Público
Público

Eines per frenar la ultradreta més enllà de les manifestacions

Dels "cordons sanitaris" a la paradoxa de Viségrad dels partits conservadors amb la dreta radical passant per la profilaxi antifeixista. Després de la irrupció de Vox al Parlament d'Andalusia, analitzem diverses estratègies que s'han utilitzat a Europa per intentar combatre la creixent força d'aquest espai polític.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

El dirigent de Vox Rafael Bardají (e) amb Steve Bannon (d).

Diumenge a Andalusia amb Vox, fa un mes al Brasil amb Bolsonaro, fa un mes i mig a Baviera amb Alternativa per Alemanya (AfD) i fa quasi tres mesos a Suècia amb Jimmie Åkesson, líder de l'ultradretà Demòcrates Suecs. I ja fa bastants mesos que sentim a parlar de Trump, Le Pen, Strache (líder de l'FPÖ austríac) o Salvini. L'extrema dreta no deixa de guanyar espai i poder institucional arreu del món i avui en dia és inqüestionable que condicionen governs i oposició. El cas andalús ho exemplifica molt bé: l'apropiació de discurs i propostes pròpies de la ultradreta, com han fet PP i Ciutadans amb Vox, mai serveix per frenar-la, sinó per legitimar-la i blanquejar-la com una opció democràtica, a la vegada que desactiva les propostes de les formacions progressistes, que queden fora de la taula. En comptes de lluitar contra el racisme el que es provoca és un enfortiment de la dreta radical.

El creixement d'aquests partits, que es distingeixen de la ultradreta de principis de segle XX principalment pel fet que accepten les “regles del joc” democràtiques, va començar a la dècada dels vuitanta de manera incipient amb formacions com el Front Nacional (FN) francès, el Vlaams Belang (VB) flamenc o el Partit Liberal d'Àustria (FPÖ), i no s'ha aturat des d'aleshores, fins el punt d'arribar a la Casa Blanca o formar coalicions de govern com les actuals de Finlàndia i Àustria.

Com es combat i frena la ultradreta? Com es fa front al seu ultranacionalisme identitari i nativisme del benestar? Com s'atura aquesta deriva autoritària i contraria a la immigració? La constitució d'una nova internacional no és un fet massa freqüent. A Burlington, la capital de l'Estat de Vermont, unes 250 personalitats de l'esquerra de tot el món han creat la Internacional Progressista. Aquest “front comú” és la darrera gran “aliança” transnacional contra la “dreta populista de Trump, Bolsonaro i Salvini” i en favor d'una globalització social. L'ha convocat el senador estatunidenc Bernie Sanders i compta amb la presència de l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau, l'exministre de Finances grec Yanis Varoufakis, la primera ministra islandesa, Katrín Jakobsdóttir, l'alcaldessa de la ciutat porto-riquenya de San Juan, Carmen Yulín Cruz, o l'alcalde de Nova York, Bill de Blasio. El seu objectiu és, en paraules de Sanders “aturar l'eix autoritari que va de Moscou a Brasília o de Washington a Budapest.

Tanmateix són les aliances internacionals de polítics i personalitats a l'esquerre de l'espectre polític l'única forma de confrontar la dreta radical? Quins instruments té aquesta Internacional Progressista? Quin paper juga el moviment antifeixista?

El cordó i el no cordó sanitari

El cordó sanitari és una de les estratègies més populars per contenir la ultradreta. Es tracta de la formació d'un govern de coalició o d'una coalició electoral de grups polítics de diferent ideologia per impedir que la ultradreta accedeixi al poder. És l'estratègia bàsica i emprada arreu d'Europa des de fa anys: a França per aïllar el Front Nacional, a Suècia per evitar que Demòcrates Suecs arribin a governar o als Països Baixos perquè Geert Wilders no entri a l'executiu.

Però el cordó sanitari per si sol no té beneficis polítics clars. Si els acords per aïllar la ultradreta no van acompanyats de polítiques concretes i d'un aïllament clar del discurs ultra i només són dics de contenció per impedir que arribi a governar, es pot produir l'efecte contrari legitimant-ne el seu discurs antiestablishment, com ha passat a França o Bèlgica. L'any 2010, el conservador Nicolas Sarkozy va començar a expulsar i deportar els gitanos no francesos que vivien a França a Romania, Bulgària o Kosovo, política compartida amb Le Pen, que va seguir amb el socialista Manuel Valls el 2013.

