Público
Público

Els agents culturals proposen models de gestió alternatius abans de reunir-se amb Colau

Una part del sector rebutja els models institucionals que han imperat fins ara, reclama un debat real i a fons sobre què ha d’oferir la cultura, aposta per la gestió comunitària en determinats casos i planteja la necessitat d’un diàleg continu de l’administració amb tots els agents culturals.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

L'Ateneu Popular 9 Barris

BARCELONA.- Després que la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona decidís dedicar fons provinents de la taxa turística -la recaptació de la qual obliga a la reinversió en la promoció del sector- a obrir el Teatre Grec a l'estiu amb espectacles sense veu o rescatés el Tantarantana, s'obre el debat sobre el model de gestió cultural que hauria de seguir la ciutat. A l’espera de la reunió del divendres entre els sectors crítics i l’alcaldessa, Ada Colau, que aquests exigien mitjançant una recollida de signatures iniciada a l’octubre, diferents agents culturals llancen a Públic propostes abans del conclave.

Amb diferents idees en ment, els diferents agents culturals entrevistats aposten per un model de gestió comunitària com el de l'Ateneu Popular 9 Barris, que enguany celebra el seu 40 aniversari. Un espai que funciona amb una assemblea com a principal espai de definició, on es deliberen i validen les línies ideològiques, polítiques i econòmiques del projecte. Encara que delega en comissions i equips de treball, l'assemblea és el lloc en el qual es rendeixen comptes i se solucionen els conflictes més complexos.

"Abans que res, no tenim un model de gestió per a la ciutat", aclareix Borja Lozano, portaveu de l'Ateneu. "Ens organitzem a través d'un model de gestió comunitària, que a més sempre s'adapta a les casuístiques de cada espai i territori, no és un model tancat", afegeix. Defensen la transparència, l'horitzontalitat o la democràcia radical i a través d'aquests valors teixeixen la Xarxa d'Espais Comunitaris amb la qual comparteixen eines per a la gestió.

El model de l'Ateneu 9 Barris ha servit d'inspiració durant molts anys per a moltes altres experiències, com l'Ateneu l'Harmonia, a Sant Andreu, o Can Batlló, a Sants. Plataformes com Recuperem l'Arnau, que reuneix veïns de Poble Sec, Sant Antoni i el Raval, també adopten l'autogestió com a camí a seguir. En el procés de participació obert, l'Ajuntament els reconeix com a interlocutor vàlid per decidir el futur del solar en el qual es reconstruirà el teatre Arnau: "la idea que hi hagi una entitat legal de la qual depèn la gestió professional, però que ha de respondre davant una assemblea general composada per entitats del sector i per veïns dels tres barris està més que acceptada", explica Javier Rodrigo, membre de la Plataforma. Volen demostrar que es pot desenvolupar una activitat cultural que impliqui la ciutadania des d'aquest tipus d'administració amb la qual ja han dinamitzat en diverses ocasions la plaça Raquel Meyer.

Una activitat de l'Ateneu l'Harmonia. L'HARMONIA

Referents diversos

Quins són els referents d'aquest tipus d'iniciatives? Més enllà de Barcelona, el Teatro del Barrio a Madrid, que s'ha constituït en cooperativa, el Teatro Occupato a Roma o l’Astra de Guernica. El de la capital italiana va sorgir el 2011 després d’okupar un espai en ple centre històric, amb la intenció "de dur a terme una revolta cultural i activar una altra manera de treballar, crear i produir cultura", assenyalen al seu web. L’Astra, "malgrat ser una fàbrica cultural fundada pel govern d'Euskadi, està gestionada per veïns, artistes i col·lectius culturals", apunta Rodrigo.

En aquest sud d'Europa on ens pot la necessitat de crear normes, Jordi Oliveras, fundador d'Indigestió, una organització professional i no-lucrativa que promou la cultura musical, no creu en la paraula "model" perquè "la cultura hauria de ser un espai més lliure i tenir un model no ha funcionat", reflexiona.

