Público
Público

Entrevista Martín Caparrós: "El gran error és pensar que el periodista ho pot explicar tot"

El periodista argentí prepara un nou llibre periodístic sobre Llatinoamèrica. Reflexiona sobre la situació de l'ofici, la necessitat de continuar explicant les coses a través de la mirada i opina sobre la situació política de Catalunya, Espanya i l’Argentina.

El periodista Martín Caparrós. EFE

El periodista Martín Caparrós (Buenos Aires, 1957) té més d’una trentena de llibres publicats, en els que s’endinsa en la crònica, gènere del que s’ha convertit en un referent. Parla amb desenes de persones, descriu els escenaris i intenta donar les claus per explicar què passa. Sense pèls a la llengua, admet que detesta els nacionalismes, i que, el català, que coneix bé gràcies a les seves estades i constants visites a Barcelona – en aquest moment viu a Madrid– no li ha demostrat que sigui diferent dels altres.

Enmig de l’eterna crisi de la premsa, Caparrós pensa que hi ha altres maneres d'explicar la realitat, que encara estan per descobrir i veu amb un bri d'esperança els petits mitjans. L'entrevista comença bé: "A les entrevistes, el periodista es limita a transcriure un diàleg, per tant se situa en desavantatge amb altres mitjans com la ràdio o la televisió, ja que les paraules queden despullades. Em sembla un error no utilitzar les entrevistes com a armes d'escriptura". Caparrós pensa que les entrevistes s'han de narrar, explicar. Es toca el bigoti espès que el caracteritza i, amb la mirada, demana començar. 

Com es pot escriure crònica en mitjans que limiten les peces a 7.000 caràcters?

Mai ningú m'ha regalat extensions, fa 35 anys que em barallo per aconseguir més espai i continuo fent-ho. És curiós: pensava que havia arribat a un moment en què no em caldria però continuo barallant-me. Penso que si l'espai és necessari, paga la pena barallar-se o no publicar si la falta d'espai arruïna el treball que es fa.

Acaba de publicar ‘Crónicas Sudacas’, una sèrie de cròniques sobre ciutats llatinoamericanes a ‘El País Semanal’. La de Miami té més de 10.000 paraules. No retalla mai?

No soc un neci, escric columnes de 635 paraules dos cops al mes, ni una més ni menys. Però si es publica quelcom a la web, sense cap limitació d'espai, em sembla bé donar-li a cada text l'espai que necessita per a desenvolupar-se. De vegades són 10 línies i d'altres, 5.000. Si no em donen l'espai que necessito, no publico.

Li va confessar recentment a Alberto Salcedo Ramos [periodista colombià] que escriure sobre ciutats llatinoamericanes li havia suposat un repte.

Ja... [Caparrós es queda pensatiu i fa cara d'incòmode. Està seriós i es torna a tocar el bigoti, un tic que continuarà fent durant tota l'entrevista]. Qualsevol cosa que s'escrigui ha de presentar un repte, si no, no paga la pena escriure. Les ciutats són organismes tan múltiples que és un disparat pensar que se'n pot captar la identitat en 10.000 paraules i una dotzena de reflexions, testimonis o punts de vista. És una presumpció boja. Vaig pensar que per començar a explicar una ciutat, havia d'incloure totes les seves arestes, però aviat em vaig adonar que això era impossible i vaig entendre que havia de posar els elements que convencessin el lector i donar els elements necessaris per entendre el conjunt. És simular: el gran error és pensar que el periodista ho pot explicar tot, això és impossible. Però s'ha de donar la sensació que has inclòs tot el que importa.

Vostè passa molts dies entrevistant desenes de testimonis per fer les seves cròniques. Com separa el gra de la palla?

[Riu] Et puc donar diverses respostes a aquesta pregunta. En primer lloc: no passo tants dies ni entrevisto tants testimonis. En segon lloc, amb el temps desenvolupes un instint per saber quines coses valen la pena i quines no. I, en tercer, lloc hi ha el que jo explico a La crónica: quan arribes a casa després de tot el dia li expliques a la teva parella coses que t'han passat. No ho expliques tot. Selecciones sense fer-ho explícit, de manera instintiva: es diu el que es pensa que interessarà a l'interlocutor en aquell moment. Això és molt útil com a forma de selecció, tot i que és una estupidesa. També hi ha d'altres mecanismes.

