Público
Público

Entrevista Mireia Vehí: “L’Estat espanyol no serà governable fins que es resolgui el dret a l’autodeterminació de Catalunya”

Entrevistem la cap de llista de la CUP per a les eleccions espanyoles del 10 de novembre, les primeres d’aquest tipus a les que es presenta la formació de l’Esquerra Independentista. Exdiputada al Parlament, Vehí destaca el “potencial transformador” de les mobilitzacions que es viuen aquests dies a Catalunya i assegura que això “fa pànic” al poder.

Mireia Vehí, cap de llista de la CUP per a les eleccions del 10 de novembre. CUP / LLUÍS BRUNET.

La CUP s’estrena en unes eleccions espanyoles i, segons totes les enquestes, ho té tot de cara per irrompre al Congrés dels Diputats. La candidatura per Barcelona l’encapçala Mireia Vehí (Vilafant, 1985), diputada al Parlament entre els anys 2016 i 2017 i actual membre del Secretariat Nacional de l’organització. Abans d’implicar-se en la política institucional, aquesta llicenciada en Ciències Polítiques i sociòloga de formació va estar implicada en nombrosos moviments socials, com la lluita estudiantil contra el Pla Bolonya, el 15-M o la campanya "Tanquem els CIE". Convençuda que els dos grans partits estatals -PSOE i PP- no s’asseuran voluntàriament a negociar l’autodeterminació de Catalunya, aposta per generar un “desbordament” que els forci a fer-ho. I això passaria per mantenir un exercici de desobediència civil massiu “constant i allargat en el temps”. Rep Públic a la seu nacional de la formació, hores abans que arrenqui oficialment la campanya electoral.

A l'abril vau decidir no concórrer a les eleccions espanyoles. Què ha canviat des d'aleshores? Per què ara us hi presenteu?

Hi ha dos arguments fonamentals. El primer és que identifiquem que la situació d’excepcionalitat és molt grossa. Hi ha una excepcionalitat democràtica, de persecució de drets i llibertats, però també analitzem l’excepcionalitat en clau econòmica, de política migratòria i, en definitiva, en clau de vida. Segurament tot això no ha canviat tant des de l’abril, però són qüestions centrals que en els dos casos ens fan valorar si té sentit que hi anem.

El segon argument, i aquí sí que hi ha hagut canvis, és el paper dels partits independentistes a Madrid, sobretot en la investidura de Pedro Sánchez. Tenim una ERC regalant la investidura a canvi de res, diuen que és perquè no pugi el trifachito, però per a nosaltres és a canvi de res, en tant que identifiquem que el PSOE no és part de la solució, sinó del problema. Amb ell hi ha hagut més presos, més hòsties i la gota que ha fet vessar el got ha estat el funeral d’estat a Franco. A més, a Catalunya ERC fa una retòrica de parlar molt de sobiranies, però després la política del Govern de la Generalitat, encapçalada per la Llei Aragonès, és vendre’s el país a trossos. ERC fa una anàlisi que això es resoldrà amb un pacte amb l’Estat, però nosaltres no compartim que l’Estat s’asseurà a negociar. L’única manera que ho farà serà a través del desbordament.

"Identifiquem que el PSOE no és part de la solució, sinó del problema. Amb ell hi ha hagut més presos, més hòsties i la gota que ha fet vessar el got ha estat el funeral d’estat a Franco"

Junts per Catalunya ha tingut una retòrica molt més bel·ligerant i republicana, però a la pràctica ha fet una gestió a la conselleria d’Interior en total connivència amb el senyor Marlaska i la senyora Teresa Cunillera [la delegada del Govern espanyol]. I això ens evidencia que la seva pràctica política dista bastant de l’exercici del dret d’autodeterminació i la construcció de sobiranies. I, finalment, hi ha els Comuns, que a l’Estat han fet un paper totalment supeditat a les necessitats del PSOE i a Catalunya plantegen una idea que suposa tornar a una mena de pantalla de deu anys enrere, en un cert retorn al que vam fer amb l’Estatut. Fan una defensa del dret a l’autodeterminació en teòric, però no en pràctic.
 
Ens trobem amb tres partits catalans que podien fer pinça al Congrés en clau d’autodeterminació i amnistia que estan defensant propostes polítiques que no existeixen. Per tant, fem l’anàlisi que cal algú que vagi al Congrés a hackejar, perquè en el marc de l’Estat no hi cap el dret a l’autodeterminació. Només ens queda tenir-hi una veu independentista, anticapitalista i rupturista, que aixequi catifes de la corrupció, que li digui al rei que faci el favor de marxar i que generi aliances per baix i cap a l’esquerra per contribuir a estendre la rebel·lia. L’Estat espanyol no serà governable fins que Catalunya resolgui el dret a l’autodeterminació, però per generar un desbordament que sigui ingestionable també es necessita que la resta de pobles de l’Estat juguin.

