Público
Público

ENTREVISTA Francisco Louça: "La Unió Europea no és una democràcia"

L'economista i ex coordinador del Bloco de Esquerda portuguès parla amb Públic d'Europa, de la nova esquerra, de les receptes a la crisi aplicades a Grècia, Espanya, i Portugal i del "monstre" de l'austeritat

L'economista portuguès Francisco Louça, entrevistat per Públic a Barcelona

És una de les veus crítiques contra el "dogma" de l'austeritat més lúcides ara per ara del continent. Francisco Louça (Lisboa, 1956), conegut especialment per liderar durant set anys, del 2005 al 2012, el Bloco de Esquerda, -que ara dóna suport parlamentari al govern socialista portuguès- , és també un economista amb una sòlida carrera acadèmica. I com a economista -i economista crític contra el model liberal imperant avui en dia- va venir a Barcelona la setmana passada, per participar en les jornades Redefinint les sobiranies i assolint l'equitat a Europa. Una sobirania que dubta que existeixi realment. Està segur, però, que l'austeritat és "un monstre que es consumeix a si mateix". I que Rajoy és un "perill públic".

Tenen realment sobirania els estats dintre de la Unió Europea, per prendre les seves pròpies decisions?

Alemanya en té, però la resta d'estats, no. Per dues raons:

Una és que les regles de la UE introdueixen una forma de control que disminueix, per exemple, la capacitat de decisió sobirana dels parlaments sobre els pressupostos. Perquè els controla, des del mes de març o abril de cada any, mentre els estats els estan preparant.

L'altra és que les normes de la UE, i sobretot de la zona euro, obliguen a la llibertat de circulació de capitals, al control del dèficit, i pressionen sobre les formes d'organització del pressupost. Per exemple, una intervenció estatal sobre el sistema financer seria estrictament controlada per les autoritats europees, que també tutelen alguns impostos. Aquest control ha augmentat molt en els últims anys, i sobretot desprès de la crisi del deute del 2011. En alguns països, en particular, en la forma extraordinària de la intervenció.

En aquest sentit, vostè ha dit algun cop que la UE és un projecte fallit

Sí. Ho he dit després del Brexit, que ha demostrat fins a quin punt les autoritats de la UE estaven disposades a fer-li el joc a Cameron. Ell va preparar el referèndum per una lluita interna dins dels conservadors britànics i per aïllar l'UKIP. És a dir, per raons totalment egoïstes i a curt termini. I la UE li va facilitar un acord increïble sobre limitacions a la llibertat de circulació de treballadors estrangers -però europeus-, al Regne Unit.

La disponibilitat de Brussel·les per fer aquest tipus de concessions i el rebuig per part de la població britànica van demostrar que la UE no es una unió.

Si per a una part important de l'economia i la societat europees unió és desunió, és divergència, és accentuar les dificultats i les polítiques liberals més regressives, això vol dir que la Unió no té futur com a unió. Pot tenir futur com a imposició, o com a combinació d'aquest liberalisme amb totalitarisme, però no pas com a unió.

Hi ha un corrent d'opinió, que vostè també ha criticat, que associa els crítics al model liberal de la UE amb un pensament "tancat", mentre que els plantejaments acrítics serien "oberts"

Hi ha una ideologia de la desesperació, com sempre passa en els grans períodes de crisi política, amb el fracàs de partits i governs tradicionals, que intenta plantejar una substitució a la contraposició esquerra-dreta.

"La política liberal no és una política oberta ni universal. És una política per afavorir les capes que es beneficien directament de les rendes financeres"

El seu discurs és que ara no es tracta d'esquerra contra dreta, sinó més aviat de localistes contra universalistes, i que aquests darrers serien portadors de valors universals democràtics. El problema són els fets. La política liberal no és una política oberta ni universal. És una política plutocràtica i oligàrquica per afavorir les capes que es beneficien directament de les rendes financeres. Així que Europa està essent destruïda no pas per un excès d'obertura, sinó de tancament. Per les visions a curt termini, de transformar impostos en rendes i beneficiar aquesta oligarquia financera que té tot el poder.

Té un funcionament democràtic la UE?

Hi ha eleccions democràtiques als estats. Tot i les seves particularitats, com ara que a França, amb menys del 30% dels vots, Macron pot tenir el 80% dels diputats, cosa que és una distorsió antidemocràtica inacceptable, i el mateix passa al Regne Unit i a d'altres llocs. Però hi ha votacions, hi ha pluralisme de premsa i llibertat d'opinió. Hi ha formes democràtiques, però la UE no és una democràcia. És una organització d'estats sota una forma de poder supranacional que en alguns casos és molt intervencionista sobre allò més essencial.

