Público
Público

Els reptes de l’olimpisme: gegantisme, gènere, dopatge i joventut

A mig camí entre els Jocs de Rio de 2016 i els de Tòquio 2020 el Comitè Olímpic Internacional (COI) viu un moment de certa calma després de resoldre la designació de les seus dels Jocs d’estiu fins al 2028 i els nous esports presents al Japó. Amb els Jocs de la Joventut de Buenos Aires d’aquesta tardor com a banc de proves, el COI busca la manera de perllongar la seva posició de referència mundial dels grans esdeveniments esportius.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Un hombre pinta los anillos olímpicos en la playa de Copacabana para ultimar los preparativos de los juegos olímpicos de Río de Janeiro/REUTERS

La 127a sessió del COI celebrada el 8 de desembre de 2014 a Mònaco va donar el tret de sortida als canvis que l’olimpisme vol dur a terme en la propera dècada, alguns dels quals ja estan en marxa. Aquell dia es va aprovar l’Agenda 2020, un document treballat durant un llarg període de temps i que estableix fins a 40 recomanacions per mantenir la posició de lideratge dels Jocs Olímpics en els grans esdeveniments mundials. Amb el president del COI Thomas Bach emulant Nelson Mandela ("l’esport té el poder de canviar el món"), aquell document s’ha convertit en un full de ruta que l’olimpisme ja ha començat a aplicar malgrat els problemes sorgits en els darrers anys.

Un d’ells, sens dubte, és l’esclat dels casos de dopatge no detectats als Jocs de Pequín 2008, de Londres 2012 i la cita hivernal de Sotxi 2014. Desenes de medallistes han estat desposseïts dels seus èxits després d’haver comprovat -en alguns casos, amb 8 anys de retard. que havien fet ús de substàncies prohibides durant la competició olímpica. Això, vinculat al dopatge massiu de Rússia -vetada a les competicions atlètiques a Rio 2016- i al degoteig constant de casos en esports com l’halterofília, que ha afectat la credibilitat del COI i les seves campanyes a favor del joc net.

L’altre problema visible ha estat la constatació que l’atractiu per esdevenir seu olímpica ja no és el mateix que fa pocs anys. L’aparició d’estudis que certifiquen que organitzar uns Jocs és una ruïna econòmica per a les ciutats que els acullen, amb sobrecostos confirmats en totes les cites olímpiques des de 1960 sobre els projectes originals presentats al COI i amb una ciutadania cada cop més crítica amb l’organització de grans esdeveniments, amb renúncies dels governs d’Hamburg, Budapest o Roma a la candidatura dels Jocs de 2024 per la pressió social, el COI s’ha vist empès a fer maniobres insòlites com repartir les seus de 2024 i 2028 entre París i Los Angeles davant el temor de no rebre noves candidatures en els propers anys.

Conscients que l’època de les batalles aferrissades per acollir els Jocs ha acabat, el COI ha canviat els criteris per a les ciutats candidates, exercint un paper de conseller entre aquelles potencials seus olímpiques que estan en una fase embrionària del procés, com podria ser el cas de la candidatura Barcelona-Pirineus, sense data fixa, però que hauria de mirar com a mínim al 2030. L’objectiu és aprofitar les experiències d’èxit de candidatures anteriors i evitar que l’organització d’uns Jocs es converteixi en l’obligació de redissenyar una gran ciutat amb noves instal·lacions que tindran un ús dubtós en el futur.

Per aquest motiu, com a criteris introduïts recentment el COI premia els projectes que ja compten amb instal·lacions arrelades a les ciutats i afavoreix l’ús d’instal·lacions desmuntables i d’escenaris temporals exclusius per a la competició, amb la idea que el llegat físic deixi de ser un problema de gestió per a la ciutat seu. Així, el mínim d’instal·lacions ja construïdes hauria de créixer del 60 fins al 80%, una dada que ja és una realitat entre les aspirants a acollir els Jocs d’hivern de 2026.

La grandària dels Jocs es fa inabastable

El gegantisme dels Jocs es deu, també, al volum de la competició esportiva. L’edició de Rio de Janeiro va batre tots els rècords previs amb més d’11.250 participants, amb 306 proves repartides entre 28 esports diferents. El COI considera que ja s’ha superat el llindar de participació òptima als Jocs i preveu una primera reducció de participants per a Tòquio 2020, encara superior als 11.000 atletes, que hauria de no sobrepassar els 10.500 esportistes olímpics a partir de 2024. Menys participants també equival a la reducció de les delegacions -tècnics, fisioterapeutes, delegats…- de cada país. L’objectiu de fons no és altre que reduir els pressupostos olímpics i poder estendre la flama olímpica allà on no ha arribat fins ara. Un objectiu a mig termini és posar els peus al continent africà per primera vegada, una fita que estrenaran els Jocs de la Joventut en l’edició de 2022 amb Senegal i Botswana com a principals candidates a acollir l’esdeveniment.

