Público
Público

Entrevista a Silvia Federici Silvia Federici: "La família és la fàbrica, el lloc de feina de milions de dones"

Aprofitem la visita de l'activista i teòrica feminista italo-nord-americana a la Fira Literal per parlar sobre el treball reproductiu que assumeixen les dones i l'auge del moviment feminista arreu del món.

Publicidad
Media: 5
Votos: 2

L'escriptora i activista Silvia Federici

Amb una gran vitalitat activista, Silvia Federici (1942, Parma) atén els mitjans que li demanen entrevistes, hora rere hora, per parlar amb una de les feministes contemporànies més influents . "Diu que és la seva militància", justifica l'acompanyant de la Literal, la fira d'idees i llibres radicals que l'ha fet passar per Barcelona. Ser un dels noms propis més rellevants de la teoria feminista de l'últim segle i apropar-se a la vuitantena no li impedeix deixar d'atendre cap invitació que li doni l'oportunitat de predicar el seu missatge, sigui davant de centenars de persones a la Fabra i Coats, sigui a la plaça de Salvador Seguí de Barcelona, a l'aire lliure, entre veïns i curiosos.

De la memòria de les caceres de dones dels segles XVI i XVII amb Caliban i la Bruixa (Virus, 2018), a les crítiques feministes al marxisme amb El patriarcal del salari (Tigre de Paper, 2018) fins al seu últim Tornar a encantar el món. El feminisme i la política dels comuns (Tigre de paper, 2019). Federici compta amb una basta obra publicada basada en la investigació sobre el paper que ha jugat el gènere en l'establiment del sistema capitalista. Amb la ressaca de les vagues del 8 de març i els discursos feministes presents, repassem algunes de les qüestions més latents sobre l'explotació de les dones.

Què és el que anomenes divisió sexual del treball?

Un univers de treball no pagat al servei del capital. La dona ha reproduït durant vàries generacions aquells que produeixen riquesa capitalista: els treballadors. Som un grup fonamental per a l’acumulació capitalista perquè ens encarreguem de produir els productors. El treball domèstic no és un servei personal, una herència biològica, és producció de productors. És producció de la força de treball. Sense les dones a casa, el capitalisme hauria d’haver creat tota una infraestructura reproductiva per permetre la gent sortir cada dia a treballar. Les dones li hem donat moltíssim al capitalisme.

Sense sou, sense condicions laborals, sense reconeixement del treball... Com és que les dones no han sortit corrents de casa?

Perquè s’han creat mecanismes de control social molt eficaços. A l’hora que es controla la dona directament, el marit exerceix de policia de la casa. Ell és com l’Estat, i a través del salari de l’home, la dona es fa dependent. Hem pogut verificar que part de la violència domèstica, els cops, arriben quan les dones no compleixen amb el treball domèstic. Si a la nit està cansada i no vol sexe, per exemple. Aquesta és una gran causa de la violència. O si els nens no estan on han d’estar, si el menjar no està d’hora, si el menjar no és bo... O si la dona busca autonomia amb les seves amigues i no està quan ell vol.

La família és una reproducció a escala de l’explotació laboral en altres àmbits.

La família és la fàbrica. És el lloc de feina de milions de dones. És una fàbrica particular perquè reprodueix força de treball.

El passat 8 de març es va convocar la vaga feminista amb el reconeixement del treball reproductiu al centre. Aquesta convocatòria és hereva d’altres experiències a casa nostra i arreu del planeta, i de dècades de lluita feminista. Per què encara no hem aconseguit assolir aquest objectiu?

"El marit exerceix de policia a casa. Ell és com l’Estat, i a través del salari de l’home, la dona es fa dependent.

Perquè el treball domèstic ha estat organitzat des d’una estructura extremadament opressiva. Cada dona està a casa sola treballant, i no es connecta amb d’altres. El diumenge, ella cuina més. Ell té vacances. Per nadal, qui treballa perquè tothom pugui celebrar-ho? Qui cuina? Les dones mai es jubilaran. Quan tinguin 70 anys, cuidaran dels nens i nenes dels seus fills. Les dones treballen fins la mort. I el més important, no només ajuden la gent a viure, la reprodueixen, també ajuden la gent a morir, el treball més dur del món.

