Amb 48 escons, Catalunya és el segon territori que més diputats reparteix a les eleccions espanyoles de diumenge, només per darrere d'Andalusia. El que hi passi pot ser decisiu per decantar la balança en uns comicis amb moltes incògnites. L'únic segur és que, un cop més, les dretes espanyoles hi obtindran un resultat molt per sota de la seva mitjana estatal. Totes les enquestes situen la suma de PP, Ciutadans i Vox per damunt del 40%, mentre que a Catalunya probablement el seu suport pot quedar-se en tot just la meitat. L'avantatge que un PSC a l'alça obtingui sobre aquestes formacions pot ser un factor determinant en la pretensió de Pedro Sánchez de continuar com a hoste de la Moncloa.

Dit això, la cita amb les urnes també ha de servir per comprovar si finalment ERC supera el seu síndrome del segon i aconsegueix una victòria que quasi mai arriba, si Junts per Catalunya, per contra, supera els nefastos pronòstics demoscòpics, si En Comú Podem aguanta i és capaç de mantenir bona part de l'electorat que el va fer guanyar els comicis de 2015 i 2016, si el Front Republicà irromp al Congrés, etc. Resumim les claus catalanes del 28-A.

La participació dels presos polítics

Entre els elements que han marcat la campanya el més important -tot i que caldrà veure si el més decisiu- és la participació dels presos polítics. Amb un canvi de criteri respecte els comicis al Parlament del 21 de desembre de 2017, la Junta Electoral Central ha permès als candidats de JxCat i ERC que alhora són presos concedir entrevistes en directe i participar en alguns mítings telemàticament. La seva presència ha servit per evidenciar, un cop més, la situació anòmala en què se celebren uns comicis mentre ells són jutjats al Tribunal Suprem i acumulen, en el cas d'Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, un any i mig en presó preventiva.  

La participació dels seus caps de llista, entre d'altres candidats, ha estat especialment celebrada per ERC, atès el pes que dins la formació manté Junqueras, el seu president. En aquest sentit, la campanya ha estat molt diferent de la del 21-D, amb Junqueras silenciat, una Marta Rovira que no se'n va sortir com a principal dirigent i Carles Puigdemont a l'exili, però omnipresent en molts actes electorals. L'expresident de la Generalitat, en canvi, ha tingut menor presència en l'actual campanya i, sobretot, el seu discurs legitimista sembla haver perdut força i incidència entre el gruix de l'independentisme, que s'aproparia a la via més possibilista que abandera ERC.

A l'espera que els resultats avalin o no l'aposta, el gir estratègic d'ERC ja és evident, amb el retorn al referèndum acordat com a bandera per resoldre el conflicte, però sense plantejar línies vermelles a un PSOE al que, si calgués, estaria disposada a donar-li suport per evitar un govern "d'extrema dreta", en paraules de Junqueras. Amb tot, el cap de llista de JxCat, Jordi Sànchez, ha emès un discurs molt similar al de Junqueras, també parlant de referèndum, evitant les línies vermelles i apel·lant a una mobilització independentista per evitar un hipotètic pacte entre PSOE i Cs -una opció que les enquestes contemplen més factible que el tripartit de dretes- i guanyar força per condicionar un diàleg per resoldre el conflicte polític. El discurs de Sànchez no sempre ha coincidit amb el que emetia Laura Borràs, número dos de JxCat i molt més alineada amb la retòrica de Puigdemont, sense defensar amb la mateixa contundència el diàleg amb el PSOE.

ERC i PSC es disputen la victòria

Si hem de fer cas de les dues principals enquestes electorals, els baròmetres del CEO i del CIS, ERC hauria de guanyar les eleccions a Catalunya, un fet que no ha passat mai -amb l'excepció de les europees del 2014- des de la II República. Segons aquestes enquestes, els republicans es mourien entre els 14 i els 18 diputats, molt per damunt dels nou que tenen actualment. Si s'hi apropen, l'electorat haurà validat l'estratègia d'ERC, que es convertiria en el partit central de l'independentisme, superant amb escreix la postConvergència i, de retruc, s'encaminaria a ser la formació central de Catalunya. En resum, Esquerra defensa que l'independentisme necessita sumar més gent -i tenir una majoria clara- i assumeix que la república, almenys a curt termini, queda lluny.

Amb un programa social situat clarament a l'esquerra de la seva actuació al Parlament i la Generalitat, ERC aspira a captar votants d'En Comú Podem. Ara bé, el principal objectiu és quedar-se amb els aproximadament 300.000 indecisos que dubten entre els republicans i JxCat, la candidatura de l'espai postconvergent, on un mal resultat pot desfermar la crisi interna que es cou des de fa temps amb el malestar d'una part important dels dirigents del PDeCAT. I que, sobretot, evidencia una falta d'estratègia a llarg termini que vagi més enllà d'apel·lar a "l'esperit de l'1 d'octubre".

Ara bé, les enquestes publicades en alguns mitjans després del CEO i el CIS mostren una tendència ascendent del PSC, fins al punt que en algunes se'l situa com a guanyador. Si fos així, es confirmaria la síndrome del segon que arrossega Esquerra, sempre guanyadora a les enquestes però derrotada a les urnes.

Els socialistes, de la seva banda, han fet una campanya sense estridències, conscients que ho tenen tot de cara per superar els set diputats actuals -n'obtindrien entre 11 i 14, segons el CIS i el CEO-. Marcant una distància molt més clara amb Cs que no pas el PSOE, la formació que presenta com a cap de llista la ministra Meritxell Batet aspira a recuperar una part dels votants que el 2015 i el 2016 van optar per En Comú Podem i tornar a ser la primera força a Catalunya en unes generals, com havia passat sempre entre el 1977 i el 2011.

