Público
Público

ENTREVISTA A XAVIER GIRÓ "Des de la televisió i algunes ràdios es fa una educació política nefasta"

Parlem amb Xavier Giró, professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, que fa un repàs a la situació dels mitjans catalans, a les xarxes i la seva influència en els mateixos i al tractament que en fan de l'actualitat política catalana, entre d'altres qüestions.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

El professor de la UAB Xavier-Giró, a Sant Cugat del Vallès. / AF.

Xavier Giró (Barcelona, 1955) és un dels professors més ben valorats pels alumnes de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Giró és especialista en l'anàlisi de les relacions entre els mitjans de comunicació i els conflictes polítics i la immigració, dos fenomens que tornen a estar més presents que mai al panorama de la comunicació.

Com veu la situació actual a Catalunya després del trasllat de presos i les darreres decisions judicials?

És un conflicte de resolució a llarg termini. Aquesta s'ha de plantejar amb estratègia. S'ha de combinar una desescalada del conflicte amb un avenç en la recuperació de les llibertats i drets i amb l'alliberament dels presos. És possible que el que ha passat a Alemanya ajudi, però a l'Executiu central encara veuen les concessions com a cessions, i si fan allò que ells veuen com a concessions hi haurà una gran ofensiva mediàtica que els atacarà com a traïdors. Tot això té implicacions electorals molt grans, i com aviat hi ha eleccions, és molt probable que els actors es moguin en clau electoral. I aquesta és una mala clau per resoldre conflictes. Per resoldre conflictes cal un pensament a llarg termini, calma, cercar un terreny comú per trobar sortides.

Estem en un atzucac. La clau és l'autodeterminació. I això és un tabú per a l'altre bàndol. No estan disposats a acceptar-la. A més, els polítics es preocupen més per confrontar el seu bàndol amb l'altre que confrontar, dintre del seu propi bàndol, a aquells sectors que no estan disposats a negociar i cercar un terreny comú. Els polítics acostumen a pensar més en el seu electorat que en resoldre un conflicte que també afecta a l'electorat de l'altre. En aquest context és difícil canviar la posició sense assumir riscos. Ara hi ha una línia de diàleg i la tensió s'ha reduït. Com a mínim això és una bona senyal perquè abans no hi havia ni això.

Per resoldre conflictes cal un pensament a llarg termini, calma, cercar un terreny comú per trobar sortides

Hi ha qui diu que en aquest procés s'ha perdut el dret a l'autodeterminació

Que hi hagi presos polítics o que es persegueixi cantants és clamorós. Això fa que sigui prioritari. La gent no pot estar mobilitzada per tot continuament: s'acaben establint prioritats. No és només la voluntat dels dirigents polítics de portar el debat cap a una banda o cap a l'altra. Aquests problemes desplacen l'atenció pública de la reivindicació al dret a l'autodeterminació. Aquesta reivindicació s'endarrerirà, però és natural: sempre que hi hagut un moviment social s'ha trobat amb la repressió, i, almenys momentàniament, les reivindicions originals han quedat desplaçades.

Què n'opina, de la posició dels Comuns?

Diria que els Comuns estan a favor de l'autodeterminació i en contra dels presos polítics. És una posició coherent. Una altra cosa és fins a quin punt hi ha una visibilització suficient d'aquesta posició. Comprenc que sigui difícil, i incòmode, per a algú que està a favor del dret a l'autodeterminació però no de la independència anar a una manifestació que és pel dret a l'autodeterminació però on la immensa majoria de la gent està a favor de la independència. A una escala pràctica i humana és fa difícil per als autodeterministes no-independentistes, tot i que a nivell teòric no tindria per què ser-ho.

S'ha criticat molt els mitjans públics catalans. Creu que existeix aquest biaix que s'ha denunciat?

Segons els estudis de què disposem, TV3 és la cadena més plural: la que té més varietat de fonts, persones i polítics expressant les seves opinions, molt més que d'altres. Si el pes de l'agenda política el té l'eix nacional, això és el que es reflecteix. Les veus independentistes que apareixen a TV3 tenen un discurs més sòlid i coherent i sensat democràticament. Si les altres no el tenen, aleshores no tenen el mateix impacte social, però això no està relacionat amb el temps d'exposició mediàtica. A més, TV3 és una televisió complexa: es va crear a l'època de Pujol i ha tingut una inèrcia política catalanista, fins i tot a l'època del Tripartit. En qualsevol cas, és veritat que cal més atenció a altres temes, diguem-ne, més socials i econòmics.