Com que ajuden a morir?

Quan envelleixes, comences a veure experiències de llars per a gent gran. Només hi ha dones, només són dones ajudant a homes morir. D’això no se’n parla. Per això les dones velles tenen una visió diferent del que és la reproducció. Les dones reprodueixen la força de treball des de que surt de l’úter fins que es mor, fins que va a la tomba.

I amb l'entrada de la dona al mercat laboral, aquesta càrrega no ha desaparegut.

No. Moltes dones joves volien escapar d’aquesta relació d’explotació. Jo recordo que la meva mare m’explicava que el meu pare era catalogat com a bon home perquè li donava una paga pel treball a casa. Si la meva mare necessitava coses per si mateixa, li havia de demanar al meu pare. Sempre em deia que no li agrada haver de demanar diners per comprar-se unes sabates. Si treballava tot el dia! I les joves no volien aquella vida. Però no se n’adonaven que no podien escapar. Fins que el treball reproductiu no es valoritzi, ens el trobarem a cada cantonada de les nostres vides. El treball reproductiu no es queda només a casa. Està desvaloritzat a les llars, però també als hospitals, a les escoles, als moviments socials, als carrers...

I quines han de ser les demandes per aconseguir aquest objectiu? Un salari, per exemple?

Primer, crec que hem de crear un moviment ampli que ajunti el problema del treball domèstic a casa amb el problema de l’escola, dels hospitals, de la salut... Tots estan connectats. És una qüestió de recursos. Podem demanar-los. Per exemple, els obrers paguen el lloguer de la fàbrica? Per què hem de pagar nosaltres el lloguer de casa, si és el nostre lloc de treball? O a altres llocs de treball, fora de casa. Per què no he tingut una llar d’infants al lloc on vaig a treballar? I no qualsevol llar d’infants. No vull que sigui l’Estat qui la faci. Vull decidir jo com es cuiden els infants, no que ho decideixi un buròcrata de l’Estat. Hem de generar debat entorn aquestes qüestions, iniciar una lluita de reapropiació de recursos, que pot ser amb diners, però també amb serveis, i amb serveis que puguem controlar.

A la teva obra parles de la importància de les polítiques de control sobre la reproducció i de com aquestes s’inicien durant les caceres de bruixes del segle XVI i XVII. Les primeres a ser reprimides eren aquelles que tenien coneixement i control sobre el treball reproductiu, com ara les dones velles, les llevadores... Aquesta repressió, segueix existint?

I tant. A part d’Àfrica, per exemple, o a l'Índia, on la cacera de bruixes és quelcom connectat necessàriament a l’expansió del capitalisme. L’avenç de sectes religioses constitueixen la justificació ideològica per controlar la reproducció. Utilitzen la religió per legitimar processos d’expropiació. O també hi ha caça de bruixes, per exemple, a l’Amèrica Llatina, on s’estan matant lidereses socials. No només és el cas de Berta Cáceres a Hondures, també el de Marielle Franco al Brasil, o de milers de lideresses colombianes. Es maten a les dones perquè demanen autonomia. Són part central protagonista dels moviments socials, de la lluita contra l’expropiació.

I a l’epicentre del sistema capitalista, el món occidental, també passa?

Als Estats Units som testimoni d’un procés de criminalització de la procreació molt intensa en el cas de les dones afrodescendents, les dones migrades, les dones proletàries que no tenen recursos, que quan s’embarassen són més subjectes a formes de control, de disciplina, de repressió. Per exemple, amb polítiques que responsabilitzin a la mare de qualsevol cosa que li passi al fetus, com que es mori en un accident de trànsit o per interacció amb medicaments. Realment, recorda al segle XVI i XVII.

I quin objectiu té, aquest control?

