Público
Público

ENTREVISTA A ABDELLAH TAÏA Abdellah Taïa: "Qui se suposa que hauria de reinventar la resistència, l'esquerra, es mostra submisa"

L'escriptor marroquí en llengua francesa Abdellah Taïa, a l'exili des de fa gairebé vint anys per la seva opció sexual, parla amb Públic de llibres, de llibertat, del Marroc i d'Europa.

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

L'escriptor marroquí Abdellah Taïa, en la darrera edició del Tres Festival. / Fundación Tres Culturas.

Dir que Abdellah Taïa (Salé, Marroc 1973) és una jove promesa de la literatura marroquina seria fals quan els seus llibres ja han rebut l'ovació global de tot el món literari. Nascut a les faldes del Bu Regreg, aquest escriptor marroquí en llengua francesa fa anys que té el camí clar: utilitzar el francès en les seves novel·les per fer-les més poderoses sense oblidar l'ànima marroquina de les seves històries. La seva condició d'homosexual li va valer un exili que va començar el 1999 i que dura fins a l'actualitat. "En abandonar el hammam de les dones, em vaig apropar a poc a poc als dels homes, dels quals vaig descobrir una important part femenina que intentaven amagar com podien, millor o pitjor. La meva és visible, la necessito per viure", escriu a Mi Marruecos (Cabaret Voltaire, 2009). Taïa ja era conegut al Marroc, però una portada l'any 2007 al setmanari Telquel, un dels més llegits al país, en la qual confessava la seva sexualitat, el va catapultar. El 2009 va escriure una carta en el mateix setmanari a la seva mare, una carta dolorosa de llegir, però alliberadora al mateix temps.

Acaba de publicar El que es digno de ser amado (Cabaret Voltaire, 2018), una novel·la epistolar poc amable i de vegades, violenta. Amb la mirada posada en l'auge de l'extrema dreta francesa i europea, Taïa repassa el món de reüll: "perquè hauria d'escriure si no és per documentar el funcionament de la vida?", assegura en el marc del Tres Festival organitzat per la Fundación Tres Culturas.

D'on li ve la seva passió per les lletres? És un escriptor prolífic.

Gairebé tota la meva passió i formació com a escriptor ve de la cultura oral; als marroquins ens encanta explicar històries i Mrabet n'és el millor exemple. Mrabet va aconseguir tenir un estil propi explicant la mateixa història desenes de vegades. Tot i que va ser analfabet durant tota la seva vida, va acabar sent un escriptor dels més reconeguts. A Occident se li ha oblidat com explicar històries. Jo vinc d'aquesta tradició oral.

També s'explicaven històries a casa seva?

La meva mare també solia explicar molts contes, era capaç de recordar molts detalls i donar un relat viu. La meva tieta Masouda també era una contista, però no a l'estil Oriental: anava al hammam i quan tornava explicava tot el que havia passat. Era com Flaubert! Ho descrivia tot. Això, per a la gent que ve d'una família humil com jo, marca una gran diferència. Totes aquestes històries orals van tenir una gran influència i em van convertir en la persona que sóc ara.

Chukri és el meu pare literari i el meu pare espiritual. Chukri és sacrifici

Vostè és una gran admirador de Mohammed Chukri, a qui considera "el seu pare literari"

Chukri va estar prohibit durant molt de temps al Marroc però va aconseguir entrar al cor de tots els marroquins. Tothom l'estimava i l'estima, fins i tot els que són il·literats i no n'han llegit res. Chukri i el seu llibre El pan a secas (Cabaret Voltaire) són l'exponent més perfecte de la tragèdia marroquina. Va explicar millor que ningú com el poder oprimia el seu propi poble. En els seus llibres explica la veritat sense floritures. Ha estat l'escriptor més transgressor del Marroc. Molts anys abans de llegir-lo, ja el coneixia. Chukri és el meu pare literari i el meu pare espiritual. Chukri és sacrifici.

Tànger és la gran pàtria literària del Marroc

No me'n recordo quan vaig descobrir Tànger, va ser tard, això sí, quan era estudiant. Tots aquells escriptors que hi van passar, Paul i Jane Bowles, Tennessee Williams, Truman Capote, Burroughs o Gysin em quedaven culturalment lluny, perquè no formaven part de la meva realitat. Molts d'ells van anar a parar al Marroc per temes sexuals, per les drogues... Van veure alguna cosa en el Marroc, però aquest no és el meu Marroc. Jo vaig néixer a Salé, al costat de Rabat i a les faldes del Bu Regreg.

