Público
Público

ENTREVISTA Joan Margarit: "Durant la vellesa, el vell ha de matar el jove"

A punt de complir els 80 anys, el poeta Joan Margarit (Sanahuja, 1938) mira el passat i el present amb la nitidesa que li dóna tota una vida viscuda. La senectut continua donant-li paraules, lucidesa crítica i inconformisme. Sense esperar gaire cosa d'un futur que es mostra incert, Margarit se centra en l'avui i mira enrere de reüll i sense nostàlgia.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

El poeta Joan Margarit, fotografiat a casa seva. | Queralt Castillo

El poeta Joan Margarit es troba en una fase de nitidesa, com ell mateix descriu. La claredat i la certesa que la vida s'acurta a passos agegantats li ha donat al poeta una mirada molt nítida respecte a la seva poesia, la situació política o l'esdevenir de la joventut actual. Compromès amb les paraules des dels 17 anys, quan va començar a escriure poesia, Margarit fa una retrospectiva de què ha estat la seva vida, la seva obra i en quina situació es troba actualment. Tot un exercici d'honestedat amb ell mateix que es reflecteix en les seves paraules. Va néixer, tal com ell mateix diu, amb "la rara habilitat de trobar universals dins de la meva brossa íntima", l'habilitat del poeta. Una inspiració, primer plasmada sobre el paper en castellà i, ja cap a la quarantena, en català, quan en Miquel Martí i Pol li va fer veure que podia escriure en la seva llengua materna. Ara, amb gairebé 80 anys a l'esquena, Joan Margarit té la certesa d'haver escrit poemes universals. "Un mal poema embruta el món", sol dir, per això ell sempre ha intentat rebuscar dins seu per trobar allò que podia emocionar l'altre. Potser per aquest motiu sigui el poeta viu més llegit en llengua catalana.

A Dies de 1948 al Turó-Park, Margarit escriu: "Allí vaig descobrir que per ser lliure els que t'estimen no han de saber on ets". Amb una vida de llibertat concebuda sempre respecte als altres, els qui l'han estimat i els seus estimats, el poeta reconeix que la vida interior i la vida exterior no se solen correspondre. "Som una espècie molt cabrona, perquè estem sotmesos a milers d'exigències, que vénen de dins, però també de fora". El poeta se centra en les paraules, però també deixa temps per estar alerta de la situació política i social, que no el deixa pas indiferent.

Senyor Margarit, vivim en temps convulsos?

No més convulsos que altres temps. De fet, fins i tot aquests temps que vivim podríem dir que resulten descafeïnats. No es pot comparar la situació actual amb la situació que teníem amb el franquisme.

Però així i tot hi ha gent que ho compara...

Li explicaré una petita anècdota. Quan jo tenia 18 anys estudiava l'ingrés per entrar a la carrera d'arquitectura, que en aquells temps era una carrera que el franquisme havia reservat per a les elits, i vivia al Col·legi Major Sant Jordi, amb 150 estudiants més. Allà vaig conèixer un parell de nois d'Algèria que m'explicaven com els escamots del Front d'Alliberament Nacional (FLN en les seves sigles en francès), entraven a les ciutats. En aquell moment, el Marroc ja havia declarat la seva independència. Franco donava suport aquests escamots de l'FLN i els pagava la carrera als meus dos amics. Per entrar a Algèria des del Marroc, s'havia de superar una tanca electrificada. Els nois algerians m'explicaven que primer enviaven un burro, que s'electrocutava. Això els donava uns segons de marge per passar la tanca i entrar al país, mentre l'exèrcit francès no reaccionava. Ho tenien tot calculat. Quan m'ho van explicar, els vaig fer una broma: "acabareu amb els burros d'Algèria!", els vaig dir. No van riure i em van dir: Joan, si no hi ha burros, llençarem el més vell. Va ser llavors quan vaig entendre el que volia dir independència.

La vida, a parer meu, només té dues etapes nítides: la infantesa i la senectut, i lo del mig és un lío

En una de les seves últimes entrevistes vostè comenta que no hi ha hagut cap país que s'hagi independitzat sense que hi hagi hagut morts

Bé, hi ha una alternativa, que és una gran catàstrofe en un territori més bast que el territori del qual estem parlant. Per exemple, les guerres mundials o la caiguda de la Unió Soviètica. Aquestes catàstrofes poden donar lloc a la independència d'un país. Per exemple, si ara caigués la Unió Europea, potser Catalunya sí que podria esdevenir independent o no, podrien passar moltes coses imprevisibles.