"La cultura hauria de ser un espai més lliure i tenir un model no ha funcionat", reflexiona Jordi Oliveras, d'Indigestió

Per entendre l'equivocada que està la cultura, segons Oliveras, posa el següent exemple: "Si parlem de sanitat, sabem que l'objectiu és atendre als malalts, però si parlem de cultura, acostumem a parlar dels creadors o la indústria cultural. Algú s'imagina que al debat sobre sanitat es parlés de com poden viure els metges?" Aquest animador cultural troba a faltar un relat sobre què pretén oferir la cultura a la societat. A partir d'aquí, estaria bé diferenciar entre les diverses entitats de la ciutat, exigir més transparència i explorar la gestió comunitària.

"Estaria en contra de dir que tots els equipaments culturals de base han de ser gestionats comunitàriament perquè hi ha barris on hi ha nuclis de gent organitzada capaços de donar resposta a aquest tipus d'iniciatives i uns altres en els quals no existeixen aquestes xarxes socials", valora Oliveras. També reordenaria el marc legal, el model, cap a mètodes més dialèctics que creen acords ad hoc. "A l'hora de concedir subvencions, podria haver-hi uns tribunals o espais de decisió, com a França, on coincideixen veïns, gent de seguretat, bombers, policia, sindicats de música o arquitectes per establir què activitats té permís de realitzar una sala", explica Oliveras.

Canviar la direcció del finançament

En la creació d'una taula que s'institucionalitzi i sigui immune als canvis de govern coincideix Sergio Marcovich, fundador del Arco de la Virgen, que reobre aquest divendres després de més d'un any tancat per no tenir llicència de bar musical. "Hi ha una distància molt àmplia entre el real i el legal que el govern de BComú no ha volgut modificar [durant l'any en què ha tingut Cultura]", explica. Proposa una reunió periòdica dels partits polítics de l'Ajuntament amb les entitats culturals com a idea en la qual treballar perquè la institució "hagi d'escoltar als agents culturals sí o sí".

Marcovich opina que "cap banc dóna diners a una entitat cultural, perquè no li interessa" i per això és important continuar aclarint les diferències entre entitats culturals. "Parlem d'espais petits, mitjans o grans però quan s'obre una convocatòria de subvencions poden aplicar tanta Razzmatazz o la Sala Apolo, com La Virgen o Hiroshima", critica.

L'Arco de la Virgen, a Barcelona.

L'escassa col·laboració entre equipaments també preocupa Gaston Core, director d'Hiroshima, un altre espai independent que exhibeix arts escèniques. "No hi ha un treball entre infraestructures de gestió pública i privada que ens porti a una anàlisi més real dels projectes" interpreta Core, que veu interessant el sistema que funciona en Països Baixos. Va participar en una trobada recent de programadors en el qual "hi havia tota una xarxa interessant i a diferents nivells, amb grans institucions, equipaments privats, independents, petites companyies o distribuïdores que representen a tot el teixit".

Més enllà de les sales, els creadors i experts reclamen una redirecció del finançament. "Els diners haurien d'anar molt més als creadors, a la gent que investiga i experimenta que no pas als contenidors i les seves despeses fixes", apunta Marc Caellas, gestor cultural. Censura la compra del teatre Tantarantana que "només servirà per generar funcionaris i seguir precaritzant creadors". Veu un exemple a seguir en les beques Montserrat Roig que acaba de llançar l'Ajuntament, que es concediran a 20 escriptors que escriguin sobre Barcelona en qualsevol gènere literari.

Joan M. Minguet amplia el front i estima que l'Ajuntament "hauria de dialogar amb tots els sectors culturals, no només amb aquells que li són afins". El doctor en Història de l'Art per la UB acaba d'arribar de Londres, "una ciutat en la qual els diners públics destinats a la cultura pensen en el turisme, és clar que sí, però abans que ningú és dirigeix als mateixos ciutadans autòctons. I no aposten per la comoditat." Explica que la Tate Modern ha acollit una acció de les Guerrilla Girls en què aquest grup criticava els col.leccionistes britànics: "això és impensable en un museu com el MACBA, fortificat i impenetrable".

Fins i tot els estudiants han fet propostes concretes des de l'Institut del Teatre. Verónica Navas, alumna de direcció escènica i dramatúrgia, relata com l'assemblea d'estudiants de la seva especialitat va enviar una carta oberta a la directiva de l'Escola Superior d'Art Dramàtic amb una demanda concreta: "un programa d'acció acadèmica que vertebrés l'especialitat i un docent que l'assumís i executés". Una bona metàfora del present del sector.