Público
Público

ENTREVISTA A JOSEP GUIA Josep Guia: "Sense el PSAN no existiria l'esclat independentista actual"

L'històric de l'independentisme Josep Guia, durant anys cara visible del també històric PSAN, parla amb Públic del moment actual de l'independentisme, reivindica el llegat del seu partit i no es priva de repartir a dreta i esquerra. 

Publicidad
Media: 3
Votos: 2

Josep Guia, en una imatge d'arxiu. / PSAN.

Josep Guia (València, 1947) ha estat durant anys la cara més visible del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), una formació que ha estat clau en l'impuls de l'independentisme i que enguany celebra el seu 50è aniversari. Públic parla amb Guia sobre la història del partit, sobre el moment actual del moviment independentista i l'actualitat a Catalunya i al País Valencià.

Enguany se celebra el 50è aniversari de la fundació del PSAN. Quina part del seu llegat destacaríeu?

Que no existiria l’esclat independentista actual sense els 50 anys d’existència i de lluita del PSAN. El PSAN és el creador de l'independentisme català contemporani, en fusionar en una sola lluita els alliberaments nacional i social i en plantejar la reivindicació de la nació catalana completa, anomenada Països Catalans o senzillament Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Amb aquests principis, el PSAN va irrompre decisivament en l'activitat política dels darrers anys del franquisme i, en no integrar-se a la Reforma política del règim, va esdevenir el partit polític de referència (independentista) durant els primers anys de l'anomenada Transición, una transició a la democràcia que ha estat una farsa. I el PSAN, durant molts anys, ha contribuït poderosament al manteniment i el creixement de l'independentisme, dotant-lo d'estratègia política, com ara s'ha demostrat a bastament amb la necessitat d’un "front patriòtic" (propugnat pel PSAN des del 1986) per guanyar la independència. I a nivell d'aportació teòrica, cal destacar la definició i concreció catalana que hem fet del "marxisme d’alliberament nacional".

El PSAN és el creador de l'independentisme català contemporani, en fusionar en una sola lluita els alliberaments nacional i social i en plantejar la reivindicació de la nació catalana completa

Heu estat durant dècades la cara més visible del Comitè Executiu del PSAN. Tanmateix, no entreu al partit fins el 1974, quan el partit va començar a tenir presència al País Valencià, procedent dels Grups d'Acció i Reflexió Socialista (GARS). Què us va portar a entrar al PSAN?

Després d'alguna experiència de lluita antifranquista i valencianista als inicis dels 70 (Nova Germania), Maria Conca i jo ens plantegem contactar amb el PSAN, per la significació i la bona fama que tenia aquest partit. El contacte el va fer Maria a la Universitat Catalana d'Estiu del 1973 i durant el curs 1973-1974 es van fer les corresponents reunions de captació, llargues i pesades, amb companys i companyes que venien de Barcelona a València per "captar-nos", i la primera cèl·lula la vam constituir al Vedat de Torrent durant les festes de Falles del 1974. Res a veure, doncs, amb els GARS. Un any més tard, pel juny del 1975, hi entràrem els primers valencians (Francesc Candela, Josep Lluís Blasco i jo) al Comitè Executiu del partit.

Què significava, aleshores i també més endavant, defensar la independència dels Països Catalans des del País Valencià?

Era tota una novetat engrescadora, seguint els postulats "maximalistes" (tal com ell ho deia) de Joan Fuster. Encomanàvem entusiasme (així ho destacava sempre un altre Fuster, Jaume) i rauxa al conjunt de la catalanitat. A més de coherència: no es pot ser bon patriota català sense voler la independència.

Tot i el seu impacte a llarg termini, al llarg de tots aquests anys el PSAN ha experimentat decepcions electorals, nombroses escissions, repressió i agressions contra els seus militants. Quin és el record més negatiu que en teniu?

El PSAN, com el conjunt de l'independentisme català, ha patit moltes agressions feixistes i molta repressió policial i judicial espanyola, durant els darrers anys del franquisme estricte i, especialment, durant els primers quinze anys de construcció del "règim del 1978". Jo mateix tinc un llarg historial de detencions, multes, agressions, processaments i judicis per causa de la meva lluita política (de caire independentista i comunista), des de la sonada detenció dels 10 d'Alaquàs (juny 1975) fins a la sentència final favorable guanyada al Tribunal Suprem espanyol (maig 2009) en la querella que em va presentar l'advocat espanyolista Gómez Rovira, l'any 1987, per la campanya del PSAN i l'MDT "Gómez Rovira, fora de Catalunya". Enfront de la repressió, però, sempre vam comptar amb molta solidaritat a tot arreu dels Països Catalans. El record més dolorós, com a militant i com a persona, és el de l'enterrament de Xavier Romeu, el 13 de juliol de 1983, a Sant Pere de Riudebitlles. Vaig perdre un gran amic i vam perdre el líder independentista que calia a Barcelona, per la seva preparació intel·lectual i el seu tremp de lluita, en tots els camps.

L'independentisme és avui un moviment de masses al Principat, fins i tot membres de la Generalitat s'autoproclamen com a tals. Què en penseu, de l'executiu de Quim Torra?