Però no estem pas en aquest escenari...

Doncs no.

El veig cansat de la retòrica i del tema polític

Les paraules es gasten i els poetes som més senzills. Jo ja fa massa temps que visc en l'època dels eufemismes. La meva mare fou una mestra que va néixer a La Cala, possiblement vostè ja no sàpiga el que és La Cala.

No.

La Cala és l'Ametlla de Mar. L'hi van donar un nom turístic. Miri, a Colera abans hi havia una platja que s'anomenava la platja dels morts. Des de l'ajuntament es van voler carregar el nom, perquè no quedava bé. Perquè es deia així? En aquells temps, Portbou era una pedania de Colera, per tant el que es moria a Portbou, arribava amb barca a la platja de Colera, que era on hi havia el cementiri. Era més barat anar-hi per terra i tots els morts arribaven per mar. No hi ha dret que se'ns neguin aquestes coses per interessos econòmics. Vivim en una època en què tot se sacrifica a mercè d'uns interessos banals, superficials, immediats i que duraran poc.

El 2010 vostè va fer el pregó de les Festes de La Mercè. En aquell moment va ser molt criticat per alguns sectors, que potser ara l'aplaudirien

Em va convidar els de l'Ajuntament i molts dels senyors que m'havien convidat em van insultar allà mateix. En el nostre país hi ha una llarga història de mala educació i grolleria política, per part d'uns i d'altres. Però, com se sol dir "qui tingui més força, o més seny, que se'n valgui". Ara, amb tot el que està passant, estic glaçat: com pot ser que els nostres polítics hagin portat a la gent a aquest precipici?

Fa referència al Procés?

Com pot ser que no tinguessin pensat res? No sabien que a Europa l'únic país amb un govern d'esquerres és Portugal? Només calia llegir el diari. Quina idea tenien d'Europa? No saben que els europeus s'han estat matant entre ells des d'abans de Carlemany? La política, abans, fa molt i molt de temps, estava en mans dels savis, dels més prudents; ara està en mans de gent que es vol guanyar bé la vida i sortir als diaris sense treballar massa. S'ha banalitzat i tenim un problema molt seriós. Per la gent que ara mateix ens guia i ens governa no en dono ni cinc. Tots: els d'aquí i els d'allà. De vegades penso que el que està equivocat sóc jo i que sempre ha estat així. De Gaulle, Kennedy... Potser no eren millors que els que tenim ara i l'engany es remunta més enrere. Com a ésser que inventa i fa servir eines, els humans tenim un potencial brutal, només cal mirar els avenços mèdics, però pel que fa als valors, estem iguals que fa dos mil anys. El més sorprenent de tot és que no aprenem de la història. Aprendre de la història implica tenir cultura, llegir poesia, novel·les i filosofia. La cultura és un conjunt. Jo em plantejo... és possible la democràcia sense cultura?

No.

És un tema molt seriós que em preocupa. La cultura no és això que ens donen per la televisió. Cultura és una feina a fer per cada ciutadà.

Joan Margarit, al jardí de casa seva. | Queralt Castillo.

En els seus llibres parla sobre les intempèries físiques i les intempèries morals. Les intempèries físiques estan cobertes, no les morals. Fa referència a això que em comenta? De fet, m'atreviria a dir que la intempèrie moral cada cop és més intempèrie. Hi ha voluntat de no saber?

Sí. És complicat fer veure a les persones que allò que en diem cultura ja ho porten a dins. Mai hi ha res nou. Quan un poema, una novel·la o una frase d'un filòsof et sotraga, no t'està dient res nou, estàs donant un nom i una estructura a un sentiment que tu ja tens a dins. Aquesta és la gràcia i la dificultat de la cultura. Els educadors l'únic que fan és fer sortir això, si parlem del cas de l'educació. No se'ls ha d'explicar res nou als nois i noies: només han d'aprendre a reconèixer el que tenen a dins i posar-hi un nom i una estructura.

Però cada cop es treuen més hores de filosofia, de llengua...

Com a societat, només ens interessa el món de les eines, no el de les idees. El món de les eines és un camí llarg i estret. Sembla que necessitem moltes coses, però la realitat no és així. Jo em vaig criar sense joguines i no tinc cap frustració, tot el contrari. Tinc la sensació que ens enfonsarem per les coses que tenim, no pas per les que en falten.

Vostè sempre va saber que era poeta?

Jo vaig descobrir la poesia quan tenia 17 anys, que és quan vaig començar a escriure.

