Público
Público

Entrevista a Carles Viñas La creixent maduresa política de l'esquerra independentista

L'enorme volum 'Història de l'Esquerra Independentista' (Tigre de Paper) revisa a fons la trajectòria del moviment que lidera institucionalment la CUP. Entrevistem Carles Viñas, el coordinador de l'obra

L'historiador Carles Viñas en l'entrevista amb 'El Quinze'.
L'historiador Carles Viñas en l'entrevista amb 'El Quinze'. Montse Giralt

Influenciats pel maig del 68, els moviments guerrillers de nombrosos punts del món i els processos de descolonització que es vivien al sud global, el març del 1969 un grup de joves van fundar el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Era el moment iniciàtic de l'esquerra independentista, un moviment polític que ja ha superat el mig segle d'història, temps durant el qual ha canviat diverses vegades de sigles, ha patit nombroses escissions, ha experimentat retrobaments i, a poc a poc, ha guanyat influència i una certa centralitat en la societat de Catalunya -que no en la del conjunt dels Països Catalans-. Coincidint amb un moment en què la CUP -la branca institucional del moviment- torna a tenir un paper decisiu en la política principatina -gràcies als nou diputats assolits a les eleccions del 14 de febrer-, apareix Història de l'Esquerra Independentista, un llibre monumental que supera les 900 pàgines, editat per Tigre de Paper i coordinat per l'historiador Carles Viñas.

L'obra va començar-se a gestar fa més de dos anys i està signada per 22 persones, més enllà de comptar amb un pròleg de la també historiadora Blanca Serra i un epíleg de l'exdiputada cupaire i exiliada Anna Gabriel. Fermí Rubiralta, Roger Buch, el diputat -i historiador- Albert Botran, Ricard Vilaregut, o la periodista Sònia Bagudanch són alguns dels autors dels capítols. Per parlar a fons del projecte i de l'esquerra independentista ens trobem amb Carles Viñas al seu despatx de la Facultat de Geografia i Història de la UB, ubicada en ple Raval. "La voluntat [del llibre] era reflexionar al voltant d'aquest mig segle d'història i intentar fer-ne un retrat una mica panoràmic, perquè no n'existia cap ", apunta aquest doctor en Història Contemporània, que està especialitzat en extrema dreta, subcultures urbanes i radicalisme esportiu, entre d'altres.

Les escissions, cosa del passat?

Bona part dels fundadors del PSAN provenien del Front Nacional de Catalunya, que des del 1940 havia aglutinat un separatisme -com s'anomenava aleshores- en clau resistencialista contra la dictadura franquista. Marcats per la conjuntura global, els impulsors de la nova organització li afegeixen el "pòsit marxista" i ja aleshores fixen el leimotiv del moviment: independència, socialisme i Països Catalans, que s'ha mantingut fins ara, amb els afegits de feminisme i ecologisme, incorporats més recentment.

En els seus primers 25 anys de vida, l'esquerra independentista va tenir un rol institucional marginal, en part per la decisió de no participar als comicis celebrats durant la Transició, tot i que en la dècada dels 80 tenia una notable capacitat de mobilització al carrer, canalitzada pel Moviment de Defensa de la Terra (MDT). Alhora, aquella llarga etapa extraparlamentària també està marcada per les escissions i reunificacions del moviment, ja aleshores integrat per les "dues ànimes o dues vies estratègiques per assolir un objectiu comú" que el caracteritzen i que també han sobreviscut fins avui. Simplificant, són la que aposta per la unitat popular -que avui representa Endavant- i la que advoca pel front patriòtic -que lidera Poble Lliure-.

"Segurament les dues ànimes de l'esquerra independentista estan condemnades a entendre's si no volen veure's condemnades a la marginalitat política"

Per a Viñas, les dues "segurament estan condemnades a entendre's, perquè malgrat tenir alguns posicionaments antagònics no tenen altra opció que convergir si no volen veure's condemnades a la marginalitat política". En aquest sentit, considera que actualment l'esquerra independentista viu una etapa de "maduresa política", perquè malgrat les enormes tensions que van generar qüestions com la decisió de no investir Artur Mas com a president de la Generalitat després de les eleccions del 2015 o la de Poble Lliure d'impulsar la candidatura del Front Republicà per als comicis estatals d'abril del 2019, la CUP no s'ha trencat. "S'han extret lliçons d'aquest mig segle d'història per evitar una escissió que aboqui el moviment a la marginalitat", recalca.

Quatre moments d'inflexió

El coordinador del llibre assenyala quatre grans moments d'inflexió en la història de l'esquerra independentista: la irrupció del PSAN, el 1969; "la concreció de l'MDT el 1984, que representa la trobada de nou, perquè el PSAN té escissions"; el tercer serà el 2000, amb l'anomenat Procés de Vinarós, que va permetre "fer front comú per tirar endavant el projecte polític" i que la CUP enforteixi l'aposta institucional; i l'últim quan la CUP irromp al Parlament, el 2012. Tot i que la via institucional ha anat més -amb la participació a les darreres eleccions estatals, al novembre del 2019-, Viñas subratlla que la CUP "no és un partit com la resta, no té un aparell de partit, ni una estructura molt jerarquitzada, ni lideratges forts, és una cosa diferent que encara està en procés de saber què vol ser de gran, encara està en construcció".

"La CUP no és un partit com la resta, no té un aparell de partit, ni una estructura molt jerarquitzada. Encara està en construcció"

Tot i que es dona per fet que la formació no entrarà al futur Govern, presumiblement encapçalat per Pere Aragonès, un dels debats que ha d'abordar properament és precisament aquest, plantejar-se formar part de la Generalitat: "serà un aspecte complicat, que també demostrarà la maduresa de l'organització. Aquí hi ha dues vies molt clares: si tens un objectiu que és la independència i creus que es pot assolir per la via autonomista, formar part del Govern no hauria de ser incongruent; si creus que no i apostes per la ruptura i la desobediència, entrar-hi pot generar més contradiccions", opina Viñas. L'historiador considera que l'actual context polític, marcat per l'enorme crisi social i econòmica desencadenada per la pandèmia, pot obrir una "finestra d'oportunitat" per a la CUP, fonamentalment perquè l'eix social guanyarà pes, en detriment del nacional, que ha estat el prioritari en la política catalana dels darrers anys.

Implantació territorial molt desigual

A l'hora de fer balanç d'aquest ja més de mig segle de vida, Viñas subratlla que la principal fita del moviment ha estat "mantenir el viu el llegat dels partits dels anys 20, afegint-hi la connotació de caire social i que la independència no sigui una cosa del passat". Al mateix temps, però, la seva implantació territorial és molt divergent i considera que "caldria obrir un debat" per explicar perquè mentre al Principat és una "fora motriu, dinamitzadora", a les Illes, el País Valencià i la Catalunya Nord tot just és una "força resistencialista", on la correlació de forces l'aboca només "a la supervivència".

De la mateixa manera, el seu suport electoral també és molt baix en nombrosos barris populars de l'àrea metropolitana de Barcelona o de la de Tarragona, el que demostra que "una cosa és el discurs i una altra la realitat; s'hauria de veure com incidir en aquestes barris perquè haurien de ser un electorat potencial" de l'espai. En part, l'autor considera que una de les raons que explica aquesta distància entre l'esquerra independentista i una part de les classes populars catalanes és "la inexistència d'un sindicat en clau nacional". "L'aposta inicial del PSAN era entrar a CCOO i incidir des de dins, però no va reeixir" i, almenys de moment, organitzacions com la Intersindical-CSC o la COS tenen una influència força limitada.