Público
Público

ENTREVISTA A LA PORTAVEU PARLAMENTÀRIA DE CATALUNYA EN COMÚ PODEM Elisenda Alamany: "El futur del país depèn de la lectura que fem de l'1 d'octubre"

La portaveu de Catalunya en Comú Podem al Parlament parla amb 'Públic' de la situació i els equilibris de la formació en l'etapa post-Domènech, de la conjuntura nacional, de vella i nova política i de com interpretar l'1 d'octubre, entre moltes altres qüestions.

Publicidad
Media: 2
Votos: 4

La portaveu de Catalunya en Comú Podem al Parlament, Elisenda Alamany, als jardins de la cambra. / Marc Font.

Fa uns mesos semblava que Elisenda Alamany (l'Hospitalet de Llobregat, 1983) es convertiria en la cocoordinadora general de Catalunya en Comú, al costat de Xavier Domènech. Però diversos sectors de la confluència d'esquerres van oposar-s'hi i la formació ha passat a estar dirigida bàsicament per l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Ja sense Domènech al partit, Alamany, representant del sector independentista de l'espai, es manté com a portaveu del grup parlamentari. Rep Públic al seu despatx del legislatiu català i durant l'entrevista no amaga el moment complicat que viuen els Comuns, a banda de reflexionar sobre el futur del país i defensar la necessitat de fer propostes que aglutinin grans consensos i permetin "avançar".

El seu espai polític viu un moment complicat després de la marxa de qui fins ara n'era el coordinador i president del grup parlamentari, Xavier Domènech. Ell va fer una aposta per envoltar-se inicialment de persones independents en el seu equip de confiança, entre les que hi era vostè. El projecte de partit que tenia, que crec que comparteix, apostant per superar les fronteres dels partits, evitar les quotes i crear una identitat comuna està més lluny ara que fa uns mesos?

Una cosa fonamental és que el projecte que va començar a construir el Xavi [Domènech] segueixi apuntalat. No pot ser que marxi ell i el projecte mori. Però sí que és veritat que vam ser molt ambiciosos construint aquest projecte. Pensàvem que valia la pena construir un espai polític nou a Catalunya que defensés una nova esquerra, unes noves maneres de fer política i també un nou sobiranisme, que no estigués lligat a l'hegemonia de la dreta, i vam convidar d'altres actors a formar-ne part. Això va aportar-hi complexitat i ara hem de continuar treballant perquè hi hagi una identitat compartida. En la mesura que aquests valors originals siguin preservats podem construir un projecte que s'assembli més a la societat. En la mesura que anem restringint la diversitat de l'espai, segurament el partit serà menys capaç d'interpel·lar amplis sectors de la societat. Hem d'estar molt compromesos a preservar la diversitat de l'espai, que per altra banda va fer guanyar dues vegades En Comú Podem les eleccions generals i va aconseguir l'alcaldia de Barcelona.

"La meva posició segurament no hagi agradat a certs actors de la confluència, però estava convençuda que en el procés de renovació de la direcció havíem de fer passes molt més decidides i fermes per superar les quotes"

Aquesta setmana s'ha confirmat que segueix com a portaveu del grup parlamentari. Fa uns mesos sonava com a cocoordinadora del partit, juntament amb Domènech, però va ser vetada per diversos sectors, fonamentalment de la direcció d'ICV i de BCN en Comú. Com ho ha viscut? I quina relació té ara amb la direcció?