"La UE no és una democràcia. És una organització d'estats  que en alguns casos és molt intervencionista sobre allò més essencial"

La UE, i sobretot la zona euro, es construeix sobre un dogma, una doctrina de fe, que és la llibertat de circulació de capitals. Total llibertat de circulació de capitals i desregulació, cosa que implica privatitzacions i pèrdua per als ciutadans. Es a dir, per a la democràcia, perquè és molt difícil tenir una inversió consistent en serveis públics de salut, d'educació o de transport, sí que hi ha restriccions impositives sobre la capacitat d'inversió i sobre l'acció dels estats.

En canvi el govern portuguès esta aplicant receptes menys austeres -augment del salari mínim, rebaixa de l'IVA per a alguns sectors- i està funcionant.

Hi ha hagut un canvi, que ha estat possible perquè hi ha un acord entre el partit socialista les esquerres, amb acords molt detallats i obligacions sobre les polítiques a seguir. Un acord que diu que no pot haver-hi privatitzacions, i que si hi ha alguna dificultat no es pot resoldre amb més impostos al treball, amb baixades de salaris o de pensions, sinó al contrari.

Això funciona perquè crea confiança en la gent. Durant el primer trimestre del 2017 vam tenir un creixement del 2,8%, més que la mitjana de la UE. Per suposat, en un context internacional favorable, per l'increment del turisme i la baixa del preu del petroli i del cost de les importacions.

 "Més de la meitat de l'efecte d'expansió del PIB a Portugal es deu a la recuperació de la demanda. Això vol dir que hi ha més confiança"

Però més de la meitat de l'efecte d'expansió del PIB a Portugal es deu a la recuperació de la demanda. Això vol dir que hi ha més confiança. Per cert que aquestes mesures s'apliquen sota un estricte control i pressió de la UE. Però el govern rebutja les idees de facilitar acomiadaments o de canviar les lleis laborals per flexibilitzar encara més els contractes de treball.

Perquè a Portugal sí es poden aplicar aquest tipus de receptes i, per exemple, a Grècia no?

A Grècia hi havia un factor polític. Schäuble i Merkel volien destruir el govern de Tsipras, i ho van fer. El govern va fracassar i va acceptar la política d'austeritat que havia promès substituir. Hi havia una funció de pedagogia política, de demostració europea de força.

"L'austeritat és un monstre que es consumeix a ell mateix, un Saturn que devora els seus fills"

Grècia tenia un problema greu de deute públic, era molt vulnerable, i la seva única solució era o acceptar l'austeritat o sortir de l'euro i implantar una sempre difícil readaptació. Difícil, però que li hauria donat capacitat de decisió sobre la seva política monetària i pública. El govern de Tsipras no ho va voler fer i per això ara es troba en una situació en què cada mesura es pitjor que l'anterior, i no pot parar. No pararà mai. L'austeritat és un monstre que es consumeix a ell mateix, un Saturn que devora els seus fills. Perquè crea una disminució de la demanda, cosa que ocasiona més recessió. I després la solució és més recessió encara: més impostos, que vol dir més recessió, i menys salaris, que vol dir més recessió. És un atzucac.

A Europa la bandera de l'oposició a les polítiques liberals la porta sovint l'extrema dreta. Això és perjudicial per a l'esquerra?

Sí. Les víctimes de la globalització busquen desesperadament alguna solució, i en els casos en què l'esquerra no ha estat capaç de representar-los i de mobilitzar-los políticament, apareix l'extrema dreta. Però els resultats de França i els resultats de Corbin al Regne Unit demostren que sí que hi ha una esquerra capaç de representar de forma lluitadora aquesta població, i que pot recuperar vots populars.

"Els sistemes polítics actuals quedaran destrossats, perquè la gent comprèn que està votant governs que no governen"

Els sistemes polítics actuals quedaran destrossats, perquè la gent comprèn que està votant governs que no governen. Això vol dir que els partits no tindran credibilitat. L'única manera de respondre a això és amb una identitat forta, recuperant la mobilització social, amb programes concrets que satisfacin les necessitats de la gent, discutint amb la UE... Això ho pot fer l'esquerra. Les posicions racistes, xenòfobes i agressives de l'extrema dreta son un retorn al passat sense cap programa ni cap solució. Le Pen no té cap capacitat de governar a França ni de ser alternativa, com no en tenia UKIP al Regne Unit i com no en té AfD a Alemanya. Si l'esquerra és forta i popular, guanyarà a l'extrema dreta i serà protagonista política.

Francisco Louça

Francisco Louça

Portugal és també un cas especial perquè els socialistes al govern s'han aliat amb l'esquerra, quan a la resta d'Europa la tònica predominant és la contrària. Per què a Portugal sí que s'ha produït aquesta aliança?

Per les condicions concretes del país. L'antic secretari general dels socialistes era molt favorable a un acord tradicional amb la dreta, però el nou secretari general, no, i representava més aviat la mobilització política dels socialistes en contra dels anys d'austeritat.

