Número tres de la candidatura Unidas Podemos Cambiar Europa per a les eleccions del 26-M, Ernest Urtasun (Barcelona, 1982) viurà la seva segona legislatura a l'Eurocambra, on va aterrar el 2014 com a dirigent d'ICV. Convençut de la possibilitat de transformar unes institucions europees que, durant els últims anys, han estat al capdavant de la recepta neoliberal davant la crisi, Urtasun treballa perquè l'Eurocambra faci un gir cap a l'esquerra.

Lamenta que la campanya electoral estigui tan marcada per la política nacional, tot i que no escatima en crítiques cap a la repressió a l'independentisme. Parlem amb ell sobre les respostes que esperen donar als grans reptes comunitaris dels pròxims anys, entre els que hi ha l'auge de l'extrema dreta. 

Quines perspectives teniu aquestes eleccions? Les enquestes us donen una lleugera baixada respecte al 2014.

Estem anant de menys a més. Com que aquesta campanya va amb les municipals està costant una mica entrar. Estic molt content de la campanya que està fent la Maria Eugenia Rodríguez Palop. Més enllà de les enquestes, les sensacions són bones: notem un cert sentiment, que cada cop està més estès, d'europeisme crític. La gent vol Europa, totes les enquestes ens ho diuen, però estan molt decebuts en com han anat les coses els darrers anys. Crec que la nostra candidatura és la que millor connecta amb aquest sentiment perquè els grans partits parteixen d'un europeisme mainstream molt desprestigiat, i la candidatura d'Unidas Podemos té una voluntat de transformació que, crec, connecta amb un sentit majoritari o força ampli.

Quines propostes destacaríeu del vostre programa? L’economia, la immigració i la reforma de les institucions comunitàries seran temes clau la propera legislatura.

Els darrers anys la UE ha funcionat sense ànima social. Ha estat una maquinària de retallades, de contrareformes socials. No només per les intervencions de la Troika, sinó també perquè les recomanacions de política econòmica de molt estats membres han estat de contrareformes socials. La reforma de pensions i laboral que va fer el PP estava en gran mesura impulsada per la burocràcia a Brussel·les. Necessitem, per tant, donar-li ànima social a la UE. Això vol dir recuperar una certa voluntat de teixir polítiques de cohesió, com per exemple de l'establiment del salari mínim europeu, d'un sistema d'indexació automàtica salarial, d'una directiva de rendes mínimes, d'un sistema de desocupació paneuropeu. Això ha d'anar acompanyat de reformes institucionals en profunditat que tenen a veure amb el funcionament de la zona euro. Necessitem reforçar i articular un disseny diferent de la zona euro amb un pressupost compartit, que és fonamentalment l’eina que ens falta.

I després hi ha temes més concrets que preocupen. Evidentment, els refugiats i la immigració, que jo crec que és el gran tema en el qual la UE ha fracassat. És difícil pensar que el proper mandat, tenint en compte qui hi ha al Consell, puguem avançar cap a una reforma del sistema de migració i refugi de la UE als 27, i per tant no ens quedarà un altre remei que impulsar un sistema de cooperació reforçada. Necessitarem que el Parlament, en aliança amb alguns estats membres, tiri endavant aquesta reforma.

Després hi ha qüestions vinculades al feminisme, que ha estat totalment inexistent. I també diria la fiscalitat, un tema en el que hem fet petits avenços, però ens hem quedat a mig camí. La lluita contra paradisos fiscals, l'harmonització de l'impost de societats... Aquests serien alguns dels temes, que n'hi ha molts que són una prioritat pel nostre grup el proper mandat.

... com la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic, que no hem esmentat.