A més els 'beats' mai es van arribar a mesclar amb els marroquins

Cert. Eren burgesos i buscaven un país exòtic. No tinc res a veure amb tot això, m'encanten els seus llibres però no hi tinc cap relació. Per a mi, la literatura pertany a tothom qui tingui alguna cosa a dir, és igual que no sàpiguen qui és Proust o Cervantes. La literatura hauria de venir de la textura de les nostres vides, i això és el que intento sempre transmetre en els meus llibres.

Tothom pot ser escriptor, doncs?

I tant! Però hi ha d'haver la voluntat: el subjecte ha de decidir que vol escriure. Aquesta és la diferència entre els escriptors i els que no ho són: que els primers tenen la voluntat d'explicar-ho per escrit. La idea que la literatura només és cosa d'intel·lectuals és errònia.

De quines influències beu?

Intento no beure de cap altre escriptor, no contaminar-me. Què puc afegir jo a l'escriptura de Proust? Res. M'és igual que Víctor Hugo hagi escrit sobre els mateixos temes que jo. Sempre intento mantenir-me en l'espai on jo estic legitimat, aquell espai que conec amb certesa i en el qual puc ser jo mateix.

Per a mi, la literatura pertany a tothom qui tingui alguna cosa a dir, és igual que no sàpiguen qui és Proust o Cervantes. La literatura hauria de venir de la textura de les nostres vides

Vostè va marxar del Marroc quan tenia 25 anys

Vaig tenir molta sort perquè vaig poder estudiar a França, que és on visc actualment. A la universitat treia molt bones notes i em van donar una beca, si no, hagués estat impossible. La meva família era molt humil, mai ho haguera pogut fer. Durant els dos primers anys no vaig trobar a faltar el Marroc. D'ençà que vaig arribar, vaig pensar que París podria ser el lloc on em sentís finalment a gust. Un lloc per conquerir, de la mateixa manera que els francesos van conquerir el Marroc durant el colonialisme. Després d'un temps em vaig quedar sense diners i tot es va tornar més dur: fer els papers per quedar-me, aconseguir una feina... Vaig veure el racisme de prop i vaig pensar que si volia sobreviure a França, havia de construir altres estratègies. La societat francesa em veia com un àrab, com res més. Això limita. El més dur va ser entendre que la llibertat, fins i tot a París, és complicada d'aconseguir. La gent, en general, no vol compartir la seva llibertat.

I què va fer en aquests moments?

Vaig reinventar-me. Treballava com a cuidador de nens per poder tenir diners i poder continuar escrivint. Van ser uns temps durs. A més, em vaig sentir molt sol.

Imagino que devia ser alliberador també poder viure la seva sexualitat sense restriccions

Sí. París va ser la ciutat que sempre havia somiat i em va permetre fer tot el que jo volia. Jo sempre havia tingut molts somnis, però mai vaig arribar a pensar que es podien fer realitat. El simple fet d'anar a París amb avió ja resultava impossible. La sort va jugar un paper fonamental.

Va ser la seva 'baraka' [llum interior]?

Segur! Crec molt en l'espiritualitat i la màgia, en la llum interior de les persones. En parlo molt en els meus llibres, de tot aquest món.

"Crec que al Marroc es té por a l'amor. Mai s'expressen directament els sentiments. No obstant això, la tendresa és omnipresent. Prové sobretot de les dones", escriu

La gent ho demostra d'altres maneres. Portar un saquet de té a algú ja és mostrar-li amor, però és cert que els marroquins no ens ho diem de manera directa. Als hammams també hi ha molt d'amor, és el millor lloc de la terra perquè et permet reconnectar amb les coses essencials de la vida. El fet que vingui una persona a netejar-te l'esquena, és màgic! Hi pot haver més amor que això? A Europa i els Estats Units, la gent no es toca. Al Marroc hi ha molts problemes per conceptualitzar i mencionar l'amor, és cert, però la gent connecta amb l'altre de maneres diverses i diferents.

El Marroc només té un problema, i és polític. No és religiós ni econòmic ni de cap altra mena

Sempre que parla del Marroc en menciona els problemes polítics

El Marroc només té un problema, i és polític. No és religiós ni econòmic ni de cap altra mena. El poder utilitza tots els elements de la societat per posar-los al seu servei. D'aquesta manera s'aconsegueix la submissió de la població. No podem perdre això de vista i no es pot culpar la població. Ni la marroquina ni la dels altres països àrabs. La meva missió com a escriptor no és només dir la meva, sinó donar veu a totes aquelles persones que no en tenen. Amb els meus llibres no vull confirmar el que Occident espera de mi.

