En els darrers tres anys, el preu dels pisos de lloguer de Barcelona s'ha encarit un 30% de mitjana. Segons les dades oficials de la Cambra de la Propietat, el 2017 va tancar-se amb un preu mitjà de gairebé 890 euros. Paral·lelament, un informe recent del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va anunciar que l'any passat va haver-hi 13.626 desnonaments a Catalunya, dels quals més d'11.100 corresponien a la demarcació de Barcelona. En el cas de la capital catalana, el 85% de desnonaments són de lloguer. Totes aquestes dades posen de manifest fins a quin punt s'està dificultant el dret a un habitatge digne. I, alhora, ajuden a entendre les raons dels diversos moviments i plataformes ciutadanes que han aparegut els últims anys per defensar una qüestió tan bàsica i fonamental com és l'accés a una llar. La proliferació de nous actors al mercat immobiliari, com fons d'inversió dedicats a comprar blocs sencers per obtenir-ne una enorme rendibilitat a curt termini, està accentuant una problemàtica ja condicionada per un marc legal que, a través de la Llei d'arrendaments urbans (LAU) beneficia els propietaris en detriment dels llogaters, i de dècades d'inexistent política pública d'habitatge.

Més enllà de col·lectius de dimensió estatal, com la PAH, o nacional, com el Sindicat de Llogaters, la lluita pel dret a un habitatge té un clar component veïnal, de proximitat i descentralitzat. El Grup d'Habitatge de Sants (GHAS), la Xarxa d'Habitatge de l'Esquerra de l'Eixample, Fem Sant Antoni, el Sindicat de Barri del Poble Sec, l'Oficina d'Habitatge de Gràcia, Resistim el Gòtic, la Clau-Comissió d'Habitatge de Vallcarca o el Grup d'Habitatge del Raval en són només alguns exemples. Comparteixen objectius, funcionen de manera autònoma i, tot i que no existeix una coordinació a nivell de ciutat, sovint sí que en alguns casos actuen conjuntament en accions concretes, sobretot per guanyar força i assenyalar alguns dels responsables de l'actual onada especulativa que pateix Barcelona.

Per exemple, el passat 23 de març, activistes del Sindicat de Barri de Poble Sec, l'Oficina d'Habitatge de Gràcia o el GHAS van ocupar el despatx de l'advocat David Tribó, administrador del propietari del bloc del número 59 del carrer Borrell. La propietat està en mans d'un fons inversor que pretén expulsar els veïns per reformar el bloc i posar els pisos al mercat a un preu més elevat. Lemes com #NoensFora o #EnsQuedem, a banda de fer-se virals, també són compartits pels diversos col·lectius de barri. "Que els lemes se socialitzin permet entendre una certa acció conjunta i coordinada sobre la qüestió", comenta Bàrbara, activista de l'Oficina de l'Habitatge de Gràcia.

La importància de l'autoorganització

Creada fa tres anys, l'Oficina de l'Habitatge de Gràcia va tenir com a primera seu un edifici buit destinat a convertir-se en hotel. Posteriorment va passar pel Banc Expropiat i actualment s'ubica als baixos del número 156 de la Travessera, a l'anomenat bloc de La Jahnela. L'immoble es va ocupar en una acció conjunta amb l'actual Obra Social Barcelona –formada per antics activistes de la PAH– i va servir per reallotjar als pisos diverses famílies. Posteriorment, també es va ocupar l'immoble del costat, el 154. Ambdós edificis són propietat de La Llave de Oro, que pretenia fer-hi habitatges de luxe. L'Oficina es reuneix cada dimecres i entre les seves prioritats hi ha el "suport mutu" als veïns amb risc de quedar-se sense casa –també participen en accions de la PAH per aturar desnonaments–, però alhora també té una "part més política", destinada a generar discurs i qüestionar "la propietat privada", a banda de defensar la "desmercantilització" de l'habitatge, segons explica Bàrbara a Públic.

"Volem fomentar l'autoorganització dels veïns en el seus propis blocs per afrontar les diverses casuístiques, com els desnonaments invisibles [els que es produeixen quan no es renova el contracte de lloguer], les pujades extremes del preu del lloguer o temes de mobbing. I a partir d'aquí, que l'Oficina actuï més com a col·lectiu polític que llenci campanyes i accions contra grans propietaris concrets i buscar victòries tangibles", explica la Bàrbara. L'activista afegeix que el realment potent seria constituint un "front ampli" per l'habitatge a tot Barcelona, tot i que les dificultats per posar d'acord les constel·lacions de moviments que existeixen actualment fan més viable coordinar-se amb accions concretes. Un exemple són les mobilitzacions conjuntes amb el Sindicat de Barri del Poble Sec o el GHAS contra la societat inversora Norvet, que té propietats repartides per diversos punts de la ciutat.

La Clau, la Comissió d'Habitatge de Vallcarca, va sorgir fa un any i mig. Es reuneix quinzenalment i se centra sobretot en temes vinculats a les ocupacions i a l'encariment dels lloguers, que també han colpejat el barri. Aitor Terradellas, membre de l'assemblea, explica que a llarg termini l'objectiu és aconseguir la "desmercantilització de l'habitatge", fonamentalment perquè "més que un dret sobre el paper, és una necessitat bàsica que ha d'estar coberta". Més recent és el Grup d'Habitatge de Sants, sorgit el 2017 i que es reuneix cada diumenge. Una de les seves components, la Marta, comenta a aquest diari que es basen també en el "suport mutu i l'autogestió" i que alhora aposten per un treball "més polític", que entre d'altres qüestions passa per campanyes a favor de l'ocupació de pisos buits de la banca per garantir el dret a l'habitatge. A nivell de barri, participen en accions conjuntes amb Fem Front el Turisme, un col·lectiu centrat en un altre dels problemes estructurals que pateix actualment Barcelona.

El Sindicat de Barri del Poble Sec, un dels col·lectius més actius en aquests moments, planteja al seu web cinc punts per a la defensa de l'habitatge: limitació dels preus de lloguer, renovació automàtica dels contractes de lloguer, acabar amb els desnonaments, reducció dràstica dels allotjaments turístics i, finalment, acabar amb l'habitatge com a negoci. Com la resta, combina l'actuació immediata a curt termini per afrontar amenaces imminents de desnonaments –visibles o invisibles– amb la demanda de mesures i l'articulació d'un relat col·lectiu que permeti abordar canvis estructurals aquest cop a favor dels veïns de la ciutat.