Més enllà de tota aquesta anàlisi, no hi havia un risc d’invisibilització de la CUP si optava, novament, per no presentar-se?

A les anteriors eleccions espanyoles, quan després hi havia les municipals, no vam prendre la decisió en clau electoral, sinó que vam fer una anàlisi política i vam decidir que no era pertinent presentar-nos. Què canvia ara? El que dèiem, el paper dels partits independentistes, etc... El que sí que hi ha és la idea de fer servir el Congrés com a altaveu. I això connecta amb la idea d’intentar ocupar tots els espais institucionals per fer política. Hi ha tanta gent ocupant espais fent política a tants llocs -al carrer, als ateneus, a les universitats,...-, que nosaltres també volem ocupar tots els espais possibles perquè l’excepcionalitat i el moment polític ho requereixen.

Us emmiralleu amb el que ja vau fer el 2012, quan vau presentar-vos al Parlament per primera vegada i amb tres diputats fèieu d’altaveu de moltes lluites externes i, en certa manera, vau contribuir a canviar un cert sentit comú?

"No ens presentem al Congrés per legitimar-lo com a espai per resoldre les coses, sinó per contribuir a què l’aparell de l’Estat es desbordi i es deslegitimi"

Quan vam entrar al 2012, amb la idea del cavall de Troia, ho fèiem entenent que el Parlament volem que sigui sobirà. La diferència amb el Congrés és que nosaltres no hi anem entenent-lo com un espai referencial de sobirania, entenem que la sobirania ha d’estar aquí i és aquí on hi ha la resolució del conflicte. Dèiem que érem un cavall de Troia perquè volíem fer acció política parlamentària, al Congrés no és aquest l’objectiu. Allà l’altaveu és en clau de posar sobre la taula les contradiccions, arribar a tots els racons de l’Estat, estendre la rebel·lia. No ens presentem al Congrés per legitimar-lo com a espai per resoldre les coses, sinó per contribuir a què l’aparell de l’Estat es desbordi i es deslegitimi.

Heu defensat que l'exercici de l'autodeterminació només vindrà per un desbordament de l'Estat o perquè la comunitat internacional forci un referèndum. Com es desborda l’Estat?

Analitzem l’aparell de l’Estat amb la idea del règim del 78, és a dir, la monarquia, la corrupció, el blindatge de les elits i un estat sorgit d’una Transició que té un cordó umbilical amb la dictadura... El dret autodeterminació és un torpede a la línia de flotació de l’aparell de l’Estat, perquè qüestiona la unitat de l’Estat. Per això diem que és impossible que el PP i el PSOE s’asseguin a negociar, perquè són dos partits d’estat, són dos partits que són règim. Per a nosaltres, el que està passant els darrers temps a Catalunya és un bon exemple de com desbordar l’Estat, que és la desobediència civil massiva. La que s’està donant els darrers dies i que, com diu Jordi Cuixart, serà constant i no permanent, pensem que és una via molt potent per desbordar l’Estat, sobretot si s’estén també a la resta de l’Estat.

"Per a nosaltres l'Estat no és un interlocutor vàlid, perquè és incapaç d'assumir una proposta autodeterminista"

Quan fem l’enllaç amb la comunitat internacional diem que la independència és una proposta política imprescindible per a la salut democràtica no només del poble de Catalunya, sinó de l’Estat espanyol. I com que l’Estat és incapaç d’assumir una proposta autodeterminista perquè va en contra de la seva línia de flotació, per a nosaltres no és un interlocutor vàlid... No hi ha forma possible de resoldre el conflicte democràtic amb ell i aleshores busquem un altre actor, que és la comunitat internacional. No parlem de la Unió Europea, no és “el món ens mira”.

Per a nosaltres es dibuixa a partir d’organismes de defensa dels drets humans, de tot l’entramat vinculat a les Nacions Unides, o de l’entramat d’actors democràtics que entenen que cal una sortida democràtica. Podem parlar de partits, sindicats o altres organitzacions. L’única resposta que té l’Estat per al poble de Catalunya és la repressió. Per tant, és una paret i volem passar de pantalla.

Dius que no apel·leu a una comunitat internacional que sigui la Unió Europea, sinó a organitzacions de drets humans, partits, sindicats... Aquest tipus de comunitat internacional té capacitat de forçar l’Estat a negociar?