El professor de la UAB Xavier-Giró, davant del Monestir de Sant Cugat del Vallès. / AF.

Què en pensa, del polèmic sistema d'elecció de càrrecs directius a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)?

És un sistema molt imperfecte, on els partits polítics acaben tenint l'última paraula de qui és el director. També ho seria si només ho decidissin els professionals. Els criteris professionals no són només criteris professionals, això no és veritat. Els criteris professionals també són criteris polítics, que tenen efectes polítics. Tota pràctica comunicativa –quins temes fem i quins no fem, què diem– són decisions polítiques, per molt que les hagin pres persones que es diuen professionals.

S'hauria de trobar una instància de consensos socio-polítics que escollissin els directors de la CCMA o fins i tot que la direcció, en comptes d'unipersonal, fos col·legiada. Però no com un reflex dels vots de cada partit al Parlament, sinó de la societat. Seria més productiu que si la direcció recaiés en una sola persona. Estem presos de costums individualistes, de lideratges de tipus nord-americà. No es tracta d'assessorament, es tracta de prendre decisions en col·lectiu. Així entendrien també quines repercussions socials tenen les mesures que prenen.

TV3 és la cadena més plural: la que té més varietat de fonts, persones i polítics expressant les seves opinions, molt més que d'altres

Una cosa semblant ha passat amb RTVE...

No es tracta de consensuar-ho entre PP i PSOE. Es tracta que la societat es faci sentir: organitzacions polítiques, moviments socials... Potser sona difícil, però la democràcia és una cosa difícil, i requereix temps. I aquí estem presos: qui no té feina la busca, i qui la té no té temps per participar en processos democràtics, que han estat substituïts per succedanis. Votar electrònicament, per exemple, sembla una mena de participació, però no ho és. La participació és debatre, contrastar arguments, i fer-ho col·lectivament, cara a cara. Hi ha una pauta de repetició de mites pel que fa als mitjans de comunicació: la ràdio havia de permetre'ns saber-ho tot immediatament, després la televisió... Però qui es mira sencers els debats del Parlament? Van a retransmetre-ho tot tots els mitjans, constantment?

En els darrers anys hem vist una explosió, també a Catalunya, de nous mitjans i digitals. Què li sembla aquest fenomen?

Em sembla molt positiu perquè multiplica les perspectives i dóna sortida a continguts que estaven menystinguts en els grans mitjans de comunicació. En els grans mitjans de comunicació no tot és reproducció del sistema. Hi ha esquerdes discursives contínuament. Són un producte complex de tres factors: la mateixa competència entre mitjans fa que uns donin veu a gent crítica i fins i tot antisistema, perquè els altres no els hi donen, i això li donarà certs lectors, cert interès, credibilitat. Un altre factor és que els periodistes que estan interessats aconsegueixen col·locar més temes d'aquesta mena perquè com més interessat en el benefici econòmic està un mitjà, més possibilitats hi ha que sigui receptiu a propostes que obrin camps d'interès i aporten nous lectors, fins i tot si la seva temàtica és crítica o social. El tercer factor és que la realitat, en ocasions, és tan forta que no es pot silenciar.

Als grans mitjans hi ha esquerdes. Aquestes esquerdes s'amplien quan hi han moviments socials forts, com el moviment contra la guerra o d'objecció de consciència en el seu moment, o la PAH. Però això ocorre a les esquerdes, no al conjunt dels mitjans. Aquestos discursos que abans s'expressaven a les esquerdes ara ho fan a un mitjà sencer. Ja no és una esquerda al sistema de mitjans. La Directa, el Triangle, El Salto... en són exemples: fent periodisme d'investigació han posat temes a l'esfera pública i els grans mitjans els han hagut de seguir. Ara ja no són esquerdes, són mitjans. De petit abast, però hi són.

La mateixa competència entre mitjans fa que uns donin veu a gent crítica i fins i tot antisistema, perquè els altres no els hi donen

No hi ha aspectes negatius?

Hi ha el risc de l'autoconsum. Que només els llegeixin els convençuts, el seu propi públic, i així perden influència, no arriben al gran públic. Malgrat tot, el desenvolupament és positiu perquè es consoliden espais, idees, permet un debat més ampli, i no només aprofitant esquerdes.

