"Tinc por, ho reconec. Mai no m'hauria pensat que podria entrar en una presó, i ara ja hi sóc". Així comença Escrits de presó (Enciclopèdia), el dietari personal de Quim Forn, l'exconseller d'Interior cessat i empresonat des de fa gairebé 11 mesos. I així acaba: "Avui, el nostre compromís amb la llibertat i la justícia és més fem que mai". De la por a l'esperança, i entremig, més de tres-centes pàgines d'impressions, pensaments, emocions, reflexions i anàlisi política en una situació excepcional. Tan excepcional, que l'autor no pot fer promoció del llibre. Un paper que ha hagut d'assumir la seva dona, Laura Masvidal, vocal i una de les cares més visibles de l'Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), impulsada per familiars dels represaliats polítics catalans, que ha portat les reivindicacions pels presos i exiliats arreu de Catalunya i a instàncies internacionals.

Masvidal rep Públic el dia de la Mercè al Museu Marítim de Barcelona. Recorda que no és política i que no és el seu paper fer reflexions polítiques, però no se n'està d'entrar-hi, conscient que "s'ha judicialitzat un problema polític". I, com el seu home, també acaba amb un missatge d'esperança: "crec que això haurà valgut molt la pena".

Com es troben vostè i Quim Forn?

Començo a notar el desgast de tants mesos de reivindicació i de la seva absència i del que això ha suposat. Es fa molt llarg i les famílies ho patim, i és nota. Ell està bé. Ara està il·lusionat amb el llibre, i expectant a veure'n la recepció. Això li suposa un al·licient en la seva monotonia.

En quan el desgast, Forn diu en un fragment del llibre, referint-se a vostè: "sóc conscient que fa un esforç titànic", referint-se concretament als actes públics reivindicatius

No sóc conscient de la quantitat de coses que he fet, que sé sortien molt del meu dia a dia anterior. Des de donar la cara als mitjans a anar arreu de Catalunya, a gairebé tots els llocs on m'han convidat -anar a tots llocs és impossible-, i també a l'estranger, a oferir les reivindicacions i a fer denúncia. També és cert que tenir les filles grans, entre cometes, m'ho permetia més que a d'altres familiars.

Aquest activisme s'ha d'entendre més en clau col·lectiva que personal?

Nosaltres vam crear espontàniament l'ACDC, que és un altaveu i una força important, que està denunciant el retrocés democràtic i la vulneració de drets. I no només aquí. Quan vas a Nacions Unides i dius que ets la veu directa dels represaliats polítics, t'escolten. És una bona eina, amb formació al darrera, i l'hem dotat de contingut i hem fet una denúncia molt ben articulada. Això representa moltes hores. Si haig de donar la veu als que no en tenen, ho faig i ho faig convençuda. Però això no era el meu paper. Jo no havia estat mai activista. Ara, ho seré sempre més, perquè crec molt en la petita feina que pugui fer cadascú des del lloc on estigui. Ara són els nostres, però demà pot ser algú altre. Sempre hi ha algú que pateix perquè els seus drets no són reconeguts, i val la pena que els que podem i en tenim les eines per fer-ho ho denunciem.

Les activitats de l'ACDC omplen a Catalunya i tenen també bona acollida a l'estranger. I a la resta de l'Estat?

Malament. Comença a ser hora que fem altaveu a la resta de l'Estat. Però quan veus que et reben tan malament i amb tanta incomprensió -per una pressió mediàtica de molts anys-, l'esforç és molt gran. I cal mesurar si convé aquest desgast, que no saps si tindrà fruit. De fet, els nanos, la meva filla, el fill de Jordi Sànchez i tres o quatre més, van intentar buscar moltes veus de l'esquerra més progressista, buscant complicitats sobre la vulneració de drets i la llibertat d'expressió, i els ha estat impossible. Han fet més de 100 trucades, han parlat amb moltíssima gent, tenien gent d'aquí que els ha posat en contacte, volien fer un vídeo de denúncia... i no hi ha hagut manera de trobar aquestes complicitats. Això crida molt l'atenció.

Aquestes complicitats, en canvi, sí que es donen quan es parla de vulneracions a la llibertat d'expressió de no independentistes

El fet de ser independentista, o català o basc, a l'Estat espanyol té un estigma. Perquè durant molts anys els han explicat una realitat que no és l'objectiva. Aquest estigma fa que la gent tingui moltes prudències a l'hora d'entendre la vulneració de drets, els resulta molt incòmode. Aquesta dinàmica, jo la veig molt difícil de trencar, tremendament difícil.