No fem una anàlisi naïf. No diem el món ens mira i algú vindrà. Som molt conscients que la UE per voluntat pròpia no tocarà el crostó a un Estat espanyol que amb el Brexit i l’ascens de l’extrema dreta és fonamental per al seu sosteniment. A més, la UE, com l’Estat espanyol, és una trituradora de drets i sobiranies. Quan diem organitzacions de drets humans i comunitat internacional, tampoc ens imaginem que perquè les Nacions Unides diguin que l’Estat ho està fent molt malament, aquest s’asseurà a negociar l’autodeterminació. Però analitzem que si hi ha un exercici de desobediència civil massiu constant i allargat en el temps, que afecti els interessos econòmics de l’Estat i de la UE, que afecti la imatge pública de l’Estat, doncs aleshores, sí que pot ser que les organitzacions de la comunitat internacional plantegin una via perquè hi hagi una solució democràtica.

"Si hi ha un exercici de desobediència civil massiu constant i allargat en el temps, que afecti els interessos econòmics de l’Estat i de la UE,  pot ser que  organitzacions  internacionals plantegin una solució democràtica"

Sí, això és política ficció. Però nosaltres analitzem quines debilitats i quines potencialitats tenim. No tenim poder, empreses, estat, exèrcit, serveis secrets ni uns recursos infinits. Nosaltres tenim la gent, molta, molt convençuda i amb una disposició increïble per fer política. Per tant, anem a jugar amb la desobediència civil massiva, organitzada i desbordadora. Anem a fer que això sigui ingovernable. L’únic que està demanant la gent és autodeterminació i amnistia, poder decidir. Si la resposta és la repressió, arriba un punt on això ja no s’aguanta enlloc, i la unitat d’Espanya com a capritx de les elits i com a principi immutable tampoc té sentit, té un recorregut limitat.

Mireia Vehí encapçala la candidatura de la CUP en el seu debut en unes eleccions al Congrés. CUP / LLUÍS BRUNET

Tot i la repercussió mediàtica, els aldarulls de les darreres setmanes són incomparables amb els que van viure’s a França amb les armilles grogues, per exemple, sense que s’hi generés un debat similar sobre una determinada violència. Tens la sensació que aquí hi ha un rebuig clar a la cultura de la protesta?

El que hi ha també són determinats interessos polítics. Per què es criminalitza d’una manera quasi absurda el que ha passat els darrers dies a Catalunya? Perquè determinats sectors no tenen una cultura de la protesta, perquè no l’han necessitat mai i tenen les lleis al seu servei. Però també hi ha l’element que la potencialitat que té el que està passant és molt alta en termes de transformació. El dret a l’autodeterminació és un torpede a la línia de flotació de l’Estat i la reacció a això ha de ser molt desproporcionada perquè és un perill... I, per altra banda, aquí a Catalunya la situació d’excepcionalitat és tan gran que hi ha un consens bastant ampli que si les lleis són injustes s’han de desobeir. I que sinó hi ha la possibilitat d’exercir un dret democràtic i legítim en un marc legislatiu, el que farem és la desobediència civil massiva.

"La situació d’excepcionalitat és tan gran a Catalunya que hi ha un consens bastant ampli que si les lleis són injustes s’han de desobeir. I que sinó hi ha la possibilitat d’exercir un dret democràtic i legítim en un marc legislatiu, el que farem és la desobediència civil massiva"

I això des de la perspectiva de l’ordre, i d’ordre n’hi ha a Madrid, Barcelona i Figueres, és un drama, perquè desborda les lògiques clàssiques de representació institucional i de fer política en el marc de Catalunya i també en el marc del pacte sorgit de la Transició. Té tanta potencialitat, esmena tantes coses i ancora tant a l’esquerra la pràctica política que fa por. I fa por a l’Estat espanyol i als partits d’ordre independentistes. Sinó, no s’entén la criminalització que ha fet ERC del que ha passat a Barcelona, ni la resposta que ha donat JxCat a través de la Conselleria d’Interior. Tens tota la xavalada una setmana sencera al carrer i l’únic que saps fer és colpejar? Són gent molt jove que l’únic que està dient és que si no hi ha futur no hi haurà un present en pau. I això els fa molta por.

La mobilització ha superat les vostres previsions?