En els mitjans cada cop hi trobem menys informació, més opinió i més 'clickbait'; per no parlar de la precarització del sector. Cap a on ens dirigim?

Jo tinc l'avantatge de poder-m'ho preguntar de manera retòrica, no m'afecta massa. Tot i que fa unes setmanes em vaig quedar sense feina [en referència al tancament sense preavís del New York Times en espanyol].

No van avisar els periodistes, tinc entès.

"La mala notícia és que les institucions periodístiques estan en crisi, la bona és que els periodistes no necessiten aquestes institucions per fer periodisme"

Jo me’n vaig assabentar perquè un amic em va escriure. Va ser totalment inesperat. Ja no hi ha res segur. El New York Times semblava la quinta essència de la solidesa, doncs no. Em sembla que hi ha una crisi extraordinària de les institucions periodístiques, però també moltes possibilitats de fer un periodisme que mai abans hi havia hagut. La mala notícia és que les institucions periodístiques estan en crisi, la bona és que els periodistes no necessiten aquestes institucions per fer periodisme. Hi ha més opcions per fer coses autònomes o intentar-les. Jo vaig fundar un parell de revistes fa 30 anys i era un embolic, ara si tens una bona idea es pot fer començar a fer circular d'una manera molt més immediata, però necessites una bona idea.

I contactes.

Potser [riu]. Encara hi ha moltes coses per fer-se, coses diferents. Precisament la crisi de les institucions periodístiques ha generat certa expectativa. I ara què? Això és bo. El que està en crisi és cert model d'empresa periodística que va ser hegemònica durant el segle XX. Això ha entrat en crisi per raons socials, econòmiques, tècniques, etc. Però això no és una crisi del periodisme, sinó una crisi de cert format de l'empresa periodística. De fet, penso que s'està fent molt bon periodisme en espais que fa 20 anys no imaginàvem. Jo soc jurat del premi Gabriel García Márquez de periodisme i es reben moltes propostes de periodistes que venen de mitjans petits i que estan fent molt bona feina. De vegades es fa més bon periodisme en aquests mitjans petits que no pas en els grans. Projectes modestos que funcionen.

‘El Interior’ (Malpaso, 2014) és un llibre de cròniques sobre el seu país. Li resulta més complicat escriure sobre realitats properes?

"La crònica més difícil és la del teu propi barri. És on resulta més complicat de veure què paga la pena de ser explicat"

Jo sempre he dit que la crònica més difícil és la del teu propi barri. És on resulta més complicat de veure què paga la pena de ser explicat. Quan estàs en un lloc nou i exòtic, sembla que val la pena explicar-ho tot; però quan estàs al teu lloc, és complicat escollir.

Una de les cròniques que més li va costar d'escriure va ser la de Ceilan, actualment Sri Lanka, quan va conviure amb pedòfils que prostituïen nens. També a Moldàvia, parlant amb unes prostitutes diu que va haver de deixar d'escoltar-les per les barbaritats que explicaven.

He estat moltes vegades davant de gent que m'explicava coses que em resultaven difícils de pair. Però forma part de la feina i t'has d'adonar quan estàs escoltant una història que paga la pena ser escoltada. No podem ser tan hipòcrites de negar-ho. A mi, de fet, em resulta més complicat saber com organitzaré el llibre. Ara n'estic escrivint un sobre Amèrica Llatina. Em causa més feina saber com l’estructuraré que passar una setmana amb pederastes a Sri Lanka, tot i ser una situació lletja i desagradable. Per a mi, el més desagradable d'aquest ofici són els moments de proximitat amb la gent que detestes. Això em va passar quan vaig trobar a Videla, l'exdictador argentí, corrent per un parc. Es va parar un moment i vam conversar, volia trencar-li la gravadora al cap. És desagradable haver de ser raonable amb gent que et sembla detestable.