En una entrevista anterior va dir "existeixo escrivint" i va mencionar que els intel·lectuals marroquins no fan la seva labor d'alçar la veu davant les violacions dels drets humans i les injustícies. Callen i miren cap a una altra banda

Tot això ve de l'època de Hassan II. Tots els activistes pels drets humans i els polítics d'esquerres van ser empresonats. La generació dels setanta i els vuitanta, la meva, vam créixer en un país despolititzat. Els intel·lectuals d'ara no estan implicats en la vida política del Marroc; i que consti que no els estic atacant com a individus, només són els fills d'una manera de fer política.

Pot ser que també hi hagi por

Però quin sentit té escriure només sobre les coses boniques i deixar de banda el que passa realment? Per a mi, els llibres han d'estar connectats amb la vida, el món, la discriminació, les mentides, l'agenda política, el postcolonialisme... Tot això ha d'estar present en les novel·les, d'una manera o altra. Si no, quin sentit té escriure? Aquesta és la meva raó.

Però quin sentit té escriure només sobre les coses boniques i deixar de banda el que passa realment? Per a mi, els llibres han d'estar connectats amb la vida

La carta que va escriure al setmanari 'Telquel' dirigida a la seva mare, on li parlava de la seva homosexualitat i la seva renúncia a tenir por és molt dura

Dura i bonica, penso. Encara no recordo d'on vaig treure l'energia per escriure tot allò. És veritat que dic coses molt dures, però també li dic: "el meu referent no és Simone de Beauvoir, el meu referent ets tu. Tu ets la meva inspiració. Tu ets el meu Marroc". No li estic dient que pertanyem a mons diferents, ans al contrari. A la carta la culpo d'algunes coses que m'han passat, sí, però també li dic que totes les arrels que tinc són gràcies a ella. La carta és un homenatge a ella.

Però va deure ser dur per a ella llegir-la

Especialment perquè va ser pública. Va ser un escàndol al Marroc. El 2007 vaig sortir de l'armari i em van fer portada del Telquel. La carta la vaig escriure el 2009, perquè tenia la sensació que amb la portada no n'hi havia hagut prou, no havien entès el missatge. A partir del 2007, quan tornava al Marroc, la gent em tractava diferent, i això era dolorós: jo era la mateixa persona. Això no només passa al Marroc, sinó que passa a totes les parts del món. Quan confesses la teva sexualitat, la gent et tracta diferent, com si hagués canviat alguna cosa de la teva identitat, quan no és així. Amb la portada i la carta, volia intentar reconnectar amb el grup.

A 'Mi Marruecos' explica com es va passar tota la infància, adolescència i primers anys de joventut ocultant les seves preferències sexuals. Després de tant temps d'haver adoptat una identitat que no era la seva, com es torna a redefinir quan arriba a França?

En primer lloc, em vaig haver de reinventar com àrab en una societat francesa. Ben bé no és que em tornés a definir perquè jo sempre vaig tenir clar quina era la meva sexualitat. L'únic que vaig fer va ser canviar les estratègies de supervivència. Fins i tot ara he de sobreviure. En aquests moments, la islamofòbia a França és molt més present que el 1999 quan vaig arribar.

Com la viu, aquesta situació?

És comú a tota Europa, malauradament. Afortunadament, tinc la pell dura i sóc escriptor, em puc protegir escrivint. No obstant això, el fet de saber que sóc un tipus dur, no em protegeix per se. No només els àrabs som vulnerables a Europa, sinó tota la població. L'extrema dreta és fins i tot contestatària contra els drets de les dones. La gent que se suposa que hauria de reinventar la resistència, l'esquerra, es mostra submisa. Han deixat l'escena. Són com el partit demòcrata als Estats Units. Què van fer després que Donald Trump sortís escollit president? Res. Es limiten a dir que Trump és un dimoni però no fan res.

Vaig acostar-me al francès per tenir el poder que la gent rica tenia al meu país, on tots els poderosos parlaven aquesta llengua

Vostè escriu en francès, tot i que no és la seva llengua materna

Sí, i resulta una mica caòtic. Vaig acostar-me al francès per tenir el poder que la gent rica tenia al meu país, on tots els poderosos parlaven aquesta llengua. No obstant això, jo vinc d'una família humil i sabia que mai seria com ells, però no tenia cap altra possibilitat. Vaig anar al francès com a una eina, com a una arma per sobreviure dins la societat.

Però també utilitza moltes paraules àrabs

És la meva manera de posar-li l'ànima a les meves novel·les. És importantíssim per a mi: escriure en francès però no de la manera que s'espera. El que tinc claríssim és que jo visc a França però no sóc francès. La meva mentalitat és marroquina.