"A un lloc es nega l’avortament, a un altre lloc s’esterilitza les dones, i a un altre lloc s’aplica la planificació familiar"

Hi ha una diversificació de la política capitalista al voltant de la concepció. Hi ha dones que les volen obligar a procrear per fer treballadors i els hi neguen l’avortament. D’altres, que no volen que es reprodueixin, com per exemple, dones que poden reproduir rebels: dones del tercer món, dones afrodescendents, i un llarg etcètera. Per això es diversifica el control: a un lloc es nega l’avortament, a un altre lloc s’esterilitza les dones, i a un altre lloc s’aplica la planificació familiar perquè som masses al món. 

Això fa pensar en la proposta que el Partit Popular va fer durant les eleccions generals del passat 28 d’abril: no deportar dones migrades embarassades a canvi que donin els seus fills en adopció.

Clar. El Partit Popular proposa que la dona doni un treballador a l’Estat. Una persona que poden utilitzar per treballar o per fer la guerra.

Federici, en una xerrada a Barcelona. MARINA FREIXA.

Abans citaves el concepte de l’autonomia, l’autonomia feminista. Com la definiries?

L’autonomia és un terme que utilitzo per dir que les dones han de treballar en espais exclusivament seus. És a dir, sortir d’organitzacions mixtes i crear espais seus, sense homes.

I per què és tan important?

"Diuen que el poble unit mai serà vençut. En tot cas, el poble masculí! Les dones som només el seu suport"

Mentre hi hagi desigualtats, no es poden pensar espais unificats sense acceptar que els que tenen més poder, tenen més capacitat de decidir què fer, què discutir, què preguntar, què posarem sobre les nostres banderes. És l’experiència de dones que van estar anys aguantant fer política amb homes i que al final es van cansar. L’autonomia va ser una gran descoberta. Va ser la capacitat de conquerir sense por a ser ridiculitzada, silenciada. Va ser l’espai que necessitàvem per examinar la nostra posició a la societat capitalista. Va ser l’espai on vam poder pensar sense la por, la paràlisi, per poder pensar, reflexionar, comprendre que la teva vida té un valor, parlar amb altres dones, ser solidària amb altres dones i no només relacionar-nos en competència per altres homes. Clar que les dones no són totes les mateixes, però tenim elements comuns. Sense aquests espais, hi ha tota una àrea de desprotecció que segueix existint.

Hi ha qui diu que els plantejaments d’aquest feminisme divideix la lluita de la classe treballadora, d'homes i de dones. Què respondries?

Que la classe ja estava dividida entre homes i dones abans que ho diguéssim nosaltres. És l’home qui té un salari. És l’home qui et pot pegar, el pare o el marit. Als Estats Units, cada segon un home pega una dona. La violència és immensa. No hi ha dones que peguin homes. Quina ximpleria, això de la divisió. Que nosaltres dividim! Nosaltres ens organitzem d'acord amb aquesta divisió, que ja existeix. Diuen que el poble unit mai serà vençut. En tot cas, el poble masculí! Les dones som només el seu suport. La meva germana em parlava de com, a l’organització de l’esquerra tradicional italiana on milita, quan fan algun festeig, són les dones militants les que cuinen. És tota una caricatura de les relacions de poder.

Parlaves de l’experiència de les feministes dels 60 i dels 70 sobre la necessitat de generar espais autònoms. Ara també estem en un moment d’auge del moviment. Veus paral·lelismes?

"No podem deixar que la força del moviment feminista es dissolgui. Necessitem estratègia a llarg termini"

És un moment molt important. Hi ha un retorn del moviment feminista, A molts llocs, com a l’Argentina, com aquí. El moviment té molta força i ho ha demostrat amb molta mobilització als carrers. Però, com l’hem d’utilitzar? Què es farà amb aquesta força? Quins són els punts del programa polític que volem tirar endavant? On posarem tota aquesta energia? Nosaltres vam viure l’experiència d’un moviment molt fort, al passat. Però en una dècada va ser coptat i destruït. Per exemple, als Estats Units, sí que es parla d’un feminisme difús, latent, però no té força social determinant com sí que la té a l’Argentina o aquí. No podem deixar que aquesta força es dissolgui. Necessitem estratègia, i estratègia a llarg termini. Entendre que això és una lluita al llarg termini. Aprendre dels errors del passat.

