Público
Público

Entrevista Eliseu Climent: “L’Estat espanyol continua ancorat en la vella mentalitat inquisitorial”

Entrevistem amb l’històric activista, empresari i promotor cultural Eliseu Climent sobre la sentència del judici del Procés i la situació política, cultural i social al País Valencià. 

L'històric activista i editor Eliseu Climent. HÈCTOR SERRA

La cerimònia dels Premis Octubre, un dels certàmens més cèlebres dels Països Catalans, no se celebrarà enguany com a protesta per la sentència condemnatòria del Procés i en solidaritat amb els presos. Així ho ha anunciat l’organització, que tenia previst celebrar la nit del lliurament dels guardons el dissabte dia 26 al Palau de l’Exposició de València. La concessió de les distincions, doncs, s’efectuarà fora de l’habitual marc festiu. En aquesta 48a edició, s’han presentat un total de 159 obres repartides en les diferents modalitats.

“No és moment de celebracions, sinó de mostrar la repulsa per aquesta decisió des del teixit cívic i cultural”, ha manifestat l’editor Eliseu Climent. Precisament, l’històric activista, empresari i promotor cultural ens va rebre al seu despatx unes hores després de conèixer-se aquesta sentència que no dubta que deixa la democràcia “minvada”. Conversem amb Climent de la deriva autoritària de l’Estat espanyol, del moment polític actual i de les batalles lliurades i per lliurar.

Com ha rebut la sentència? Tem que això encoratge l’Estat en el seu propòsit de retallar les llibertats?

Hi ha una cosa clara, ara que està tan de moda parlar de Franco. La sentència reflecteix que allò del Atado y bien atado no era cap broma. Està bien atado. No hi ha dubte que, en gran part, les estructures de l’Estat continuen sent franquistes, començant per la judicatura i seguint per l’IBEX 35. No ens equivoquem: és una sentència guiada per la filosofia de Vox i en especial del rei.

Cap a on creu que es dirigeix tot açò?

"Les estructures de l’Estat continuen sent franquistes, començant per la judicatura i seguint per l’IBEX 35"

Doncs diria que és molt difícil fer moure un Estat espanyol que continua ancorat en la vella mentalitat d’imposicions i d’inquisicions. Cap de les seues institucions no ha volgut representar un paper de consens, hi han jugat tots a la contra. Per tant, no veig diàleg ni solució a curt termini. Resta la incògnita sobre què passarà després del 10 de novembre, si les forces de progrés seran capaces d’aguantar. Però, en el cas que així siga, en l’equació d’un possible indult o amnistia, és fonamental el PSOE i ja no saps ben bé què esperar després de la transfiguració de Pedro Sánchez.

Com creu que afecta aquesta conjuntura en el marc valencià?

El nacionalisme al País Valencià, contràriament que a les Balears, s’ha alineat amb forces espanyoles, ja siga abans amb Podemos o ara amb Errejón. A les Balears, les aliances de MÉS amb Esquerra Republicana marquen una altra direcció. Són dues filosofies diferents: la que mira a ponent i la que mira al nord. És evident que als polítics valencians, en general, qualsevol implicació en una qüestió de sobirania mínimament seriosa els fa molt de temor. Perquè tots els governants valencians són autonomistes. És més, jo diria que pràcticament res més que autonomistes.

De fet, ¿percep vostè també el silenci absolut de les institucions valencianes actuals i els partits que les integren respecte al que està passant Sénia amunt?

"Als polítics valencians, en general, qualsevol implicació en una qüestió de sobirania mínimament seriosa els fa molt de temor"

No volen saber-ne res. Fins i tot assistim a actituds bel·ligerants con les de la vicepresidenta Mónica Oltra, que és militant en aquesta qüestió. Però la vida dona moltes voltes. Segons m’expliquen, a la manifestació d’enguany del 9 d’Octubre, el bloc dels independentistes superava el de davant, conformat per la Comissió 9 d’Octubre. A les darreres eleccions europees, sense haver fet publicitat, Carles Puigdemont va sumar uns 18.000 vots entre les Balears i el País Valencià. Això vol dir que hi ha un sector de gent que no té tan clar d’anar per la línia diguem-ne oficial.

Ara bé, la situació al País Valencià, amb tot, ha millorat amb el canvi de 2015. Hi ha unes expectatives majors, una permeabilitat cap al nostre món, però crec que ens estem quedant molt curts en les nostres aspiracions. El requisit lingüístic per al valencià, per exemple. A Galícia el requisit lingüístic per al gallec el va posar Fraga. I ací tot és esperar i esperar. Alguns, a més, utilitzen la situació catalana per apartar-se’n encara més. Sembla que tenen por.

On situaria les raons d’aquesta tímida consciència valenciana que arrosseguem?

En primer lloc, en aquest país està molt arrelada la consciència del “Per ofrenar noves glòries a Espanya”. Ara mateix tant l’esquerra com la dreta valenciana estan mediatitzades per l’espanyolitat. El País Valencià va fracassar a la Transició; i hi ha diverses errades històriques. D’una banda, la liquidació d’una via valenciana d’esquerra o socialista que va provocar la fagocitació del PSPV per part del PSOE l’any 1978. De l’altra, la inexistència d’una dreta valenciana mínimament civilitzada i europea. No hi ha hagut cap intent des d’aquells dies i el que tenim a partir d’aleshores és una dreta feixistoide. Per això cal donar la raó a Joan Fuster quan diu que el País Valencià serà d’esquerres o no serà.