Què en pensa del paper que pugui fer l'opinió pública europea?

Jo tinc molta confiança en la pressió de l'opinió pública. No tant en l'Europa dels Estats, que no n'hi tinc, sinó en l'Europa de la gent. I aquesta opinió pública europea sí que comença a qüestionar-se moltes coses. Vol veure què és exactament el que passa. Això crec que és una molt bona arma per a nosaltres.

Més confiança que en la justícia europea?

Sí, més que en la justícia europea. L'1 d'octubre va ser un miracle de la gent. I veure que la gent pot ser escoltada i que té més poder del que ens volen fer creure és una cosa que pot ser fins i tot abanderada per les joventuts d'Europa. Crec en l'Europa dels pobles i en l'essència del que hauria de ser Europa. I crec que les pressions de l'opinió pública poden tombar les coses, perquè són els fonaments d'Europa mateixa. A l'Europa dels Estats, en canvi, l'incomoda tremendament que es puguin canviar les maneres de veure les coses o els poders de sempre. Però crec que aquesta mateixa incomoditat farà que les coses canviïn a millor.

Aquest canviar les coses es refereix només a presos i exiliats, o al procés sobiranista en general?

Ara mateix ja no estem parlant del procés sobiranista. El dret d'autodeterminació és un dret reconegut, però no estem aquí. Estem parlant que en un país de la UE hi ha represaliats polítics. I això és una cosa que Europa no s'ha de poder permetre. És una vergonya i l'ha d'incomodar tremendament. Si al començament algú es qüestionava si eren o no eren presos polítics, és obvi que ara tothom reconeix que són represaliats polítics. I és això el que fa trontollar la situació. Per això crec que els mitjans internacionals comencen a voler veure què està passant.

El llibre acaba just abans del trasllat a Lledoners. Hi ha hagut un canvi substancial, des d'aleshores?

Una presó és una presó, la manca de llibertat és manca de llibertat, i la situació injusta continua sent exactament la mateixa. Que ara estiguin a la vora de les famílies és un alleujament. Jo ara no haig d'agafar un dia sencer a la feina per anar a Madrid, es nota a nivell de pressupost i la gent gran ho té més fàcil. Però estan a la presó tancats injustament. I això s'allarga moltíssim, cosa que també representa un desgast important. Ells aquí estan tots junts, i poden sentir-se, entre cometes, més actors de la seva defensa i la seva situació. També poden rebre els mitjans d'aquí, això també els consola. Tret d'això, se senten igualment injustament tractats.

Un dels fragments del dietari, datat en els dies de la moció de censura, diu: "No tinc gaires esperances en el canvi, però me n'alegro". Els fets posteriors l'hi han donat la raó?

El Joaquim, en el llibre, fa moltes afirmacions i també expressa molts dubtes. Hi ha nits i hi ha matinades, i el que en una pàgina pot semblar una preocupació molt gran de vegades després s'esvaeix. És veritat que hi ha poca confiança, perquè ell ha tingut desenganys constants. I perquè, un cop s'ha judicialitzat un problema polític, depèn de la judicatura, i no tant del govern de torn. Tot i que el govern de torn podria fer-hi coses. Jo veig que el govern socialista hi ha mostrat la seva beligerància. Però també els incomoda que el tema de la repressió estigui tan qüestionat. Per això estan mirant de fer gestos per abaixar la tensió política i tornar al que ha de ser la negociació. Ja ho veurem.

Una de les coses que podria fer el Govern central és donar instruccions a la fiscalia per rebaixar les acusacions, i ja ha dit que no ho pensa fer

Necessiten el seu temps, per veure com desencallen i com baixen la pressió. Jo no puc tenir altra cosa que confiança en els escenaris futurs, perquè si no en tingués no sortiria de casa. Per tant, esperem que, ja sigui per la pressió mediàtica, pels escenaris internacionals o per tot plegat, la pressió baixi. I esperem que es pugui demostrar que el judici és un judici com cal. De moment, tot fa pensar que les coses no s'han fet bé, però vull esperar que es facin bé a partir d'ara.

Creu que hi haurà un judici just, per tant?

