Público
Público

Entrevista a Benet Salellas “La gent surt a protestar pel que percep com una retallada de drets i l’Estat respon amb més repressió i més retallades de drets”

Entrevistem l’advocat Benet Salellas per valorar la sentència del judici de l’1-O i les mobilitzacions de protesta que ha generat. És membre de l’equip de defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.

L'advocat Benet Salellas. EUROPA PRESS.

Setmanes abans que arrenqués el judici del Procés al Tribunal Suprem, ens vam trobar amb l’advocat Benet Salellas perquè ens expliqués com afrontaven la defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Ara, pocs dies després que l’alt tribunal el condemnés a nou anys de presó, hi tornem a parlar per analitzar una sentència que ha sacsejat bona part de la societat catalana i ha generat unes mobilitzacions de protesta que poques persones preveien. Tot i admetre que la sentència no l’ha sorprès, Salellas és molt crític amb la decisió del tribunal presidit per Manuel Marchena, a qui acusa de buscar un càstig “exemplaritzant” per als dirigents independentistes, saltant-se un principi bàsic en el dret penal clàssic com és la proporcionalitat. Diputat de la CUP al Parlament durant la passada legislatura, l’advocat considera que arran de les condemnes, el moviment independentista ha iniciat un nou cicle mobilitzador que, tard o d’hora, pot permetre una resolució política del conflicte català.

Ha passat més d’una setmana des que es va conèixer la sentència. Pel que havia dit prèviament, entenc que a Jordi Cuixart no li va sorprendre la condemna imposada, però com l’ha encarat i com viu les mobilitzacions d’aquests dies?

"La sentència ha estat una mena de guspira que ha encès la indignació col·lectiva de manera extraordinària"

En Jordi Cuixart té una visió molt directa de la realitat, està molt connectat amb moltes experiències de moviments socials de protesta i de millora. De fet, un dels projectes que va liderar a Òmnium era el de Lluites Compartides, que anava justament d’això. Per tant, crec que sap llegir molt bé el moment que s’està produint, en el sentit que la sentència ha estat una mena de guspira que ha encès la indignació col·lectiva de manera extraordinària. Tota la injustícia que d’alguna manera s’ha anat acumulant durant les sessions del judici i en aquesta llarga espera de mesos ha esclatat d’una forma extraordinàriament popular i transversal, implicant sectors que van molt més enllà de l’independentisme. Aquest era un dels objectius del treball que s’ha fet des d’Òmnium Cultural. S’hi veu aquesta feina de formigueta que el discurs persistent de Jordi Cuixart ha anat sembrant durant aquests mesos.

A la sentència cau la rebel·lió, i per tant el relat de la violència, però la condemna dels nous presos és per sedició, amb penes molt elevades. Com l’interpretes?

"El tribunal s’ha guiat per l'objectiu de sancionar de manera exemplaritzant els acusats amb una pena que fos elevada i després n'ha buscat la justificació jurídica"

Una de les paradoxes que es donen aquests dies és que si a persones que van participar en protestes absolutament pacífiques les han condemnat a penes de 9 a 13 anys de presó, a persones que poden tenir algun tipus de relació amb protestes on hi ha hagut intervenció de llançament de pedres o ruptura del mobiliari urbà, en quin marc penològic ens hauríem de moure? La pròpia realitat ens dona un exemple de com la sentència és manifestament desproporcionada. Penso que el tribunal s’ha guiat molt més per un objectiu que tenia de sancionar de manera exemplaritzant els acusats amb una pena que fos elevada, i aleshores ha buscat la justificació jurídica d’aquesta pena. Però és evident que en una anàlisi dels fets de la tardor del 2017 des de l’òptica del dret penal clàssic i ordinari, basat en el principi de proporcionalitat, mai de la vida podria acabar concloent amb una condemna de 9 a 13 anys de presó.

Aquests dies has comentat que la sentència no concreta bé perquè hi ha sedició ens uns fets que podrien tipificar-se amb figures com els desordres públics o la desobediència. I que això, en crear jurisprudència, obre un ventall molt ampli de fets que ara podrien considerar-se com a sedició.