Creu en el periodisme militant?

"Tothom treballa per les seves idees, però n'hi ha que ho fan de manera més explícita. En el que no crec és en el periodisme neutral"

Tinc una mica d'embolic, amb això. D'alguna manera, tot periodista ho és, en la mesura que un periodista escull sobre què escriu i com ho escriu. En general, ho fa en funció de la seva ideologia; el que passa és que estem acostumats a pensar que ideologia és el que tenen els altres i no ens n'adonem. Tothom treballa per les seves idees, però n'hi ha que ho fan de manera més explícita. És un tema d'habilitat, de poder transmetre les teves idees sense que es noti massa. En el que no crec és en el periodisme neutral.

Sempre diu que la crònica ha de ser política. Parlem de la situació política a Espanya?

[L’entrevista es va fer abans de les eleccions espanyoles i, per tant, abans que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias arribessin a un preacord per formar govern]. Em sorprenen molt els vaivens del sistema parlamentari. La democràcia de delegació posa els ciutadans molt lluny del poder. De fet, és el millor sistema per allunyar els ciutadans del poder. Els allunyes sense pressió, sense violència, amb amabilitat i vaselina. Si jo voto, Dios me libre y guarde, al Partit Socialista, això vol dir que estic votant un govern d'esquerres o de dretes? Sembla estrany, no? Jo vinc d'un règim presidencialista on esculls el tipus que et governarà. El sistema parlamentari és allunyament i concentració del poder de decisió en mans de la casta injuriada però mantinguda.

A ‘La crónica’ (Círculo de tiza, 2015), un dels seus llibres emblema, assegura que està en contra de les nacionalitats, ja que "són un invent sinistre". Catalunya, què?

Catalunya m'avorreix, amb perdó. El nacionalisme estava molt bé durant el segle IV dC, sense saber què passava al segle IV dC. És una forma de dividir a les persones! Com ho fan per convèncer que el que viu a la frontera entre Catalunya i Aragó pot considerar l'altre com a altre? Algú amb qui no tens res a veure i de qui t'has de separar. No fotis! És un senyor que viu a 10 km de casa teva i que segurament li interessin les mateixes coses que a tu, o potser tot el contrari. Intentar establir aquestes diferències totalment artificials només serveixen als poders que es beneficien d'aquesta situació, i per això estic totalment en contra de tot el nacionalisme i el català no m'ha demostrat que sigui diferent de tots els altres.

Creu que els dirigents empresonats són presos polítics?

"Sí, penso que són presos d'una política estúpida de l'Estat que ha insistit en judicialitzar el conflicte"

[Es queda uns segons en silenci]. Mai m'han fet aquesta pregunta d'aquesta manera. [Xiula] He de pensar. Sí, penso que són presos d'una política estúpida de l'estat espanyol que ha insistit en judicialitzar el conflicte en lloc d'encarar-lo políticament. Són presos d'una política que ha consistit a acovardir-se davant la política. En aquest sentit, són presos d'aquesta política. Penso que ha estat un gran error mantenir preses durant dos anys a persones per haver fet una sèrie de manifestacions públiques i polítiques, però també és cert que si alguns no haguessin fugit, haurien deixat a l'estat espanyol sense arguments per justificar aquesta presó. Des del punt de vista de l'estat espanyol, la presó està justificada en la mesura que el risc de fuga era visible, perquè hi ha gent que va marxar.

Hi veu una solució a mitjà termini, al conflicte català?