Sempre he estat orfe de cultura catalana. A l'escola tot era en castellà, òbviament. També a l'institut al qual vaig anar, l'Ausiàs March... Fins i tot pensava que Ausiàs March era un rus, perquè mai ningú me'n va parlar!

Però si agafem la seva obra, veiem que el primer que es va començar a publicar va ser quan vostè ja passava dels quaranta...

Els meus millors poemes són de quan jo tenia seixanta anys. A Estació de França, que és un dels meus llibres més apreciats, jo ja en tenia seixanta. Jo vaig començar escrivint en castellà perquè no tinc cap tipus de cultura en català. Sempre he estat orfe de cultura catalana. A l'escola tot era en castellà, òbviament. També a l'institut al qual vaig anar, l'Ausiàs March... Fins i tot pensava que Ausiàs March era un rus, perquè mai ningú me'n va parlar!

Després va marxar a les Illes Canàries

A Tenerife. Allà va ser on vaig començar a escriure poesia. Vaig topar amb un senyor que em va fer llegir Machado. Aquell senyor va fer que jo trobés coses dins meu que abans no havia sentit. Com la poesia és cultura i la cultura que jo tinc és en castellà, vaig començar a escriure en castellà. És lògic. Hi ha un tema que s'ha estudiat poc: la relació de la llengua amb la poesia. La prosa és molt diferent. Per exemple, França té molts bons escriptors que escriuen en francès i que no són francesos. Ara... digui'm un sol poeta que no hagi escrit en la seva llengua materna. No en trobarà cap, perquè jo porto tota la vida buscant-lo i no he trobat ningú. Aquest sóc jo: un poeta que durant gran part de la seva vida va escriure en una llengua que no era la seva.

Rilke?

Rilke va néixer a Praga, però es va criar dins la cultura alemanya. La seva mare sempre li va parlar en alemany. Quan escrivia en castellà me n'adonava, perquè sempre he tingut molt criteri, que allò no funcionava. Un d'ells me'l va prologar en Camilo José Cela i em va dir que era un surrealista... Mentida, la meva poesia en castellà no funcionava. L'únic que vaig fer bé en aquella època de joventut és no perdre mai la fe en mi mateix.

Què va passar perquè vostè canviés al català, doncs?

Jo m'escrivia molt amb en Miquel Martí i Pol i com que ell no podia sortir massa, el visitava sovint a Roda. Una de les cartes que jo li vaig escriure, li va deixar llegir a la seva filla i li va preguntar si la persona que escrivia aquella carta era catalana o no. Li va dir que sí. Després em va demanar perdó per la intromissió. Va ser llavors quan se'm va fer la llum, em vaig adonar que podia escriure en català. Em vaig entusiasmar. Tenia 40 anys i ganes de resoldre el tema. Ganes de donar a conèixer la meva poesia. Vaig començar a guanyar premis amb els meus poemes nous i em vaig tranquil·litzar perquè vaig veure que la resposta a la meva poesia era bona. El problema dels meus primers llibres va ser l'excés d'entusiasme. Jo vaig viure una experiència que no viu gaire gent: el descobriment de la meva pròpia llengua. Llavors, amb aquells primers llibres, plens d'entusiasme, tampoc em sentia còmode, així que van anar cap a la bassa, juntament amb els llibres que havia escrit en castellà.

Els novel·listes, per escriure les seves novel·les, han de mirar enfora; els poetes hem de mirar endins, endins nostre o endins dels altres, però per poder escriure de l'altre, primer l'altre ha d'estar dins teu

No va pensar mai a traduir els poemes que havia escrit durant aquells vint anys?

No! Aprofitava la matèria bruta del poema, les idees, però mai em vaig traduir un poema. Vaig començar de nou. No obstant això, aquells anys d'escriure en castellà em van servir de molt. Els novel·listes, per escriure les seves novel·les, han de mirar enfora; els poetes hem de mirar endins, endins nostre o endins dels altres, però per poder escriure de l'altre, primer l'altre ha d'estar dins teu. Aquí dins [assenyalant l'estómac] hi ha trilions de coses que no m'interessen ni a mi mateix. Trobar el germen d'un poema, això que se'n diu la inspiració, enmig de la brossa que tenim a dins, és tan difícil que el que no és poeta no ho troba mai. Ser poeta és tenir la rara habilitat, sense cap mèrit, perquè ve donada, de trobar, dins del teu merder personal, un universal. Una cosa que et resulta problemàtica a tu i als altres. Trobar-los és un miracle, i és un pas previ al plantejament lingüístic del poema. En aquesta fase prèvia de creació del poema jo portava molta feina feta. Per saber si tenim un bon poema davant, el lector ha de dir: aquest sóc jo. Un bon poema ha de ser un mirall.