Tothom reconeix que s'han de fer coses, però... La dreta sempre ens diu: «sí, el canvi climàtic és important, però això requereix una estratègia a llarg termini». Això és molt lent i no hi ha coses concretes sobre la taula. Passa una mica com amb la Generalitat aquí. Aquests dies els estic criticant força perquè sabeu que acaben de declarar l'emergència climàtica, que està molt bé, però si és un brindis al sol no serveix per res. Ho dic perquè la llei de canvi climàtic catalana està totalment aturada, ells diuen que està suspesa pel TC i no és veritat, només estan suspesos els articles en relació al fracking. El canvi climàtic no pot ser un eslògan.

Hem de córrer més, i quan dic córrer més vull dir que al 2050 tenim l'objectiu de tenir una economia europea lliure d'emissions. Per assolir aquest objectiu en tenim un altre, intermedi, del 50% el 2030. No hi arribem. És impossible reduir fins al 40% el 2030 i reduir el 100% al 2050. Per això estem proposant que aquesta reducció, aquest objectiu intermedi, sigui del 55%. Això té implicacions directes, com tocar la directiva d'energies renovables per apujar també els objectius. I que els plans oficials d'emissió dels estats membre, que al final es desenvolupen en base a un marc legal europeu, hagin de ser molts més ràpids.

Com veieu la desafecció cap a les institucions europees?

Jo crec que la distància s'ha produït per dos motius. El primer és que hi ha un problema de funcionament i un problema de polítiques. El problema del funcionament l'hem tingut sempre. Mentre la UE era percebuda com un espai de drets i de llibertats, jo crec que la percepció general era positiva. No és el cas ara mateix. Perquè realment hi ha poca participació i les polítiques són profundament neoliberals. Hem de corregir les dues coses. Sobre la participació jo crec que aquí hi ha dues reformes essencials. El Parlament Europeu és una institució escollida directament pels ciutadans. El Parlament Europeu no té codecisió sobre tots els àmbits i això genera distància. I després hem de millorar els instruments de participació com la iniciativa ciutadana europea. Ara hi ha un mecanisme establert, la ILP europea, pel qual pots exigir-li a la Comissió Europea que inicii legislació, però has de recollir un milió de signatures. A més, calen signatures de set països. Hem de millorar aquest mecanisme, ha de ser més fàcil demanar-li a la Comissió Europea que inicii legislació.

I el tercer, que és un problema democràtic molt important, és el tema del control dels lobbies i els grans interessos corporatius a Brussel·les, que no tenim ben resolt. No tenim un registre únic de lobbies per a les tres institucions.

Ernest Urtasun, número 3 de la candidatura d'Unidas Podemos Cambiar Europa de cara a les eleccions europees d'aquest 26 de maig. MARIA RUBIO

Aquestes eleccions europees s’estan llegint molt en clau nacional, sobretot per la influència del procés català. Què en penseu de les restriccions que ha intentat posar la Junta Electoral a Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín? Creieu que podran recollir l’acta?

Nosaltres hem estat molt durs criticant-ho. En aquests moments, les persones que estan a Brussel·les no tenen els drets polítics suspesos. Cap d'elles. I per tant, tenen dret al sufragi passiu. És de calaix. L'altre tema és el del debat. Em refereixo al fet que no es deixés participar gent per videoconferència al debat a TV3, cosa que nosaltres ja havíem dit que estàvem disposats a fer. I això va convertir el debat en una cosa més degradada.

Podria ser el primer cop que un pres polític i un exiliat podrien sortir escollits al Parlament Europeu.

Veurem com es resol tot això. En el cas de Junqueras caldrà veure exactament si podrà venir, si el deixaran. I amb Puigdemont, si la Junta Electoral el proclamarà o no si no va a Madrid. Si no ho fa jo preveig que els advocats de Puigdemont ho recorreran als tribunals i probablement vagin a un litigi que acabarà a Luxemburg. Ja veurem com acaba aquesta qüestió. I això només es fa aprofitant la nova majoria que tenim a Madrid per intentar que s'obrin vies de diàleg i que la política torni a la normalitat institucional.

Uns dels possibles candidats per a la vicepresidència de la Comissió és Josep Borrell. Quin paper prendrà Unidas Podemos?