En la creació de l'espai dels Comuns teníem molt clar que hi havia una sèrie de persones que s'havien allunyat de la manera de funcionar dels partits tradicionals. I aquestes persones, que hem estat al 15-M però també en candidatures alternatives, vam ser molt exigents a l'hora de plantejar un espai que superés la frontera que hi havia entre els diferents actors que hi participaven. En el meu cas, el fet de ser filla d'aquesta època fa que la meva posició segurament no hagi agradat a certs actors de la confluència, però estava convençuda que en el procés de renovació de la direcció havíem de fer passes molt més decidides i fermes per superar les quotes i caminar cap una identitat compartida. En algun moment em vaig adonar que aquestes passes no serien tant decidides i fermes i vaig decidir que on podia ser més útil era en el grup parlamentari. Va ser una decisió personal, crec que coherent amb el que penso. La meva relació amb els actors és la mateixa, en el sentit que continuaré de portaveu del grup parlamentari representant els valors originals de l'espai. És a dir, sempre que l'espai respongui als valors de l'assemblea [fundacional] del 8 d'abril [de 2017], que suposa que hi hagi gent de diferents sensibilitats i que la fortalesa és agrupar-les totes, perquè no hi ha cap partit que ho faci. La potencialitat dels Comuns és oferir una solució per a diferents sensibilitats que faci avançar el país i que trobi una proposta inclusiva que ens permeti sortir de l'atzucac en què estem.

Sempre s'ha definit com a independentista. Segons el darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió gairebé un de quatre votants potencials de Catalunya en Comú votaria 'sí' a la independència en un hipotètic referèndum. Aquest votants segueixen representats per l'espai?

Sí. La definició de Catalunya en Comú de l'assemblea del 8 d'abril és molt clara: és una força sobiranista i republicana i, per tant, no és d'estranyar que tingui una portaveu que sigui independentista. El que proposem és una cosa que genera un gran consens a la societat, com és la possibilitat de decidir el nostre futur. De decidir quin futur volem per a Catalunya, si dins o fora de l'estat espanyol, però també decidir sobre moltes altres coses, com el model d'educació o de sanitat que volem... I durant el procés això s'ha oblidat, perquè hem estat més centrats en la retòrica que no pas a construir un país nou, i crec que les dues coses van lligades, perquè en la mesura que realment apostes per una educació pública de qualitat o per una sanitat universal és quan basteixes un projecte de país que alhora et permet arrossegar grans majories cap a un referèndum que ha d'arribar perquè ens el mereixem.

"Un referèndum només s'aconseguirà si hi ha uns partits conscienciats que aquesta és l'única solució per decidir lliurement el nostre futur" i també una ciutadania mobilitzada que hi aposti"

En algunes ocasions ha comentat que la centralitat del país es troba en el sobiranisme d'esquerres. En el cas de Catalunya en Comú això implicaria enfortir aliances o acords amb ERC i la CUP?

No ho centraria tant en sigles com en propostes polítiques. Crec que la gran majoria de la societat catalana compartim vies de sortides. Amb les sentències que arribaran a la primavera de la gent que és a la presó, estic segur que una gran part de la societat catalana rebutjarà la judicialització de la política i expressarà que cal una sortida política i no judicial. Gent que seguirà veient que el referèndum és un gran consens que cal continuar empenyent. Existeix també un gran consens en l'escola catalana, que és un gran model de cohesió, o que caldria revertir les retallades... Aquests consensos els poden representar una gran part de l'arc parlamentari però sobretot el 70% o el 80% de la societat catalana. En la mesura que ens movem en grans consensos serem capaços de trobar solucions. Ens hem de centrar més en allò que podem fer més que no pas en qui ho proposa.

Una bona part de l'independentisme torna a reivindicar un referèndum acordat com a via de solució, però tant el PSC com persones que han representant l'espai dels Comuns, com Joan Coscubiela, han manifestat que ara mateix no el veuen com una possible solució. És evident que el govern del PSOE tampoc el contempla. Quin marge de maniobra hi veu?