Durant la campanya, la formació ha atiat la por a una aliança entre PP, Cs i Vox per mobilitzar els seus votants i ha negat en un munt d'ocasions acceptar negociar un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya, com volen ERC, JxCat i En Comú Podem. Ara bé, el simple fet d'apostar pel "diàleg" -ni que el limiti a situar-lo només "dins la Constitució"- li atorga una centralitat que l'allunya clarament de PP i Cs, que bàsicament advoquen per un 155 immediat a Catalunya, i, òbviament, de Vox.

En Comú Podem intenta evitar fuites a ERC i PSC

En Comú Podem, com Unidas Podemos, arriba a la cita amb les urnes amb les enquestes en contra -en una forquilla entre els 5 i els 9 diputats-, sense arribar als 12 escons que va sumar el 2016. Ara bé, alhora sembla que la darrera setmana i, sobretot, l'actuació al segon debat de Pablo Iglesias li ha fet revifar les seves opcions. La tria d'un candidat marcadament sobiranista, com Jaume Asens, li hauria de servir per mantenir una part del votant independentista que va captar en els dos comicis anteriors, però no està gens clar que li serveixi per evitar una fuita important de vots cap al PSC. La seva campanya ha estat marcada per un to propositiu, amb la denúncia de la repressió a l'independentisme, la demanda d'un referèndum pactat i la reclamació de blindar la immersió lingüística, entre d'altres qüestions. 

Jaume Asens a l'acte final d'En Comú Podem. MARC LOZANO

Els dards han estat adreçats especialment al PSOE -Asens ha insistit constantment en titllar Pedro Sánchez de "camaleó" polític-, de qui consideren que si els números els donen governaran amb Ciutadans, i a ERC, de qui critiquen el pacte constant amb la "dreta" independentista i, en canvi, la seva negativa a entrar al govern de l'Ajuntament de Barcelona o a avalar els pressupostos generals de l'Estat. No és casualitat, ja que són les dues formacions amb qui es disputa votants. El darrer dia de campanya, l'antic líder de la formació i cap de llista al Congrés el 2015 i 2016, Xavier Domènech, ha demanat el vot per Asens que, com Iglesias, té assumit que l'aspiració de l'espai és formar un govern de coalició amb el PSOE i tibar-lo cap a l'esquerra.

La pugna, cada cop més descarnada, entre PP i Cs

PP, Ciutadans i Vox no han amagat durant la campanya que si l'aritmètica els dona pactaran per "fer fora Sánchez". Ara bé, la seva força en molts territoris no es repeteix a Catalunya on la seva suma és probable que no superi -si hi ha arriba- els deu diputats. Malgrat la pretensió d'entendre's, a mesura que ha avançat la campanya els dards entre PP i Cs s'han multiplicat, en l'evident pugna per liderar el bloc de dretes a les urnes. Les dues formacions, però, han plantejat una campanya molt diferent a Catalunya.

La cap de llista de Cs, Inés Arrimadas, ha tingut una presència irregular al Principat i ha participat en molts més actes fora de Catalunya, conscient de la seva tirada estatal. A diferència del 21-D, quan Cs va convertir-se en la força més votada al Parlament i va obtenir 36 diputats, ara les enquestes situen la formació de dretes en tot just els 5 escons que va sumar al Congrés el 2016, un resultat que complicaria les aspiracions de Rivera de liderar la dreta i que desmentiria un suposat "efecte Arrimadas". 

En canvi, la candidata del PP, Cayetana Álvarez de Toledo, no s'ha mogut de Catalunya i ha aconseguit eclipsar Arrimadas i Cs en nombroses ocasions, amb un discurs molt dur i d'intransigència absoluta envers la major part de la societat catalana, és a dir, tota aquella que no comparteix la visió del PP. Tant Cs com PP, però, han fet campanya a Catalunya amb la mirada a l'Estat i pendents de generar imatges que els projectessin més a l'exterior que no pas aquí. I és que el PP, que compta amb sis diputats, podria sumar-ne només dos, si les enquestes l'encerten. La campanya d'Álvarez de Toledo ha estat destinada bàsicament a generar titulars i a evitar la invisibilització del partit. I, sens dubte, ho ha aconseguit. A nivell de propostes, ni uns ni altres s'han mogut de l'aposta per la repressió de l'independentisme i la intervenció immediata de l'autonomia. 

Finalment, Vox també ha tingut una campanya de perfil baix a Catalunya i, de fet, el seu principal acte, i no precisament massiu, va ser a Terrassa dijous. Ara bé, la formació de Santiago Abascal confia que obtindrà representació a Barcelona, on algunes enquestes li donen fins a tres diputats i la situen per davant del PP i relativament a prop de Cs. 

El Front Republicà, l'independentisme desobedient

Més enllà d'aquests set partits, hi ha dues forces més que podrien aconseguir representació al Congrés. Són els animalistes del Pacma, que en podria aconseguir un a Barcelona, i el Front Republicà, l'aliança de Som Alternativa, el Partit Pirata i Poble Lliure -una de les organitzacions que integra la CUP. Amb una campanya de baix cost i l'exsecretari general de Podem, Albano Dante Fachin de cap de llista, la coalició representa l'independentisme més irredempt, el que manté l'aposta per la unilateralitat i la desobediència com a via per superar la situació actual. Tenint en compte que a Girona i Tarragona es reparteixen sis escons a cada província i a Lleida només quatre, la seva aspiració se centra sobretot en irrompre a Barcelona, on se'n reparteixen 32.