Primer s’escull el president de la Comissió Europea i després el col·legi de comissaris. La primera cosa que necessitem saber és en quina majoria se sustenta aquesta Comissió. Fins ara ha sigut amb una Gran Coalició, un gran acord entre socialistes i populars. És probable que ja no sumin en aquestes eleccions i per tant necessitin dels liberals per completar la majoria. Però en qualsevol cas, nosaltres al que aspirem és a tenir més força per empènyer al Parlament cap a l'esquerra i intentar com a mínim articular-hi una majoria d’esquerres i condicionar la propera Comissió des de l'esquerra. Jo no sé ben bé què vol fer Borrell, ni quines són les seves intencions, ni si Pedro Sánchez el vol allà. Crec que Sánchez no volia que seguís al Govern. Ara, què farà a Brussel·les, això ja no ho sé.

Els liberals podrien tenir la clau al Parlament, però això podria significar que el recanvi de Mamfred Weber fos Margrethe Vestager. No sé si li donaríeu en aquest cas suport...

Vestager és una persona que en termes de lluita contra paradisos fiscals ha jugat un paper molt important. En termes econòmics, però, és molt neoliberal. Quan parlo d'una candidatura d'esquerres no estic parlant de Margrethe Vestager, estic parlant d’intentar que l'esquerra ens posem d'acord amb algú que sigui realment capaç de tenir certa voluntat de canviar les normes fiscals, d'apostar per una política fiscal expansiva. Això no ho representa Margrethe Vestager.

El candidat de la socialdemocràcia a la presidència de la Comissió, Frans Timmermans, ha plantejat la possibilitat d’arribar a pactes amb l’esquerra i els verds. Ho veieu, doncs, possible?

He treballat per això des que vaig arribar al Parlament Europeu. Jo i altres diputats vam crear un Progressive Caucus on hi havia eurodiputats de l’esquerra socialdemòcrata, verds i de l’esquerra europea. El nostres objectiu era treballar junts i vam fer coses importants, com una gran conferència contra el CETA. Aquest grup ha funcionat molt bé. La gran pregunta és que volen fer els socialistes: si volen un acord amb l’esquerra o segueixen mirant de tancar acords de gran coalició. Ara sembla que volen un acord amb l’esquerra, però jo haig de dir que a Martin Schulz també el vaig escoltar dir en el seu dia que volia un acord amb l’esquerra i després va passar el que va passar. No han estat molt creïbles. Al PSOE tampoc l’hem vist mai, al Progressive Caucus. Jo treballaré en aquesta línia de la unitat de les forces d’esquerres i espero que els altres grups facin el mateix.

Permeteu-me que us burxi una mica, però la dreta dels verds alemanys no podria ser un impediment a l’hora d’arribar a acords?

És veritat que els verds tenen diverses ales, però a Europa han anat tirant cap a l’esquerra. La llista dels verds alemanys l’encapçalen quatre candidats d’esquerres. Evidentment, totes les famílies polítiques són plurals, i hi ha hagut verds amb els quals jo no he compartit coses, però en general es nota el lideratge d’Ska Keller en un ecologisme d’esquerres.

No hem parlat encara de l’elefant a la sala: la pujada de l’extrema dreta. Com veieu el fenomen?

Per mi la gran pregunta és què faran els populars? Seguiran obrint les portes de les institucions a l’extrema dreta o no? Fins ara hem tingut l’acord a Àustria, l’acord a Andalusia i la tolerància amb Orbán. Li vaig preguntar a González Pons si incorporarien a l’extrema dreta a les institucions i no em va respondre. El que ha passat a Àustria podria ser un canvi: ha estat tan escandalós que Kurz no ha tingut més remei que convocar noves eleccions. Tanmateix, crec que hi ha molta gent al Partit Popular Europeu (PPE) amb la idea que es pot entendre amb l’extrema dreta i arribar a consensos. La novetat és que l’extrema dreta ja no vol destruir europea ni el seu sistema institucional. El que volen és assaltar el sistema institucional i donar-li una direcció diferent.