Al marge de declaracions d'uns i uns altres, està clar que els Comuns defensem el referèndum perquè el portem al programa i l'hem defensat a les eleccions. Mai l'hem abandonat. El que sí que hem viscut a Catalunya són fulls de ruta erràtics. Vam viure unes eleccions on semblava que s'arribaria a la independència de manera gairebé màgica, vam passar de 'referèndum, referèndum i referèndum' a un referèndum unilateral i després a dir-nos gairebé que allò no va existir... El que demanem és un horitzó clar. No hi ha varetes màgiques, ni fórmules que ho puguin solucionar tot, però em sembla que tornar a caure en els errors del passat no és la via de sortida. Si els partits independentistes estan d'acord que el referèndum és la solució, doncs benvinguts, però també és cert que és un camí llarg. És veritat que tant a Catalunya com a Espanya hi operen unes elits polítiques i econòmiques que tenen uns interessos molt clars, però també és cert que al conjunt de l'Estat cada vegada més gent rebutja la judicialització de la política que pateix Catalunya i creu que la solució està en un referèndum acordat. Això no ha vingut sol, no és atzar. Existeixen agents polítics nous, com Podemos, que han posat damunt la taula la necessitat de deixar de mirar cap a una altra banda, de deixar de pensar que a Catalunya existeix gent que està abduïda i que sap que existeix un conflicte polític al que s'ha de donar una solució política. Un referèndum només s'aconseguirà si hi ha uns partits conscienciats que aquesta és l'única solució per decidir lliurement el nostre futur, i també una ciutadania mobilitzada que hi aposti. Hi ha marge de maniobra i la responsabilitat dels polítics és no aixecar-nos mai de cap taula i veure quina és l'estratègia per canalitzar una demanda majoritària de la societat catalana. Els partits han de ser honestos i oferir solucions realistes, viables i, sobretot, que siguin transitables per a una gran majoria de la societat catalana.

"Hem d'estar molt compromesos a preservar la diversitat de l'espai dels Comuns"

La seva primera gran escola política a nivell institucional va ser la local. Ha estat regidora al seu poble, Castellar del Vallès, d'un projecte polític de base municipalista, on ara hi participa gent de Podem, d'EUiA, persones properes a la CUP...

És un exemple que quan ens posem d'acord en les propostes polítiques més enllà de les sigles som capaços d'articular palanques de canvi àmplies. I penso que això també és possible a nivell nacional, si bé és més complicat.

Com se superen aquestes diferències a nivell nacional?

En els municipis l'eix nacional no ha estat tant present, ho han estat més qüestions sobre com es construeix el municipi i quines polítiques s'hi fan, i això ha facilitat que es posessin d'acord diferents actors. A Catalunya segurament l'eix nacional ha sabut canalitzar un munt d'esgotaments, fruit de la crisi, les retallades o la reforma laboral. Però el que és construir en polítiques públiques, en aquests darrers dos anys no s'ha fet. S'ha supeditat tot el debat al voltant de la pregunta independència sí o independència no i davant d'aquesta pregunta s'han obtingut sempre les mateixes respostes. I així hem arribat fins aquí. Ara hi ha partits que veuen que hi ha d'haver un canvi de coordenades i que cal anar a buscar grans consensos que sí que permeten avançar, i per això el referèndum torna a estar damunt la taula, perquè ofereix vies de sortida.

Creu que el model de candidatura de Castellar s'hauria de replicar a nombrosos municipis?

Amb els Comuns sempre hem dit que als municipis volem utilitzar lògiques superadores. A les Candidatures Alternatives del Vallès teníem molt clar que el projecte polític que podia donar resposta a les necessitats de Ripollet no era el mateix que el que podia fer-ho a Castellar o Sabadell, perquè són realitats diferents. Això és un plantejament que els partits tradicionals no fan, perquè pensen que una fórmula de partit funciona de la mateixa manera a tots els municipis. El que es tracta és de veure quines palanques de canvi i de treball polític quotidià honest es poden donar per arribar a governar. La millor manera de transformar el teu entorn proper és tenir vocació de majoria i veure com es poden teixir aliances per aconseguir el màxim d'alcaldies possibles, però respectant sempre la naturalesa de cada municipi. No sempre les mateixes fórmules valen per a tots els municipis.

