Com ja va passar a les eleccions del 28 d’abril, Catalunya acapararà bona part dels debats i les declaracions de la campanya per als comicis estatals del 10 de novembre. L’escenari, però, és sensiblement diferent al que hi havia mig any enrere, ja que si aleshores s’estava celebrant al Tribunal Suprem el judici del Procés, ara ja hi ha la sentència, amb condemnes molt dures -entre 9 i 13 anys de presó- a nou dirigents polítics i socials independentistes. La resposta a la sentència, amb mobilitzacions massives i continuades durant més de dues setmanes i aldarulls importants algunes jornades a Barcelona i d’altres ciutats catalanes, ha desbordat les previsions i ha endurit el discurs sobretot del PSOE amb relació a Catalunya.

El partit de Pedro Sánchez s’ha sumat a la tesi que intenta vincular l’independentisme a la violència, ha evitat cap autocrítica sobre l’actuació policial -malgrat les imatges d’abusos evidents tant per part dels Mossos d’Esquadra com de la Policia Nacional- i ha reduït al màxim la seva proposta de “diàleg” per a Catalunya. Molt lluny queda la trobada que Sánchez i el president català, Quim Torra, van mantenir el desembre de l’any passat a Pedralbes, quan ambdós reconeixien l’existència d’un “conflicte polític” a Catalunya i es comprometien a seguir dialogant per trobar una “proposta política” per resoldre’l. Ara el PSOE limita la qüestió de Catalunya a un “problema de convivència” entre catalans i ni tan sols contesta les trucades d’un Torra que, d’altra banda, està cada cop més sol al capdavant de la Generalitat.

Amb aquest context de fons i un escenari volàtil a causa de les protestes a Catalunya i l’ús electoralista que, uns i altres, han intentat fer de la recent exhumació del cadàver del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, la validesa de les enquestes pot qüestionar-se, sobretot si tenim en compte les diferències notables que existeixen entre la del CIS i les publicades per la majoria de mitjans. Dit això, intentem oferir algunes claus del 10-N des d’una òptica catalana.

ERC, més crítica amb el PSOE

De la mateixa manera que fa sis mesos, ERC i el PSC es disputen al victòria a Catalunya. Segons el CIS, els republicans obtindrien entre 16 i 18 diputats, per damunt dels 15 actuals, mentre que els socialistes en traurien 13 o 14 i també millorarien resultats (en tenen 12). Ara bé, l’enquesta de l’organisme estatal va recollir les dades abans que el Tribunal Suprem emetés la sentència del judici al Procés i es desfermés l’actual onada de protestes. Una enquesta d’El Periódico elaborada després de la primera setmana de mobilitzacions ja retallava les perspectives d’ambdós partits, que aspirarien com a molt a repetir els resultats del 28 d’abril.

Més enllà del que diguin els sondejos, ERC arriba a les urnes amb una condemna de 13 anys al seu president i cap de llista fa sis mesos, Oriol Junqueras, a banda de les penes imposades també a Raül Romeva (12 anys), Dolors Bassa (12 anys) i Carme Forcadell (11 anys). Això implica que el número u en aquesta ocasió serà Gabriel Rufián, número 2 a l’abril. El partit manté la seva aposta per eixamplar la base de l’independentisme i es manté en l’estratègia que la batalla per intentar assolir la independència serà llarga i, per tant, del que es tracta és de guanyar suport social i, com a partit, consolidar-se com la força hegemònica de Catalunya.

Dit això, després de la negativa de Sánchez a mantenir cap diàleg sincer amb les formacions sobiranistes, ERC en principi veu molt més difícil donar cap tipus de suport al líder del PSOE i reclama el vot per tenir prou força per provocar algun tipus de negociació amb el Govern espanyol. “Ens cal ser més forts, per obligar-los a seure i a parlar”, diu el seu dossier de campanya. La defensa de l’amnistia i del dret l’autodeterminació seran els pilars de la proposta d’ERC, uns punts que també comparteixen la CUP i JxCat, com va fer-se visible a l’Assemblea de Càrrecs Electes celebrada aquest dimecres a Barcelona.

El PSC aspira a captar sobretot antics votants de Cs, perquè sembla difícil que pugui arribar a votants d’esquerres després de les giragonses sobre el federalisme que ha fet el PSOE i l’apropament a les tesis de la dreta espanyola sobre Catalunya. El programa electoral del partit estatal aposta per “fer front al conflicte de convivència a Catalunya des de la Constitució i el diàleg”. El programa insisteix que és un “problema de convivència” i no pas un problema polític i que l’abordarà “impulsant el diàleg entre catalans i, també, entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya, sempre dins de la Constitució i l’Estatut d’Autonomia”.

Les darreres setmanes el diàleg s’ha limitat a alguns missatges entre el vicepresident català, Pere Aragonès (ERC), i la seva homòloga espanyola, Carmen Calvo, ja que Sánchez no considera Torra un interlocutor vàlid. El dilema és si això canviarà si torna a ser president a partir del 10 de novembre i, sobretot, amb quins suports ho fa.