Tot el que ens passa és històric. Ací la Transició va ser molt negra. Una gran estafa en termes nacionals. Recorde que als anys setanta no es feia res sense el País Valencià. Al 1977 tots els partits valencians eren nacionals. En un any ho van liquidar tot, va ser una maniobra d’Estat. La Batalla de València i aquell Estatut cuinat per Alfonso Guerra i Abril Martorell van sentenciar-ho tot. I el tema català era un perill d’Estat perquè durant els seixanta i els setanta s’havia estès fins a Alacant. La Batalla de València, de fet, tenia com a objectiu que el problema català no fora de vuit milions de persones sinó de cinc. Als valencians no els volien pel mig.

Ara es parla d’un problema valencià. Si existeix aquest problema, en quin estadi s’està?

"Hi ha un dèficit fiscal brutal i tothom és conscient que tenim un problema, però els partits limiten la protesta de la gent"

Existir, existeix. Una altra cosa és que després sapiguem conduir-lo. Efectivament, hi ha un dèficit fiscal brutal però tampoc tenim esma per a protestar. Primerament, els valencians són molt poc conscients que siga un problema. I, després, un problema has d’intentar problematitzar-lo. Si busques una solució, has de crear el problema. Tothom és conscient que tenim un problema però els mateixos partits limiten la protesta de la gent. No es vol conduir perquè problema vol dir enfrontament. A les estructures de l’Estat, per descomptat. I jo sempre he defensat que la millor manera d’actuar és mirar al nord. Tot i que la situació actual és dramàtica, històricament allò ha sigut un motor de dignitat i d’enfrontament. En el fons, alguns dels actuals governants valencians sempre els han admirat però després els fa por aplicar ací el mateix.

Creu que el Botànic està fent tot el possible per al retorn de TV3 al País Valencià?

No, no vol. Si volguera, ja ho hauria fet. La reciprocitat, a més, està aprovada pel PP. És tan fàcil com aplicar allò que va pactar el PP. O tenen por o no volen dificultar encara més les coses a À Punt. És una qüestió política, no són qüestions tècniques. Als balears, el múltiplex que els permet rebre TV3 els ha costat 50.000 euros. L’espai de comunicació és possible. És una qüestió de voluntat política al País Valencià.

Igual que amb l’Institut Ramon Llull?

Quan no manava l’esquerra hi havia la pressió de la xarxa d’ajuntaments valencians per l’Institut Ramon Llull, que hi demanaven l’adhesió davant la negativa del govern del PP. Saps qui la va arribar a presidir? Ximo Puig des de Morella. Una volta manen, s’espanten.

Enguany els Premis Octubre arriben a les 48 edicions. Imaginem que aquesta cita té un simbolisme molt rellevant en la seua trajectòria com a promotor cultural.

D’alguna manera, els Premis Octubre han sigut el termòmetre del país. Són 48 edicions, poca broma. I guarden molts records i moltes històries. Recorde aquells primers anys que teníem els edificis envoltats per la policia o l’any 1974, quan em van multar amb 500.000 pessetes perquè la gent va cantar La Internacional puny en alt. Fins i tot tres televisions (l’espanyola, la del Principat i la d’ací) emetien en directe els premis. També hi ha aquell any 1995 que Eduardo Zaplana ens va prohibir dos dies abans de celebrar l’acte a la Fira de Mostres de València. Hem passat moments de crisi però ací hem arribat. Jo finalment sóc marmessor: el meu esforç sempre ha sigut cohesionar el que ells volen desfer. Ara bé, ells tenen més poder que nosaltres, cal no oblidar-ho. I, juntament amb els premis, doncs batallem també en aquesta casa de l’Octubre, el setmanari El Temps, l’Institut Ignasi Villalonga, la Lluís Vives, l’Assemblea de Regidors…

Una ànima inquieta.

"Vist en perspectiva, ara hi ha un element de consciència que ha augmentat, un element desprovincialitzador que està superant-se"

Jo als deu anys ja havia iniciat l’activisme. Als jesuïtes em negava a fer els exàmens en castellà. Per sort, en aquell moment els jesuïtes formaven part de la Tarraconense i ens educaren a molta gent com l’Aracil, el Ninyoles, el Marqués. Aquell moviment dels seixanta és en gran part alumnat dels jesuïtes, on hi havia una certa llibertat. Més tard a la universitat ja vaig arrelar la consciència amb l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians, on vam crear estructures clandestines que acabaren convertint-se en el Partit Socialista Valencià, connectats amb els sindicats alemanys.

Han passat molts anys; quan jo vaig entrar en la universitat el país estava en procés de liquidació i la substitució lingüística era terrorífica. Aquelles pintades de “Parlem valencià” que vam popularitzar des de Morella fins a Oriola van ser tot un símbol. Vist en perspectiva, ara hi ha un element de consciència que ha augmentat, un element desprovincialitzador que està superant-se, el moviment escolar i acadèmic també han estat claus… Fins i tot hi ha una consciència econòmica i es tenen relacions econòmiques normals.