Público
Público
Únete a nosotros

Eleccions municipals L’altra cara de les eleccions municipals: no poder votar el 26-M

Bona part de les persones que no tenen la nacionalitat espanyola, un 15% de la població de Catalunya, no podrà exercir el seu dret a vot.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Acte a plaça Sant Jaume per reclamar el dret a vot per a tothom.

L’arribada d’una convocatòria d’eleccions ve acompanyada en moltes ocasions de l’expressió “la festa de la democràcia”. Polítics i personalitats provinents de tots els colors i ideologies de les diverses càmeres legislatives celebren l’acció per part de la ciutadania d’introduir un vot a les urnes per decidir el futur com un acte festiu i una mostra del paper central que tenen els electors en la presa de decisions. Malgrat tot, contesa rere contesa, milions de persones arreu del món es veuen privades del seu dret a vot. A Catalunya, segons dades de l’organització SOS Racisme, entre un 13% i un 15% de la població que hi viu no pot participar de les eleccions perquè no té la nacionalitat espanyola.

L’arribada d’unes eleccions municipals com les del proper diumenge 26 posa en relleu altres qüestions com ara el fet que en alguns barris de les localitats catalanes pràcticament la meitat de la població no pugui decidir quins seran els seus representants al plenari municipal. Per aquest motiu quan apareixen a l’horitzó unes noves votacions es tornen a visibilitzar, a través de diferents campanyes, el que organitzacions diverses qualifiquen de “racisme institucional”, en tant que el sistema impossibilita el dret de vot a persones amb un origen diferent al del país on viuen, fins i tot havent nascut en alguns casos en territori espanyol. És el cas de la Safia Elaaddam, que va néixer aquí però que no ha pogut votar mai perquè en ser filla de persones migrades no té la ciutadania espanyola. A la vegada, fa més de cinc anys que va iniciar el tràmit de sol·licitud de la nacionalitat.

Certament el factor de la nacionalitat d’origen d’una persona que viu en un país qualsevol és un element clau a l’hora de poder participar en unes eleccions o no. Tot i això, l’obtenció de la nacionalitat, que és el que acaba confeccionant la llista d’exclosos al cens electoral, té en compte diversos requisits més, com poden ser la demostració de fins a deu anys de residència al país, l’absència d’antecedents penals tant al país de residència com al país d’origen o l’acreditació d’un lloc de feina.

300 euros: el preu de la ciutadania

El principal escull en el camí que han de fer les persones migrades per esdevenir ciutadans de l’Estat espanyol és un examen -obligatori des de l’any 2015- que acredita “el grau d’integració a la societat espanyola” avaluant les aptituds dels aspirants en matèries com la llengua espanyola -en el cas de no provenir d’un país de llengua hispana- en una primera prova, i els seus coneixements al voltant de la cultura de l’Estat. En el cas d’haver de concórrer les dues proves, el candidat haurà de pagar com a mínim 300 euros, preu al qual s’hi ha de sumar les classes de preparació i altres costos derivats de l’obtenció de documentació requerida per poder sol·licitar la participació a la prova.

Pel que fa al percentatge d’aprovats a l’examen, se situava l’any 2018 al voltant del 90%, segons dades de l’Instituto Cervantes, organisme encarregat d'executar-los. Encara que la taxa d’èxit sigui molt elevada, el professor de dret constitucional de la Universitat de Barcelona Karlos Castilla emfatitza que “normalment quan es va a fer l’examen s’estudia molt perquè el candidat s’està jugant els seus recursos i el seu temps”. Al mateix temps el constitucionalista posa de manifest que la dificultat de les preguntes és elevada. Explica que cada any el primer dia de classe a la universitat reparteix l’examen entre els seus alumnes –“que la majoria té la nacionalitat espanyola”- i que “pocs l’aproven”. I és que les qüestions poden anar des del nombres de diputats del Congrés al riu gallec més llarg, passant pels anys de garantia d’un producte comprat a Espanya que estableix la Constitució.

Els desajustos del sistema

El cas del Karlos també és “paradoxal”. Fa set anys que viu a la ciutat de Barcelona i tot i ensenyar i avaluar els coneixements dels seus alumnes al voltant de la Carta Magna espanyola no pot exercir el seu dret a vot en no tenir la nacionalitat. No ho pot fer a les eleccions catalanes, a les generals, ni tampoc a les municipals.