En Comú Podem vol una "taula de diàleg" per "desbloquejar" el conflicte

La pugna pel tercer lloc a Catalunya serà entre JxCat i En Comú Podem, sobretot perquè es dona per segur que Cs s’estavellarà a les urnes, després de limitar-se a oferir major repressió a Catalunya però no fer cap proposta política més enllà d’apel·lar a un 155 gairebé permanent. Segons les últimes enquestes, JxCat perdria algun dels 7 diputats actuals (el CIS li dona entre 4 i 6, El Periódico, 6). El partit de Carles Puigdemont viu, des de fa temps, una forta tensió interna. La candidatura l’encapçala Laura Borràs, una dirigent independent i propera a l’expresident català. Això farà que el to passi per insistir en la negativa a qualsevol hipotètic suport a Pedro Sánchez, es denunciï la repressió de l’Estat i es posi l’èmfasi en qüestions com l’amnistia, l’autodeterminació i s’animi la mobilització ciutadana.

Ara bé, això xoca amb la contradicció que el partit també controla els Mossos d’Esquadra a través del Departament d’Interior, que encapaçala Miquel Buch, i els seus antiavalts han protagonitzat nombroses imatges de brutalitat policial les darreres setmanes i estan en el punt de mira de crítiques policials i ciutadanes. De fet, el cap de llista de JxCat al Senat és Roger Español, que va perdre la visió d’un ull per una bala de goma disparada per la Policia Nacional durant l’1 d’octubre de 2017, i ha demanat la dimissió de Buch, el que ha indignat els sectors d’ordre del partit, provinents de l’antiga Convergència.

En Comú Podem arrenca la campanya amb un perfil mediàtic baix i amb el repte de mantenir els set diputats que té -el CIS li dona possibilitats d’augmentar-los-. Els seus aliats estatals d’Unidas Podemos es mantenen com l’únic partit espanyol que ofereix una sortida polític al conflicte català. La setmana passada, els Comuns, juntament amb Pablo Iglesias, van presentar la seva proposta per desbloquejar el conflicte: l’obertura d’una taula de diàleg que permeti assolir un nou acord sobre la relació entre Catalunya i l’Estat i que finalment es votaria en referèndum. Amb una fidelitat de vot força alta, el dubte que té En Comú Podem és fins a quin punt l’afectarà l’aparició de Més País, que presenta una llista de perfil molt baix a Catalunya. El partit també reclama l'alliberament dels presos polítics. 

L'enfonsament de Cs penalitzarà el 'trifachito'

El trifachito va sumar només el 20% dels vots emesos a Catalunya el passat 28 d’abril, el que va representar-li un total de set diputats -cinc per a Cs, un per al PP i un altre per a Vox-. Però ara totes les enquestes li pronostiquen un resultat encara pitjor el 10-N. El CIS situa el bloc de dreta extrema en només tres diputats (2 de Cs i 1 del PP), mentre que l’enquesta d’El Periódico l’eleva a 6 (2 per a cada partit). La raó de la caiguda és la patacada que, segons totes les previsions, experimentarà Cs, que manté un discurs cada cop més extrem a Catalunya. No sembla, però, que ara mateix li serveixi per captar votants. Més enllà de l’aplicació immediata del 155, els de Rivera també plantegen ara que l’Estat recuperi les competències en institucions penitenciàries i plantejaran que els Mossos passin a dependre del Ministeri de l’Interior.

El PP ha moderat el seu discurs en comparació amb el 28 d’abril, amb un Pablo Casado que vol aparèixer com a presidenciable. Ara bé, a Catalunya la seva cap de llista, Cayetana Álvarez de Toledo, manté el discurs duríssim que va tenir en l’anterior campanya i arriba a plantejar la il·legalització de l’ANC. Amb tot, el partit assegura que no descarta un increment de l’autogovern català si la Generalitat és “lleial” amb l’Estat. Vox, finalment, no ha modificat gens el seu discurs i simplement confia que els enfrontaments al carrer de les darreres setmanes li serveixin per arribar a votants partidaris de la mà dura.

La irrupció de la CUP i la incògnita de Més País

La CUP i Més País són els altres partits que podrien obtenir representació al Congrés a Catalunya. La formació de l’Esquerra Independentista té tots els números d’irrompre-hi. Amb una llista encapçalada per l’exdiputada al Parlament Mireia Vehí, planteja un pla d’actuació política a Madrid, centrat en reivindicar l’autodeterminació i l’amnistia i veu l’aterratge al Congrés com una via que li pot servir d’altaveu per fer arribar el seu discurs i assolir aliances amb altres organitzacions de l’Estat, sobretot situades fora del Congrés.

Més País, de la seva banda, aspirar a sumar un diputat a Barcelona. Seria Juan Antonio Geraldes, el seu cap de llista, un antic militant de Comunistes que a les darreres municipals anava de número dos a Sant Boi de Llobregat d’una candidatura que també incloïa la CUP. Geraldes, com Íñigo Errejón, el líder estatal de Més País, ha deixat de reivindicar el referèndum com a via per resoldre el conflicte català i es limita a parlar d’un “gran pacte entre catalans”.