El 31 d’agost Pau Capell (1991) va arribar a Chamonix després de 20 hores i 19 minuts de cursa i es va permetre el luxe d’anar xocant les mans amb els milers d’aficionats congregats a la localitat alpina. Estava a punt de guanyar per primera vegada l’Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), la cursa de muntanya més important del món. Un somni complert amb una exhibició històrica després de completar 168 dels 170 quilòmetres del recorregut en solitari. Campió de l’Ultra Trail World Tour, aquest esportista de Sant Boi de Llobregat és la gran estrella de les curses de llarga distància per muntanya.

Després del somni complert amb l'UTMB com et motives pensant en els propers anys?

Sincerament, no és gens fàcil. Costa molt tornar a pensar en grans objectius just quan acabes de complir el més gran. Tot va canviant i els objectius també han de mutar. Un objectiu que em plantejo és tornar a guanyar l’UTMB i, a la llarga, ser el corredor que més victòries té al Mont Blanc. És un dels grans reptes que tinc en ment. També endur-me altres curses, és clar, especialment aquelles que encara no he aconseguit guanyar.

A l'UTMB sorprenia la tranquil·litat que desprenies en qualsevol moment de la cursa. Sempre corres amb una planificació tan metòdica? Semblaves un metrònom!

Planifico totes les curses, però no sempre surten com al Mont Blanc. Sempre hi ha detalls que s’escapen, però és que l’UTMB va sortir exactament tal com l’havia imaginat. Potser perquè la vaig anar a entrenar a consciència i coneixia el recorregut a la perfecció... però és que vaig clavar els temps que portava apuntats minut a minut!

Què et ve al cap quan entres al primer bosc i ja et quedes sol al capdavant?

Em pensava que correria tota l’estona amb més gent. De fet, també creia que no lideraria la cursa. No m’havia mentalitzat per anar primer, i potser si et trobes en una situació inesperada, tires amb més força. En el meu cas només pensava en els meus temps. A partir del quilòmetre 110, quan ja m'anava apropant cap a meta, sí que vaig començar a preguntar referències, però fins aquell moment no sabia quin avantatge tenia, si cinc, deu o trenta minuts.

Quina importància té comptar amb gent propera que et dona suport, com la teva parella, en una cursa tan llarga?

És bàsic. Els sentiments són importants quan correm, i quan et fallen les forces, la família i amics són els que t’impulsen a continuar endavant. En els moments més crítics d’una cursa, tenir a prop la gent que t’estima i que puguis rebre les seves paraules d’ànim és una injecció d’energia increïble.

Alguna felicitació que hagis rebut i t'hagi fet il·lusió per inesperada?

Em va sorprendre molt la piulada d’en Quim Torra. No estic acostumat que el president de la Generalitat estigui pendent de mi! És la constatació que aquest esport va més enllà dels aficionats i de la gent que el practiquem. Les curses cada cop tenen més rellevància pública.

Pau Capell a l'arribada de l'UTMB. José Miguel Muñoz

Participes a curses d'arreu del món. Tens temps de fer-te la idea del lloc on ets, del paisatge, de la gent que hi viu?

L’UTMB ha sigut una de les poques curses que he fet sense música perquè volia gaudir una mica d’aquest ambient que sovint ens perdem pel simple fet de competir. Volia viure més l’experiència, també des del punt de vista de l’aficionat que t’anima. Sovint anem abans als recorreguts per intentar gaudir del paisatge i el territori, perquè un cop comença la competició la concentració és tan alta que és difícil gaudir amb les vistes i l’espectacularitat de les muntanyes.

Tens amistat amb alguns dels teus rivals habituals?