En el cas de les eleccions municipals la normativa vigent permet votar a 300.000 persones més que en la resta d’ocasions -prèvia inscripció al cens electoral-, segons dades de la Generalitat de Catalunya, gràcies els acords de reciprocitat establerts entre l’Estat espanyol i 12 països: Bolívia, Cap Verd, Colòmbia, Corea, Equador, Islàndia, Noruega, Nova Zelanda, Paraguai, Perú, Trinidad i Tobago i Xile. Les persones provinents d’aquests estats, acreditant alhora cinc anys de residència continuada a l’Estat, poden acudir a les urnes els seus municipis de residència I a la vegada les persones espanyoles que viuen en aquests països també poden exercir el seu dret a vot.

Tant en el Karlos com la Safia no podran emetre el vot per decidir qui el representa als seus municipis durant els propers quatre anys. O al menys directament. I és que amb motiu de les eleccions generals del passat 28 d’abril la Safia, acompanyada de l’Ahmed, va crear la campanya #VotarEsUnDerecho en la qual ciutadans espanyols abstencionistes podien cedir el seu vot a persones que no podien votar pel fet de no tenir la nacionalitat.

Safia Elaaddam.

El que va començar sent una foto penjada a Instagram per denunciar “l’abandonament dels tràmits” per part de l’administració a l’hora de concedir la nacionalitat i el “racisme institucional”, va acabar convertint-se en l’intercanvi de més de 600 vots a tot l’Estat davant les més de 1.600 sol·licituds. Ara, amb les municipals a tocar, la campanya s’estendrà per tots els municipis de la geografia espanyola per poder incidir en tants ajuntaments com sigui possible.

La Safia reconeix que aquesta iniciativa és “un pedaç” per arreglar un sistema que qualifica d’“injust”. De fet, ella va néixer a Espanya però no té la nacionalitat perquè els seus pares van venir d’un altre país. Això no obstant, afirma que ha sol·licitat una dispensa per no haver de fer l’examen de nacionalitat i que en cap cas el farà, ni que aquesta acció suposi no poder tenir la nacionalitat: “Fer l’examen suposaria trair els meus principis i la meva lluita, fent una prova que no he de fer ni jo ni totes les persones que han nascut o que porten molt de temps aquí”, sentencia.

La centralitat de l’antiracisme en el terreny polític

“Visc a Barcelona des de fa 25 anys i la meitat de la gent del meu barri no pot votar, almenys a les legislatives”. Són paraules de David Karvala, portaveu d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCFR). Karvala va néixer a Finlàndia i durant la seva joventut va adquirir la nacionalitat al Regne Unit. A les properes eleccions municipals tampoc podrà votar, tot i que sí que ho pot fer a les europees mentre no es materialitzi el Brexit.

Per a ell, les persones “han de tenir el dret a nacionalitzar-se, si volen fer-ho, sense proves inassumibles amb un cost enorme i grans esperes”. En aquest sentit, exposa que “la nacionalitat o el passaport que tinguis hauria de ser un detall sense importància: vius a un lloc, ets ciutadà del lloc i has de tenir dret a votar”. Per al portaveu d’UCFR, la manca d’aquestes facilitats en els processos de nacionalització d’una persona “és un dels molts exemples de la realitat suposadament democràtica no només d’aquest país sinó del món”.

Les dificultats a les que s’enfronten les persones migrades a l’hora de per poder tenir dret a vot no només es dóna en el cas espanyol sinó que passa a gairebé tots els Estats del món. “Les constitucions i els Tractats de Drets Humans estableixen la possibilitat que la classe política decideixi qui té la participació política el propi Estat”, comenta Castilla. D’aquesta manera és complicat que de cara al futur pròxim la situació canviï i el jurista comenta que la “transformació” tan sols es podria començar a donar “si es pogués anar construint de baix cap a dalt” i les administracions locals “reconeguessin que les persones que habiten en el seu territori tenen aquests drets”.

Mònica López Mas, periodista i membre de SOS Racisme, també considera clau que la classe política treballi per arribar a reconèixer el dret a vot de les persones migrades. Argumenta que només garantint aquest dret l’antiracisme serà un tema central a l’arena política: “Pocs polítics es dedicaran a combatre el racisme si això no els dona un rèdit electoral”, afirma. En aquesta línia, l’activista antiracista recorda que no es tracta d’un “tema nou”, que és un fet que es reivindica des de fa més de 30 anys, i demana una reflexió “sobre el que implica que la gent no pugui votar i que la major part de persones que pateixen el racisme no estiguin escollint polítics”.

De cara a les properes eleccions, diverses candidatures de la CUP -com a Manresa i a Barcelona- han denunciat la impossibilitat d’inscriure candidats migrants a les seves llistes a causa de no comptar amb la nacionalitat. SOS Racisme considera que estratègies com aquestes poden contribuir a donar veu a aquestes problemàtiques. Apunten que és fonamental parlar-ne “perquè hi ha drets que s’estan vulnerant sistemàticament” i que per aquest motiu “cal fer propostes antiracistes”.