Una de les característiques principals de l'extrema dreta és la seva “presència absent”, la capacitat de ser absent a les institucions però que el seu discurs hi sigui present

Una de les característiques principals de l'extrema dreta és la seva “presència absent”. Es tracta de la capacitat de l'extrema dreta de ser absent a les institucions però que el seu discurs hi sigui present, malgrat el cordó sanitari, marcant l'agenda de partits tradicionals. En aquest sentit destaca el cas del PP català, amb Xavier Garcia-Albiol al capdavant, utilitzant el lemes de Plataforma per Catalunya, com el ja clàssic “Primer els de casa”, a les eleccions municipals a Badalona, Rubí o a L'Hospitalet de Llobregat per poder capitalitzar el vot ultra.

En altres indrets, com a Finlàndia o Àustria, el cordó sanitari ha saltat pels aires amb l'entrada de la ultradreta al govern. El conservador i democratacristià Partit Popular (ÖVP) de Sebastian Kurz va accedir, el desembre de 2017, a governar amb els postfeixistes i islamòfobs de Heinz-Christian Strache, el líder de l'FPÖ amb passat neonazi. L'any 2000, sota el lideratge de Jörg Haider, l'FPÖ va convertir-se en soci de govern de l'ÖVP que liderava aleshores Wolfgang Schüssel, convertint-se en el primer partit ultradretà a l'Europa de postguerra, un partit fundat per nacionalsocialistes i nacionalistes alemanys d'Àustria, en accedir a un govern escollit per sufragi universal.

A Finlàndia, el Partit Finlandès (PS), la nova marca de la formació d'extrema dreta Veritables Finlandesos, ha passat de ser la tercera força política del país l'any 2011, i principal partit de l'oposició de Finlàndia, a soci de govern el 2015. L'any 2015, el Partit de Centre de Juha Sipilä va derrotar conservadors i socialdemòcrates i va formar un govern de coalició amb el PS. Timo Soini, l'actual ministre d'Afers Exteriors, és el líder del PS, un partit que, en el passat recent, com ha publicat la premsa local finlandesa, ha tingut relacions amb moviments neonazis.

Les previsions a Andalusia apunten en aquesta mateixa línia. Ni filtre ni cordó sanitari. Per tal de desbancar el PSOE de la Junta, el tripartit entre PP, Ciutadans i Vox és més que probable. De fet tant Juan Manuel Moreno (PP) com Juan Marín (C's) s'han mostrat partidaris de la coalició.

La paradoxa de Viségrad

Mentre els partits tradicionals parlen d'un cordó sanitari contra l'auge populista dretà, els democratacristians s'acosten cada dia més al Grup de Visegrád, el grup d'Estats integrat per Polònia, Hongria, Eslovàquia i Txèquia, països amb governs ultranacionalistes, que es neguen a acceptar refugiades tot i les resolucions en línia contrària de la UE.

Per la seva part, el Partit Popular Europeu (PPE) va triar el bavarès Manfred Weber com a candidat per substituir Jean-Claude Juncker al capdavant de la Comissió Europea. El buròcrata Weber era el preferit del nucli dur i compta amb el suport explícit d'Angela Merkel, perquè el partit bavarès del qual forma part -crític amb la política migratòria de Merkel- està, de fet, en coalició amb el govern alemany. Weber va tenir el beneplàcit de totes les grans delegacions, incloent-hi l'hongaresa de Viktor Orbán. Fidesz, el seu partit, és el vaixell insígnia de la reacció més conservadora, autoritària i bonapartista a l'Europa actual. Un partit de masses que ocupa gairebé dues terceres parts del parlament i que ha fet seves les posicions del partit neofeixista Jobbik envers les minories i la immigració. Aquesta és la paradoxa de Viségrad, una dialèctica pretesament contra l'extrema dreta i formar part d'una família política que compta amb Orbán, responsable de la violació dels drets fonamentals de milers de persones.

La preponderància de la dreta radical rau en el fet que ha portat al centre polític i social de la societat temàtiques i discursos que tenen els seus orígens en l'extrem, a la ultradreta. El seu discurs, propagat a través de la por, temors, mentides, ressentiment, xovinisme i odi, ha estat abraçat i adoptat en repetides ocasions i, per contrarestar les seves pujades electorals, pels partits de l'establishment, tant per la democràcia cristiana com per la socialdemocràcia.

Conservadors i dreta radical no són el mateix. Però reincideixen en la seva aproximació. L'auge d'aquestes formacions ultradretanes s'ha traduït també en la presència de representants neonazis en les institucions, ja sigui al Parlament europeu o parlaments regionals, i en l'acostament entre els grups extraparlamentaris, clandestins i violents, i els partits ultradretans que participen en les eleccions.