"En la mesura que ens movem en grans consensos serem capaços de trobar solucions"

L'any passat, en una entrevista a 'Crític', deia que l'1-O ens apropava més que no pas ens allunyava a decidir quin encaix ha de tenir Catalunya amb l'Estat espanyol, però que enganyaríem la gent si diguéssim que és la solució definitiva. Un any després és evident que no ha estat la solució definitiva, però creu que ens ha apropat a decidir-ne l'encaix?

 Crec que el futur del país depèn de la lectura que fem de l'1 d'octubre. L'1 i el 3 d'octubre van demostrar a ulls del món que Catalunya mereix decidir el seu futur. Allà hi havia gent independentista i gent que no ho era davant d'una repressió totalment injusta. Ara, ens equivocaríem si penséssim que d'allà en sorgeix el mandat d'una república constituïda. Aquells dies es va expressar la pluralitat de sindicats, associacions, entitats i partits sobiranistes, i si d'aquí en pot sortir un projecte de futur, crec que aquesta és la lectura que ens pot apropar a fer avançar el país, però si pensem que de l'1 d'octubre en sorgeix un mandat democràtic per aplicar uns resultats penso que estaríem faltant a la veritat. Penso que Catalunya té una societat madura, adulta, molt persistent i conscienciada en el dret a decidir i s'ha guanyat el dret a la veritat. I això és que existeixen majories plurals i molt àmplies que volen un canvi, no els val l'statu quo que els venen PSOE, Cs o PP. Per tant, hem de treballar perquè Catalunya millori en el seu autogovern, estableixi una relació de bilateralitat amb Espanya i, per tant, sigui reconeguda com a subjecte polític sobirà. Si sabem llegir això, Catalunya avançarà. Si tornem a recaure en els errors del passat, difícilment estarem més a prop d'una solució.

Amb el canvi de govern a l'Estat hi ha hagut un cert canvi en el clima polític, almenys a nivell retòric, però a nivell pràctic no s'ha avançat massa. Quines haurien de ser les prioritats perquè això passés?

Hi ha una cosa urgent. És a les mans del govern espanyol contribuir a un clima de normalitat democràtica, i per això nosaltres instem la fiscal general a retirar les acusacions sobre la gent que és a la presó. Perquè no hi va haver violència i, per tant, no hi pot haver rebel·lió. I ho veu tothom, també a l'estat, que aquesta no és la via de sortida. Aquesta és la primera mesura que hauria de prendre el PSOE. A més a més, Pedro Sánchez ha dit que vol fer una reforma exprés de la Constitució pel tema dels aforaments. Cal recordar que la Constitució, que molta gent no ha pogut votar, només s'ha modificat tres vegades, mentre que en països com Alemanya ho ha fet 50 vegades des de la seva creació. I cada vegada que s'obre el debat de reformar-la salten els barons del PSOE i el PP perquè no es toqui un text que sembla sagrat. Cal una reforma de la Constitució que no sigui exprés, que no serveixi per posar els interessos dels bancs per davant de la ciutadania i que serveixi per entendre que és el que ha passat a Catalunya, reconegui la pluralitat de l'Estat, reconegui el demos de Catalunya i busqui una solució que respongui a les demandes que hi ha a Catalunya. Més enllà de gestos, el que s'ha demanar al PSOE, que depèn de Podem i dels partits independentistes, és que faci política de debò.

"Al Parlament he vist que amb gent de diferents partits compartim moltes propostes polítiques, però que a vegades les estructures passen per davant"

Fa més d'un any que va deixar la seva feina com a professora d'institut per dedicar-se a la política nacional. A banda, segurament, de descobrir les limitacions d'una institució com el Parlament i veure les ganivetades dins el propi partit, què n'ha après?