Després de les eleccions, els socialistes tenien l'opció de donar suport a un govern de dretes, cosa que hauria estat un suïcidi, o intentar, per primer cop en la història, pactar amb dos partits d'esquerra, els comunistes i el Bloco d'Esquerda, amb els quals sumaven més de la meitat del Parlament. Són uns acords molt concrets en qüestions socials i pressupostàries. No inclouen tota la política del Govern, i per això no hi ha coalició sinó govern en minoria. Amb algunes tensions sobre qüestions concretes, però amb un bon acord sobre impostos, salaris, pensions, sobre impedir privatitzacions, millorar els serveis públics i recuperar l'ocupació i la inversió.

És un acord molt excepcional en la política portuguesa, i amb resultats molt positius. Ha creat molta confiança, i, tot i que les expectatives que no són gaires altes -la gent no espera que el salari es recuperi totalment en dos o tres anys-, sí que se sap que no hi haurà retrocessos. Que, fins i tot amb les pressions de la UE, el Govern mantindrà els seus compromisos amb la població.

A Espanya s'ha donat el cas contrari, i les receptes d'austeritat s'han aplicat estrictament

És molt diferent. A Espanya es va formar en dos anys un partit d'esquerra molt poderós, Podemos, amb un 20% dels vots, que disputa l'hegemonia de l'oposició als socialistes -cosa que va precipitar canvis al PSOE-. Hi ha també el problema de les nacionalitats, que no existeix a Portugal. A més és una economia i un sistema financer d'una altra dimensió. Però les polítiques d'austeritat són igual de destructives a tot arreu.

Hi haurà una nova crisi internacional i "la pitjor manera que té un país per estar-hi preparat es una política d'austeritat"

No hi ha cap regla política més estúpida econòmicament ni més desigualitària socialment. Cap sistema polític pot resistir l'austeritat a mitjà termini. Ni tan sols en moments de petita recuperació econòmica com l'actual. I si hi ha una nova crisi internacional, que n'hi haurà, la pitjor forma que té un país per estar-hi preparat és una política d'austeritat. A l'inrevés, l'austeritat provoca onades de destrucció d'ocupació.

Hi haurà una nova crisi, doncs?

Sí. Des dels anys 60, acabat el període d'esplendor de postguerra, cada deu anys tenim una o dues crisis, ja siguin financeres, bancàries o de recessió global. Algunes de més limitades, altres de més importants, com el crac financer del 2007-2008. I ja han passat 10 anys.

Tenim una recuperació, però no és solida. Es basa en tipus d'interès zero, però no creen inversió ni acumulació. La liquiditat passa al sistema financer, i això crea un efecte riquesa de revalorització dels actius financers, cosa que significa una bombolla.

Hi ha un altre cop bombolles a la construcció i al sector immobiliari. Tot això acabarà com acaben les bombolles: es desvaloritzarà el capital i es perdran llocs de treball. Hi haurà crisi. Ara bé, ens hi podem preparar, fent polítiques de prevenció, o en canvi podem fer politiques de desprotecció, com és l'austeritat. Per això Rajoy és el principal perill per a Espanya, perquè tota la seva política és d'agressió, a les nacionalitats, de creació de desigualtat social, d'afavorir les finances... i això es ser un perill públic.

Sobre les nacionalitats, com veu des de Portugal el procés independentista a Catalunya?

Estem molt lluny... però Portugal és l'única nacionalitat de la península ibèrica que ha obtingut la independència de Castella, o sigui que contemplo amb molta simpatia que gent que te una llengua, una cultura, una nacionalitat vulgui tenir la seva autonomia o la seva autodeterminació. Crec que això forma part del benestar democràtic.

Veu un auge de l'autoritarisme a Europa, sinó a tot el mon?

Orban a Hongria és autoritarisme, Le Pen ho seria, Macron ho és, Teresa May ho va intentar i va perdre... Davant una crisi dels sistemes polítics, la resposta de les classes dominants és l'autoritarisme. Sota diferents formes. Jo dubto molt de fer una analogia amb els anys trenta. Ara és molt diferent, perquè aleshores la burgesia tenia molta por de la revolució soviètica, i d'aquí la seva radicalització feixista. Però sí, hi ha una desagregació social molt forta, i la resposta a això és l'autoritarisme.

"Tenim un matrimoni molt particular entre l'autoritarisme i el liberalisme"

Tenim un matrimoni molt particular entre l'autoritarisme i el liberalisme, amb lliure circulació de capitals, desregulació, privatitzacions generals, utilització de part del sistema tributari public per pagar rendes... Això és una forma d'autoritarisme social. I està generant problemes, revoltes i indignació, perquè la gent vol una democràcia real, vol poder votar, decidir i ser representats.

Creu que aquest moviments crítics a que al·ludeix aniran en augment?

Sí. El gran problema és que hauran de tenir una convergència política, una veu, amb la seva diversitat, perquè ja no estem en els temps del partit guia. Però hi ha d'haver una forma de concentració de la força política, del protagonisme i de la representació, per poder disputar majories. I per mobilitzar la població amb una política oberta, democràtica, de drets humans, d'igualtat entre homes i dones, de respecte per la gent, i que ataqui el sistema financer en el seu omnipoder actual.