La profilaxi antifeixista

Davant d'això, la politòloga Helena Castellà relata, en l'informe L'extrema dreta, un fenomen europeu, editat el 2017 per la Fundació Josep Irla, algunes experiències destinades a reduir l'impacte de l'extrema dreta, principalment rebatent el seu discurs xenòfob. És el cas de la xarxa antirumors, que a Barcelona, iniciada l'any 2010, compta amb uns 500 membres i s'ha implantat a altres ciutats com Sabadell, Mollet del Vallès, Lleida o a l'Alt Urgell. Es tracta d'un servei públic que bàsicament es dedica a rebatre el discurs de l'odi i les fake news i alhora potenciar la visió de la diversitat com una riquesa, explicant a la ciutadania que la immigració no és un perill, i amb dades i estadístiques, demostrar que, en realitat, la comunitat migrada contribueix a aprofundir l'estat del benestar, i que la percepció de persones migrades és superior a la seva presència real i que, a més, aquesta no és majoritàriament musulmana.

"És important de relativitzar la tesi que la ultradreta creix amb la crisi. La preocupació per la immigració no és un prejudici de pobres que pateixen la crisi. És un vici de rics"

Si ens fixem en les enquestes del CEO, la preocupació vers la immigració no ha crescut amb la crisi. Al contrari, ho va fer entre el 2000 i el 2006, en plena època de bonança. Fins a un 50%. “És important de relativitzar la tesi que la ultradreta creix amb la crisi. La preocupació per la immigració no és un prejudici de pobres que pateixen la crisi. És un vici de rics que tenen temps per preocupar-se del veí i fer-li la vida impossible pel simple fet de ser diferent” afirmava fa uns anys el periodista Bertran Cazorla a la Directa.

L'informe de Castellà també destaca l'obra de la plataforma Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR), una entitat que té com a objectiu “combatre el creixement del feixisme i el racisme”. Fundada 2010 per combatre Plataforma de Catalunya (PxC), té com a principal objectiu “assenyalar el feixisme i plantar-li cara” en mobilitzacions al carrer.

Per combatre a la ultradreta primer se l'ha d'entendre, desqualificar-la només els retroalimenta. En aquest sentit és cabdal l'observació, documentació, hemeroteca, arxiu i monitoreig independent de la dreta radical i els moviments feixistes. La UCFR aplega més de 500 entitats adherides de caràcter social, polític, cultural, veïnal, sindical, esportiu, així com membres a títol individual. Des de 2017 no hi forma part el PSC, després que UCFR trenqués amb la formació socialista “arran de les diferents maneres d'afrontar el creixement de l'extrema dreta a l'ombra de Societat Civil Catalana” i la seva participació en manifestacions unionistes i espanyolistes amb presència neonazi i ultradreta coneguda, va afirmar l'entitat antifeixista.

Per combatre a la ultradreta primer se l'ha d'entendre, desqualificar-la només els retroalimenta

L'altra eina contra la ultradreta és l'outing, que podríem traduir com a fer pública la condició d'una persona per raons polítiques. Inspirats en el moviment LGTB+, que ha usat els outings
per revelar l'homosexualitat d'alguns famosos, els outings antifeixistes revelen la
ideologia ultradretana de destacats militants d'ultradreta
. Tanmateix, al contrari que el moviment gai, els outings antifeixistes, realitzats per primera vegada a Alemanya no busquen l'acceptació dels afectats, sinó la seva exclusió de la societat. Per aconseguir-ho els activistes revelen qui són, difonen les seves dades personals i activitats ultres repartint fulls informatius al seu veïnat, prop del seu lloc de treball o d'estudi, i penjant-les a internet.

En Paul d'Antifa Berlín-Brandenburg, ho veu bé. Diu que ajuda a tenir identificat el teixit i l'escena neonazi, a la vegada és com una mena d'“escrache”. L'objectiu dels outings “són ciutadans anònims amb un pes dins del moviment o amb antecedents violents. Ciutadans amb alguna projecció pública. En cap cas, neonazis de palla o votants de partits”.

El hackeig de webs neonazis també ha sigut un instrument important alhora de fer públiques les relacions entre l'escena ultradretana extraparlamentaria i la dreta radical, la relació de persones i quadres de partits, derivant en algun cas a dimissions de càrrecs electes.

Un grup alemany vinculat a Anonymous anomenat Nazi-Leaks va publicar l'any 2012 més de10.000 dades personals i e-mails obtinguts hackejant pàgines webs del moviment neonazi alemany: d'agrupacions de partits, d'empreses de venda online de material ultradretà (des de relíquies del franquisme fins a uniformes de les SS) i grups de música anticomunista. D'entre les pàgines hackejades durant l'anomenada Operació Blitzkrieg, hi havia la de la botiga andalusa Arenal de Sevilla. L'acció de Nazi-leaks va permetre demostrar que l'organització neonazi Blood & Honour, il·legalitzada a Alemanya, Espanya o França, es manté, en l'actualitat, encara activa i conserva contactes amb estaments policials.