Competim arreu del món i de vegades és complicat coincidir amb atletes d’altres indrets, però sí que es creen llaços d’amistat. Per exemple, amb l’Scottie Hawker, que va ser tercer a l’UTMB, tenim una amistat molt bona. Aquests dies quedarem amb la seva família, que estan uns dies a Barcelona, i també el vaig convidar a la festa que vaig fer una setmana després d’acabar l’UTMB per celebrar el resultat. Procurem quedar sovint, també per Nadal. Al final, com que passes tantes hores entrenant al costat d’altres atletes comparteixes els teus sentiments amb ells i acaba formant-se un vincle més fort que el que puguis aconseguir amb algú altre fent una cervesa en un bar.

Què has fet després de l’UTMB, més enllà de les celebracions?

M’he agafat unes setmanes de descans fins ara. Descansar, en el meu cas, vol dir seguir entrenant però amb menys intensitat i menys hores, entre tres i quatre al dia, per mantenir el nivell físic. A l’octubre faré tres curses: una marató a Sardenya, una altra a Tenerife i la Trepitja Garrotxa, una cursa solidària per a la Fundació Albert Bosch.

El proper novembre duràs a terme un repte molt especial a la Lapònia per denunciar els efectes de l'emergència climàtica. L’esport també és una bona eina de compromís social?

Ara mateix aquest projecte em ve molt de gust i és el que tinc ganes de fer per tancar la temporada. En primer lloc perquè no és competitiu, el faig perquè vull i anirà lligat a un documental que farem, i en segon lloc perquè és un repte de denúncia social i intentarem involucrar molta gent a partir d’una campanya que començarem a l’octubre. Poder arribar a la gent fora de la competició i amb un tema que ens interpel·la a tots i que ja afecta el nostre dia a dia... és un luxe. En aquest sentit, és una sort que The North Face m’ajudi a tirar endavant el repte.

Què significa formar part de The North Face?

És el 50% de tot el que faig. És el meu patrocinador principal i sense ells no hi hauria un Pau Capell ni hauria pogut créixer com ho he fet fins ara, perquè m’han donat suport en totes les curses i em garanteixen un salari juntament amb altres patrocinadors. Ara ens toca renovar contracte i espero que seguim junts, perquè una marca global com la seva i tan vinculada a la muntanya et dona una visió que no la tens només des de la competició.

Reps ajudes públiques?

No, ni un euro. Des de l’Ajuntament de Sant Boi de Llobregat fa tres anys que em van dient: "aquest any hi haurà ajudes, que ja ho tenim a punt"... i mai arriben. És una mica trist, ja no només el meu cas, sinó també el de la Judith Corachan, que és una de les millors triatletes del món i també és de la ciutat. Et preguntes: "com és possible que nosaltres que necessitem aquest suport no el tinguem?". Tampoc rebo diners de la Generalitat ni d’altres institucions públiques.

Kilian Jornet a banda, els corredors de muntanya catalans seguiu triomfant en diferents distàncies i campionats: Sheila Avilés, Ragna Debats, Pere Aurell, Jan Margarit... Hi ha algun denominador comú entre tots vosaltres?

Mai he entrenat amb ells i no sé quina metodologia utilitzen, però probablement ens uneix la cultura de l’esport i de l’esforç que tenim a Catalunya. Crec que quan ens marquem un objectiu el tirem endavant. Hi ha gent molt trempada i que s’esforça un munt per intentar guanyar curses. Ho veig per exemple amb la Sheila, amb la seva constància, i també amb la del Pere, la Ragna o el Jan. El denominador comú passa per aquí.

Pau Capell, en plena ascensió durant l'UTMB. UTWT

Aquest any TV3 ha començat a retransmetre curses de muntanya. S’està convertint en un esport cada cop més mediàtic?

Sí, i tant, i és un pas que és important i cal que el valorem com a tal. Crec que ho necessitem, no només els esportistes, sinó també els aficionats, que podran veure les curses tal com són. Amb l’Olla de Núria i ara l’Ultra Pirineu s’ha fet una aposta que ens ajudarà a fer créixer el nostre esport i també a generar un efecte crida cap als patrocinadors.