No es va plantejar mai deixar la carrera d'arquitectura per dedicar-se plenament a la poesia?

No. Si de cas m'ho vaig plantejar abans de començar a escriure llibres. Sempre havia anat darrere de la poesia i en algun moment em vaig plantejar què hi feia jo en aquell món de ciències. Aquest sil·logisme em va enfonsar i vaig deixar la carrera.

Va ser quan va començar a treballar en una editorial

Sí, durant un parell d'anys, vaig estar a l'editorial Plaza fent un diccionari tècnic. Va ser un desastre. Em vaig adonar que poesia i vida no coincideixen. Aquest va ser el gran error dels romàntics, que van creure que es podia viure poèticament. A El món d'ahir, Stefan Zweig diu que poesia i vida es confonen. Això és l'error més bèstia que es pot cometre. Quan Zweig pixa és poeta? No, no ho és, no fotem! Una cosa és la vida i l'altra és la poesia, que han de conviure, però això no vol dir que la vida sigui poesia i que la poesia sigui vida. El territori de la poesia no són ni les lletres ni les ciències, és una cosa molt més abstracta, fonda, inclassificable. Què es necessita per ser poeta? Una vida, la que tenim tothom. Una vida sexual, econòmica, sentimental, laboral...

A 'El món d'ahir', Stefan Zweig diu que poesia i vida es confonen. Això és l'error més bèstia que es pot cometre. Quan Zweig pixa és poeta?

Però vostè de la seva vida sí que n'ha fet poesia

La vida ha de respectar per damunt de tot, la poesia. Ho explico: jo quan pixo o guanyo calers no sóc poeta, però necessito pixar i guanyar calers per fer poesia. És diferent. També se sol dir que la veritat és bellesa i que la bellesa és veritat. Mentida. Jo conec moltes veritats que no són belles. Això és que fan els mals poetes: el mal poeta arriba amb un poema que no val res i diu: és veritat, això va passar. Molt bé, és veritat, però no és bell.

'Un mal poema embruta el món' és el títol d'un dels seus llibres sobre teoria poètica. Vivim en una època on tothom es pensa que sap fer de tot: escriure, fer fotografies, cuinar... És la cultura del 'yes we can' i de la meritocràcia.

És la democràcia portada a tots els territoris. És el que deia abans: ens enfonsarà més el que ens sobra que el que ens falta. Tot això fa que ens costi més veure la llum. Ens sobren escriptors, poetes, traductors, periodistes...

Hi ha alguna època en la qual vostè no hagi escrit? Que no li hagi vingut de gust escriure o no ho hagi necessitat?

No. En algunes èpoques he trobat dificultat per trobar dins meu, però sempre he escrit. També he trobat la dificultat de saber transmetre allò que jo havia trobat. Aquestes vicissituds m'han donat forces per continuar escrivint.

Cada dia?

Cada dia.

A 'Barcelona amor final' (Labutxaca, 2015), vostè escrivia: "Què pot, encara, unir-me a una ciutat a qui li veig la cara maquillada com d'una mare morta? (...) Però a Montjuïc tinc dues filles, i ara m'ofèn una gentada estranya que s'encega en la festa innecessària d'hotels gelats i aparadors superflus. Sol ser als refugis on, a vegades, fa més fred que enlloc desolada ciutat que fas de puta". Vostè va viure molts anys a Barcelona. Quina relació hi té, ara, amb la ciutat?

Els catalans som desordenats i bruts, com va dir en Pla. Hi ha pobles nets, com els andalusos o els italians, que tenen cura de les coses. Vostè va a les grans ciutats europees i totes tenen cafès d'època ben conservats. Aquí no se'n troba ni un

Una relació d'amor-odi. Barcelona sempre ha estat cruel i tèrbola.

Per què, cruel?

Perquè no s'ha estimat les pròpies coses. Això es pot fer extensible al català. Els catalans som desordenats i bruts, com va dir en Pla. Hi ha pobles nets, com els andalusos o els italians, que tenen cura de les coses. Vostè va a les grans ciutats europees i totes tenen cafès d'època ben conservats. Aquí no se'n troba ni un. Els catalans som molt llestos, anem a construir un hotel! Llegim poesia i fem la rebel·lió en nom de la nostra llengua, però som incapaços de veure el que tenim. L'any passat vaig guanyar el Premi de Poesia Pablo Neruda, un dels més importants del món. Vaig ser el primer espanyol a guanyar-lo. Se'n va assabentar, vostè?