Són els Jocs de la Joventut, precisament, un bon banc de proves per al COI. Nascuts amb la idea d’esdevenir una referència per als esportistes de categories inferiors, també són l’escenari de la introducció de noves proves olímpiques. Aquesta tardor, a Buenos Aires, el karate o l’escalada faran acte de presència al programa olímpic dos anys abans que s’estrenin per primera vegada a Tòquio 2020 al costat de l’skate, el surf o el beisbol, però l’Argentina també tastarà la dansa urbana, el patinatge de velocitat o l’handbol platja, disciplines inèdites en la història de l’olimpisme. Menys participants, sí, però més varietat d’esports, especialment aquells que aproximin el COI a les pràctiques més arrelades entre els joves i més seguides a els grans ciutats. Un model d’imitació d’allò que representen els X-Games -esport urbà basat en l’espectacle- i que podria portar en un futur el COI a acceptar en el seu programa a disciplines com el cheerleading o bé els esports electrònics. Renovar-se o morir.

Deures per la igualtat de gènere

Per inconcebible que sembli, actualment encara hi ha un desequilibri de gènere als Jocs Olímpics. Moscou 1980 va ser la primera edició olímpica on les dones van superar el 20% dels participants totals. La xifra ha anat creixent fins al 45% però encara hi ha camp per córrer. Per aquest motiu qualsevol nova disciplina esportiva ha d’anar lligada necessàriament a l’igualtat de proves i participants en categoria masculina i femenina. En la mateixa línia, el COI està promovent el creixement de les proves mixtes que s’estendran a partir de Tòquio 2020.

D’altra banda, modalitats ja existents com la boxa o el piragüisme ampliaran el seu programa femení, si és necessari, limitant el nombre d’homes participants. El cas de la boxa és paradigmàtic: el 2008 hi havia 11 categories masculines, el 2016 10 de masculines i 3 de femenines i el 2020 la xifra seguirà tendint a igualar-se amb 8 proves per a homes i 5 per a dones. Una realitat contra la qual el gran impulsor dels Jocs Olímpics moderns, el misògin baró de Coubertin, va combatre amb totes les seves forces.

La credibilitat, en joc

Amb una estructura de govern marcada històricament pels casos de corrupció i per l’opacitat, especialment en la darrera etapa de Juan Antonio Samaranch com a president, el COI ha lluitat per transformar la imatge de la institució amb al·legats a favor de la sostenibilitat i el medi ambient, la igualtat de gènere, l’acollida de refugiats, el joc net i la lluita contra el dopatge. En aquest darrer escenari, amb múltiples fronts oberts i un degoteig incessant de casos que apareixen a posteriori, el COI ha optat per cedir els controls antidopatge a l’ITA, una agència internacional de controls aliena a l’organisme i que vol crear un precedent per a les federacions.

Segons Thomas Bach, el president del COI, es tracta d’evitar "la percepció d’un conflicte d’interessos per part dels aficionats”. A més, els criteris de classificació per a Tòquio 2020 ja inclouen el dopatge com a element determinant: cada país podrà aspirar a un nombre de places concret en funció de l’historial de dopatge dels seus esportistes en cada disciplina. En alguns casos, com l’halterofília, la decisió podria anar més enllà i acabar amb la presència d’aquest esport a l’olimpisme si la federació internacional no demostra més credibilitat en els controls de les grans competicions d’aquest any i del següent. Sigui com sigui, mesures per intentar frenar l’ascens imparable dels casos de dopatge. Des de 1968 -oficialment el primer cas detectat- la xifra de controls positius ha crescut pràcticament en cadascuna de les edicions dels Jocs disputades amb dubtes, encara, sobre si d’aquí a uns anys alguns dels guanyadors de Rio de Janeiro seran caçats en futures revisions dels controls antidopatge que van passar amb èxit al Brasil.

Queden dos anys per a Tòquio 2020. Un llarg compte enrere per als esportistes i un període de en què el COI ha de convertir les apostes de llarg recorregut en decisions tangibles. En joc, la credibilitat d’un moviment que mou xifres astronòmiques i que en la darrera dècada ha topat amb una contestació creixent arreu del planeta que contrasta amb unes xifres d’audiència que el converteixen, cada quatre anys, en l’esdeveniment més seguit del món.