El turisme és una font de riquesa o un amplificador de la pobresa? La pregunta resulta oportuna si s’analitzen les darreres dades sobre la renda familiar disponible dels municipis turístics. L’informe de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), amb xifres de 2016, constata que Lloret de Mar, un dels destins predilectes per a fer turisme, se situa com el municipi de més de 5.000 habitants amb una renda per càpita familiar (els diners dels que disposa cada família) més baixa. Tot i que existeixen diverses opinions al respecte, els experts coincideixen que l’estadística és fruit d’un model turístic basat en l’explotació dels recursos i unes condicions laborals precàries.

La paradoxa es troba en el fet que Lloret de Mar va liderar aquell any la recaptació de la taxa turística a la demarcació de Girona. Es a dir, la riquesa generada no es distribueix equitativament. L’alta dependència de la localitat envers el sector serveis, caracteritzat pels contractes temporals i els sous baixos, és una altra de les causes. Els sindicats afegeixen que la irrupció de determinades empreses turístiques ha fet que, “malgrat l’augment de l’activitat, el personal contractat és similar o fins i tot menor”.

Les inversions en els allotjaments hotelers i la intensificació de les inspeccions laborals són les demandes realitzades per CCOO Girona. Amb aquesta reconversió, s’acabaria amb la xacra dels contractes precaris i estacionals. La renda per càpita de Lloret de Mar és de 10.900 euros per habitant, un 35% per sota de la mitjana catalana (17.000 euros) i gairebé 17.000 euros menys que el municipi que lidera la llista: Matadepera.

La reconversió no implica necessàriament una millora de condicions

En el seu informe, l’Idescat comenta que per augmentar la renda, els municipis necessiten incrementar els salaris que abonen, els excedents d’explotació de l’activitat econòmica i les prestacions socials. Una vegada conegudes les dades, el col·lectiu Turismografías, especialitzat a analitzar i investigar l’etnografia en el turisme i en processos urbans, afirma que “Lloret de Mar està sobredimensionada i espremuda turísticament amb un sector que es nodreix de treballadors que estan de pas o en pràctiques, que encara tenen molt present a l’imaginari col·lectiu que el turisme i la construcció son treball”.

Des de Turismografías s’adverteix que la reconversió turística no ha implicat necessàriament una millora de les condicions de vida de la població. “Ha augmentat la competitivitat de les empreses, però no ha tingut un retorn positiu en els salaris ni en la vida pública”. Aquesta tendència s’ha concentrat, segons el col·lectiu, en administracions que “han apostat exclusivament pel creixement immobiliari i la promoció turística”.

La gentrificació traspassa els àmbits urbans. Aquest és el plantejament de la investigació realitzada per Marc Morell, del Departament de Geografia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i Sergi Yanes, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona (UB). Aquest últim té una tesi sobre l’apropiació de l’espai feta pel turisme als carrers de Lloret de Mar.

Construir el ‘low cost’

Yanes assenyala que, malgrat la ubicació geogràfica, “Lloret de Mar i Magaluf [a Mallorca] presenten una sèrie d’analogies extensibles a altres punts de l’Estat” sobre la construcció d’un model turístic. Els dos municipis, paradigma del desarrollismo turístic de la dècada dels 60 i 70 del segle XX, van patir una pèrdua de competitivitat als anys 80. Fruit d’aquesta carència, va sorgir la necessitat d’implantar una reconversió turística, basada en el model low cost.

Com a conseqüència d’aquesta estratègia, “a Lloret de Mar i a Magaluf s’han tancat camins de ronda, s’ha requalificat sòl no urbanitzable, s’han reduït els espais d’ús públic i el turisme s’ha consolidat en els barris residencials”. Aquest és el diagnòstic de Yanes, qui afegeix que en l’àmbit urbanístic, aquestes accions estan vinculades a l’augment de les franquícies comercials i la desaparició del petit comerç. Al sector immobiliari, han proliferat els habitatges d’ús turístic, l’entrada de capital estranger als hotels i la reconversió de moltes persones, que han passat de propietaris de pisos a copropietaris d’apartaments turístics. En aquesta dinàmica, els grans perjudicats són els treballadors, que pateixen unes condicions laborals encara més precàries.

De la primera posició a la cua en el creixement de la renta per càpita. És el recorregut que han emprès les Illes Balears des de la dècada dels 80. En un estudi recent, el Consell Econòmic i Social (CES) atribueix aquest fenomen a “la gran població arribada a les Illes”. L’any 2017, l’economia balear va augmentar un 1,2%, davant del 2,8% de la mitjana estatal. El president del CES, Carles Manera, precisa que “tot i que el creixement del PIB de les Balears és important, aquest contrasta amb l’allau de població”.

Innovació i riquesa real

Tot i l’aposta per la desestacionalització del turisme, Manera creu que les empreses turístiques balears encara arrosseguen un dèficit d’innovació des de l’època de la crisi econòmica. Per això, reclama a les administracions i a les companyies privades “una política d’innovació decidida per compensar la caiguda de l’aportació pública en aquest àmbit”.

A Lloret de Mar i Magaluf, la política turística s’ha centrat en excés en la promoció turística i en la venda del territori. En un escenari globalitzat, on factors com la sostenibilitat, la competència i la diversificació tenen un paper cabdal, el monocultiu ja no funciona com a model i obliga a una reacció immediata perquè el turisme torni a generar una riquesa col·lectiva real.