És molt difícil, no? És molt difícil perquè penso que és quelcom que se'ls ha escapat de les mans a tots. Alguna vegada ho he descrit com: agarrame que lo mato. Com quan hi ha dos borratxos a un bar que s'insulten i es volen pegar, però els amics els agafen. En aquest cas els convenia als dos bàndols insultar-se, perquè així la parròquia ha oblidat altres desaguisados que s'estaven cometent, com les retallades de Convergència aquí a Catalunya o les corrupteles de l'estat espanyol. Estaven en aquest plan i els amics [dels borratxos] els han deixat anar i han marxat a pegar-se. No poden entendre perquè es peguen, però no poden deixar de fer-ho, perquè seria una pèrdua d'honorabilitat massa important. Són això: dos borratxos que s'estan pegant a terra; cap dels dos pot pegar prou fort i seguiran així durant molt de temps. Ni Espanya pot acabar amb el 40% de catalans que no volen tenir res a veure amb ells, ni Catalunya pot aconseguir desfer-se de l'estat espanyol. És una situació sense sortida i en algun moment els borratxos vomitaran, que sé yo!, es quedaran adormits; però no sé quan pot passar això.

No sembla que hi hagi massa ganes de diàleg.

"La solució [al conflicte català] és fer un referèndum en el qual es requereixi dos terços dels vots, perquè és una decisió molt important com perquè requereixi només el 50%"

Les dues parts han trobat la seva identitat en l'oposició a l'altre. Si JxCat fa un pas enrere, desapareix, i si el PP cedeix, també. Un territori no es pot separar perquè un 40% de la seva població vulgui. Què faran? Així és la vida. Però la solució és fer un referèndum en el qual es requereixi dos terços dels vots, perquè és una decisió molt important com perquè requereixi només el 50%. No crec que els independentistes aconseguissin les dues terceres parts, però hi hauria la sensació d'una decisió democràtica. Qué se yo!

Però molta gent s'ha fet independentista en els últims anys.

L'independentisme és una opció fàcil perquè planteja dicotomies molt clares. En general, el problema que planteja Espanya, com molts altres països, és la falta de projecte: no se sap on es va, què es vol del futur, què espera construir. Probablement l'únic sector polític que ofereix una idea de futur clara és l'independentisme. Què volem? Fer un país aquí. És una idea claríssima i de tan clara, simplista; perquè mai ningú ha explicat com seria el país. Han dit que seria una república. Ok, està molt bé fer una república, però de repúbliques n'hi ha de tota mena. [L'independentisme] juga amb aquest avantatge: en una situació sense projecte de futur, n'ofereix un. Però insisteixo, un futur quasi enganyós per simple.

A l'Argentina tampoc estan les coses massa millor i fa poc es va declarar l'emergència alimentària.

"A l'Argentina hi ha un terç de la població que està marginada i no té massa perspectives de sortir de la marginació. Això crea un país particularment volàtil"

Sempre està patas arriba. Argentina viu en crisi des de fa anys, lamentablement. Ja ningú sap com solucionar la interminable crisi, ningú creu en la moneda local i totes les transaccions importants es fan en dòlars, per tant el govern no té cap instrument. En els últims 30 anys, s'ha creat un sector marginat que abans no existia, un terç de la població que viu per sota del llindar de la pobresa. El país s'ha subdesenvolupat de manera extraordinària per una sèrie de raons que no explicaré. Hi ha un terç de la població que està marginada i no té massa perspectives de sortir de la marginació. Això crea un país particularment volàtil, perquè no té res a oferir a milions de persones, més enllà d'ajudes, plans socials, sistemes clientelars: si em dones el teu suport polític, jo et dono una bossa de menjar. Aquest és el sistema al qual s'haurà d'enfrontar ara Alberto Fernández [el nou president] mentre assenta la seva hegemonia davant els seus. És complicat. Amb Fernández torna el peronisme, tot i que el kirchnerisme mai ha estat peronista i sempre ha tingut una idea molt més excloent de la política. Abans hi havia una cap: Cristina Fernández; qui no la seguia en quedava fora. Ara Alberto Fernández vol treballar amb gent molt diferent i els haurà de coordinar.

Però ell manté Cristina Fernández, com a vicepresidenta.

Clar, Cristina és decisiva en aquesta nova amalgama.

Li preocupa la situació al món? Trump, Bolsonaro, l'auge del feixisme?

Més que por, la situació m'empipa i em resulta desagradable que tants milions de persones creguin en aquestes ideologies. M'irrita i em sorprèn, de manera ingènua, però no em fa por.