Dins el moviment feminista hi ha debats no resolts com el del treball sexual. Vostè va firmar un manifest donant suport al Sindicat OTRAS aquí, a l’Estat espanyol. La seva creació ha generat una contracrítica abolicionista molt forta que, per exemple, es va manifestar el passat dissabte als carrers de Barcelona. Vostè què en pensa del treball sexual?

Rebutjo la divisió que defensen les abolicionistes, que diuen que el treball sexual no se’l pot anomenar com a treball. Que és purament violència, allò més degradant per a la dona, l’expressió més forta de la supremacia masculina. Companya, si us plau. Les dones hem venut els nostres cossos en el sí del matrimoni i del treball assalariat. Fins i tot, a l’escola: quantes dones han utilitzat el seu cos per obtenir coses? Que no em vinguin a dir que només és cosa de bordells o carrers. Sí, és violència, perquè el capitalisme és violència. L’abolicionista, és una visió tan limitada, tan moralitzant... I també serveix per dividir les dones. Com sempre dic: sóc abolicionista, però amb totes les formes d’explotació.

L’altre meló: la gestació subrogada. No és, aquesta, una manera d’apoderament econòmic de les dones?

És un mercat de carn humana. Una venda d'infants. A aquest pas, tornarem a l'esclavisme Es ven una persona com a mercaderia. Això què és? Jo produeixo coses per vendre-les. Aquí t'estic produint una persona per vendre-la. Em dol profundament que feministes donin suport a la reproducció subrogada perquè accepten la ideologia capitalista que diu que la reproducció subrogada és la dona que té control sobre el seu cos. És com dir-li a un treballador que té control sobre el seu cos perquè ha de vendre el seu treball. Companyes, què ens passa? A més, és un trauma pel nadó. Hi ha tota una història que s'ha ocultat i que les feministes no hi estem parant ateció: és un trauma físic al principi de la seva vida. El nadó és separat del cos d'on ve. El nadó és carn de la dona que l'ha procreat, nou mesos de creació. Això ho explica molt bé una companya basca, Patricia Merino, a Maternidad, igualdad y fraternidad (Clave Intelectual, 2017).

Un dels partits que té una posició més marcada a favor de la gestació subrogada a l'Estat és Ciutadans.

"El feminisme institucional és ús de l'agenda feminista però domesticat"

Jo entenc que la dreta ho defensi, perquè la dreta vol mercantilitzar tots els aspectes de la vida. Aquesta és la funció del capitalisme, mercantilitzar-ho tot. El que em preocupa és que hi ha algunes feministes que defensen la gestació subrogada pel dret d'homes gais a ser pares. No, la maternitat o la paternitat no és un dret absolut. No hi ha drets absoluts que hagin d'obtenir-se costin el que costin. Es pot ser pare d'altres maneres. Jo mai he tingut fills o filles, però he estat mare a l'escola, fent de professora.

Parlàvem del bon moment del moviment feminista. Això ha generat alguns moviments, també, en el marc institucional: el fins ara president el govern espanyol, Pedro Sánchez, es reivindica com a feminista, i partits com Unidas Podemos han passat al femení al nom del partit. Això és positiu, de per si?

A mi em fan aixecar sospites, aquests feminismes. El feminisme institucional és el feminisme dels governs, de les institucions... el feminisme d'Estat. El que ha utilitzat un llenguatge feminista però domesticat. Elimina del llenguatge tots els elements que veuen el feminisme com un programa per canviar el món. És aquell feminisme que tracta d'integrar les dones a la societat capitalista, més encara. No conec els programes dels partits espanyols, però rebutjo el feminisme institucional, perquè no cerc que sigui real. És manipulació, és ús de l'agenda feminista, però que la subverteix i la domestica. I, desafortunadament, divideix les dones.