I la sensació de no donar abast, o de bulímia informativa, de llegir molt i acabar no recordant res que tenen alguns lectors?

És un moment de reconfiguració. Potser alguns mitjans cauran i altres seguiran. Els mitjans poden acabar sent molts i molt repetitius, amb els mateixos temes i els mateixos autors. Ocorre amb els articulistes d'opinió: hi ha una repetició molt gran. Hi haurà segurament un recondicionament. Està bé que existeixin i que no siguin sectaris, que transmetin credibilitat informativa, que no siguin un pamflet, que no siguin d'autoconsum. Que els lectors coneguin nous fenòmens perquè els grans mitjans no els hi dediquen atenció.

Totes les capçaleres que ha mencionat són d'esquerres, però aquest fenomen també existeix a la dreta

És el risc de l'autoconsum que esmentava abans, que no es vegi que fan els altres. Això consolida espais separats, poc comunicats, que són més fàcils que xoquin que no pas es reconeixin i dialoguin.

La qual cosa pot tenir conseqüències polítiques i socials...

... nefastes. Aquí hi ha la responsabilitat dels editors d'aquest mitjans.

Els comentaris dels articles són una falsa participació. Alguna gent ho comenta de bona fe, constructivament... però n'hi ha d'altres –i n'hi ha prou que siguin uns quants– que ho contaminen tot d'odi.

Què n'opina, del nivell de polarització d'opinions a què ens han portat les xarxes socials?

És una deriva molt preocupant. En part és un reflex a la polarització a la que han portat a la societat els propis polítics. En part també respón a l'existència de problemes que existeixen però no es resolen. Si això li sumem que alguns grups tenen una tradició d'intolerància, sumat a aquest fals diàleg que és Twitter o els comentaris als diaris, això és una bola de neu. Els comentaris dels articles són una falsa participació. Alguna gent ho comenta de bona fe, constructivament... però n'hi ha d'altres –i n'hi ha prou que siguin uns quants– que ho contaminen tot d'odi, d'intolerància, d'intransigència. Amb pocs que hi hagi, contaminen tot el fil. Jo he vist desaparèixer més d'un fòrum de debat per només dos individus o un individu que ha començat a dir bestieses dels altres, fer judicis d'intencions, atacs contra la persona... i no discutint els arguments. És impossible discutir d'aquesta manera. El seu crit és tan fort que ho ofega tot: la discussió és impossible. Ens hem cregut que allò era una manera sana de discutir i no ho és. Encara no ens hem depurat del tot d'això. Alguns mitjans han posat control de les intervencions, però aquest control per evitar que allò degeneri no deixa de ser un pegat. Un periodista que escriu un article que rep 200 comentaris no pot llegir-se els 200 comentaris. La seva feina és fer la informació ben feta, no pot estar pendent dels 200 comentaris d'aquell article. És un engany, un miratge de feed-back, del ciutadà com a productor d'informació... És una distorsió total dels plans comunicatius.

L'educació de la ciutadania tampoc és la millor. Veiem tertúlies on la gent s'insulta, no debat, canvia de tema, recrimina als altres qüestions personals... És una educació de la ciutadania molt dolenta. Aquí hem vist coses als mitjans que a Alemanya, per exemple, són impensables perquè allà hi ha una cultura política i ciutadana que ho impedeix. Des de la televisió i algunes ràdios es fa una educació política nefasta, que s'ha vist multiplicada amb la pseudoparticipació que dèiem abans dels comentaris i Twitter, que és molt superficial i acaba posant en mans dels anomenats trolls bona part de l'opinió. Aquest acaben contaminant-ho tot. Amb molts pocs mililitres de verí pots contaminar milers de litres d'aigua. És una mica el mateix. Una minoria molt activa pot silenciar periodistes incòmodes. Els periodistes, per salut mental, han de prescindir això, ni llegir-s'ho.

I després està l'anomenada dictadura del click. És com la caiguda tendència de beneficis al capitalisme: per augmentar les visites s'ha de baixar la qualitat constantment. Ens ho hem de replantejar, tot això. Aquestes lògiques són perverses de cara a l'educació política de la ciutadania. I revela que la lògica capitalista dels mitjans de comunicació és nefasta per a una societat, ideològicament parlant. Ho anem veient cada cop més. Però tot plegat va degenerant cada cop més i només ho frena la consciència d'una part de la gent: d'una part dels periodistes, dels mitjans que no operen així, i d'alguns polítics i moviments socials.