L'explosió de les curses de muntanya té marge per seguir creixent?

Crec que s’ha d’anar equilibrant l’escenari actual. Hi ha curses que van desapareixent i d’altres que es van assentant promovent també distàncies més assequibles. D’aquí a un temps hi haurà menys curses però amb més potència al darrere. Segurament se seguirà el model UTMB, amb curses més fortes que oferiran un gran espectacle.

La sensació de llibertat en córrer a la muntanya xoca amb la massificació. És un risc real que cal tenir present?

Sí, sens dubte. De fet, hi ha hagut molta massificació i potser és ara quan la gent comença a ser més conscient d’aquesta problemàtica, quan veu que no cal farcir tant el calendari anual i intenta ser més selectiva en la tria de les curses. Crec que és bo que ens encaminem cap aquí, que tothom tingui clar que aquest esport si es practica amb consciència és molt divertit però que en abundància pot ser perillós. També cal que les curses ho treballin per donar millor servei als corredors sense malmetre el territori.

Què en penses de la possible presència de les curses de muntanya al programa d’uns Jocs Olímpics?

A mi m’agradaria que fos un esport olímpic. Al darrere compta amb un gran múscul d’aficionats i seria una oportunitat per créixer, per guanyar més suports per als atletes i per a les organitzacions i guanyar-nos millor la vida. Ara bé, s’ha de rumiar molt bé com s’arriba a aquest punt, definir quines modalitats poden ser olímpiques i estudiar-ho a fons. A mi m’agradaria que s’apostés per una Ultra Trail, és clar, però no m’interessaria si s’acabés fent 15 voltes en un circuit de 10 quilòmetres. Caldria veure quins recorreguts són viables i que alhora puguin ser divertits per als corredors.

L’olimpisme tornarà a tenir candidatura catalana, en aquest cas hivernal. Què en penses del projecte Pirineus-Barcelona per al 2030?

Tot el que sigui obrir mercat, que la gent pugui venir aquí, donar a conèixer la realitat dels pobles i que hi hagi un impacte econòmic positiu al territori és bo, perquè se’n beneficia directament la població que hi viu. Ara bé: cal estudiar amb molta prudència la manera de fer-ho i que no mori d’èxit. Si es vol tirar endavant i es parteix de la base que caldrà fer noves infraestructures, cal assegurar que l’impacte que es genera a la població que viu al Pirineu sigui el menor possible i que alhora pugui rebre els possibles beneficis que es generin. Crec que és un projecte possible només si es planteja de manera constructiva.

Et tempten altres modalitats d'esports de muntanya?

M’agrada practicar l’esquí de muntanya per entrenar durant l’hivern, però no em veig competint en altres esports. Visc al costat de Barcelona i l’alpinisme em queda lluny, em moc per ambients més propers a l’atletisme que no pas a l’alta muntanya, però és cert que sempre m’he imaginat podent fer algunes grans muntanyes per gaudir d'una experiència única. Abans de fer-ho realitat em cal un gran aprenentatge. Amb això vaig amb peus de plom. Abans de fer un Mont Blanc he de saber com puc sortir de situacions complicades i ser conscient de quins riscos estic assumint. Hi ha alpinistes que ho fan semblar fàcil, però li tinc molt de respecte a les grans muntanyes. De moment, per una qüestió de temps, és un repte que no em puc plantejar.

Quin és el record més bonic que tens en una cursa?

Esportivament és innegable que l’UTMB ha sigut el millor moment de la meva carrera, és el més bèstia de tots. Com a record especial tinc la TDS del Mont Blanc de fa tres anys. Ja ha plogut molt, però tinc molt present la sensació d’inexperiència, de córrer sense ser considerat ni molt menys com a favorit, de posar-me al capdavant de la cursa i d’acabar guanyant... va ser una experiència molt nova, una explosió de felicitat que he anat repetint. El primer cop és irrepetible i aquell moment el tinc molt present.