Sí. Agafant al peu de la lletra la literalitat de la sentència que tenim ara a les mans, realment qualsevol conducta que tingui un cert component de desafiament cap a l’autoritat establerta i que sigui realitzada de manera col·lectiva, encara que ho sigui des de la no violència, pot acabar sent castigada des de l’òptica de la sedició. Penso que el tribunal rellisca en criticar la capacitat de coacció i de pressió que pot tenir un moviment popular cap al govern. Entén que aquesta coacció és il·legítima i ha de ser enquadrada dins el marc de la sedició. I el que fa és desnaturalitzar el dret de manifestació, perquè per si aquest dret el que busca és pressionar els governs. Si no pot pressionar-los, per què ens hem de manifestar? Fa una lectura molt perillosa.

"Al final, el tribunal acaba utilitzant la idea que s'està combatent la fractura de la unitat d'Espanya"

Una altra cosa és que la sentència no té la capacitat de concretar exactament què està protegint aquest delicte de sedició. Si el que protegeix és l’ordre públic és totalment desproporcionat que hi hagi una pena de 9 anys de presó, perquè hi ha altres delictes que també el protegeixen, com el de desordres públics, que tenen penes molt menors. I aquí és on penso que el tribunal, d’una manera subliminal o implícita, acaba comprant aquell argument que aquesta és una sedició especial, que té com a finalitat les de la rebel·lió. Com que és una sedició independentista, això és el que justifica la imposició d’aquestes penes. Al final s’acaba utilitzant la idea que s’està combatent la fractura de la unitat d’Espanya.

Abans de l'inici del judici sempre vau dir que era un judici polític, entenc que penseu que la sentència també és política.

Sí. Aquesta anàlisi és la que ens permet també assumir la sentència amb més serenitat, perquè les expectatives que teníem posades en els resultats eren molt similars al que finalment ha contingut la sentència. El tribunal, fins i tot més que en altres moments del procediment, ha entrat en el combat dialèctic amb nosaltres amb relació a les qüestions que eren centrals. Fa reflexions sobre el dret d’autodeterminació. Era un tema que nosaltres volíem tractar durant el judici, però el tribunal no ens va deixar, i en canvi ara hi ha pàgines i pàgines que parlen del dret a l’autodeterminació en la perspectiva que en té el tribunal. I és ideologia pura d’un tribunal reaccionari que ni tan sols assumeix la visió plurinacional que hi ha a la Constitució del 1978. Ni tan sols analitza la qüestió de les nacions i les nacionalitats que hi estan recollides.

Canviaríeu res de l’estratègia de defensa?

"El tribunal ni tan sols assumeix la visió plurinacional que hi ha a la Constitució del 1978"

Les línies generals de l’estratègia serien les mateixes, perquè crec que és la que havia de ser i amb la sentència a les mans ho tinc més clar que mai. Però sí que és veritat que un cop vam acabar el judici hi ha coses que les hauríem fet diferents, com ara ser encara més combatius per tal que el tribunal ens permetés exercir aspectes del dret de defensa que ens van ser laminats en aquell moment. Però una anàlisi a posteriori sempre és més senzilla.

El proper moviment de la defensa serà presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional, com a pas previ a acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans. De quins terminis parlem?

Aquest és un cas molt particular i vull pensar que els tribunals que intervindran intentaran adoptar decisions el més ràpid possible. És evident que parlem d’anys, però es poden escurçar o eixamplar en funció de la pressa que hi posi el tribunal. Estem parlant de tribunals que són de garanties i la garantia d’un judici just forma part dels drets constitucionals. Però la resolució d’Estrasburg no pot arribar abans de tres anys.

Determinats mitjans i partits polítics banalitzen els beneficis penitenciaris que podrien tenir els condemnats, dient que en alguns casos, com el de Cuixart, podrien rebre permisos en pocs mesos. Això és així?

"Auguro que podem trobar-nos amb un compliment quasi íntegre de la condemna"

No. Partint de la realitat que jo conec a les presons catalanes he de dir que, en general, ningú comença a gaudir dels drets penitenciaris fins a la meitat de la condemna. En aquest cas, penso que no anirem d’acord amb la mitjana, sinó amb més dificultats, perquè el tribunal sentenciador és qui té l’última paraula en totes les decisions que s’adoptin, tot i que la Generalitat tingui la primera. Auguro que podem trobar-nos amb un compliment quasi íntegre de la condemna.