Una de les coses que has de tenir clara quan entres en política institucional són les expectatives que tens. I és molt important la trajectòria de cadascú. Per a una persona com jo, que amb molta altra gent vam impulsar primer una agrupació d'electors i després un partit municipal sense pertànyer a cap sigla, és fonamental entendre que un partit és una eina més per transformar la societat, però no n'és l'única. Té limitacions i necessita tenir un peu al carrer per transformar la realitat que l'envolta. I segon, tenir clar que això és un projecte polític que t'has de prendre seriosament i li dediques els teus millors anys, però és vital entendre que no tenim la intenció de quedar-nos. Amb aquestes dues consignes diria que el balanç és positiu, perquè contribuir amb la teva experiència i el teu compromís en un moment tant complicat com el que travessa Catalunya és apassionant a nivell personal. Però al Parlament el que he vist és que amb gent de diferents partits compartim moltes propostes polítiques, però que a vegades les estructures hi passen per davant. Que els Comuns, o la gent que no ha viscut en estructures, puguem ser aquí per canviar aquestes lògiques i per fer de pont perquè tirin endavant propostes polítiques que responguin als interessos de la gent també és interessant. Que no només hi hagi una nova agenda de temes, sinó també noves maneres de fer.

En algun moment dels darrers mesos s'ha plantejat renunciar?

No.

Des que va començar en política, en algun moment s'ha plantejat passar per una altra formació?

Vaig fer el pas a la política en aquest nivell de la mà del Xavi Domènech, perquè va ser qui em va convèncer de portar-lo a terme. I és significatiu perquè no fa cap estructura, ho fa una filosofia, uns ideals i uns valors que van de la mà d'una persona que és independent, que venia de Procés Constituent i que creu que toca fer el pas de deixar les nostres maletes de professors o d'altres feines, posar-nos a fer política institucional i fer sentir la nostra veu. Crèiem que era fonamental que els partits tradicionals escoltessin tot allò que els volíem dir. Jo els volia dir que em sentia estafada per haver hagut de marxar del meu país perquè no trobava feina. Perquè vuit anys després d'incorporar-me al mercat laboral tingués tres feines i no cobrés ni mil euros, mentre que al principi en cobrava 1.500. Perquè cada vegada que anava a un ambulatori o un hospital les cues i les llistes d'espera eren interminables. O perquè els germans dels meus amics no podien accedir a la universitat perquè les taxes eren desorbitades. I com que molts ens sentíem estafats, en un moment determinat vam decidir passar de la protesta a la proposta i accedir a les institucions, i no ho hauríem fet si no hagués estat per persones com el Xavi i moltes altres, que són filles d'una època on s'ha parlat molt amb discursos i proclames sobre el fet de voler fer un país nou, però paral·lelament hi havia un país que esperava i una ciutadania que van abandonar. I, per tant, el nostre projecte és i ha de continuar sent aquest, perquè no n'hi ha cap altre que ho pugui representar amb vocació de majoria.

"La millor manera de transformar el teu entorn proper és tenir vocació de majoria"

L'última. Què està llegint ara?

Ara estic llegint Els llibres d'A, d'en Josep Lluís Badal, el professor de català que tenia a l'institut. Tot just l'he començat i és un llibre que pot semblar juvenil, però és per a adults, i no té res a veure amb la política. Me'l va recomanar la Iolanda Batallé a La Setmana del Llibre en Català. Moltes vegades llegeixo més d'un llibre alhora i ara estic també amb La confusión nacional [d'Ignacio Sánchez-Cuenca], que parla del que ha passat a Catalunya i de com es viu a Espanya. Diu una cosa molt interessant que és que molta gent entén el que ha passat a Catalunya com un desastre natural i pensen que amb un pegat es pot solucionar. I cal entendre que no és un desastre natural i calen solucions polítiques perquè la gent no ha estat abduïda. En la mesura que alguns sectors de l'estat deixin de mirar cap a una altra banda, segurament estarem més a prop de la solució. Més cecs i més sords no farà que a Catalunya deixen d'haver-hi reivindicacions sobiranistes.