Quim Torra és un home honest, culte, valent i una miqueta d'esquerres

Quim Torra és un home honest, culte, valent i una miqueta d'esquerres. Sempre parla clar i es reafirma en els compromisos d'alliberament assumits i manifestats pel poble català. Estic convençut que farà tot el possible, d'acord amb Carles Puigdemont, per fer realitat aquests compromisos: drets civils, drets socials i dret d'autodeterminació, en la República catalana independent. Una república, en principi, del Principat només. Quant a la seva extensió al conjunt de la nació catalana, en sóc una mica escèptic i acuso tot el govern de Quim Torra de pusil·lànimes.

No temeu que amb la transformació de l'independentisme en un moviment transversal els aspectes socials que ha defensat històricament l'esquerra independentista hagin quedat arraconats?

El moviment d'alliberament nacional català és un dels moviments europeus d'alliberament nacional amb més compromís d'alliberament social. Però és evident que altra cosa fóra que aquesta "transversalitat" social necessària per aconseguir la independència estigués dirigida des d'opcions de classe. De classe treballadora. Però quan el PSAN ho va plantejar així, que la bandera patriòtica de la independència i la unitat nacionals havia d'ésser enarborada per l'esquerra, sense prejudicis i amb totes les conseqüències, l'esquerra espanyola existent a Catalunya s'hi oposà, com sempre, i ni ho va entendre, però tampoc gran part de l'esquerra independentista ho va voler assumir, i encara ara tampoc no acaben d'entendre-ho. Llàstima. Així doncs, la independència vindrà dirigida per qui la dirigirà, i benvinguda serà, perquè no hi ha color entre un estat català, lliure de la rèmora del franquisme i la inquisició, i un estat espanyol podrit, caduc i retrògrad, al servei d'una oligarquia extractiva i parasitària.

ERC –un partit que ha acabat integrant a molts antics membres del PSAN, per cert– proposa fer una passa enrere per poder fer-ne dues endavant: eixamplar la base, arribar a una entesa amb els socialistes i l'espai polític al voltant de Podem. Com valoreu aquesta estratègia?

No em crec res de tot això. Ja ERC es va apuntar a l'independentisme intentant liquidar, a l'inici dels anys 90, tot l'independentisme combatiu d'aleshores i es va definir com d'un "independentisme tranquil" i poc practicant. Aquest pecat original no se li ha esborrat com a organització, salvats molts militants valuosos, és clar, i una vegada i una altra torna a sant tornem-hi. Quant a l'eixamplament social de l‘independentisme, el meu criteri és que l'independentisme creix quan lluita, quan mostra força i coratge, i no quan s'arronsa i pacta en condicions d'inferioritat.

L'independentisme creix quan lluita, quan mostra força i coratge, i no quan s'arronsa i pacta en condicions d'inferioritat

I què n'opineu, del govern valencià resultat de l'Acord del Botànic?

Que és un clar avenç respecte a la situació anterior de domini d'una dreta corrupta i espanyolista, però que encara són, en matèria social i no diguem-ne nacional, més pusil·lànimes que el govern del Principat. Encara no han tret els principals símbols feixistes (Cruz de los Caidos, Corazón de Jesús...) de la ciutat de València, ni s'atreveixen a parlar amb naturalitat de País Valencià o de llengua catalana, ni plantegen expropiar els propietaris que mantenen solars i edificis en estat deplorable sense construir ni reconstruir habitacles dignes, etc.

Hipòtesi: el Principat aconsegueix la independència. Com creieu que afectaria al País Valencià?

Positivament. Al llarg de la història, tot el que passa al Principat s'encomana, tard o d'hora, al País Valencià. Amb l'exemple i esperem que l'ajut de la República catalana, el País Valencià acabarà per treure's Espanya de sobre. L'espoliació i la destrucció lingüística i cultural que ens aplica l'imperialisme espanyol són inaguantables, i el poble valencià i el de les Illes ja se n'adona i s'hi revolta cada vegada més.

Una part de la CUP encara té mala consciència de prioritzar la independència per davant de la resta de lluites d'alliberament

La CUP és avui el partit de referència de l'esquerra independentista. No obstant això, hi teniu una relació difícil per motius històrics i polítics. Per què? Què n'opineu, dels cupaires?

Ja m'hi he referit abans. Una part de la CUP encara té mala consciència de prioritzar la independència per davant de la resta de lluites d'alliberament. No gosen reclamar-la si no l'acompanyen d'alguna altra reivindicació. I una altra part, ara ha descobert que l'estratègia de "front patriòtic", que tant va combatre quan la va plantejar el PSAN, és la correcta i necessària per arribar a la independència. El resultat és un equilibri difícil i vacil·lant, a dins de la CUP, amb declaracions d'un signe un dia i d'un altre signe, un altre dia. El PSAN no preconitzava així el procés de lluita per la independència i la unitat nacionals, però la diversa esquerra (independentista o autodeterminista) ha deixat que els qui es manifesten com a més independentistes i més patriotes no siguin els d'esquerres. Mao, Ho Chi Minh o Fidel els correrien a hòsties.