L’expressió “ho tornarem a fer” pot penalitzar Cuixart?

És possible que amb algunes expressions que hem llegit a la sentència quan es refereix a Cuixart, el tribunal digui que tindrà una especial prevenció amb relació a ell, però penso que estem parlant d’un tema que es veurà en els propers anys. I crec que la partida política encara està molt oberta. I com que això és un judici polític, al final les decisions que s’acabin adoptant poden tenir una naturalesa que ara ens sembla inesperada, però que en el futur, fruit del treball del moviment popular, poden ser molt beneficioses.

Amb el que està passant al carrer i les protestes que vivim, tens la sensació que algú troba a faltar-hi la presència de figures amb el pes de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart?

"Es troba a faltar gent sobre el terreny que vulgui assumir determinats lideratges, perquè després de sentències com les que hem vist, qualsevol es posa al capdavant"

Crec que és evident que sí. Després de la sentència, el moviment ha entrat en un nou cicle. També és cert que hi ha hagut la incorporació d’una nova generació, cosa que celebro i veig molt positiva. En alguns espais es notava com la gent més jove no se sentia interpel·lada pel procés independentista i les seves mobilitzacions, i ara ha estat molt potent i molt positiu que s’hi hagin incorporat. Però efectivament crec que es troba a faltar gent sobre el terreny que vulgui assumir determinats lideratges, perquè després de sentències com les que hem vist, qualsevol es posa al capdavant.

Hi ha gairebé 30 empresonats pels aldarulls Has comentat que la Fiscalia té instruccions per demanar presó preventiva per a tots els detinguts. Tot plegat respon a la voluntat d’aturar les protestes?

Sí, però és el món al revés. La gent surt a protestar pel que percep com una retallada de drets i una regressió democràtica i l’Estat espanyol, en totes les seves expressions i poders, respon amb més repressió i, per tant, amb més retallades de drets i més regressió democràtica. La forma amb la que s’ha respost a les protestes és la pitjor que alguns recordem de les últimes dècades. No només pel volum de lesionats, sinó per la forma que s’està responent en els atestats i els relats, en definitiva, amb una criminalització encara més profunda del dret a la protesta.

Tenint en compte el que diu la sentència de l’1-O, es pot interpretar que hi ha sedició en les protestes d’aquests dies, ja que són generalitzades i hi ha certa coordinació?

"Penso que hi ha una sensació molt transversal i molt compartida que aquest conflicte s’ha de resoldre"

Jo només et vull posar un exemple. Resulta que una mobilització pacífica com és asseure’s a tallar la carretera d’accés del Prat, o fins i tot asseure’s a dins de l’aeroport, que és una fórmula que en el conjunt de la jurisprudència europea forma part de les expressions del dret a la reunió pacífica, s’està titllant de terrorisme a l’Audiència Nacional. Crec que l’estat espanyol ha perdut la vergonya jurídica. Dir que protestes pacífiques poden ser etiquetades com a terrorisme en un país com en el nostre, on el terrorisme ha tingut el saldo que ha tingut, em sembla una absoluta indecència.

Entrem en una nova fase del conflicte. Creus que es va cap a una cronificació? L’independentisme necessita una estratègia a llarg termini?

Si m’haguessis preguntat això fa 10 dies t’hauria dit que estàvem entrant en un escenari de cronificació que m’imaginava en termes de resistència antirepressiva. Però l’última setmana i l’eclosió del moviment popular m’ha fet recuperar moltíssima esperança en la possibilitat fins i tot de superar la fase de cronificació. Penso que hi ha una sensació molt transversal i molt compartida que aquest conflicte s’ha de resoldre i potser l’Estat no podrà aplicar només la solució repressiva per resoldre’l. El govern espanyol, sigui el que sigui, s’haurà d’asseure per resoldre la qüestió catalana. Evidentment falta més estratègia unitària de l’independentisme i una agenda comuna i la voluntat d’ajuntar-hi una força que el carrer ens ha demostrat que hi és, així com una esperança en la resolució del conflicte que aquests dies també se’ns ha demostrat que hi és.