No.

Exacte. I sap què deia de la meva poesia, aquest premi?

No

Por la belleza de su lengua catalana. El tema del procés és un reflex d'aquesta actitud. La desorganització, la corrupció... Ja ho va dir Unamuno: "a los catalanes les pierde la estética". Ens carreguem les coses. Això sí: quan fem una manifestació tot queda ben endreçat, tothom amb la seva samarreta, per colors, per trams... Barcelona és un reflex de tot això, una ciutat que es destrueix a si mateixa.

Es destrueix a si mateixa i als ciutadans que hi viuen

No ens l'estimem. I amb tot això no hi ha cap català que hi surti guanyant, només els amos d'hotels i els empresaris. I no deuen ser ni catalans! Però el món sembla que va cap aquí...

És diferent això a Madrid?

I tant! Nosaltres els catalans no només no apreciem el que tenim sinó que ens permetem el luxe de depreciar el que tenen els altres. Ens pensem que ho tenim tot, perquè en l'àmbit industrial som poderosos, i riem de la Meseta. No té mèrit que sense tenir res ens hagin manat fins ara a nosaltres i als bascos? Pensem-hi. Perquè manen ells i no nosaltres? Aquesta gent deu tenir algun mèrit! Ens mirem al mirall i només hi veiem una bellesa sense fronteres... Els catalans no hem sabut mirar amb profunditat on s'havia de mirar.

Ens pensem que ho tenim tot, perquè en l'àmbit industrial som poderosos, i riem de la Meseta. No té mèrit que sense tenir res ens hagin manat fins ara a nosaltres i als bascos?

L'amor és una constant en els seus poemes, però també la mort, concretament la de les seves dues filles, l'Anna i la Joana. Alguns poemes són profundament tristos

Això no és veritat. Els poemes no són mai ni alegres ni tristos. Un bon poema és una altra cosa, és el despertar d'un sentiment dins d'una persona. Si a una persona li agrada un poema, no és perquè aquest sigui trist o alegre, sinó perquè li ha despertat alguna cosa. La poesia és com la música, amb la diferència que el lector de poesia és l'intèrpret d'aquesta música. Cada un té el seu propi instrument per interpretar la partitura, en aquest cas, els versos d'un poema.

No obstant això hi ha pocs lectors de poesia...

Això és una cosa de la qual es queixen molts poetes. Si no et llegeixen, pregunta't per què. És com si en Bach aixequés el cap i es queixés que té pocs intèrprets. Home, cal tocar un instrument, per tocar Bach! Cada persona ha de tocar el seu propi instrument, però no tothom sap tocar-lo. Costa trobar gent que tingui el que ha de tenir per fer-se seva la poesia, això no passa amb la prosa. En Theodor Adorno va dir que escriure un poema després del que havia passat a Auschwitz era un acte de barbàrie, però el senyor Adorno no sabia el que era un poema: es pensava que un poema era, valgui la redundància, un adorn per fer la vida més maca, però la poesia no té res a veure amb això. Després hi ha relació que nosaltres establim amb el poema o la música, i això és un tema diferent. Aquí entren en joc les memòries, l'estat anímic i altres qüestions. D'aquí que de vegades ens faci mal escoltar certes melodies o passar per segons quins llocs.

Vostè ja té una edat provecta. Sent nostàlgia del passat? Sempre diu que ja no mira cap al futur...

No. La vida, a parer meu, només té dues etapes nítides: la infantesa i la senectut, i lo del mig és un lío. La primera nitidesa, la de la infància és natural i automàtica; però per tenir la nitidesa final, s'ha d'haver matat el pare, com diria Freud. Per estar tranquil durant la vellesa, el vell ha de matar el jove. Si vostè mira al seu voltant, veurà que està ple de vells que no han matat el jove, que no saben ser vells. Ens entestem a canviar el sentit de les coses, com li comentava al principi. L'obsessió pels eufemismes, per no dir les coses pel seu nom. Vivim en un món on tenim menjar, roba, entreteniment i por. Aquesta és la clau de tot.

La por?

Sí, la por. Donar-nos coses per tenir por a perdre-les. Tenim totes aquestes eines d'entreteniment que l'únic que fan és actuar com una droga. El poder ens vol fer veure que vivim en una suposada societat del benestar perquè tinguem por a perdre els privilegis. És cap a on anem.