Ernest Urtasun, número 3 de la candidatura d'Unidas Podemos Cambiar Europa de cara a les eleccions europees d'aquest 26 de maig. MARIA RUBIO

En aquesta trencadissa del bipartidisme europeu, creieu que sortirà guanyant l’esquerra o la dreta?

És la gran pregunta. Populars i socialistes ja no sumaran. Caldrà veure si això fa que el Parlament Europeu tiri més cap a la dreta o l’esquerra. Això dependrà de si té més força l’extrema dreta o nosaltres, l’esquerra unitària i els verds. Per això estem demanant el suport de la gent per sumar més. Si tinguéssim 150 o 200 diputats podríem inclinar el Parlament Europeu a l’esquerra.

Aquí a casa nostra hem vist canvis al seu grup amb la sortida de Nuet i Alamany. Com heu encaixat aquests moviments?

En política catalana hem vist grans moviments de partit. Que hi hagi gent que hagi decidit canviar de partit és molt legítim, no té més. El que crec que no se sustenta és l’argument que ells han fet servir per marxar a ERC, que és dir que no hi havia espai per al sobiranisme, quan a les eleccions generals la persona que ha liderat la nostra candidatura és Jaume Asens, una de les veu més reconegudes del sobiranisme al nostre espai. Quan això cau, que queda? Un cas de transfuguisme i interessos personals.

S’ha assenyalat que les institucions europees han tingut una resposta tèbia a l’actuació policial l’1-O o els presos. Podria canviar després del 26.M?

Això depèn en gran part de les majories. Una de les coses que puc dir amb un cert orgull en aquesta campanya és que els verds, juntament amb l’esquerra unitària, hem estat els grups que més han denunciat la repressió i la violència l’1-O. L’altre dia, al debat de TV3, González Pons va intentar dir que el debat sobre l’1-O al Parlament Europeu l’havia proposat ell, cosa que és falsa. El vam proposar nosaltres. Es va portar a terme arran d’una petició d’Ska Keller, com a presidenta del grup. En general és veritat que les institucions europees esperen que el nou marc a Espanya generi noves dinàmiques. Aquí hi ha dos escenaris diferents: un escenari del govern en minoria poden haver gestos cap a Catalunya, en un govern en coalició amb nosaltres hi ha la garantia que es podrà fer front al conflicte per trobar-hi una solució política. El gran escenari per solucionar la qüestió catalana és Madrid, sens dubte. Tot i que demanarem un acompanyament des de Brussel·les, evidentment. Si nosaltres som al govern, la cosa anirà millor.

Tornem a l’agenda de transició ecològica. Com creieu que es pot compaginar aquest objectiu amb evitar que milers de persones acabin a l’atur que suposa per a milers de persones el tancament immediat d’empreses del sector industrial?

Per a nosaltres la transició ha de ser justa. Hem de trobar la manera que la transició ecològica vagi acompanyada de la recol·locació de llocs de treball i plans de formació per a, posem per cas, gent que treballa a una tèrmica que s’ha de tancar. S’ha d’acabar a la vegada amb les energies fòssils i garantir un futur laboral a les persones afectades. El que no podem fer és retardar o deixar de fer la transició energètica simplement perquè hi ha llocs de treball que no es poden tocar. S’ha de ser valent.

A França hem vist com una pujada del combustible ha provocat una protesta social...

Efectivament. Jo sóc favorable a apujar la fiscalitat del dièsel. A Espanya tenim quatre punts menys de fiscalitat ambiental amb relació a la mitjana europea. Ara bé, les conseqüències d’això s’han de tenir en compte: si hi ha algú que per raons de feina necessita de forma imprescindible utilitzar un vehicle, i el dièsel és el més econòmic, les administracions han de trobar un mecanisme per trobar una solució. El que no poden fer es desentendre’s dels problemes que això ha de generar.