Público
Público
PAÍS VALENCIÀ

Els treballadors culturals valencians demanen resposta a la precarietat laboral

La ‘nova normalitat’ no resol la precarietat del sector de la cultura. Una situació amb causes estructurals més profundes i que la pandèmia no ha fet més que agreujar

Concentración en defensa de la cultura en València.
Concentración en defensa de la cultura en València. Joan Canela

A hores d’ara, explicar que la crisi sanitària i les obligades restriccions a les activitats presencials han estat devastadores per al sector cultural, no és cap novetat. Les ajudes públiques i l’aixecament, a poc a poc, d’algunes limitacions està generant una tímida tornada a la normalitat. El problema, però, per a molts treballadors culturals és que això significa un retorn a situacions de precarietat i incertesa que ja existien abans de la pandèmia i que aquesta no ha fet més que agreujar.

"Si es cancel·la un concert, ningú et compensa per la feina que perds i potser havies dit que no a algú altre, ni tan sols tenen l’obligació de donar-te una altra data. Fins que no fas el concert no saps si cobraràs. Açò sempre ha estat així, però ara amb la Covid et poden caure deu concerts de colp i totes les previsions d’ingressos que tenies s’esfumen", explica Marina Alcantud, música professional i vicepresidenta del recentment creat Col·lectiu de Músics de Jazz de la Comunitat Valenciana.

"És com si nosaltres ho férem tot perquè ens agrada i prou"

I si la situació dels músics és dramàtica, hi ha sectors del món cultural que encara la superen. Rafa Tormo, artista multidisciplinar i coordinador d’AVVAC [Artistes Visuals de València, Alacant i Castelló] explica a Público que "quan s’organitza una exposició, se li paga als muntadors, a qui fa el catàleg i amb sort al comissari, però ningú pensa a pagar a l’artista. És com si nosaltres ho férem tot perquè ens agrada i prou". A això cal sumar-hi el progressiu tancament de les sales d’exposicions municipals i l’emigració a Madrid de les galeries privades. "A més, València concentra al voltant del 70% de la inversió pública en arts visuals i la resta del País Valencià esdevé un desert. Quan van dir d’ampliar l’IVAM [Institut Valencià d’Art Modern] vam proposar que aquesta ampliació no fóra un edifici, sinó un programa d’intervenció descentralitzat pel territori, però no ens van fer cas", continua Tormo.

Cultura de proximitat

La precarització i pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors del món de l’art no és uniforme ni afecta tothom de la mateixa manera. Mentre els grans contenidors culturals i les institucions de referència mantenen els seus pressupostos malgrat els condicionants de la pandèmia, les xicotetes iniciatives descentralitzades –festivals, teatres, ateneus o llibreries-, que depenen molt més directament de l’assistència en activitats presencials, pateixen molt més.

És en defensa d’això que anomenen "cultura de proximitat", que va crear-se ara fa un any, en ple confinament, la xarxa "Tu encens la cultura", que agrupa diferents associacions de sectors culturals, entitats sense ànim de lucre o negocis independents com llibreries o teatres, a més de la Intersindical Valenciana. El responsable de cultura d’aquest sindicat, Xema Sánchez, recorda que la seua va ser una "campanya d’urgència" en plena pandèmia. "Un dels problemes és que el sector cultural està molt atomitzat, hi ha moltes associacions específiques però cap estructura sectorial que unifique les demandes i done més força al sector, que és un dels objectius quan vam iniciar aquesta xarxa".

Ara, un any després, han rellançat la campanya amb una concentració dissabte passat davant la seu de la conselleria d’Educació i Cultura en reivindicació d’una inversió en cultura de l’1% del PIB, mentre que ara es troba per sota el 0,3%. "És cert que hi ha hagut ajudes importants per pal·liar els efectes de la pandèmia i que ara les sales poden tornar a obrir, però amb això no n’hi ha prou per revertir la situació de precarietat laboral del sector, que és molt més estructural –continua Sánchez-, per això reclamem un augment important de la inversió pública en cultura fins a assolir aquesta xifra del PIB a escala estatal. Som conscients que la nostra és una reivindicació difícil, però d’alguna forma hem de començar i esperem que més actors socials i sindicats se sumen a aquesta campanya".

"Cal posar en valor les xarxes culturals locals, ja que aporten un producte molt valuós a la societat"

Però des de "Tu encens la cultura" no es limiten a reivindicar un suport material a l’activitat cultural, sinó també simbòlic. "Cal posar en valor les xarxes culturals locals, ja que aporten un producte molt valuós a la societat i per això demanem una declaració de la cultura com a bé essencial tal com s’ha fet a Alemanya. Sabem que només és un gest simbòlic, però les narratives també són importants i creiem que un posicionament de les diferents institucions en aquest sentit també ajudaria", explica Xema Sánchez.

Estatut de l’artista i bones pràctiques de l’administració

"França és el nostre model"

A aquestes demandes més generals, els diferents àmbits culturals hi sumen les seues reivindicacions específiques. Així, des del món de les arts escèniques fa anys que es demana un estatut de l’artista similar al francès. "França és el nostre model en eixe sentit –reconeix Alcantud- doncs permetria que ens contractaren directament, sense haver de pagar unes quotes d’autònoms irreals o la intermediació de tercers que encareixen els concerts".

Per la part dels artistes visuals, Tormo destaca que moltes administracions no apliquen el "manual de bones pràctiques" que han elaborat i que obliga, entre altres coses, a pagar l’artista en una exposició. Però també reivindica la creació d’una taula sectorial com funciona en les arts escèniques i l’elaboració de plans a llarg termini "que compten amb la participació dels artistes".