Jo crec que sí. Estem orgullosíssims del que està passant en aquest país. El que està passant desborda tothom. Tenir cada dia, matí, migdia i tarda, milers de persones al carrer, de diferents edats, de formes diverses, a molts punts del país i amb una clara consciència que el moviment és tothom és molt potent. I qui criminalitza són els governs, l’espanyol i el català, al carrer no he sentit ningú criminalitzant cap de les accions. Això és molt potent, aquí hi ha un clic i hi ha un trencament emocional amb les institucions de l’Estat i, fins i tot, amb les de la Generalitat en clau repressiva. Això és molt fort. Tots els nois i noies que han protagonitzat les mobilitzacions més nocturnes han estat la punta de llança de tot això. Aquest no tenim res, però tampoc tenim por té una capacitat d’irradiar coses amb molta capacitat transformadora i això fa pànic al poder.

La sentència ha estat una guspira que ha fet emergir malestars latents que van molt més enllà de la qüestió nacional i que mostren l’afartament d’una generació també amb el model econòmic?

Aquests dies crec que ha passat una cosa que ha estat increïble i és que les mobilitzacions arran de la sentència han deixat enrere la clivella identitària i la clivella indepes - no indepes i han agafat un component de classe i d’esmena a la totalitat no només a l’Estat espanyol en clau nacional, sinó també a l’Ibex, al mercat laboral, a la patronal, al sindicalisme groc,... I això per a nosaltres és un pas de gegant, perquè és una altra pantalla. Tens bona part d’un poble al carrer, evidentment no tot perquè és divers, durant molts dies seguits, dient-li al poder, en totes les seves formes, que sinó hi cabem, no hi haurà pau. I això en clau de transformació des de l’esquerra és potentíssim.

"Les mobilitzacions arran de la sentència han deixat enrere la clivella identitària i la clivella indepes - no indepes i han agafat un component de classe"

Defensem amb ungles i dents que hi hagi gent tan jove que hagi estat la punta de llança d’això, de dir fins aquí hem arribat: “tindré 21 anys, no tindré curro i seré un nini perquè no podré anar a la universitat perquè no me la podré pagar”. Però aquí, com deia el comandante Chávez, ‘hay un pueblo digno’ i no passareu. Això és molt potent. Té una projecció de construcció política, es diu que es vol construir un país i que la seva merda no ens va i portem un món nou. No volem ni més maderos, ni més precarietat, ni més contractes escombraries, ni més desnonaments... el sentit comú d’aquest país diu que volem viure tranquils, que no volem una ocupació militar, que volem tenir casa, que volem que els nostres fills estudiïn a la universitat i que volem sostre, pa i treball. I quan el sentit comú d’aquest país diu això, vol dir que la capacitat de transformació és enorme.

Contempleu un escenari d’il·legalització de partits o entitats independentistes?

Analitzem que no estem en una fase resolutiva del conflicte, estem fent un pols a l’Estat. I la seva resposta és la repressió. Ara bé, crec que no farem cap favor engreixant els partits de la dreta i contribuint al seu deliri i que es pensin que són omnipotents. No és positiu. El que hem de fer és portar-ho al sentit comú i és dir “vostès il·legalitzaran un partit polític perquè defensa que el futur d’un poble s’ha de decidir en un referèndum?”. Pot passar de tot? Sí, però no contribuïm a inflar el globus de la repressió desfermada. Evidentment en aquesta casa hi ha por i nervis, però també la convicció que toca estar on s’ha d’estar i ja ho gestionarem. I que tenim un poble al carrer.

Aquesta setmana s’ha constituït, finalment, l’Assemblea de Càrrecs Electes impulsada pel Consell per la República i amb la participació de JxCat, ERC i la CUP. Arriba després que la setmana passada la CUP convoqués una Trobada de Càrrecs Electes.

Vam fer la Trobada de Càrrecs Electes perquè vam dir que ni el Govern espanyol ni el de la Generalitat estan treballant per resoldre el conflicte. I vam optar per fer jugar una institucionalitat que ja existeix, que són els càrrecs electes. I que aquests siguin l’actor que pugui contribuir a resoldre el conflicte apel·lant a la comunitat internacional. Vam sacsejar i això és potentíssim. Que després hi hagi una convocatòria de l’Assemblea de Càrrecs Electes està molt bé, però el que hi va passar és que hi havia dos interessos diferents. Hi havia els dels càrrecs electes sobretot de la CUP, que deien que havia de servir per a la desobediència institucional i això col·lisionava amb una altra retòrica molt republicana i molt històrica però que a la pràctica no aportava res. El paper que va jugar l’Esquerra Independentista és molt potent, perquè va fer de pressió i va portar-hi el discurs de la desobediència. A partir d’aquí hi continuarem treballant.