè et neguin qui ets, que et prenguin per malalta o boja, o que t’inflin la cara a hòsties o et matin”. Parla Ruu Capella, membre de la Crida LGTBI i dona trans. “I no només això. La transfòbia és un fet estructural. Només cal mirar la taxa d’atur trans a Espanya, que ronda el 80% de la població trans”.

Per a Capella, les prioritats per combatre la transfòbia contra les dones trans són aconseguir un sistema sanitari que no les patologitzi, així com institucions i un funcionariat que no els dificulti els tràmits legals. Amb aquests objectius va començar a participar de la Crida de molt jove, on, segons relata, va adquirir els suports necessaris per iniciar el seu trànsit amb 17 anys. Per aquest motiu, Capella valora la seva participació política, no només pels seus posicionaments, també per la seguretat i l’afecte que ha trobat en aquesta: “Si encara participo d’aquesta organització, és perquè som necessàries per plantar cara al patriarcat, al capitalisme sigui rosa o no, al pinkwashing i a l’homonacionalisme. I també, perquè me les estimo un munt”.