Si he de pensar en les prèvies, òbviament diria que no. Però no puc arribar a imaginar que el Govern espanyol pugui suportar l'evidència d'un judici injust. No puc arribar a imaginar-me que els puguin condemnar per una cosa que no han fet. Seria una vergonya massa gran.

En aquest sentit, des del Govern central ja s'ha deixat caure l'opció d'un indult. Com ho veu?

Políticament, han d'acontentar el seu electorat, tenen pressions d'un costat i de l'altre... però a mi em fa una mica de vergonya que parlin d'indultar després d'una sentència condemnatòria, que els vulguin agenollats demanant perdó. Em sembla una aberració tot plegat. Primer, esperem al judici. Si és que aquesta causa no cau abans del judici, que crec que no haurà ni d'arribar-hi. Però entenc que, tot i que la qüestió està judicialitzada, és política, i la política fa el seu paper.

S'ha dit en ocasions que Quim Forn no ha sortit cap dia de la presó pel seu paper en la gestió dels atemptats del 17A. Ell mateix, en una entrevista recent a 'Públic', deia que en aquells dies, "vaig presenciar en una reunió amb membres del govern espanyol que el paper preeminent del govern de la Generalitat no agradava a tothom", i que "fins i tot vaig comentar a algunes persones que aquells fets acabarien tenint conseqüències".

Que ho va comentar és cert, perquè a mi també m'ho va comentar. Aquells dies va haver-hi reunions amb el Govern espanyol, el president [Mariano Rajoy] i la vicepresidenta [Soraya Sáenz de Santamaria] s'havien sentit molt incòmodes en algunes reunions. Ell m'ho havia explicitat: "s'han sentit incòmodes i això ho pagarem". Que se'l vulgui castigar per aquell paper és una aberració que em costa processar. El que s'havia de fer es va fer bé, la policia va fer el seu paper i va ser una gestió impecable, elogiada no només aquí, sinó internacionalment. No crec que se'l castigui per això, sinó perquè s'ha inventat un relat fals en què és precisa la violència, i només tenen dos arguments: que la gent feia pressió violenta -cosa que s'ha evidenciat que és falsa- i que la policia anava armada. Són els dos únics arguments. Per això és a la presó, com a cap d'una banda criminal que serien els Mossos. No sé si plorar o riure, però, per aberrant que sembli, és per això que és a la presó.

Una presó que no esperàveu cap dels dos que arribés, com també diu Quim Forn al llibre

Quan un actua com creu que ha d'actuar, posant el bé comú en primer lloc i entenent la política com a servei als altres, costa molt pensar que aniràs a la presó per una cosa que estàs fent a consciència, pel bé col·lectiu. He parlat amb les altres parelles [dels presos], algú si que ho havia valorat i ho havien parlat a casa, però en el nostre cas, no.

De fet, era a Brussel·les i va marxar just per declarar a l'Audiència Nacional

En cap moment havíem plantejat el tema, si presó o exili. A més, ell se sentia molt responsable del cos dels Mossos, que en aquell moment també estava sent qüestionat i hi havia processaments. No veia una altra manera que presentar-se i donar les seves explicacions, convençut que tenia arguments per defensar-se. En continua convençut, tot i que s'ha anat desenganyant. Perquè en la instrucció ha vist que només es tenen en compte els testimonis de part, les proves de la defensa no han estat acceptades, i això crea sensació d'indefensió. No obstant, segueix creient que la veritat s'evidenciarà.

Totes aquestes presons i exilis, acabaran tenint una utilitat, sigui per al procés sobiranista o en la lluita pels drets fonamentals?

N'estic convençudíssima. És més: això ha suposat que la gent vegi el valor que tenen els drets. Que no són uns drets que tinguem innats, sinó que han costat molt, que venen de lluites de gent que ha patit molt, i els estan donant valor. Això no és per ara, és per al futur. La gent també ha vist que posar capacitats al servei d'una il·lusió col·lectiva t'aporta més que les renúncies que suposa. És bonic. De lectures positives, això en té. Que el camí és dur, sí. Que és un camí que a la llarga n'estarem satisfets, perquè deixarem un futur millor, n'estic completament convençuda. Aquestes estructures que diuen que ens aguanten, quan la gent no les reconeix, són estructures que no ens representen i no aporten res a la col·lectivitat. A la gent no li agrada trencar l'status quo, perquè ens pot afeblir o aporta inestabilitat. Però quan veuen que realment val la pena canviar les coses la gent s'hi posa. Crec que això haurà valgut molt la pena.